Unitat, si us plau!

Les reaccions després de la jornada de consultes populars del 13 de desembre pot fer desanimar i desil·lusionar a tantes persones que senten que hi ha quelcom que vull dins la societat civil catalana. És trist que les primeres reaccions després d'aquella jornada fossin de distanciament entre plataformes, de desavinences entre uns i altres i, en definitiva, de divisió.

Personalment penso que en alguns casos potser es vol córrer massa i és perillos jugar amb aquest tipus de consultes ja que per organitzar-la -i tenint en compte les precàries condicions amb les que es poden organitzar, sense publicitat ni recursos ni suport institucional- es requereix especialment més prudència, temps i bona organització que mai. No obstant això, em consta la gran quantitat de gent que ha dedicat temps, malsdecap i diner per tal que aquestes consultes poguéssin ser una realitat.

A partir d'ara s'haurà d'anar amb peus de plom per les properes consultes previstes al febrer i a l'abril. No podem caure en els mateixos errors i hem de ser conscients al lloc on ens trobem, encara a les beceroles i, sobretot, unitat. La unitat d'aquell 30 de setembre de 2005, la unitat de les editorials periodístiques catalanes, la unitat que fa il·lusionar a la gent és aquesta. La confrontació i el distanciament entre diferents tendències només ens pot portar al cansament, la falta d'autoestima i al fracàs.

Tots els colors del verd....

Aprofitant el pont de la Puríssima he anat a fer una ruta pel nord de la península, concretament fins a Donosti. Donosti és una ciutat que sempre m'ha fascinat, sempre l'he mirada amb bons ulls (això ajuda molt). Potser el fet que un dels amics que m'estimo més se'n va fer fill adoptiu durant gairebé vuit anys, hi ha contribuit, però el fet és que, de tant en tant, m'agrada trepitjar terres guipuzcuanes per respirar aquell aire humit i fresc, contemplar el paissatge on veus reflectit, com cantava en Raimon, tots els colors del verd...

Hi he tornat després de tres anys i mig. Les coses en aquell país han canviat (també en el nostre) però la veritat és que he vist una Donosti resignada, cansada, diluida. La ciutat fa goig com sempre, amb el passeig de la Concha, l'Ajuntament amb un arbre enorme de Nadal, la part vella, les vistes des del Monte Igueldo, els edificis amb un aire parisenc i el Peine del Viento d'en Chillida que dóna la benvinguda a l'aire que entra a la ciutat. Pels carrers de la part vella, on entres i surts dels diferents bars, provant els "pinchos" característics de txaka, tigres i chistorras tot regat amb un bon txacolí, han desaparegut aquells cartells i pancartes que a vegades potser ens eren incòmodes pels que rebutgem rotudament qualsevol acció violenta. Sempre he defensar, però, el dret de reivindicació pacífica, (que és la majoria a Euskadi!!!) per sobre de l'anestèsia que els hi agrada aplicar a alguns.

No dissertaré sobre la siuació al País Basc, bàsicament per dos motius: primer perquè la situació és molt complexe des de fa molt anys i segon perquè parteixo de la base que, per poder-ne parlar amb coneixement de causa, hauria d'haver-m'hi introduït més que no pas un cap de setmana llarg. Possiblement, però, són falsos moltes de les coses que es diuen sobre aquest tros de país: no vaig veure cap cotxe ni contenidor cremat, vaig veure en canvi gent que entre ells parlaven euskera, em vaig trobar a gent amable i oberta que s'oferia a ajudar-te quan miraves el nom del carrer, ...

El dilluns vaig marxar de Donosti una altra vegada i, una altra vegada em vaig repetir que aquesta ciutat m'agrada.

Nous lideratges

Una vegada ratificat pels 27 estats de la UE el Tractat de Lisboa, el tractat que donarà un impuls importantíssim a la UE, quan es desencallava una mica l'esperança europeista i l'aposta comunitària, torna a caure un altre gerro d'aigua gelada sobre la testa dels que volem que el sentiment europeista esdevingui normal i es consolidi.

El Tracta de Lisboa, entre moltes altres coses, preveu finalment un president estable de la Unió. Kissinger deia que quan havia de parlar amb Europa mai sabia a quin telèfon trucar, de fet, cada sis mesos la UE tenia un president diferent. Això el nou tractat ho elimina i preveu que la UE tingui un president estable pel periode de 2 anys i mig.

Paral·lelament, també incorpora una figura que no és cent per cent nova però que també aporta a la UE un segon lideratge, una segona referència en determinats aspectes i li dóna projecció internacional. És la figura del comissari d'afers exteriors que, a la vegada, és vicepresident de la comissió. En definitiva, el que fins ara era Javier Solana però amb més influència representativa exterior i més coordinació amb la Comissió.

La finalitat de crear aquestes dues figures institucionals, donaven a la UE estabilitat i entitat davant de tercers i davant dels propis europeus. A partir d'ara la UE tindrà una cara, una referència. A vegades, els ciutadans necessitem un lideratge ferm que ens faci sentir orgullosos de la nostra pàtria, del nostre poble, que ens il·lusioni amb un projecte....amb l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa, la UE passava a poder-se dotar d'aquesta referència i aquest lideratge.

El líder escollit com a President de la UE és l'actual primer ministre belga Herman van Rompuy. Diuen que en el seu país és un polític de gran prestigi però el cert és que la resta d'Europa poc sabem de la seva trajectòria. El mateix passa amb l'elecció com a alta representant de la política exterior de la UE de la britànica Catherine Ashton. No dubto de la seva competència i, possiblement són dos gran polítics. Sincerament, ho desconec, però el que és claríssim és que aquests dos càrrecs havien de ser per a persones de gran prestigi, grans líders que engresquéssin els milers i milers d'europeus que comencen a veure les institucions comunitàries amb certa incredulitat.

