dissabte, 27 de desembre del 2008

Bon Nadal ibon 2009!!


Potser escric aquestes ratlles una mica tard. Què hi farem! Estava gaudint del Nadal i del Sant Esteve. A més, les escric perquè aquests últims dies he sentit una certa moda o corrent d'opinió contràries a les festes de Nadal, tot justificant la seva posició amb arguments com l'excés de consumisme que envolta aquests dies. Doncs, ja m'ho permetreu, però a mi les festes de Nadal m'agraden. Són dies que que et retroves amb la família amb qui, sovint per les presses del dia a dia, no tens l'ocasió de parlar amb calma, d'explicar els teus projectes personals i professionals i saber els seus, d'intercanviar opinions, punt de vista, anècdotes i rialles.

M'agrada veure el concert de St. Esteve de l'Orfeó Català al Palau de la Música i sentir el Cant de la Senyera, m'agrada escoltar poemes que reciten a l'esglèsia romànica de Vilabertan quan anem a la missa del gall, m'agrada que durant un parell de setmanes, en comptes de dir "bon dia", diguem "bon nadal i bon any" o "bones festes".

No m'escapo de parlar del consumisme. Segurament és cert que tota la festiviat religiosa, en certa mesura s'ha perdut una mica (això depèn de cada família), però vaja, diríem que, en general, l'aspecte religiós ha passat a un segon terme. Per les festes nadalenques es consumeix. Jo penso que es consumeix per fer detalls i regals a la gent que estimes i que aprecies. És cert que l'estima cap a una persona no es demostra amb un regal material, però, sincerament, el fet que una persona pensi en tu aquests dies, encara que sigui per fer-te un regal, és un fet entranyable i a valorar.

I em permeto suggerir un petit exercici per aquells que diuen que el Nadal és tant terrible: que mirin per un segon la cara d'un nen quan destapa la manta del tió, o veu arribar els reis d'orient a la seva ciutat.

A tots, molt bones festes i un 2009 ple de salut, somriures, èxits i prosperitat!!

dissabte, 13 de desembre del 2008

Ecologisme d'aparador


Avui podria escriure un cop més sobre el finançament que no arriva i de la complicitat del 25 diputats que es van presentar sota les sigles del PSC però que, en realitat, serveixen als interessos del PSOE. Però com que això ja fa massa temps que dura, la veritat és que resulta bastant monòton i cansat seguir parlant d'aquesta farsa que ens estan venent dia rera dia a tots els catalans. Espero que la gent en prengui nota, bàsicament, perquè ens deixin d'entabanar.

Avui però, m'afegeixo a un altre debat que en aquests últims dies a aixecat cert revolt, com és el de les llums de Nadal a les ciutats. L'invent Mayol de posar uns arbres de Nadal d'una estètica, al menys, dubtosa, que han costat més de 200.000 Euros però que, això sí, són molt ecològics i sostenibles. Bé, això és el que ens han venut, però és que resulta que, en realitat, les llums d'aquests arbres funcionen amb energia elèctrica com tots. En resum, ridícul. Al menys, però, la tinent d'alcalde de Barcelona, vistes les crítiques de la ciutadania, ha reconegut que potser s'havia equivocat (cosa, per cert, poc habitual en política).

La setmana passada vaig estar a Brussel·les. El centre de la ciutat, la Grand Place, estava iluminada que feia goig, es notaven les festes i el cert és que al nord d'Europa tenen una important sensibilitat mediambiental. La il·luminació nadalenca de Barcelona, en canvi, escusant-se per la crisi o per la sostenibilitat ecològica, és depriment. A vegades en aquest país ens perden ridiculeses. Volem ser tant ecologistes que posem uns arbres que funcionen amb energia solar o amb el pedaleig de les bicicletes, en comptes de facilitar cubells de reciclatge diferenciat, o seguir repartint reguladors d'aigua per estalviar-la o, en definitiva, donar les màximes facilitats a la gent per tal de fer-la còmplice i partícep de l'ecologisme; però d'un ecologisme real i útil, no el ridícul i de cara a la galeria, perquè després es veu el llautó i has d'acabar reconeixent que t'has equivocat.

dijous, 27 de novembre del 2008

Quan l'odi fa ser incoherent

Es veu que la "Plataforma No Hablamos Catalán" convoca no sé quin dia d'aquests una manifestació a Zaragoza per mostrar el seu rebuig a la unitat de la llengua catalana. És una plataforma que agrupa entitats d'arreu dels Països catalans.
Em sap greu donar publicitat a una Plataforma d'aquestes característiques perquè, de fet, es mereixerien la més absoluta ignorància per part de la gent. Però és que tot plegat em sembla bastant sarcàstic i absurd.
En primer lloc, ja el nom d'aquesta plataforma és una falta de cultura important. Es veu que ara és un mèrit no parlar català. És a dir, desconèixer un idioma, sigui català, anglès, italià o portuguès, és motiu d'orgull (com hauria de ser al contrari). Tant orgull com per tenir la feinada de muntar una plataforma. Tenen l'orgull de viure a Castelló de la Plana, a Fraga o Mahó i dir obertament que ells no parlen català. Bé, aquesta gent que no és que no parli català sinó que només parla castellà (que em sembla molt bé) aleshores, perquè no monta una plataforma amb el nom "Plataforma No Hablamos ruso", o posats a ser positus, "Plataforma Hablamos castellano"? Però no, el mèrit és no saber parlar català.
El més fort és que la segona part del discurs que ells fan és que estan en contra de la unitat de la llengua, perquè afirmen solemnament que al País Valencià s'hi parla valencà i a les illes balears, mallorquí i que tant una cosa com l'altra no té res a veure amb el català. A part que aquest fet ha estat contestat per la major part de filòlegs mundials (que són els qui hi entenen), acceptem aquesta visió. Molt bé, però el nom de la plataforma el posen en castellà, res de mallorquí i res de valencià. El motiu és que, tothom que sàpiga una mica de català veuria en el propi nom de la plataforma la seva absurditat i que derrera d'un discurs filològic s'hi amaga l'odi més amarg cap als catalans.

dijous, 13 de novembre del 2008

Quan els mites pugen alt


Han passat quatre setmanes des de l'últim escrit en el bloc i sembla que el món ha canviat. Seguim sense el nou sistema de finançament, però el món ha canviat.

La veritat és que m'ha fet una mica d'angúnia aquesta passió desfermada que hi ha hagut, i encara dura, amb Barack Obama. És un pas important per a la història, un fet amb un fort valor simbòlic, i una mica d'aire després de vuit anys d'un president que no volia pràcticament ningú, llevat dels americans que, recordem-ho, el van votar dues vegades consecutives.

El fet és que Obama ha guanyat les eleccions i ha sabut transmetre un missatge esperençador. Considero que un polític ha de transmetre confiança i esperança als ciutadans. S'han de resoldre els problemes de la gent, però els líders, a més, han de donar aquesta imatge de serenitat per dir que les coses, malgrat ara no van bé, se solucionaran.

Això Obama ho ha transmès i ha guanyat. El problema segurament ha estat que aquesta esperança que difonia amb el seu estil ha arribat a fer creure a la gent que el món canviarà totalment, fent pujar encara més alt el mite de Barack Obama. Quan els mites pugen massa alt, la caiguda és més forta, o dit d'una altra manera, la decepció esdevé més profunda.

