dissabte, 25 d’octubre del 2008

Girona, Bones festes!!


Ahir van començar les Fires de Sant Narcís de Girona. Quan un poble o una ciutat celebra les seves festes sempre és motiu de goig, de rialles, de ball i divertiment i, malgrat que un servidor és un figuerenc empedreït, també sento aquestes festes com una mica pròpies.

Vaig començar a viure les festes de Sant Narcís quan devia tenir uns 14 anys. A partir d'aleshores, les amistats de l'adolescència gironina es van iniciar a forjar amb llargs passejos a altes hores de la nit per la vorera del costat de la Devesa, per la Plaça de la Independència i en algun local, ara inexistent, del barri vell. Era aquella edat on descobríem infinitat de coses noves i, en el meu cas, el descobriment puntual d'una Girona que fins aleshores no era més que una referència geogràfica propera però llunyana a la vegada, amanit amb aquella sana rivalitat històrica entre figuerencs i gironins. A casa meva sempre s'ha sentit aquella anècdota dels anys 50, quan es van enfrontar els equips de futbol del Figueres i el Girona en una eliminatòria de copa. Al partit d'anada, a Girona, una gran pacarta a l'estadi deia: "La ciudad de Gerona saluda al pueblo de Figueras". Òbviament la provocació no va passar inadvertida pels figuerencs que, al partit de tornada, a l'estadi del Far, hi aparagué:"El pueblo de Figueres, que siempre ha sido una ciudad, saluda la ciudad de Gerona, que siempre ha sido un pueblo". Aquesta rivalitat sana i irònica, no té res a veure amb aquestes afeccions de bangales, ultres, crits racistes, i altres espectacles lamentables que es veuen a certs camps de futbol.

Anècdotes a banda, poble o ciutat, Girona per mi ha estat l'adolescència (les primeres nits de discoteca a la Sala de Ball) i també els primers anys professionals. Va ser aquí on vaig començar a conèixer aquesta ciutat amb més profunditat, els seus carrers, els seus racons com el barri de Sant Narcís, les paradetes del pont de pedra, el carrer Santa Clara, els sopars a Le Bistrot o la Creperie Bretone, la Rambla, la Plaça del vi, la catedral, les pedreres, el carrer Nou, quants dinars a la plaça Josep Pla o a la del Mercadal, etc. Sense haver-hi viscut mai, he arribat a apreciar aquesta Girona arreglada, vital i, en certs punts de la ciutat, bucòlica que, mirant les parets de l'Onyar et fa transportar ni que sigui per uns instants a la mateixa Toscana italiana.

Ara celebren les festes de Sant Narcís i un any més intentaré participar-hi, en la meva condició de figuerenc però amb un gran fair play, com sempre ha estat. Girona, Bones Festes!!!

dijous, 9 d’octubre del 2008

La crisi de la UE

Davant certes reaccions financeres que s'estan produïnt aquests dies, han sorgit declaracions, comentaris, articles on ningú en surt ben parat. Que si els bancs, els governs, que si els Estats Units, el Fons Monetari Internacional adverteix que el 2009 l'Estat espanyol entrarà en recessió, en Zapatero diu que el FMI no ha fet res per sol·lucionar la cris, etc. Uns retrets que segurament són fruit del nerviosisme general (possiblement comprensible) que estem vivint perquè, al cap i a la fi, estem parlant del cuartos i els estalvis de la gent.

Vull aprofitar aquestes línies per reafirmar la Unió Europea. Sóc conscient que defensar la UE en el context actual no és popular, no està de moda i aniré a contracorrent de la opinió general. Accepto el repte.

Els Estats Units han aprovat finalment un pla de rescat que diuen que serà positiu. Esperem-ho. Això es contraposa en la imatge de desunió (o unió fictícia) dels líders de la UE a la hora de fixar una posició comuna per tal de pal·liar la crisi i readreçar el rumb de l'economia europea. Els interessos són diversos, les realitats econòmiques dels Estats membres són divergents i això fa difícil l'acord.

Hi ha qui diu que en moments realment delicats (la guerra d'Iraq, la constitució europea, la crisi econòmica,...) la UE no dona la talla, no està a l'altura i els comentaris que se senten pel carrer o per tertúlies radiofòniques venen a dir que la UE no serveix per a res.

El projecte de la UE és un bon projecte, ben ideat, amb uns fonaments polítics potents i vàlids i m'atreviria a dir que necessaris en el context globalitzador de la societat actual. Molt sovint es fa la reducció que la UE és la reunió dels caps d'Estat i de govern. No ens confonem. La UE és molt més que això i està per sobre del president del govern de torn. No podem carregar-nos un projecte que ha unit pobles que els separaven abismes després de la II Guerra Mundial pel sol fet que uns Ministres d'exteriors, o d'economia o presidents de Govern es posin nerviosos i no s'estigui a l'altura que requereix les circumstàncies. Això no és culpa de la UE sinó d'aquests persones. Tenim una oportunitat de dir-hi quelcom el juny del 2009 quan se celebrin les eleccions al Parlament Europeu que, encara que no ho sembli, cada vegada tindrà més poder de decisió...una mostra més que el projecte de la UE va millorant (si és que li permeten!).