Una vegada més, els caps d'Estat i de govern dels paísos de la UE han perdut aquesta gran ocasió per a impulsar una UE forta políticament. Confiem que aquests dos nous lideratges tinguin la suficient habilitat i atreviment per fer despertar la UE d'aquesta letàrgia de fa uns quants anys.

Tornar al Palau

Dimecres passat vaig assistir a un concert d'un pianista italià, Ludovico Einaudi, al Palau de la Música Catalana. El concert va ser excepcional. Una mescla de les melodies clàssiques pròpies del mateix Chopin acompanyades del ritme d'un instrument tradicional italià, la tamorra, un punt suau, subtil, d'electrònica, una guitarra acústica, i un reforçament de violoncel i violí, van fer vibrar el públic que emplenávem aquell vespre el palau. Era la primera vegada que anava al Palau després de tot l'escàndol. Quina llàstima, quina tristor, vaig pensar. Tenim un escenari excepcional, que ens dóna personalitat, caràcter, identitat i prestigi. Ho hem tingut i ho tenim i ara més que mai, no ho hem de deixar perdre.

És cert que el país no està passant pel seu millor moment. És òbvi. No obstant, no hem d'abaixar el cap, al contrari. Algú va dir que allò important no és el que et passa a la vida sinó com reacciones davant el que et passa. Ara doncs és el moment de demostrar que sóm un país seriós, modern i honest. No importa si aquí hi ha oasi o no. Aquest és un debat que només interessa a uns quants i, com deia el President Pujol, això no serveix per a res.

Hem encaixat dos cops forts amb el cas Palau que he fet referència i amb els casos de corrupció a l'Ajuntament de Santa Coloma. La moral del país, la confiança amb les institucions i l'autoestima col·lectiva se'n poden ressentir però no ens ho podem permetre. Hem de votar, votar massivament per tal de demostrar a tothom, (polítics, empresaris, veïns, companys, companyes, institucions, Estats d'arreu, etc.) que som un poble que no ens quedem indiferents davant de situacions com les que estem vivint. Hem de votar i convençuts perquè d'aquesta manera, podem canviar allò que no funciona i tal vegada tornar a anar al Palau i disfrutar de la música que hi sona.

Per dignitat

Només cinc pinzellades d'actualitat en el nostre país i a España, escollides intencionadament però reals:

1) cas de transfuguisme a l'Ajuntament de Benidorm. El PSOE, juntament amb la mare de Leire Pajín, principals beneficiats que el regidor del PP canvi de jaqueta i faci possible el canvi d'alcalde a aquesta ciutat. El pacte antitrànsfugues queda absolutament silenciat i el PSOE dóna suport a aquest canvi de govern. Ara diuen que la mare de la Sra. Pajín renuncia a ser la segona tinent d'alcalde però no renúncia a ser regidora de cultura.

2) Han aparegut uns informes sobre l'enrrabessat cas del PP de València en el qual es diu que el partit pagava diner negre els seus actes. La direcció del PP diu que són informes que ha manipulat el PSOE i el Ministre Rubalcaba.

3) El cas Millet. Ja s'han escrit moltes pàgines i articles sobre aquest escàndol i cada dia apareixen més detalls i dades. Ara, després de la confessió, el Sr. Millet no vol retornar la Creu de Sant Jordi.

4) Es reconeix obertament que un percentatge d'informes externs encarregats per la Generalitat a tercers, eren inútils.

5) L'episodi més surrealista viscut a Can Barça. Després del robatori de l'ordinador del President Laporta, ara es descobreix la trama d'espionatge de 4 dels seus vicepresidents, algun dels quals aspirant a ser el seu delfí.

La pregunta a tot això és: algú pensa dimitir en aquest país? Bé, Fèlix Millet ha dimitit, sí, però no vol retornar la Creu de Sant Jordi. Flac favor al país i al prestigi d'aquesta condecoració. El POSE es rendeix als interessos familiars de la seva secretària d'organització i trenca a la lleugera un cas de transfuguisme com una casa de pagès. El PP s'escuda dels informes apareguts on diu que evadien impostos, dient que el Ministre d'Interior utilitza la policia per manipular i perjudicar el seu partit. Es dóna a conèixer que s'hand estinat una qantitat de diners important per informes que no han servit exacftament per res. I, finalment, s'espia a quatre directius d'un dels clubs més importants del món, surt a la llum pública i no passa res. De veritat m'estan dient que els protagonistes i responsables de totes aquestes històries es quedaran tots tranquil·lament en els seus llocs? Però quina manera és aquesta de tenir tant poc respecte pel servei públic, pels béns públics.

Possiblement d'una forma ingènua, però sóc dels que creu en les institucions (siguin públiques, privades o semipúbliques) malgrat qui les gestiona. Les instituicions d'un país són quelcom molt més important que les persones que hi estan al capdavant. Ara bé, m'agradaria que, de tant en tant, els seus responsables estiguessin a l'altura de la institució i assumisin les seves responsabilitats. Ni que sigui per la dignitat i la higiene del país.

El President no és d'Arenys

Em van sorprendre i preocupar les declaracions del President Montilla quan se li va preguntar sobre la consulta sobre la independència de Catalunya celebrada ahir a Arenys de Munt. No és cap secret que Montilla no és independentista, -ni ell ni el seu partit- i, per tant, no m'esperava cap proclama a la il·lusió ni un encoratjament nacional. Ara bé, la resposta, com he dit, em va sorprendre quan la primera argumentació del President va ser que ell no era d'Arenys i que, per tant, no votaria.