Estic content de la victòria d'Obama i penso realment que hi haurà moltes coses que canviaran. Però arribar a pensar que el president d'un país, per molta potència mundial que sigui, faci canviar el món, em sembla agosarat i arriscat.

Ara el president electe ens és simpàtic, a tothom li agrada, tothom s'hi sent còmode (inclòs l'expresident espanyol, Aznar, amic íntim de Bush, va utilitzar una versió espanyola-casposa dient "Yes, we can también"). Però un president d'un país, -i encara més dels Estats Units- no pot fer content i satisfer a tothom. Sino mireu a Zapatero, qui va representar un alè d'aire fresc després dels 8 anys de govern del PP, però que ara ja molta gent li ha vist el llautó i ningú se'l creu, arribant fins i tot a ridiculitzar qualsevol de les promeses que fa.

dissabte, 25 d’octubre del 2008

Girona, Bones festes!!


Ahir van començar les Fires de Sant Narcís de Girona. Quan un poble o una ciutat celebra les seves festes sempre és motiu de goig, de rialles, de ball i divertiment i, malgrat que un servidor és un figuerenc empedreït, també sento aquestes festes com una mica pròpies.

Vaig començar a viure les festes de Sant Narcís quan devia tenir uns 14 anys. A partir d'aleshores, les amistats de l'adolescència gironina es van iniciar a forjar amb llargs passejos a altes hores de la nit per la vorera del costat de la Devesa, per la Plaça de la Independència i en algun local, ara inexistent, del barri vell. Era aquella edat on descobríem infinitat de coses noves i, en el meu cas, el descobriment puntual d'una Girona que fins aleshores no era més que una referència geogràfica propera però llunyana a la vegada, amanit amb aquella sana rivalitat històrica entre figuerencs i gironins. A casa meva sempre s'ha sentit aquella anècdota dels anys 50, quan es van enfrontar els equips de futbol del Figueres i el Girona en una eliminatòria de copa. Al partit d'anada, a Girona, una gran pacarta a l'estadi deia: "La ciudad de Gerona saluda al pueblo de Figueras". Òbviament la provocació no va passar inadvertida pels figuerencs que, al partit de tornada, a l'estadi del Far, hi aparagué:"El pueblo de Figueres, que siempre ha sido una ciudad, saluda la ciudad de Gerona, que siempre ha sido un pueblo". Aquesta rivalitat sana i irònica, no té res a veure amb aquestes afeccions de bangales, ultres, crits racistes, i altres espectacles lamentables que es veuen a certs camps de futbol.

Anècdotes a banda, poble o ciutat, Girona per mi ha estat l'adolescència (les primeres nits de discoteca a la Sala de Ball) i també els primers anys professionals. Va ser aquí on vaig començar a conèixer aquesta ciutat amb més profunditat, els seus carrers, els seus racons com el barri de Sant Narcís, les paradetes del pont de pedra, el carrer Santa Clara, els sopars a Le Bistrot o la Creperie Bretone, la Rambla, la Plaça del vi, la catedral, les pedreres, el carrer Nou, quants dinars a la plaça Josep Pla o a la del Mercadal, etc. Sense haver-hi viscut mai, he arribat a apreciar aquesta Girona arreglada, vital i, en certs punts de la ciutat, bucòlica que, mirant les parets de l'Onyar et fa transportar ni que sigui per uns instants a la mateixa Toscana italiana.

Ara celebren les festes de Sant Narcís i un any més intentaré participar-hi, en la meva condició de figuerenc però amb un gran fair play, com sempre ha estat. Girona, Bones Festes!!!

dijous, 9 d’octubre del 2008

La crisi de la UE

Davant certes reaccions financeres que s'estan produïnt aquests dies, han sorgit declaracions, comentaris, articles on ningú en surt ben parat. Que si els bancs, els governs, que si els Estats Units, el Fons Monetari Internacional adverteix que el 2009 l'Estat espanyol entrarà en recessió, en Zapatero diu que el FMI no ha fet res per sol·lucionar la cris, etc. Uns retrets que segurament són fruit del nerviosisme general (possiblement comprensible) que estem vivint perquè, al cap i a la fi, estem parlant del cuartos i els estalvis de la gent.

Vull aprofitar aquestes línies per reafirmar la Unió Europea. Sóc conscient que defensar la UE en el context actual no és popular, no està de moda i aniré a contracorrent de la opinió general. Accepto el repte.

Els Estats Units han aprovat finalment un pla de rescat que diuen que serà positiu. Esperem-ho. Això es contraposa en la imatge de desunió (o unió fictícia) dels líders de la UE a la hora de fixar una posició comuna per tal de pal·liar la crisi i readreçar el rumb de l'economia europea. Els interessos són diversos, les realitats econòmiques dels Estats membres són divergents i això fa difícil l'acord.

Hi ha qui diu que en moments realment delicats (la guerra d'Iraq, la constitució europea, la crisi econòmica,...) la UE no dona la talla, no està a l'altura i els comentaris que se senten pel carrer o per tertúlies radiofòniques venen a dir que la UE no serveix per a res.

El projecte de la UE és un bon projecte, ben ideat, amb uns fonaments polítics potents i vàlids i m'atreviria a dir que necessaris en el context globalitzador de la societat actual. Molt sovint es fa la reducció que la UE és la reunió dels caps d'Estat i de govern. No ens confonem. La UE és molt més que això i està per sobre del president del govern de torn. No podem carregar-nos un projecte que ha unit pobles que els separaven abismes després de la II Guerra Mundial pel sol fet que uns Ministres d'exteriors, o d'economia o presidents de Govern es posin nerviosos i no s'estigui a l'altura que requereix les circumstàncies. Això no és culpa de la UE sinó d'aquests persones. Tenim una oportunitat de dir-hi quelcom el juny del 2009 quan se celebrin les eleccions al Parlament Europeu que, encara que no ho sembli, cada vegada tindrà més poder de decisió...una mostra més que el projecte de la UE va millorant (si és que li permeten!).

dimarts, 30 de setembre del 2008

La crisi de la monarquia

He llegit la notícia i no me n'he pogut estar. Sóc dels que considero que el debat entre monarquia i república no soluciona els problemes de la gent. No obstant, em sembla que la institució de la monarquia a aquestes altures de la història i en democràcies ja consolidades, queden completament anacròniques i obsoletes. Malgrat això, no justifico les cremes de fotografies de ningú, sigui el Rei, sigui el veí de l'escala.
Dit això, crec que és denunciable el fet que en la proposta de pressupostos pel 2009 presentada aquest mateix matí pel nostre estimat Sr. Solbes, es prevegui un increment del 2,7% en la partida destinada a la Casa Reial.
Estem en un context particularment complicat des del punt de vista econòmic. El finançament encara està discutint-se, les borses cauen, les empreses tanquen (les catalanes també) i al govern espanyol no se li acudeix res més que augmentar la dotació per la Casa Reial. Com a mínim, no és correcte, ni per tots els ciutadans ni especialment pels catalans, que per demanar que es compleixi el que diu la llei -és a dir, el que ens toca- sembla que demanem caritat i ens diuen que no ens ho donaran perquè hi ha crisi. en política, es diu que tant important és el fons com la forma. Ara es veu que hi ha crisi només per a uns quants. Breu observació: aquest govern es diu socialista. La Casa Reial serà molt "campetxana" però deuen ser dels únics que els hi pugen el sou.
No és una qüestió de monarquia o república, és una qüestió de principis. Sí, principis...se'n recorden?

