dijous, 27 de novembre del 2008

Quan l'odi fa ser incoherent

Es veu que la "Plataforma No Hablamos Catalán" convoca no sé quin dia d'aquests una manifestació a Zaragoza per mostrar el seu rebuig a la unitat de la llengua catalana. És una plataforma que agrupa entitats d'arreu dels Països catalans.
Em sap greu donar publicitat a una Plataforma d'aquestes característiques perquè, de fet, es mereixerien la més absoluta ignorància per part de la gent. Però és que tot plegat em sembla bastant sarcàstic i absurd.
En primer lloc, ja el nom d'aquesta plataforma és una falta de cultura important. Es veu que ara és un mèrit no parlar català. És a dir, desconèixer un idioma, sigui català, anglès, italià o portuguès, és motiu d'orgull (com hauria de ser al contrari). Tant orgull com per tenir la feinada de muntar una plataforma. Tenen l'orgull de viure a Castelló de la Plana, a Fraga o Mahó i dir obertament que ells no parlen català. Bé, aquesta gent que no és que no parli català sinó que només parla castellà (que em sembla molt bé) aleshores, perquè no monta una plataforma amb el nom "Plataforma No Hablamos ruso", o posats a ser positus, "Plataforma Hablamos castellano"? Però no, el mèrit és no saber parlar català.
El més fort és que la segona part del discurs que ells fan és que estan en contra de la unitat de la llengua, perquè afirmen solemnament que al País Valencià s'hi parla valencà i a les illes balears, mallorquí i que tant una cosa com l'altra no té res a veure amb el català. A part que aquest fet ha estat contestat per la major part de filòlegs mundials (que són els qui hi entenen), acceptem aquesta visió. Molt bé, però el nom de la plataforma el posen en castellà, res de mallorquí i res de valencià. El motiu és que, tothom que sàpiga una mica de català veuria en el propi nom de la plataforma la seva absurditat i que derrera d'un discurs filològic s'hi amaga l'odi més amarg cap als catalans.

dijous, 13 de novembre del 2008

Quan els mites pugen alt


Han passat quatre setmanes des de l'últim escrit en el bloc i sembla que el món ha canviat. Seguim sense el nou sistema de finançament, però el món ha canviat.

La veritat és que m'ha fet una mica d'angúnia aquesta passió desfermada que hi ha hagut, i encara dura, amb Barack Obama. És un pas important per a la història, un fet amb un fort valor simbòlic, i una mica d'aire després de vuit anys d'un president que no volia pràcticament ningú, llevat dels americans que, recordem-ho, el van votar dues vegades consecutives.

El fet és que Obama ha guanyat les eleccions i ha sabut transmetre un missatge esperençador. Considero que un polític ha de transmetre confiança i esperança als ciutadans. S'han de resoldre els problemes de la gent, però els líders, a més, han de donar aquesta imatge de serenitat per dir que les coses, malgrat ara no van bé, se solucionaran.

Això Obama ho ha transmès i ha guanyat. El problema segurament ha estat que aquesta esperança que difonia amb el seu estil ha arribat a fer creure a la gent que el món canviarà totalment, fent pujar encara més alt el mite de Barack Obama. Quan els mites pugen massa alt, la caiguda és més forta, o dit d'una altra manera, la decepció esdevé més profunda.

Estic content de la victòria d'Obama i penso realment que hi haurà moltes coses que canviaran. Però arribar a pensar que el president d'un país, per molta potència mundial que sigui, faci canviar el món, em sembla agosarat i arriscat.

Ara el president electe ens és simpàtic, a tothom li agrada, tothom s'hi sent còmode (inclòs l'expresident espanyol, Aznar, amic íntim de Bush, va utilitzar una versió espanyola-casposa dient "Yes, we can también"). Però un president d'un país, -i encara més dels Estats Units- no pot fer content i satisfer a tothom. Sino mireu a Zapatero, qui va representar un alè d'aire fresc després dels 8 anys de govern del PP, però que ara ja molta gent li ha vist el llautó i ningú se'l creu, arribant fins i tot a ridiculitzar qualsevol de les promeses que fa.