Imagino que Montilla va oblidar un petit detall que és que ell és president de tot Catalunya i, òbviament no pot votar a Arenys, però diguem que el que es votava ahir tenia quelcom a veure amb el país que representa.

A voltes un sent certa perplexitat quan veu ben patent que es perd aquell sentit de país que algun dia vàrem tenir. Un president de Catalunya no es pot quedar al marge quan li pregunten per una consulta democràtica sobre el dret a l'autoderminació, a la independència del seu país. El nostre president es va escudar dient que ell no era d'Arenys i que no ho podia votar. Doncs no era això, President, no era això. El Sr. Montilla és president de Catalunya i això vol dir que també ho és a Arenys i als seixanta municipis que ja han demanat fer la consulta. Si el Sr. Montilla només vol opinar dels municipis que són afins al seu partit, ha entès malament el que significa el càrrec que ocupa.

El President de la Generalitat s'ha de mullar defensant els interessos de Catalunya i això, dia sí i dia també, entra en contradicció amb les pautes establertes per la direcció estatal del seu partit. Segurament per aquest motiu va donar llargues, intentant evadir la pregunta. Ja ho diuen els castellans: "ojos que no ven, corazón que no siente" però....

Estiu a Nova York

Aprofitant les vacances estieunques he tingut la oportunitat de viatjat a Nova York. Corria el risc de caure en la decepció al visitar una de les ciutats que ens els darrers anys havia idealitzat. Nova York no et deixa indiferent i, en el meu cas com en tanta altra gent, me fascinat.

El contrast entre el pulmó verd de Central Park amb els gratacels de Manhattan, entre el luxe de la Fifth Avenue amb el carrerons del Bronx. Tòpics a part, que en aquest cas es compleixen, de Nova York sorprèn l'amabilitat dels seus ciutadans, la seva activitat, la importància del treball (sinó no tenen suficient poder adquisitiu per poder-se pagar el lloguer altíssim de Nova York, la sanitat, l'educació,...), la seguretat amb la que et passeges tant pel Harlem com per Manhattan, el mal estat de l'esfalt dels carrers, la pràctica inexistècia d'un cotxe petit, el bon nom i prestigi que tenen policies i bombers, ...

Nova York no para, no dorm mai, com diu la cançó, i no et fa adormir. Les vistes de Manhattan des del barri de Brooklyn són inoblidables, descobrir passejant pels carrers del West side o Chelsea els marcs de pel·lícules de Woody Allen o de la pròpia West Side Story fan de Nova York un referent que, a més, és una ciutat capital, un altre concepte de metròpolis que té poc a veure amb París oRoma potser més tradicionals, capitals precioses però amb més història i tradició. Nova York, sense ser la capital dels Estats Units esdevé un centre de referència a nivell econòmic (malgrat la crisi econòmica, ningú dubta del lideratge de Wall Street), a nivell cultural (MoMA, Metropolitant, musicals de Broodway, Carnegie Hall, Lincln Center...) i a nivell arquitectònic o urbanític.

En aquests darrers anys ha estat de moda criticar els Estats Units (a vegades sense fonament, altres vegades sense diferenciar el país del governant) deixeu-me fer una defensa d'aquest país que, sovint paga la impopularitat de ser el motor del món però que, a part de ser-ho, és el mirall de tanta gent sense que ells mateixos ho sapiguen.

No em facin riure

És molt bona la polèmica que ha sorgit aquests dies sobre la visita del ministre Moratinos a Gibraltar. Boníssim. El ministre va anar al "Peñón" per a participar al Foro de Diàleg i va ser el primer cop en 300 anys que una autoritat espanyola trepitjava Gibraltar. El millor de tot és la reacció del PP davant d'aquests fets. Han posat el crit al cel perquè Gibraltar és espanyol i anar-hi sense reclamar la sobirania d'aquest trosset de territori és una "traició" a la pàtria. Realment excepcional.

Al segle XXI encara hi ha una part (no sé si gran o petita, però el PP no és precisament un partit minoritari a Espanya) que està per reclamar i reivindicar la sobirania d'un terreny de 7 Km2 i 28.000 habitats (segons wikipedia). Realment sorprenent.

De totes maneres, per fer més ridícula la situació i davant les acusacions de poc patriotisme que han atzibat els del PP al ministre Moratinos, aquest ha contestat que els espanyols han de tenir paciència per recuperar Gibraltar. O sigui que tots tranquils, que al final, tard o d'hora, Gibraltar serà espanyol. Menys mal, la veritat és que m'ha tret un pes de sobre. Ja fa massa anys que trobem a faltar aquest terreny i sentim un buit dins nostre. De totes maneres, no sé quina paciència han de tenir. Si el govern espanyol estira massa de la corda, el Regne Unit pot recórrer a la UE i ja tindrem el conflicte diplomàtic encès. Imagino que tots plegats, uns i altres, no ho faran, però serien capaços.

Tot plegat és lamentable. El més greu és que ells parlen seriosament d'aquestes coses, s'ho creuen! Em recorda amb l'episodi de l'illa de Perejil. Com deia en Basté en el seu dia: aquí només falta la trompeta i la cabra.

El millor finançament?

