Qui perd els orígens....

Escric aquestes línies pocs minuts abans de la mev tornada a Barcelona, però les escric encara des de terres empordaneses. Aquests dies de setmana santa he estat a l'Empordà -amb un breu parèntesi el divendres sant a la baixa Garrotxa- on he pogut fer allò que se'n diu "desconectar".

Ha fet fred, molta fred, però la presència de la tramuntana, trencant el cel de la plana empordanesa, ha produit els seus efectes curatius.

Un empordanès, a vegades, no és prou conscient del gran privilegi que és viure en aquesta terra. jo no n'era conscient. Fins i tot quane estudiava a Barcelona, a l'època universitària, els caps de setmana m'atreia més el ventall d'activitats culturals, noturnes, festives i esportives que oferia i ofereix la ciutat comptal.

No sé si serà l'abandonament de la universitat i l'entrada en el món laboral, o bé el simple fet del pas del temps que fa que, quan arriba un període de vacances o un cap de setmana, només pensi en tornar a l'Empordà i que, amb una mica de sort, bufi la tramuntana justa per poder agafar aire fresc per tal d'encarar la setmana que començo.

Ja ho deia Raimon -que per cert, fa poques setmanes vaig assistir a un concert seu al Palau de la Música, simplement genial- que "qui perd els orígens, perd identitat". I és que, al cap i a la fi, des de l'Escolpai d'Empúries com Dalí, per moltes voltes que facin pel món, tots acaben tornant als seus orígens.

TV3, la seva

M'havia proposat no escriure sobre les eleccions. I, de fet, directament, no ho faré. Ara bé, avui agafo un fet que m'ha cridat l'atenció.

Miro les notícies de TV3. Entre altres coses, veig que surt Artur Mas dient que la seva formació és la que que pot defensar més bé els interessos de Catalunya al Congrés de Madrid. Fins aquí bé, res d'especial, res de nou, res de particular ni original. Vaig a l'ordinador i em poso a llegir els diaris digitals i davant la meva sorpresa, veig els titulars que Artur Mas ha fet autocrítica de CiU i que ha fet una crida a la unió de tots els catalanistes (utilitzant el lema "Catalanistes, uniu-vos!!). O sigui que unes declaracions d'aquesta magnitud, a TV3 se li ha arrencat la crosta nacionalista i ha passat a ser la seva, la d'uns quants.

Doncs si TV3 considera que una crida a la unitat dels catalanistes no és pou important per fer-se'n ressò ni al TN migdia ni al vespre, doncs jo en parlo i aprofito per sumar-me a aquesta crida. No pot ser que un mitjà públic sigui utilitzat per qui té el major monopoli de poder des de la instauració de la democràcia, per interessos partidistes tant descaradament. I no exegero. Ho pensen, ho fan i ho admeten ("s'ha d'arrencar la crosta nacionalista..").

El prestigi de la independència dels Telenotícies de TV3 ha estat reconeguda i, de fet, encara viu d'aquest pestigi. M'agradaria que no es perdés aquesta independència i professionalitat, m'agradaria que TV3 tornés a ser la "la teva" i no només la d'uns quants. Ara més que mai.

Encara podem fer alguna cosa

Després de les eleccions del passat dia 9, no tinc res a dir. Ja es veurà com evolucionen les coses i si cada partit -els que han guanyat i els que han perdut- estan a l'altura de les circumstàncies i saben, com es diu normalment, llegir els resultats (frase ambigua que normalment diuen però no compleixen).

Bé, després de tants de dies de política i campanya, avui parlaré de futbol. Ja em permetreu. Des que vaig començar a escriure al blog encara no havia escrit sobre futbol.

Pels qui em coneixen, saben que sóc un culé empedernit. Sovint em diuen a casa que ho sóc fins el punt que els hi perdono tot.

No ens enganyem. El Barça està malament. Són comptats els partits en els quals es juga bé i constantment es donen mostres d'estar perduts, d'una certa apatia que afecta a més jugadors dels que ens pensem (no culpem a Ronaldinho de tot). No sé si guanyarem la Lliga, ni la Copa ni la Champions. Les espectatives no són massa optimistes (ja se sap com és el culé) però la realitat és que la Lliga està complicada, la Copa es pot guanyar i la Champions, amb sort i més ganes de les posades fins el moment, ves a saber. Per tant, encara podem salvar els mobles.

Salvar els mobles, però, no vol dir que s'hagi de seguir amb aquest model d'equip. Roanldinho és cert que no ariba ni a la meitat del que era, Henry ha estat un error fitxar-lo, i Rijkard encara no tinc clar si és molt bon entrenador o bé és un mediocre.

Bé, no sé quina és la solució a tot plegat. Però no llençem la tovallola, perquè encara podem fer que la temporada no sigui un fracàs com alguns diuen. Ara bé, quan acabi la temporada hauran de canviar moltes coses. Radicalment. Aquest Barça, faci el que faci ara, només pot salvar els mobles, però sense generar il·lusió. Cal, doncs, deixar acabar amb tranquil·litat aquesta temporada, fer balanç i canviar aquest equip.

ETA mata, jo voto

Després que ahir ETA assassinés a sang freda a un pobre ex-regidor socialista, no em puc estar de plasmar aquí el meu rebuig més absolut a aquests actes. Els terroristes no respeten la democràcia, la menyspreen. L'altre dia vaig assistir a una obra protagonitzada per Pere Arquillué que es deia El silenci del mar. L'obra tracta de transmetre com, a voltes, el silenci i la ignorància és la forma més eficaç per combatre l'enemic. Doncs no dic res més. ETA mata, jo callo i voto democràticament.

Fent respectar Catalunya, farem un país de 1ª!!

Si bé fa un parell de dies escribia sobre el debat bipolar i alterat entre els líders dels dos grans partits de l'Estat espanyol, ara crec que toca fer una mica de comentari sobre el debat català que tot just ahir a la nit es va emetre per TV3.

Òbviament, en aquest debat sí que es va poder reflectir la varietat i pluralitat existent a Catalunya. Un debat real, just i igualitari entre les forçes amb representació a les Corts espanyoles.

Un podria pensar que els polítics tot són iguals, que sempre repeteixen el mateix, que s'omplen la boca de promeses i després fan el que els hi convé oblidant-se completament de les promeses i propostes fetes durant la campanya. Això pot crear -i de fet crea- desànim i frustració entre els ciutadans. Aquest sentiment no és bo. No és bo mai, però encara és pitjor quan estem en un país com Catalunya on l'autoestima, la nostra raó de ser, està sempre en una situació complicada.

Els que varem seguir el debat, varem poder veure l'intent constant de socialistes i populars de tornar al debat bipolar de la setmana passada entre Rajoy i Zapatero, i l'intent dels partits nacionalistes de treure el cap com podien.

Davant el menyspreu de socialistes i populars a aquestes forçes -el mateix menyspreu que s'exercita a Madrid- crec que només hi ha una sol·lució.

Per tant, em sembla que a vegades els catalans, ja des de fa uns quants anys, ens hem equivocat d'enemics i d'aliances. I aquestes aliances no són ni l'abstenció ni el vot en blanc. Ha de ser un vot per fer respectar i sentir Catalunya a Madrid per tal de recuperar el prestigi d'un país de primera a Europa.