dimarts, 16 de setembre del 2008

Solidaritat basca

Quan vaig escriure l'últim post en el bloc, el passat 31 d'agost, tenia l'esperança que a dia d'avui ja sabríem per on anirien els trets sobre el nou finançament. Un finançament que la llei estableix que s'havia d'acordar el 9 d'agost, que s'ha allargat i que encara ara no sabem si el tindrem o no o, en el cas que l'arribem a tenir, si serà digne o ens hauran donat gat per llebre com han fet altres vegades amb els catalans. En definitiva, que com diuen al meu poble "encara estem els els matxos carregats". Perquè, senyors, la crisi econòmica també existeix a Catalunya!
Un fet positiu, però, és que sembla ser (toquem fusta!) que la unitat dels partits catalans es manté, els vincles entre els partits catalanistes es van enfortint i això és molt positiu, no només pel finançament, sinó també pel país en general. Ara s'està negociant la llei de pressupostos de l'Estat i aquí sí que en Solbes i en Zapatero s'hi esmerçeran per arribar a un acord. I tant que hi arribaran! Tot indica que pactaran amb els gallecs, canaris i bascos. Quin paper el del PNB! El Govern espanyol (i el TC) els hi nega, sense ni pràcticament debatre-ho, la proposta de consulta popular feta pel Lendahkari Ibarretxe però ells els hi aprobaran els pressupostos. Per què? Segurament perquè els hi convé i clar, ells de sempre tenen el concert econòmic i el nostre finançament no és la seva guerra. Com tampoc ho va ser la sol·licitud de compareixença de la Ministra de Foment quan dia sí dia també sortien forats en el trajecte de l'AVE, Barcelona es quedava a les fosques, i Rodalies estava inoperativa constantment. On és la solidaritat? On és la complicitat entre Catalunya i el País Basc? On és el Galeuscat? Vistos els resultats, al menys a les pròximes eleccions europees, toca fer una coalició que sigui catalanista.

diumenge, 31 d’agost del 2008

La Irpinia i Catalunya

Un cop finalitzades les vacances tornem a l'activitat normal, la rutina més crua que a vegades ens pot preparar alguna sorpresa, esperem que sigui agradable, si por ser.
Escric aquestes línies quan només manquen poques hores per entrar al setembre i encara des de la meva Figueres. Han estat unes vacances profitoses. Vaig escriure sobre l'estada a l'illa d'Eivissa però també he tingut temps d'introduir-me a l'Itàlia més desconeguda, lluny de grans coloseus i temples, he pogut gaudir d'uns dies a una petita zona dins la regió de la Campania que s'anomena Irpinia. Molt interessant. Lluny d'aglomeracions turístiques, és una regió molt rural però amb una llarga història, trinxada, en part, per un terratrèmol esgarrifós al 1980. Malgrat tot vaig poder comprobar com aquella gent que van perdre les cases, plaçes, monuments, el seu poble i molts éssers estimats en aquella desgràcia natural, ha tornat a aixecar la regió malgrat altres problemes que malauradament encara són presents en aquelles contrades del sud italià.
I mentres uns s'esforçen per aixecar el seu poble, aquí seguim com badocs contemplant impassibles com un ministre d'economia espanyol tanca la porta als nassos a la totalitat dels partits catalans, infringint un Estatut votat democràticament pel poble de Catalunya, i a sobre, dient sense embuts que els dolents de la pel·lícula som nosaltres. Hi ha coses que no canvien i, pel que es veu, no canviaran. Això sí, no fos cas que perdéssim protagonisme, els d'Iniciativa ja van haver de fer un pacte totalment inúltil per a Catalunya (i bastant beneficiós pel president espanyol Zapatero) que ja va haver de trencar la unitat dels partits. Semblava bonic i potser algú s'hauria pogut arribar a imaginar amb cert orgull que tots els nostres partits junts (per primer cop des del restabliment de la democràcia) arribarien fins al final per reclamar un finançament just per a Catalunya. Doncs bé, no. Aquest cop tampoc i veurem com acaba. De moment, el Govern de Catalunya, que alguna cosa té a veure amb aquest tema, segons declaracions del seu portaveu, no es pronuncia sobre aquest afer. Sense comentaris.

dimarts, 19 d’agost del 2008

Eivissa


A vegades, un té l'oportunitat de comprovar -o desmentir- certs mites, llegendes urbanes o tòpics sobre alguna cosa. Aprofitant el perèntesi del mes d'agost he pogut conèixer l'illa d'Eivissa.

Ja se sap que, durant els mesos d'estiu, determinats llocs de costa són inhabitables, envaïts per milions de turistes a la recerca d'una tranquilitat inexistent. De fet, això és el que creia abans d'anar cap a Eivissa. Perquè, encara que sembli mentida, a Eivissa al mes d'agost hi ha tranquilitat, això sí, només a determinats punts concrets de l'illa.

Eivissa segurament ha perdut la seva essència des que van començar a proliferar aquest muntatge de discoteques i festes desenfrenades. Eivissa ciutat és un bombardeig constant de publicitat de les discoteques on cada nit s'anuncia una bacanal de magnituds, segons diuen, inimaginables pel mòdic preu d'entre 50 a 70 Euros. Tot gira al voltant d'això i és una llàstima sobretot tenint en compte la preciositat del Dalt Vila, l'Eivissa antiga. Però no tot s'acaba amb la capital. El poblet de Sant Agustí on diuen que es va trobae el primer reducte de civilització a l'illa, és un poblet essencial: una església, un bar-restaurant, l'ajuntament, una galeria d'art i un parell o tres de cases. Vaig estar en aquest poble aproximadament uns vint minuts o mitja hora. Només hi vaig veure una persona. Podria citar algun altre poble interessant com Sant LLorenç, de característiques similars.

No són cap secret les cales, caletes i puntes de l'illa d'Eivissa. És un priviegi poder descobrir un racó, just a la caiguda d'un penyasegat on poder-t'hi banyar amb l'aigua blava i neta, amb la tranquilitat pròpia d'un país paradisíac.

Així doncs, la visita a Eivissa potser no va ser la més habitual per la immensa majoria dels visitants de l'illa, però per mi va ser profitosa i interessant. A vegades, només a vegades, és més reconfortant conèixer la cara més fosca (o brillant) d'un país, un país i una riquesa que s'ha de preservar i amb cert turisme de "borratxera" només es fa que destrossar-lo.


PD. Respecte al tema de la llengua, constatar la dificultat -gairebé impossibilitat- de trobar una postal que posés Eivissa en lloc d'"Ibiza".

dilluns, 28 de juliol del 2008

Coses que valen la pena


És complicat descriure un concert on, ja d'entrada, tot impressiona, un concert on tothom hi entra amb aquells nervis i il·lusió d'adolescent. És complicat ,però un sent la necessitat de deixar constància de l'experiència viscuda.

Dissabte, 19 de juliol vaig ser al Camp nou al concert del Boss. Més de 70.000 persones (sí, potser massa) però que, des d'aquells que tocaven l'escenari fins els de la tercera graderia, van vibrar, ballar i saltar durant gairebé tres hores de concert. Té molt de mèrit poder arribar a tanta gent a la vegada en un espai tant gros com el Camp nou. En Bruce en sap, és un gat vell a l'hora de fer aquests macro concerts i es nota i s'agraeix.