Finalment, amb un any de retard, tenim un nou finançament. He criticat i denunciat algunes vegades des d'aquest bloc l'incompliment del govern espanyol sobre aquest tema, bàsicament amb el el termini que fixa l'Estatut. Ara sembla que ja el tenim al sac i ben lligat, però el consens entre els partits catalans no hi és. N'hi ha que estan molt satisfets, alguns exultants, altres descontents i n'hi ha d'indignats. Sincerament, jo no en sé prou ni d'economia ni d'interpretacions de models de finançament entre comunitats autònomes. No sé si compleix amb el que diu l'Estatut o ho deixa d'aquella manera ambigua que, en el moment de la veritat, és a dir, quan ens hagin de retornar els diners (no oblidem que estem parlant de diners que surten de Catalunya i ens dóna i administra Madrid) faran un joc de mans clàssic en el que les xifres seran diferents de les que ara ens diuen. No ho sé, però jo, d'entrada, permeteu que no me'n refii d'un govern que ens ha aixecat la camisa reiteradament.

Aquesta negociació, com la del propi Estatut, ha estat llarga, feixuga i cansada. No només pels actors que l'han protagonitzada sinó també pels ciutadans que ja en començàvem a tenir-ne la pipa plena de tot plegat. Finalment, un any després del que fixava la llei i un any abans de les properes eleccions, ja tenim finançament. Comença la maquinària electoral en tota la seva essència. Uns, tenen un any per explicar que ha estat un magnific acord per Catalunya, i altres per demostrar que s'hauria pogut fer més i que no compleix l'Estatut. Jo, davant el dubte, aposto pel concert econòmic on les coses són més clares i transparents, on no es deixa lloc al ball de xifres ni criteris ambigus que fixa el ministre d'economia de torn que només fan que confondre i marejar als ciutadans. Estic convençut que la majoria dels catalans estarien d'acord a què el millor finançament per a Catalunya seria el concert econòmic. És clar que sempre pot venir el Tribunal Constitucional i carregar-s'ho tot.

Il Paradiso dei Calzini (Vinicio Capossela)

Dove vanno a finire i calzini
quando perdono i loro vicini
dove vanno a finire beati
i perduti con quelli spaiati
quelli a righe mischiati con quelli a pois
dove vanno nessuno lo sa
Dove va chi rimane smarrito
in un’alba d’albergo scordato
chi è restato impigliato in un letto
chi ha trovato richiuso il cassetto
chi si butta alla cieca nel mucchio
della biancheriadove va chi ha smarrito la via
Nel paradiso dei calzini
si ritrovano tutti vicinine
l paradiso dei calzini..
Chi non ha mai trovato il compagno
fabbricato soltanto nel sogno
chi si è lasciato cadere sul fondo
chi non ha mai trovato il ritorno
chi ha inseguito testardo un rattoppo
chi si è fatto trovare sul fatto
chi ha abusato di napisan o di cloritina
chi si è sfatto con la candeggina
Nel paradiso dei calzini..nel paradiso dei calzini
non c’è pena se non sei con me
Dov’è andato a finire il tuo amore
quando si è perso lontano dal mio
dov’è andato a finire nessuno lo sa
ma di certo si troverà là..
Nel paradiso dei calzini
si ritrovano uniti e vicinin
el paradiso dei calzini
non c’è pena se non sei con me
non c’è pena se non sei con me

Sobre la lleialtat als colors

Estem en temporada de fitxatges d'esportistes, el mercat de jugadors, es diu. L'arribada de Florentino Pérez a la presidència del Madrid sembla que fa estar atemorits a la resta de clubs europeus que poden veure marxar alguna de les seves estrelles o poden quedar-se en el camí de la subasta per comprar-les. Se sap que hi ha aquest mercat, al marge dels colors, de les ciutats i dels clubs. Es paguen quantitats immorals per esportistes. Però ara no volia reflexionar sobre la moralitat o no de pagar milions i milions d'euros per portar esportistes a jugar a un club.

M'ha sorprès la demanda que ha presentat o presentarà el jugador del Juventut, Ricky Rubio, contra el seu propi club. És vox populi que la major part de jugadors estrangers que aterren a un club d'aquí, no tanquen la porta a un futur a poder jugar a l'equip rival. De casos, tants com vulgueu. Els esportistes d'elit son professionals i, en definitiva, van on els paguen més, on els interessa. Fins a cert punt és normal i comprensible. Ara bé, la cosa cambia quan surts de la pedrera.

El Juventut de Badalona és un club de bàsquet que des de fa anys ha fet una aposta indiscutible i lloable per formar joves jugadors de bàsquet a Catalunya: els germans Jofresa, Villacampa, Margall, Raúl López, Rudy Fernández, el mateix Ricky Rubio, grans jugadors de la història del bàsquet català i de l'Estat espanyol han sorgit dels equips inferiors del Joventut de Badalona. Tots aquests jugadors tenen el dret a anar-se a buscar la vida a altres clubs i, encara amb més motiu, si poden fer el salt a la NBA. Ara bé, arribar al punt de demandar el club que ha apostat per tu quan no eres ningú en el món de l'esport, que t'ha donat la oportunitat de debutar amb 16 anys a l'ACB, és com a mínim qüestionable. És normal i lògic l'interès que pot tenir un jugador a anar a jugar a la NBA, però això no justifica optar per aquesta via quan, segurament, amb la negociació s'hagués arribat a un acord.

No entro en el contingut de les pretensions del jugador ni en el contracte, que desconec, però em sembla poc ètic demandar al club on t'has fet jugador i professional, el mateix club que t'ha donat la oportunitat de jugar a la NBA.

En aquesta època que el món de l'esport es mou per diners, seria bo aixecar una veu a favor dels clubs que aposten per la pedrera, per la lleialtat a un club i a uns colors. Els que siguin, blanc, blau-grana, verd-i-negre o blanc-i-blau, però crec que s'ha de donar suport a aquestes entitats que aporten una part dels seus recursos a formar jugadors per tal que el dia de demà siguin l'elit esportiva del país.

Què passaria sense la UE?

