Friends

Aprofitant unes hores mortes de lleure del cap de setmana, he recuperat alguns episodis de la serie nordamericana Friends.
Haig de reconèixer que, en el meu cas, aconsegueixen en cada episodi, arrencar-me un somriure, fins i tot si estic mirant-lo tot sol. L'ironia en estat pur, acudits fàcils però que donen resultat. A més la interpretació dels sis actors que donen vida a la Mònica, Rachel, Phoebe, Ross, Chendler i Joey, han acoseguit fer la caricatura dels seus pròpis personatges, que fan que ja siguin familiars. És clar que, tenint en compte el que cobraven -es diu que pels volts d'un milió de dòlars per episodi- de ganes i motivació no en devien faltar.
Fa un parell d'anys, Friends es va acabar. Era una sèrie bona que ara comença a caure en el risc que les televisions abusin de les reposicions interminables però que funcionaran. Funcionaran perquè era una sèrie feta amb bons guions i bons actors. De la mateixa manera que el gag de Mr. Bean de la piscina o de l'església, que encara que ens sabem de memòria, ens fa riure. Doncs amb Friends, el mateix.
Curiosament, però, cap dels actors que ha assolit aquest èxit, després de Friends, no han fet res d'excepcional. Només es podria salvar Mathew Perry (Chendler) qui va fer Falsas Apariencias juntament amb Bruce Willis. Una pel·lícula que no està malament i té moments còmics entre els dos personatges,... tot i que Mathew Perry, al igual que els altres cinc companys de Friends, sempre seran la Mònica, Rachel, Phoebe, Ross, Chendler i Joey.

Estem millor que Itàlia?

Sovint, quan es parla d'Itàlia, la gent té el concepte d'un país bonic, ple de joies culturals i artístiques. És cert. Però també, per altra banda, tenim la percepció que és un país una mica anàrquic, amb un cert desordre. Quan ens endinsem més en el món italià, i aprofundim en el camp de la política, aquesta anarquia i desordre s'accentuen encara més.

Actualment, en pocs dies, s'ha viscut la situació insostenible de la recollida de residus a Nàpols en davant la passivitat dels polítics i, paral·lelament, hi ha hagut una crisi de govern en el qual ha dimitit el Ministre de Justícia, Mastella, per escàndols de corrupció. El govern, format per 9 partits(!!), trontolla i sembla que tothom dóna per fet que Prodi no arribarà a cumplir la legislatura.

Parlant amb un amic meu italià, ell posava al crit al cel mentre em describia la situació i posava com a exemple a seguir el de l'Estat espanyol. "Allà sí que la política és seriosa!, no com a Itàlia!" em deia.

Està clar que el meu amic no viu precisament al nostre país. Ara comença la precamapnya electoral i ja hem vist certs espectacles de tots els colors. Des de la desqualificació permanent a l'adversari, fins les picabaralles -fins al punt del ridícul- dels populars (amb fitxatge "estrella" incorporat). I a Catalunya es diu, per activa i per passiva, que l'AVE passarà per on ha de passar, sense escoltar els veïns ni la majoria de regidors de l'Ajuntament, mentre Barcelona cada vegada està més deixada.

Itàlia és un país que fa més anys que nosaltres que té una democràcia. Una democràcia que, en certs aspectes, no tenim res a envejar, ans el contrari. És una mica viciada i un polític tant es pot presentar sota les sigles comunistes com a les següents eleccions presentar-se per la dreta més conservadora. Aquí això encara no passa, però tal com van les coses, amb el nivell que mostren certs líders polítics, donant l'esquena als ciutadans, estem anant cap a aquesta direcció.

Obertura

Benviguts al meu nou blog!

A partir d'ara, disposo d'aquest espai per a internautes per comentar, debatre i exposar la realitat des d'una visió personal, subjectiva i oberta al diàleg.

Aquí hi trobareu enllaços amics, interessants i opinions que voldran reflectir el punt de vista d'un jove advocat, empordanès, resident a Barcelona, interessat per l'actualitat general en ens envolta i ens afecta com a ciutadans d'aquest país.

Així doncs, us dono la benvinguda a aquest bolg, el qual espero que trobeu interessant.