L'escenari, enorme però sobri, en un costat la senyera, a l'altre, la bandera d'Estats Units. Quatre "Hola Barcelona", quatre "Com esteu??!!" i va començar l'espectacle amb No Surrender.

Springsteen amb 59 anys no va parar de córrer amunt i avall, de tocar al públic, va regalar una harmònica a un noi de les primeres files, la seva fender volava, Clarance Clemons, el saxofonista de la E Street Band contribuia a l'espectacle igual que tota la banda sense excepció. Uns músics impressionants, amb una carrera sobre les espatlles que val la pena pagar els preus alts de les entrades per veure'ls en acció.

Un gran concert per un gran músic. Per molts anys Bruce i gràcies!

dilluns, 30 de juny del 2008

En Bassas se'n va

Imagino que certs àmbits socialistes (m'agradaria pensar que no tots) deuen estar orgullosos, contents i exultants després d'haver aconseguit arrencar la crosta que els hi feia tanta nosa. En Bassas plegarà havent fet un gran servei al país i a la professió de periodista. Sempre rigurós, amb sentit de l'humor, proper. En Bassas té una idea clara del que ha de ser Catalunya Ràdio: la Ràdio Nacional de Catalunya. I el trobarem a faltar, segur.

En Bassas se'n va com un senyor i excel·lent professional com és, però jo, que m'ho miro des de fora, ja em permetreu fer un petit cop de puny sobre la taula davant un fet denunciable, sectari i injust, digne del caciquisme més ranci.

Temps enrera vaig escriure en aquest mateix blog un article que es titulava "TV3, la seva", doncs ara els tentacles han arribat a la ràdio sense cap dissimulació. Ja feia mesos que l'aparell dels socialistes catalans, capitenejats en aquest cas pel Sr. Joan Ferran, van expressar sense cap mena de vergonya ni pudor que, a TV3 i a Catalunya Ràdio s'havia d'arrencar la "crosta nacionalista". Doncs bé, enhorabona senyors, ja ho han aconseguit. El que passa és que a part d'arrencar aquesta crosta, ens han fet perdre a tots els catalans a un dels millors professionals d'aquest país. Però això, és clar, no els importa. Als sectaris només es mouen pels seus propis interessos i, sincerament, vist com van les coses, els interessos del PSC no són els de Catalunya sinó que més aviat miren (cada vegada més descaradament) cap al Carrer Ferraz de Madrid i així no podem tenir projecte de país i Catalunya no pot anar bé.

"Decapitar" a un periodista d'un mitjà públic (o posar-ne un afí al teu color polític) és un operació equiparable al tant criticat Berlusconi amb l'única diferència que ell ho fa amb canals de televisió de la seva propietat i en canvi ells ho fan a mitjans públics, de tots. Catalunya, que és un país petit, amb les particularitats i limitacions que tots coneixem, no es pot permetre el luxe de prescindir de professionals de la talla de l'Antoni Bassas.

Ara només ens queda l'únic reducte de sentiment de país d'en Basté a RAC 1, un altre professional de cap a peus, format precisament en els matins d'en Bassas. Jordi Basté que, dit sigui de passada, ja van apartar -en aquests cas, de les nits- de Catalunya Ràdio amb l'arribada del primer tripartit. O sigui que aquestes maniobres no són una novetat per els Ferran i companyia.
I per acabar, només donar les gràcies a l'Antoni Bassas per acompanyar-nos durant les primeres hores de cada dia durant 14 anys, gràcies per la seva professionalitat, els seus tertulians i col·laboradors. Gràcies per creure que la ràdio pública catalana és i ha de ser la ràdio nacional de Catalunya, malgrat els hi pesi a alguns.

dijous, 19 de juny del 2008

El "no " d'Irlanda


Una mala notícia per Europa. El no d'Irlanda en el referèndum sobre el Tractat de Lisboa reobre la crisi a la Unió europea i sembla que això és un malson que mai acaba.

Han sortit posicions diferents entre els líders europeus sobre com reaccionar davant aquesta situació però, més enllà de tot això, és evident que la idea i el missatge europeu passen per un mal moment i, potser, s'haurà de començar a pensar que algunes coses s'han fet malament, ja sigui des de Brusel·les, o bé per certs governs europeus que han tractat els afers comunitaris de forma residual i, en alguns casos, menytenint-los.

La UE no és un negoci. No és una empresa on cada Estat hi posa diners i després n'hagi d'obtenir uns beneficis. La UE és un projecte que al darrera té una idea política per mantenir una europa unida en el context mundial. Aquest migdia he vist eurodiputats irlandesos amb pancartes inmenses al Parlament europeu (per cert, que mai he estat partidari que els diputats ensenyin pancartes dins un parlament democràtic, quan poden defensar-ho amb la paraula i lliurement!!) reclamant que s'havia de respectar el "no" irlandès. Hi estic plenament d'acord. Una institució democràtica ha de respectar les decisions preses pels ciutadans de forma democràtica. Ara bé, el que no s'hi val és beneficiar-se durant 30 anys dels fons de cohesió europeus, pagats per França, Alemanys, Itàlia, etc... per passar d'un país molt pobre com era Irlanda en aquella època, a un país que actualment té la renda per càpita més alta de tota la Unió, i després dir que no al projecte europeu perquè poster ara hauran de començar a contribuir a ajudar països de l'Est que encara necessiten uns anys per anivellar-se a la resta d'Europa en infrastructures, econòmicament, etc.

La UE ha de començar a creue's, ella mateixa però també els governs dels Estats (que per molt que diguin, no s'ho creuen) que és un projecte polític -no només econòmic-, fet de majories i minories i que no es pot quedar aturat de cap de les maneres. Europa ha d'avançar cap a una unió política o no serà. Respectem el no d'Irlanda, sí. Un cop els Estats hagin finalitzat el porcés de ratificació el Tractat de Lisboa, fem racompte. Irlanda respectarà el "sí" de la resta d'Europa?

dimarts, 3 de juny del 2008

Ara plou!

Dit sigui d'entrada el meu màxim respecte per les associacions i entitats ecologistes que vetllen per la preservació del territori sovint malmès per certes actuacions irresponsables d'alguns. No obstant, arrel dels últims esdeveniments pel tema de la sequera protagonitzats per uns i altres, em porten a fer una reflexió.

Sembla que finalment decideixen no fer la canonada, és a dir, el trasvassament. Perfecte. Es veu que ha plogut bastant aquests últims dies i que l'estat d'emergència ha desaparegut. Millor. I l'any que ve què? Els embassaments, després d'aquestes pluges, de mitjana, encara estan un o dos punts per sota del que estaven avui fa un any. Per tant, és perfectament probable que l'any que ve ens tornem a trobar amb la mateixa situació. Un Govern ha d'actuar amb previsió, no posant i treient pedaços segons com bufa el vent (en aquest cas, segons si plou o no).