Avui a mitjanit començarà la campanya electoral per a les eleccions europees. Si ara féssim una enquesta ràpida sobre qui son els candidats catalans que es presenten en aquestes eleccions, el resultat seria que la immensa majoria dels catalns i catalanes no sabrien qui es presenta. Tant de bo vagi errat, sincerament, tant de bo. Però em temo que la trascendènca que s'està donant d'aquests comicis ja sigui des dels mitjans de comunicació, com de les pròpies institucions europees com des dels mateixos partits, és molt minsa. A més, les declaracions que es començen a creuar tímidament algun dels candidats gira sobre temes que no són estrictament europeus i això no ajuda a apropar la UE als ciutadans, més aviat al contrari.

Escric aquestes línies després d'haver vist un fragment d'entrevista a l'ex-president de la Generalitat Pujol, en el que ell mateix feia un titular, però que és molt gràfic i claríssim. Deia: "Sense l'Euro, la crisi que estem patint seria encara molt més forta i greu". Totalment d'acord. Algú ha pensat un moment què passaria si haguéssim hagut d'afrontar una crisi global tenint com a moneda la pesseta? És en aquests casos on es veu més clarament la necessitat d'una política europea unida, coordinada i sense escletxes. Ara donem moltes coses per descomptades (l'Euro mateix) però també les beques Erasmus, el comerç sense aduanes, el viatjat per tota la UE amb tant sols el DNI, el poder treballar pels països europeus sense traves (amb algunes excepcions d'Estats acabats d'entrar), etc. Fites que fa vint anys eren impensables, ara, gràcies a la UE, al projecte de la UE, és possible. A vegades un pensa que la crisi actual de confinaça amb les institucions europees ha estat causat pel seu propi èxit. S'han assolit tan ràpid certs drets i avantatges pels ciutadans que els hem donat per suposats sense reconèixer qui ho ha aconseguit.

No despreciem el projecte europeu. Catalunya no es pot permetre donar l'esquena a un projecte global, necessari, vital per un futur on encara quedent pendents tantes i tantes coses per fer. Hem de ser-hi presents i, de moment el que ara els catalans hem de fer és anar a votar el dia 7 de juny i anar a votar un cantidat que representi, defensi i faci sentir la Catalunya europea, moderna i pròspera que és.

7 de Juny 2009

El proper 7 de juny se celebraran les eleccions al parlament europeu. Sóc conscient que, per diferents raons, aquestes eleccions no apassionen a la majoria de ciutadans d'aquest país però no per aquest motiu deixen de ser importantíssimes i clau.

En altres ocasions, des d'aquest blog, ja he fet una defensa afèrrima sobre la idea i el projecte europeu. Òbviament hi ha moltíssims aspectes que es poden i s'han de millorar i són criticables, però això no és incompatible en què la pròpia idea de la Unió Europea s'hagi de preservar i s'hagi de treballar per tal que sigui forta, consistent i útil per als seus ciutadans.

L'últim eurobaròmetre diu que es preveu una participació a les eleccions al Parlament europeu d'aproximadament un 35% i, en el cas d'Espanya encara baixava més la participació fins a un 27%. Ho hem d'evitar.

En part, si l'idea de l'UE no ha quallat dins la societat ha estat per molts factors però els principals responsables han estat i són els propis governs dels Estats membres els quals no es prenen seriosament les institucions europees, precisament perquè hi ha aquesta abstenció brutal quan es tracta d'escullir els representants a Europa. La millor manera per tal que els propis Estats s'impliquin a Europa i es facin polítiques comunitàries més serioses és que la participació dels ciutadans sigui molt alta. Aquesta és la millor arma i instrument per a demostrar que Europa ens importa, per deixar constància, tant aquí com allà, que el nostre país s'implica en el projecte europeu.

El fet de tenir una circumscripció única no ens ajuda del tot i, per tant comporta encara un sobreesforç per tal de poder obtenir representació des de Catalunya, però això és un altre tema que ara ens portaria una explicació més llarga.

Per tant, el dia 7 de juny és importantíssim que la gent vagi a votar a les eleccions al Parlament Europeu. La particpació ha de ser la més alta possible per tal que la legitimitat d'aquest parlament sigui més reforçada, un parlament amb cada vegada més poder de decisió i que, finalment, els governs europeus s'impliquin més seriosament al projecte europeu que en el seu dia van dissenyar Monnet, Schuman i Adenauer i van continuar Miterrand, Kohl i Delors.

Fer obrir els ulls

Hi ha moments en els quals necessites que et facin obrir els ulls i t'ensenyin la realitat, com aquella famosa escena de Matrix en la qual has d'escullir la pastilla vermella o la blava. Aquesta va ser la sensació que vaig tenir després del sopar-col·loqui organitzat per l'Àgora d'Inicitives Catalanes, que va comptar amb la presència de la Patrícia Gabancho.

Fets com el finançament, transferències de competències, duplicitat de funcionaris estatals, la gestió de l'aeroport del Prat, les pressions que reben certs sectors socialistes catalans i la renúncia directa a la defensa dels drets de Catalunya, les polítiques lingüístiques de certs mitjans de comunicació, les campanyes anticatalanes que circulen arreu de l'Estat espanyol, la mediocritat acadèmica de certs polítics amb importants responsabilitats....això és la realitat i els catalans ho hem de saber.

Patricia Gabancho, qui ha publicat nombroses obres relacionades amb la cultura catalana i els drets dels catalans, és de llenguatge directe i clar, diu veritats sense embuts i això s'agraeix. Ës un dels personatges que el país necessita.

Després de la xerrada amb l'escriptora, un té unes ganes irrefrenables de cridar als quatre vents certs fets que posen en evidència el tracte de menypreu que pateix Catalunya des de fa bastants anys.