Els de les plataformes estaran molt contents, imagino. El travassament no es farà. Certs consellers han perdut la seva credibilitat, el govern espanyol deia un dia una cosa i l'altre dia una altra de diferent respecte a la posició del conseller català, ja en el propi Govern de la Generalitat hi havia opinions, matisos i contradiccions per donar i per vendre. Finalment, però, es va decidir actuar i arribar a una solució. S'aprova el Decret, s'adjudiquen les obres, es comneçen a expropiar terrenys. I ara, tot aquest sidral per res. I l'any que ve, tornem-hi. Bé, l'any que ve tindrem dues dessaladores que potser evitaran fer un trasvassament, però contaminaran i ja hi tornarem a ser.
Tinc la lleugera sensació que això és un cercle viciós al qual els governants no haurien d'entrar mai i, els nostres, malauradament, hi han entrat de ple. Per estalviar-se unes manifestacions, estan posposant un problema que tornarà a plantejar-se tard o d'hora i, per tant, això és un mal govern que fa un flac favor al país.
PD. Avui al ple del Parlament, el conseller de medi ambient (qüestionat, contradit, rectificat, matisat, ...) ha dit que no dimitirà ni serà destituït. Això em sona a aquell episodi de la Ministra Maleni del "antes partía que doblá".

dimarts, 27 de maig del 2008

De la cultura, el país i el Barça

Ara feia dies que no escivia al blog. Ja se sap. La feina apreta i amb ella també les ganes de descansar, deixar el temps per l'oci, la lectura i la relaxació. En aquestes dues setmanes, a part de la meva activitat professional normal, he pogut participar al dia internacional dels museus on vaig passejar pel museu Picasso, la Fundació Miró i al Caixafòrum. Interessant iniciativa que no hauria de ser excepcional si tenim en compte que, per exemple, a Londres, la National Gallery és tot l'any gratuita.
Però bé, a part d'aquesta jornada cultural, durant aquests dies ha plogut. Ha plogut tant que avui he llegit al diari que, fins i tot, a certes zones del sud del país, hi ha hagut inundacions. Ara el dilema és saber si finalment fem la interconexió-temporal-desmuntable-provisonal de l'Ebre (que ja tothom sap que és un tresvassament) o bé ho deixem córrer i, si l'any que ve no plou, ja en tornarem a parlar. Les circumstàncies han canviat, però el desgavell en el govern i dins les mateixes formacions dels partits que el conformen, segueix igual.
Amb això, a dins del PP s'esbatussen i a dins d'ERC si fa no fa. En el cas d'ERC però, haurien de mirar tots plegats que els catalanistes i independentistes no se'n cansin de tant de sarau, no fos cas que deixin de creure-s'ho. A Catalunya no li convé que els partits catalanistes es debilitin.
A Can Barça sembla ser que la moció de censura tira endavant. Qui ho havia d'haver dit fa poc més d'un any quan tot rutllava com mai! El que no és seriós és que després d'un any d'haver guanyat unes eleccions, es presenti una moció de censura totalment oportunista, aprofitant el "soci emprenyat" que surt del camp perquè firmés. No m'han agradat moltes coses que ha fet Laporta (d'altres crec que els ha fet molt bé, com per exemple, la catalanitat del Barça, la seva internacionalització i el fet d'acabar amb la violència al Camp Nou) però el fracàs d'una temporada no crec que justifiqui aquesta moció. Com deia Fermí Puig en un article a La Vanguardia, vigilem que no sigui el cas que, volent fer un gol, ens el fem a pròpia porta.

divendres, 9 de maig del 2008

Dia d'Europa



Avui és dia 9 de maig. Per a molts pot ser un dia intrascendent, normal, sense res d'especial. Però avui, com qui no vol la cosa, ha passat completament inadvertit el fet que és el Dia d'Europa. El 9 de maig de 1950, el Ministre d'afers exteriors francès Robert Schuman llegia la Declaració que posava els pilars per a la construcció del que entenem actualment com Unió Europea.

És significatiu que, un any més, la diada europea hagi passat inadvertida per la immensa majoria dels ciutadans. És normal. Els mitjans de comunicació, els que ho divulguen, en fan una minúscula referència anecdòtica, i els partits polítics es limiten a posar més banderetes europees de l'habitual.

Però jo, que sóc català i encara sóc dels que les diades nacionals (i en aquest cas europea) les entenc com diades reivindicatives, em toca fer una petita reflexió del que encara li falta a Europa.

Avui s'ha enunciat que properament se sotmetrà a ratificació per les Corts Generals el Tractat de Lisboa per part de l'Estat Espanyol. S'ha deixat enrere el referèndum que feia participar als ciutadans en una decisió rellevant com és l'aprovació d'un nou marc legal que ha de regir les relacions entre els estats membres i la Unió. Què hi farem. A Europa encara manen els qui manen.

No obstant, això no ens ha de desanimar i no per aquest fet els ciutadans ens hem de quedar al marge dels afers comunitaris. La UE té molta feina per fer. Sembla que Croàcia i Sèrbia, -països que van ser actors d'una guerra sagnant- seran els dos pròxims estats a ingressar a la UE. Ells veuen en Europa la seguretat, la pau i l'estabilitat que des de casa nostra tenim assumits però que a vegades no és tant òbvi com ens pensem. Schuman, juntament amb el Canceller alemany Adenauer, avui fa 58 anys van començar a enterrar l'Europa de les guerres, per edificar l'Europa de la solidaritat, la tolerància i la prosperitat. Queda camí per recórrer. S'ha de perfeccionar el sistema, modernitzar les institucions, pero per tal que això es pugui fer bé, s'hauria d'implicar als europeus, fer-los còmplices del projecte d'una Europa que avui fa 58 anys Monnet, Schuman i Adenauer van començar a somiar.

dijous, 1 de maig del 2008

Per Santa Creu, a Figueres!


Des de petit, a casa meva, he sentit una frase que deien i segueixen dient els meus pares, que és: "per Santa Creu,a Figueres!". Doncs això. Per Santa Creu a Figueres. La festa major del meu poble on la gent surt al carrer, passeja, es troben conciutadans que no veus durant tot l'any perquè treballen fora (que és el meu cas), tot voltejant els carrers engalanats amb les banderes de la fulla de figuera i les quatre barres, amb les parades de la fira de l'artesaia, la fira del dibuix i la pintura...Són dies de celebració.

Malauradament, però, la situació del país en general no convida a l'optimisme. Sembla que, ara més que mai, i un cop passades les eleccions, des del govern central se'ns estan tornant a rifar, ja sigui des del punt de vista econòmic, com en la crisi de l'aigua que, per cert, la coherència i la seritat de certs partits brilla per la seva absència.

Però no tot és negatiu. Aquesta setmana passada el Tribual de l'Arbitratge reconeixia la federació catalana de bowling, de tal manera que aquesta podrà competir internacionalment. Ha hi la possibilitat real que aquesta sentència de l'alt tribunal senti jurisprudència aplicable en altres esports i federacions i finalment s'estigui obrint el camí cap al ple reconeixement de les federacions esportives catalanes. És una manera de demostrar, en primer lloc com la feina discreta, seriosa i eficient de certes persones i entitats, dóna els seus fruits i, en segon lloc, que si nosaltres no ens ho creiem, si nosaltres no hi treballem, ningú més ens ho donarà, ans al contrari, miraran de fer-nos constantment la traveta.

Així doncs, les coses no van segurament com haurien d'anar però ens hem d'aferrar a l'optimisme i a l'esperança que tot no està perdut.

Potser sí que avui estic més optimista que de costum...segurament és perquè són les festes de Figueres.

dimecres, 16 d’abril del 2008

Votar a Itàlia


El cap de setmana passat vaig estar a Itàlia. Concretament a un poble gran (o ciutat petita) situat a la regió de la Campania. A part d'adonar-me'n que el problema de les escombraries a aquesta regió italiana no està ni molt menys resolt, vaig asistir a una jornada electoral (la del diumenge).

En primer lloc, voldria parlar del problema dels residus a Itàlia. Realment impressiona veure als voltants dels contenidors muntanyes de bosses d'escombraries. Sembla mentida que un país amb la tradició, la cultura i la història d'Itàlia hagi arribat a aquests punts de degradació. El problema és molt complexa. Molt. S'hi barregen moltes coses, negocis bruts, interessos obscurs, hipocresies d'altres parts del mateix país, etc. El que està clar és que la situació, per la pròpia dignitat dels italians, s'ha de sol·lucionar ràpidament. I per fer-ho han escollit al Sr. Berlusconi com a futur primer ministre del país.

Per a molts, aquí, això sembla inconcebible. Com pot ser que els italians donin el seu vot a un personatge com Berlusconi? Doncs jo diria, pel que he sentit, pel que m'han comentat i pel que he vist, que en primer lloc part dels italians admiren a un personatge que ha creat un imperi empresarial del no res. Pensen que si ha estat capaç d'aixecar unes empreses que funcionen bé, pot fer el mateix amb el país. En segon lloc, és que la realitat mostra com un govern d'esquerres liderat per Prodi que havia de durar 5 anys, al final ha durat tant sols 20 mesos. Veltroni era un bon candidat i no ha tret tants mals resultats com es diu. El Partit Democràtic és un bon projecte però massa nou i, en principi, pot ser la salvació del futur per Itàlia. Ara bé, veiem com evoluciona tot plegat.

Finalment, volia remarcar que la jornada electoral del diumenge a Itàlia acaba a les 10 de la nit i la participació, contant també el dilluns al matí, està pels volts del 80%. No seria mala idea implantar això aquí. No el fet de fer jornades electorals d'un dia i mig (no en sóc massa partidari), però sí allargar el període de temps per anar a votar el diumenge. El que es tracta és, vista la participació que tenim al nostre país, donar facilitats als ciutadans per tal que exerceixin el seu dret democràtic i donar la màxima legitimació possible als governs que surten escullits.

dimecres, 2 d’abril del 2008

El conciliador


No sóc un expert en energia. No obstant, m'agradaria puntualitzar un fet que crec que és important remarcar, fer notar, en definitiva.

Aquesta setmana el Sr. Mario Monti ha presentat dos informes sobre la interconnexió elèctrica entre l'Estat espanyol i el francès. El traçat d'aquesta línia sembla que passarà pel bell mig de l'Empordà i altres territoris catalans.

El Sr. Monti, ha mostrat el seu carcàcter dialogant, i ha exercit -o està exercint- a la perfecció el seu paper de conciliador europeu. Mario Monti és un personatge d'un gran carisma a Itàlia, tant dins de la dreta com dins de l'esquerra. És d'aquells personatges que no existeixen en el panoramo polític actual. Durant dos mandats va ser comissari europeu, en l'ultima etapa, com a comissari de competència va estar al capdavant en perseguir les pràctiques abusives de la seva posició dominant en el mercat de Miscrosoft, entre altres casos.

Ara el tenim aquí per parlar d'un tema important que afecta el territori. Ha vingut ja en nombroses ocasions i sembla que seguirà venint. No sé si és necessària o no la línia de molt alta tesió. Alguns creuen que sí i altres no. En tot cas, l'idea de soterrar la línia no em sembla mala solució. Com tampoc no em sembla malament, com a figuerenc, que se soterri la via del tren. Atenció però vigilem amb tant de soterrament! Preveiem-ho tot i planifique-m'ho, no fos cas que ens quedem sense ni una cosa ni l'altre.

dilluns, 24 de març del 2008

Qui perd els orígens....




Escric aquestes línies pocs minuts abans de la mev tornada a Barcelona, però les escric encara des de terres empordaneses. Aquests dies de setmana santa he estat a l'Empordà -amb un breu parèntesi el divendres sant a la baixa Garrotxa- on he pogut fer allò que se'n diu "desconectar".

Ha fet fred, molta fred, però la presència de la tramuntana, trencant el cel de la plana empordanesa, ha produit els seus efectes curatius.

Un empordanès, a vegades, no és prou conscient del gran privilegi que és viure en aquesta terra. jo no n'era conscient. Fins i tot quane estudiava a Barcelona, a l'època universitària, els caps de setmana m'atreia més el ventall d'activitats culturals, noturnes, festives i esportives que oferia i ofereix la ciutat comptal.

No sé si serà l'abandonament de la universitat i l'entrada en el món laboral, o bé el simple fet del pas del temps que fa que, quan arriba un període de vacances o un cap de setmana, només pensi en tornar a l'Empordà i que, amb una mica de sort, bufi la tramuntana justa per poder agafar aire fresc per tal d'encarar la setmana que començo.

Ja ho deia Raimon -que per cert, fa poques setmanes vaig assistir a un concert seu al Palau de la Música, simplement genial- que "qui perd els orígens, perd identitat". I és que, al cap i a la fi, des de l'Escolpai d'Empúries com Dalí, per moltes voltes que facin pel món, tots acaben tornant als seus orígens.

dilluns, 17 de març del 2008

TV3, la seva


M'havia proposat no escriure sobre les eleccions. I, de fet, directament, no ho faré. Ara bé, avui agafo un fet que m'ha cridat l'atenció.

Miro les notícies de TV3. Entre altres coses, veig que surt Artur Mas dient que la seva formació és la que que pot defensar més bé els interessos de Catalunya al Congrés de Madrid. Fins aquí bé, res d'especial, res de nou, res de particular ni original. Vaig a l'ordinador i em poso a llegir els diaris digitals i davant la meva sorpresa, veig els titulars que Artur Mas ha fet autocrítica de CiU i que ha fet una crida a la unió de tots els catalanistes (utilitzant el lema "Catalanistes, uniu-vos!!). O sigui que unes declaracions d'aquesta magnitud, a TV3 se li ha arrencat la crosta nacionalista i ha passat a ser la seva, la d'uns quants.

Doncs si TV3 considera que una crida a la unitat dels catalanistes no és pou important per fer-se'n ressò ni al TN migdia ni al vespre, doncs jo en parlo i aprofito per sumar-me a aquesta crida. No pot ser que un mitjà públic sigui utilitzat per qui té el major monopoli de poder des de la instauració de la democràcia, per interessos partidistes tant descaradament. I no exegero. Ho pensen, ho fan i ho admeten ("s'ha d'arrencar la crosta nacionalista..").

El prestigi de la independència dels Telenotícies de TV3 ha estat reconeguda i, de fet, encara viu d'aquest pestigi. M'agradaria que no es perdés aquesta independència i professionalitat, m'agradaria que TV3 tornés a ser la "la teva" i no només la d'uns quants. Ara més que mai.

dimarts, 11 de març del 2008

Encara podem fer alguna cosa


Després de les eleccions del passat dia 9, no tinc res a dir. Ja es veurà com evolucionen les coses i si cada partit -els que han guanyat i els que han perdut- estan a l'altura de les circumstàncies i saben, com es diu normalment, llegir els resultats (frase ambigua que normalment diuen però no compleixen).