Recomano absolutament l'últim llibre de l'autora, Crònica de la independència, on després del pesismisme en el qual es podia caure després de llegir el cru anàlisi sobre el futur de la llengua i la cultura catalanes, aquesta vegada descriu com seria l'any 2037 un Estat català, independent. Un cop llegit el llibre, el sentiment és positiu, optimista i, encara que molts no s'ho puguin pensar, també és realista. De fet, és curiós el fet que el llibre s'hagi classificat a les llibreries com a obra de no ficció.
Malgrat els temps actuals, de confusió, d'anestèsia, convé ressituar les idees i fer recuperar la il·lusió per tal d'imaginar un futur esperançador com el que descriu Gabancho en el seu llibre, perquè un se n'adona que, tot plegat, res és impossible. Només ens ho hem de proposar.

De què anava la manifestació?

Aquesta ha estat una setmana estranya. Si més no, agitada. Manifestacions, violència, reivindicacions, vagues, estudiants tancats, estudiants desallotjats, estudiants estomacats, periodistes igualment estomacats,... Afortunadament, en el nostre país, no estem massa acostumats a viure aquestes actuacions policials. Veient-ho per televisió, la veritat és que impressionen i fa recordar aquelles imatges, amb color una mica cremat, de principis dels 70, quan "els grisos" perseguien a ciutadans que es manifestaven per la llibertat i la democràcia. crec que a la mateixa Plaça Universitat.

Ara les raons i el context no tenen res a veure i seria una error comparar-ho, però no recordo haver vist, des que tinc us de raó, una càrrega policial a Barcelona com la del dimecres passat.

Independentment d'això, hi ha un fet que no acabo d'entendre i, sincerament, em va incomodar. Què hi feien les estelades a la manifestació? Si no vaig errat, la reivindicació dels estudiants es basava en la oposició al pla de Bolonya que no té res a veure amb la defensa de la sobirania i la nació catalanes. Sovint tendim a barrejar les coses i, amb certes actutuds, el que es fa és desprestigiar símbols que representen una col·lectivitat que en aquest cas no és, precisament, la de l'oposició al pla Bolonya.

Sóc conscient que allò realment important dels fets de les manifestacions de dimecres no és la presència desubicada de senyeres i estalades, sinó que els fets greus i sobre els que cal investigar i reflaxionar tots plegats és la violència d'uns i altres. Sempre seré un defensor de les reivindicacions de causes nobles, segurament amb estil divers del que han fet els estudiants, però prefereixo això que l'absoluta passivitat i idiferència d'altres. Dic això amb el convenciment que, tot i amb els seus defectes, el pla Bolonya no és una mala idea. Conec més d'una i dos i tres persones de la meva promoció de la universitat que varen anar d'Erasmus i van haver d'allargar un any més de carrera perquè no els hi convalidaven l'any d'estudis a l'estranger. No hi ha cap pla, cap sistema perfecte, tots tenen els seus avantatges i els seus inconvenients i s'ha de debatre per tal de valorar si val la pena o no. A cops de porra o amb tancades universitàries no s'arriva enlloc. Es volia parlar de l'educació universitària i s'ha acabat parlant sobre la proporcionalitat de la violència de la policia. Així doncs, potser hi ha hagut varies coses que han fallat, tant d'un costat com de l'altre.

Manel

Tot no està perdut. L'altre dia un dels grups que semblava que, després de bastant anys, havien arribat a consolidar-se, els Whyskin's, anuncien la seva separació. Whyskin's és un grup el qual no havia fet mai gaire cas fins fa aproximadament un parell d'anys. Em semblava un grup que, dins el seu estil, molt pop, era digne de portar arreu del món la nostra música que es feia a casa nostra.

Era una mostra més de l'evolució de la corrent del rock en català. Un rock en català que havia començat amb les melodies i ritmes senzills però eficaços dels primers anys de Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau, Lax'n'busto o Els Pets, entre altres.

Whyskin's pertanyia la segona generació del rock català; grups que han hagut de viure amb la llosa de l'èxit del pare. No obstant, els Whyskin's, igual que els Gossos, van saber sobreposar-se i persistir fins assolir un nivell altíssim en els seus dos darrers discs, Souvenirs i Reus, París, Londres.

Doncs això, un cop aquests grups van plegant, un pensa que la musica moderna en català s'acaba, que queda limitada a simples tendències minoritàries, de música alternativa i que es va arraconant cada vegada més. Però aquelles coses del destí, dos dies més tard de l'anunci de separació dels Whyskin's, per casualitat, vaig poder assistir a un concert a La Pedrera dels Manel. Un grup de Barcelona que fa mesos que la gent en parla i, realment, em van deixar fascinat. Cançons amb lletres senzilles a simple vista però carregades d'ironia, quotidianitat i humor, ritmes lents i ritmes ballables, un grup on cadascú dels seus membres et sorprèn tocant diferents instruments (alguns de realment originals) que van fer que la gent que omplia l'auditori de la casa Milà disfrutés de la seva música, dels seus versets i amb les seves cançons. Un grup com Manel apareix quan més un necessita la música del nostre país. Esperem més grups així!

Galícia i Euskadi

Després de conèixer els resultats de les eleccions gallegues i basques celebrades ahir, m'agradaria fer unes reflexions en veu alta.