Bé, després de tants de dies de política i campanya, avui parlaré de futbol. Ja em permetreu. Des que vaig començar a escriure al blog encara no havia escrit sobre futbol.

Pels qui em coneixen, saben que sóc un culé empedernit. Sovint em diuen a casa que ho sóc fins el punt que els hi perdono tot.

No ens enganyem. El Barça està malament. Són comptats els partits en els quals es juga bé i constantment es donen mostres d'estar perduts, d'una certa apatia que afecta a més jugadors dels que ens pensem (no culpem a Ronaldinho de tot). No sé si guanyarem la Lliga, ni la Copa ni la Champions. Les espectatives no són massa optimistes (ja se sap com és el culé) però la realitat és que la Lliga està complicada, la Copa es pot guanyar i la Champions, amb sort i més ganes de les posades fins el moment, ves a saber. Per tant, encara podem salvar els mobles.

Salvar els mobles, però, no vol dir que s'hagi de seguir amb aquest model d'equip. Roanldinho és cert que no ariba ni a la meitat del que era, Henry ha estat un error fitxar-lo, i Rijkard encara no tinc clar si és molt bon entrenador o bé és un mediocre.

Bé, no sé quina és la solució a tot plegat. Però no llençem la tovallola, perquè encara podem fer que la temporada no sigui un fracàs com alguns diuen. Ara bé, quan acabi la temporada hauran de canviar moltes coses. Radicalment. Aquest Barça, faci el que faci ara, només pot salvar els mobles, però sense generar il·lusió. Cal, doncs, deixar acabar amb tranquil·litat aquesta temporada, fer balanç i canviar aquest equip.

dissabte, 8 de març del 2008

ETA mata, jo voto

Després que ahir ETA assassinés a sang freda a un pobre ex-regidor socialista, no em puc estar de plasmar aquí el meu rebuig més absolut a aquests actes. Els terroristes no respeten la democràcia, la menyspreen. L'altre dia vaig assistir a una obra protagonitzada per Pere Arquillué que es deia El silenci del mar. L'obra tracta de transmetre com, a voltes, el silenci i la ignorància és la forma més eficaç per combatre l'enemic. Doncs no dic res més. ETA mata, jo callo i voto democràticament.

dissabte, 1 de març del 2008

Fent respectar Catalunya, farem un país de 1ª!!


Si bé fa un parell de dies escribia sobre el debat bipolar i alterat entre els líders dels dos grans partits de l'Estat espanyol, ara crec que toca fer una mica de comentari sobre el debat català que tot just ahir a la nit es va emetre per TV3.

Òbviament, en aquest debat sí que es va poder reflectir la varietat i pluralitat existent a Catalunya. Un debat real, just i igualitari entre les forçes amb representació a les Corts espanyoles.

Un podria pensar que els polítics tot són iguals, que sempre repeteixen el mateix, que s'omplen la boca de promeses i després fan el que els hi convé oblidant-se completament de les promeses i propostes fetes durant la campanya. Això pot crear -i de fet crea- desànim i frustració entre els ciutadans. Aquest sentiment no és bo. No és bo mai, però encara és pitjor quan estem en un país com Catalunya on l'autoestima, la nostra raó de ser, està sempre en una situació complicada.

Els que varem seguir el debat, varem poder veure l'intent constant de socialistes i populars de tornar al debat bipolar de la setmana passada entre Rajoy i Zapatero, i l'intent dels partits nacionalistes de treure el cap com podien.

Davant el menyspreu de socialistes i populars a aquestes forçes -el mateix menyspreu que s'exercita a Madrid- crec que només hi ha una sol·lució.

Per tant, em sembla que a vegades els catalans, ja des de fa uns quants anys, ens hem equivocat d'enemics i d'aliances. I aquestes aliances no són ni l'abstenció ni el vot en blanc. Ha de ser un vot per fer respectar i sentir Catalunya a Madrid per tal de recuperar el prestigi d'un país de primera a Europa.

dijous, 28 de febrer del 2008

Debat alterat

Ara fa dies que he deixat el blog una mica abandonat. La feina no perdona i el temps és el que és. Però voldria aprofitar aquest ambient electoral al qual estem inmersos per fer una reflexió sobre el tema de la setmana com és el "gran" debat entre els líders del PSOE i el PP.
D'entrada haig de confessar que no el vaig veure. En primer lloc per problemes tècincs amb la televisió de casa meva i, en segon lloc en senyal de protesta. És possible que la meva reflexió no sigui excessivament original i potser ja l'haureu sentit en algun lloc o altre, però em sembla que és de justícia fer-la.
És evident que aquest debat era en clau espanyola i actuacions com aquesta no contribueixen a què la resta de l'Estat espanyol tingui la possibilitat de conèixer -entendre ja seria massa- les alternatives existents que no siguin les de Zapatero i les de Rajoy. Per sort, a l'Estat espanyol hi ha alternatives i deixar-les directament de banda, convertint falsament el sistema electoral en un sistema bipartit, és un fet com a mínim denunciable. Unes eleccions a les Corts Generals haurien de servir perquè tots els ciutadans de l'Estat puguin conèixer la seva varietat. A Espanya no és així. I, a sobre, quan un partit "minoritari" influeix a Madrid, es queixen i posen el crit al cel. No és d'extranyar si no els hi donen la posibilitat de difondre el que proposen!!
I amb això, no es tracta de fer pedagogia. No cal fer pedagogia, però al menys cal no quedar-nos callats quan les opcions catananes queden excloses per les forçes de sempre. En això sí que es van posar d'acord en el debat.

dilluns, 18 de febrer del 2008

Dalí a Barcelona


L'altre dia vaig llegir al diari un fet sorprenent. Es veu que Barcelona encara no ha dedicat cap carrer, carreró, plaça o plaçeta a Salvador Dalí. És impressionant que la capital de Catalunya no hagi dedicat al pintor figuerenc cap trosset de ciutat.

Dalí va morir l'any 1989, ja fa gairebé 20 anys, i Barcelona no ha tingut temps, no hi ha pensat o no li ha interessat mostrar el seu homenatge a un personatge que, al cap i a la fi, a la seva manera, va contribuir a la internacionalització de la cultura catalana. No m'explico el perquè. Sembla que Miró i Picasso, una mica més identificats amb la ciutat, tenen carrers i avingudes merescudes per la seva trajectòria artística. Dalí encara no. Potser perquè era empordanès i no barceloní, potser perquè va popolaritzar més el Cap de Creus i Cadaqués. Però si Barcelona vol exercir de capital d'un país com el nostre, ha de reconèixer els artistes d'arreu del país.