Pel que fa a Galícia, queda patent que el poder del PP en aquesta terra és abassegador. Possiblement, l'espurna d'il·lusió que va comprotar el canvi de govern ara fa 4 anys s'ha vist totalment esborrada per la ineficàcia i la mediocritat dels seus líders, amb cotxes de luxe, despatxos reformats que costaven un despropòsit i un augment de les conselleries només justificat pel fet que hi havia més partits per a repartir el pastís. Ho dic des de fora, sense viure la realitat gallega però coneixent comentaris de gallacs que s'han confirmat un cop vistos els resultats electorals. Llàstima. Torna la majoria absoluta, les mans lliures per fer i desfer però potser PSEO i BNG no han sabut estar a l'altura.

Al País Basc la situació encara és més complexe (al País Basc tot és més complexe). En primer lloc cal reafirmar que Ibarretxe, de nou, ha guanyat les eleccions. Ara sembla que allò important no és ser el guanyador de les eleccions, sinó que allò del que parla la gent és si es tenen prou suports per formar govern. No trobo just que els titulars dels diaris facin referència a la oportunitat del canvi i no facin referència a la victòria del PNB.

Dit això, la situació encara es complica més quan 100.000 vots es deixen sense representació ni veu democràtica. Tots sabem que és un tema complicat però em dóna la sensació que certs partits ha tirat pel boc gros. Aquest matí sentia a la ràdio que si aquests 100.000 vots haguessin estat vàlids, el PSOE i el PP no sumerien, precisament els partits que els han ilegalitzat.

En tot cas, qui sap com evolucionaran les coses, però un govern basc amb PSOE, PP i l'UPD de Rosa Díez, no crec que representi precisament, com diuen els polítics, "la voluntat de la societat basca".

Cal reaccionar

L'altre dia vaig poder assitir a l'obre "L'inspector" que s'està representant en el Teatre Nacional de Catalunya. De tant en tant m'agrada anar a veure alguna obra al TNC. És un teatre que van inaugurar quan jo devia tenir uns 15 anys i recordo la primera representació que vaig anar a veure-hi: La Gavina de Txèkhov. Trobo el programa i veig el repertori conformat per actors de la talla de Pere Arquillué, Anna Maria Barbany, Joan Borràs, Núria Espert, Josep Maria Flotats, Ariadna Gil, Ramon Madaula, i Josep Maria Pou. quin repertori!!

El fet de tenir un teatre nacional català, sempre ho he trobat un motiu d'orgull per el país. Potser és una tonteria per a molts, però a mi m'agrada tenir el nostre teatre nacional, la nostra ràdio nacional, la nostra televisió nacional, himne, bandera i diada, malgrat el que diguin certs magistrats.

Doncs bé, "L'inspector", obra de Gógol escrita en la primera meitat del segle XIX, malauradament és vigent en els nostres dies.

En primer lloc, cal situar-nos en el context d'un comèdia. Si ens ho mirem amb ulls seriosos i sense sentit de l'humor, el que succeeix a l'obra no fa ni gota de gràcia. Ara bé, amb l'exegeració mostrada pels actors -Lluís Soler com a protagonista borda el paper d'alcalde del poble- aconsegueix arrencar els somriure dels espectadors constantment.

No explicaré l'obra, però no desvetllo res si dic que aquesta comèdia tracta de la corrupció, de mantenir-se al poder sigui quin sigui el preu. Em sembla que em sona d'alguna cosa això. Gógol ho va denunciar fa més de 150 anys i el tzar li va fer abandonar Rússia.

Ara, hi ha corrupció en el poder, es denuncia als mitjans i a tribunals (que, sigui dit de passada, a vegades lamentablement es confonen i es barregen), ningú dimiteix i tothom ho sap. Ara bé, el fet que se sàpiga i que surti a la llum és bo, democràtic i senyal de transparència, però això sol no serveix per a res. Per tal que el país demostri la seva maduresa democràtica cal la reacció de la gent i de la societat.

No ens desanimem

A vegades un sent la necessitat de deixar-se portar per la corrent i afegir-se a aquell grup de persones, la majoria sensates, que un cop acaben de llegir el diari o escolten la ràdio o veuen el telenotícies, acaben dient "ja s'ho faran! Tots son una colla de ximples!". A voltes un sent la necessitat d'acabar dient això, però vull fer un últim esforç per resistir-me a caure en aquesta temptació.

Sempre he estat un gran defensor de la política, la política com a mitjà de servir als interessos comuns de ciutat, de país, de nació, d'estat o de continent. Crec que potser ja ho he escrit en algun altre post. En qualsevol cas, els ciutadans necessitem la política per tal que hi hagi un cert ordre i que les coses funcionin.

De totes maneres, aquest servei noble, lloable i imprescindible per als ciutadans, a vegades es veu embrutit amb els escàndols de corrupció de representants del poble, maniobres d'espoinatge pròpies de novela policíaca dins un partit amb l'únic objectiu de trepitjar al rival per tenir més poder, imatges poc democràtiques com les activitats lúdiques conjuntes entre el ministre de justícia amb el jutge que inistrueix la causa contra militants del partit de l'oposició, etc. Ja n'hi ha prou!

Parlant amb termes informàtics, s'hauria de fer un "reset", reiniciem, tornem a començar i recuperem una cosa que en política sembla que s'ha perdut: els valors.

El valor de la democràcia, consistent en allò de la separació de poders en què el parlament escollit pels ciutadans es limita a fer lleis, el govern aplica aquestes lleis i les fa complir i els jutges les interpreten amb independència. Ara sembla que tot es barreja i ningú fa el que li pertoca: el parlament s'ha convertit en mítings dels polítics amb aplaudiments i escridessades incloses, el govern no compleix ni fa complir una norma com l'estatut de Catalunya i els jutges fan interpretacions polítiques que no els hi correspon.

No ens desanimem. Tot no està perdut. Simplement hem de recuperar la il·lusió i l'esperança que el país sigui una mica millor.