Això sí, em consta que hi ha una plataforma cívica per reclamar al consistori barceloní que donin el nom de Floquet de Neu a algun carrer de la ciutat. A veure qui tindrà primer el reconeixement, si Dalí o el Floquet de Neu. S'accepten apostes.

dimecres, 13 de febrer del 2008

De L'Empordà a Miami Beach

Diumenge passat, vaig anar al quiosc a comprar el diari. D'entre les opcions que tots coneixem vaig optar per l'Avui. Enmig dels suplements enormes que ens adjunten, hi havia un enèsim col·leccionable. En aquest cas s'iniciava la col·lecció.
Es tractava d'uns CDs de la història del rock en català des del 1980 fins el 1994. Vaig tenir la sort que l'Avui, com a cd de llençament va optar per regalar el de l'any 1991. L'any del boom. En el CD hi eren tots: L'Empordà dels Sopa, el Boig per tu de Sau, Els senyors de les pedres de Sangtraït, Miami Beach dels Lax'n'Busto, S'ha acabat d'Els Pets...escoltant, però, les cançons, tall per tall, em van venir a la memòria cançons i grups que tenia absolutament oblidats com Tancat per defunció, Kitsch, Umpah-Pah, Terratrèmol, els inicis més remots dels Ja t'ho Diré...grups i cançons que encara ara podem cantar o, si més no, en el seu dia ens empapàvem d'aquelles melodies cantades amb la nostra llengua.
Possiblement el so d'aquests discs no era gran cosa, potser les melodies no eren excessivament originals ni innovatives, però aquests grups van posar banda sonora a, com a mínim dues generacions de catalans i catalanes que vàrem poder escoltar la música que ens agradava cantada en la nostra llengua.
En aquell 1991 jo només tenia 9 anys, però podríem dir que jo -i tants altres- ens hem fet grans amb aquests grups que, en el seu dia venien milers de discs, tenien clubs de fans i emplenaven estadis, plaçes i pabellons tranquil·lament.
Un dia, en una entrevista a en Pep Sala, li van preguntar que per què cantava en català. Ell va respondre: "Perquè algun dia ja no s'hagi de fer aquesta pregunta a ningú".

dilluns, 4 de febrer del 2008

Política i safareig

De cop i volta, mirant les notícies, secció de política internacional, apareix el casament del cap d'Estat francès amb una ex-model i cantant. Què té a veure un casament com aquest en la política internacional?
Estic convençut que la gent s'enganxa més a la televisió per aquest tipus de notícies que no pas a la política exterior europea o inclús a la mateixa francesa. Però a on ens porta això?
Entrar a la vida personal dels polítics, a no ser que sigui per denunciar algun fet greu, és un risc pel presitgi de la política. Als músics se'ls ha de valorar per la seva música, als pintors pels seus quadres, als advocats pel seu coneixement legal, etc...als polítics per la seva obra política, independentment de la seva vida personal.
La popolaritat de Sarkozy ha baixat a les enquestes franceses probablement per aquest afer que, dit suaument, s'ha exegerat. És estrany en un polític que semblava tenir-ho tot calculat al mil·límetre, però és així. No s'han de barrejar les coses. La política ja està prou en perill com perquè ara, a sobre, es farceixi de salsa rosa.
Serà difícil, però s'ha d'intentar tornar la dignitat a la política, la política com a mitjà per fer avançar els pobles, per sol·lucionar els problemes dels ciutadans, per presentar propostes innovatives per potenciar l'economia, etc. Això és la política. Ara que estem a les portes de missatges electorals constans, aparquem el safareig absurd de la política que no aporta res i està fora de lloc.

diumenge, 27 de gener del 2008

Friends

Aprofitant unes hores mortes de lleure del cap de setmana, he recuperat alguns episodis de la serie nordamericana Friends.
Haig de reconèixer que, en el meu cas, aconsegueixen en cada episodi, arrencar-me un somriure, fins i tot si estic mirant-lo tot sol. L'ironia en estat pur, acudits fàcils però que donen resultat. A més la interpretació dels sis actors que donen vida a la Mònica, Rachel, Phoebe, Ross, Chendler i Joey, han acoseguit fer la caricatura dels seus pròpis personatges, que fan que ja siguin familiars. És clar que, tenint en compte el que cobraven -es diu que pels volts d'un milió de dòlars per episodi- de ganes i motivació no en devien faltar.
Fa un parell d'anys, Friends es va acabar. Era una sèrie bona que ara comença a caure en el risc que les televisions abusin de les reposicions interminables però que funcionaran. Funcionaran perquè era una sèrie feta amb bons guions i bons actors. De la mateixa manera que el gag de Mr. Bean de la piscina o de l'església, que encara que ens sabem de memòria, ens fa riure. Doncs amb Friends, el mateix.
Curiosament, però, cap dels actors que ha assolit aquest èxit, després de Friends, no han fet res d'excepcional. Només es podria salvar Mathew Perry (Chendler) qui va fer Falsas Apariencias juntament amb Bruce Willis. Una pel·lícula que no està malament i té moments còmics entre els dos personatges,... tot i que Mathew Perry, al igual que els altres cinc companys de Friends, sempre seran la Mònica, Rachel, Phoebe, Ross, Chendler i Joey.

dimarts, 22 de gener del 2008

Estem millor que Itàlia?

Sovint, quan es parla d'Itàlia, la gent té el concepte d'un país bonic, ple de joies culturals i artístiques. És cert. Però també, per altra banda, tenim la percepció que és un país una mica anàrquic, amb un cert desordre. Quan ens endinsem més en el món italià, i aprofundim en el camp de la política, aquesta anarquia i desordre s'accentuen encara més.
Actualment, en pocs dies, s'ha viscut la situació insostenible de la recollida de residus a Nàpols en davant la passivitat dels polítics i, paral·lelament, hi ha hagut una crisi de govern en el qual ha dimitit el Ministre de Justícia, Mastella, per escàndols de corrupció. El govern, format per 9 partits(!!), trontolla i sembla que tothom dóna per fet que Prodi no arribarà a cumplir la legislatura.
Parlant amb un amic meu italià, ell posava al crit al cel mentre em describia la situació i posava com a exemple a seguir el de l'Estat espanyol. "Allà sí que la política és seriosa!, no com a Itàlia!" em deia.
Està clar que el meu amic no viu precisament al nostre país. Ara comença la precamapnya electoral i ja hem vist certs espectacles de tots els colors. Des de la desqualificació permanent a l'adversari, fins les picabaralles -fins al punt del ridícul- dels populars (amb fitxatge "estrella" incorporat). I a Catalunya es diu, per activa i per passiva, que l'AVE passarà per on ha de passar, sense escoltar els veïns ni la majoria de regidors de l'Ajuntament, mentre Barcelona cada vegada està més deixada.
Itàlia és un país que fa més anys que nosaltres que té una democràcia. Una democràcia que, en certs aspectes, no tenim res a envejar, ans el contrari. És una mica viciada i un polític tant es pot presentar sota les sigles comunistes com a les següents eleccions presentar-se per la dreta més conservadora. Aquí això encara no passa, però tal com van les coses, amb el nivell que mostren certs líders polítics, donant l'esquena als ciutadans, estem anant cap a aquesta direcció.

dissabte, 19 de gener del 2008

Obertura

Benviguts al meu nou blog!
A partir d'ara, disposo d'aquest espai per a internautes per comentar, debatre i exposar la realitat des d'una visió personal, subjectiva i oberta al diàleg.
Aquí hi trobareu enllaços amics, interessants i opinions que voldran reflectir el punt de vista d'un jove advocat, empordanès, resident a Barcelona, interessat per l'actualitat general en ens envolta i ens afecta com a ciutadans d'aquest país.
Així doncs, us dono la benvinguda a aquest bolg, el qual espero que trobeu interessant.