El català a Europa

Ahir el vespre l'actual president del Parlament Europeu, Sr. Pöttering, va fer una conferència col·loqui a Barcelona. Entre altres coses, es va tractar el tema del reconeixement del català a la cambra europea.

El president Pöttering, amb un criteri lògic (encara que no comprateixo), va dir que no podem pretendre que el català sigui oficial en una institució on hi ha 23 llengues recongudes, quan dins les Corts del mateix Estat espanyol no es reconeix el català. No culpem a Europa d'allò que no té la culpa.

És cert, que al marge d'aquesta reflexió lògica, si un Estat de la UE es proposés la oficialització del català, no hi hauria cap problema per tal d'aconseguir aquest objectiu. El cas és que no hi ha hagut cap govern espanyol que li hagi interessat treballar pel català (ni a Espanya ni Europa) ni han fet mai cap esforç per tal que una llengua parlada per gairebé 10 milions de ciutadans europeus esdevingui cooficial dins les institucions comunitàries.

Per l'altra banda, però, nosaltres, els catalans, no només hem de treure pit quan ve el president del Parlament Europeu a Barcelona. M'agradaria recordar que durant dos anys i mig, el president d'aquesta institució fou el català Josep Borrell, qui va posar tots els obstacles imaginables per tal que no prosperés la proposta de permetre l'ús del català al parlament d'Europa. Per tant, aquí fem-nos-ho mirar també.

Ahir, a la conferència del Sr. Pöttering hi van assistir, entre altres, el President Jordi Pujol, l'eurodiputada Maria Badia, l'ex-europarlamentari Bernat Joan, Duran i Lleida i Alfons López Tena. Ni rastre dels candidats a les properes eleccions pel Parlament euopeu. Si així pretenen defensar Catalunya dins Europa, començem bé!!

Ens el deixen veure!!

La setmana passada vaig llegir a La Vanguardia la feliç notícia que els figuerencs i els catalans podrem gaudir durant dos mesos d'un dels quadres més emblemàtics del mestre Salvador Dalí: La persistència de la memòria. A més, la iniciativa permetent l'entrada gratuïta al Museu Dalí durant un cap de setmana, ens dóna la oportunitat i la facilitat per visitar tant el museu com el quadre.

La persistència de la memòria va ser pintat per Dalí entre Port Lligat i París, el 1931 i posteriorment va anar a Nova York on hi està exposada normalment. Des d'aleshores, el quadre mai havia retornat a Catalunya. Per tant, enhorabona a la Fundació Gala-Dalí per la feina feta amb el MoMA de la ciutat nordamericana.

Quan vaig a fer tursme per alguna capital europea (capitals d'altres continents encara no he tingut la ocasió), m'agrada, de tant en tant, visitar el musueu més emblemàtic: el Louvre o l'Orsay a París, la National Gallery o el British Museum a Londres, el Foro Romano de Roma (tota la ciutat de Roma és un museu), el Pardo o el Reina Sofia a Madrid, etc. el que no he acabat d'entendre són aquelles peces museístiques que es trobem totalment desubicades. Què hi fan mòmies i sarcòfags egipcis a la National Gallery? què hi fan obeliscos també egipcis a Roma?

Segurament el tema de les obres de Dalí és més complexe però els figuerencs em sembla que hauríem de reclamar que les cessions d'obre de l'artista a Figueres no siguin excpecionals. El MoMA de Nova York ens ha deixat el quadre dels "rellotges tous" durant dos mesos, el Reina Sofia quan ens deixarà El gran mastubador? Em sembla que haurem d'esperar asseguts, com amb els papers de l'arxiu de Salamanca. I que consti que no dic centralitzar tota l'obra de Dalí a la seva ciutat i al seu Museu figuerenc (que, dit de passada, no estaria malament), simplement reclamar cessions d'aquestes característiques més sovint.

Tot això en un context dels 20 anys de la mort del mestre i quan s'inicia la capitalitat figuerenca de la cultura catalana. Bona coincidència aquesta! Esperem que se sàpiga aprofitar la oportunitat de demostrar que Figueres és capital, també de la cultura, de la música, del teatre, de la literatura i de l'art.

Pau a Gaza

Veient el que està succeïnt a Gaza, a un se li encongeix el cor. Com pot ser? El conflicte entre Israel i Palestina ve de lluny, és molt complexe i cada vegada té més difícil solució. El temps, a voltes, cura coses, però a voltes només fa que els retrets, l'odi, el ressentiment i la venjança vagin en augment. Possiblement és el que passa entre aquests països.

La Unió pel Mediterrani, que tant cofois vam acollir a Barcelona com a seu, resta quieta, silent i malauradament iútil. Ara, en aquests moments on la solució al Pròxim Orient sembla tant complicada, és quan el paper conciliador, -la raó de ser- d'aquesta Unió de països mediterranis ha de desplegar tota la seva força, ha de proposar el diàleg, la complicitat, la voluntat de tots els països per tal de remar cap a la direcció que porti a la pau. Palestins i israelians, tenen massa odi, dolor i rencor per poder-ho fer ells sols. És aquí on la col·laboració d'altres Estats hi té un paper determinant.

Òbviament, des del moment en què un Estat pren partit cap a un dels dos costats, s'autoesborra d'aquest paper conciliador.

Si volen que Barcelona sigui la llavor de l'entesa entre aquests dos pobles en guerra, que es parli de pau, de diàleg, i s'estenguin les vies diplomàtiques necessàries cap a les dues bandes en conflicte. La solució no és ni Israel ni Palestina. La solució és que es deixin de matar els uns als altres i que es busqui una alternativa política per intentar evitar més victimes innocents.