De què anava la manifestació?

Aquesta ha estat una setmana estranya. Si més no, agitada. Manifestacions, violència, reivindicacions, vagues, estudiants tancats, estudiants desallotjats, estudiants estomacats, periodistes igualment estomacats,... Afortunadament, en el nostre país, no estem massa acostumats a viure aquestes actuacions policials. Veient-ho per televisió, la veritat és que impressionen i fa recordar aquelles imatges, amb color una mica cremat, de principis dels 70, quan "els grisos" perseguien a ciutadans que es manifestaven per la llibertat i la democràcia. crec que a la mateixa Plaça Universitat.

Ara les raons i el context no tenen res a veure i seria una error comparar-ho, però no recordo haver vist, des que tinc us de raó, una càrrega policial a Barcelona com la del dimecres passat.

Independentment d'això, hi ha un fet que no acabo d'entendre i, sincerament, em va incomodar. Què hi feien les estelades a la manifestació? Si no vaig errat, la reivindicació dels estudiants es basava en la oposició al pla de Bolonya que no té res a veure amb la defensa de la sobirania i la nació catalanes. Sovint tendim a barrejar les coses i, amb certes actutuds, el que es fa és desprestigiar símbols que representen una col·lectivitat que en aquest cas no és, precisament, la de l'oposició al pla Bolonya.

Sóc conscient que allò realment important dels fets de les manifestacions de dimecres no és la presència desubicada de senyeres i estalades, sinó que els fets greus i sobre els que cal investigar i reflaxionar tots plegats és la violència d'uns i altres. Sempre seré un defensor de les reivindicacions de causes nobles, segurament amb estil divers del que han fet els estudiants, però prefereixo això que l'absoluta passivitat i idiferència d'altres. Dic això amb el convenciment que, tot i amb els seus defectes, el pla Bolonya no és una mala idea. Conec més d'una i dos i tres persones de la meva promoció de la universitat que varen anar d'Erasmus i van haver d'allargar un any més de carrera perquè no els hi convalidaven l'any d'estudis a l'estranger. No hi ha cap pla, cap sistema perfecte, tots tenen els seus avantatges i els seus inconvenients i s'ha de debatre per tal de valorar si val la pena o no. A cops de porra o amb tancades universitàries no s'arriva enlloc. Es volia parlar de l'educació universitària i s'ha acabat parlant sobre la proporcionalitat de la violència de la policia. Així doncs, potser hi ha hagut varies coses que han fallat, tant d'un costat com de l'altre.

Manel

Tot no està perdut. L'altre dia un dels grups que semblava que, després de bastant anys, havien arribat a consolidar-se, els Whyskin's, anuncien la seva separació. Whyskin's és un grup el qual no havia fet mai gaire cas fins fa aproximadament un parell d'anys. Em semblava un grup que, dins el seu estil, molt pop, era digne de portar arreu del món la nostra música que es feia a casa nostra.

Era una mostra més de l'evolució de la corrent del rock en català. Un rock en català que havia començat amb les melodies i ritmes senzills però eficaços dels primers anys de Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau, Lax'n'busto o Els Pets, entre altres.

Whyskin's pertanyia la segona generació del rock català; grups que han hagut de viure amb la llosa de l'èxit del pare. No obstant, els Whyskin's, igual que els Gossos, van saber sobreposar-se i persistir fins assolir un nivell altíssim en els seus dos darrers discs, Souvenirs i Reus, París, Londres.

Doncs això, un cop aquests grups van plegant, un pensa que la musica moderna en català s'acaba, que queda limitada a simples tendències minoritàries, de música alternativa i que es va arraconant cada vegada més. Però aquelles coses del destí, dos dies més tard de l'anunci de separació dels Whyskin's, per casualitat, vaig poder assistir a un concert a La Pedrera dels Manel. Un grup de Barcelona que fa mesos que la gent en parla i, realment, em van deixar fascinat. Cançons amb lletres senzilles a simple vista però carregades d'ironia, quotidianitat i humor, ritmes lents i ritmes ballables, un grup on cadascú dels seus membres et sorprèn tocant diferents instruments (alguns de realment originals) que van fer que la gent que omplia l'auditori de la casa Milà disfrutés de la seva música, dels seus versets i amb les seves cançons. Un grup com Manel apareix quan més un necessita la música del nostre país. Esperem més grups així!

Galícia i Euskadi

Després de conèixer els resultats de les eleccions gallegues i basques celebrades ahir, m'agradaria fer unes reflexions en veu alta.

Pel que fa a Galícia, queda patent que el poder del PP en aquesta terra és abassegador. Possiblement, l'espurna d'il·lusió que va comprotar el canvi de govern ara fa 4 anys s'ha vist totalment esborrada per la ineficàcia i la mediocritat dels seus líders, amb cotxes de luxe, despatxos reformats que costaven un despropòsit i un augment de les conselleries només justificat pel fet que hi havia més partits per a repartir el pastís. Ho dic des de fora, sense viure la realitat gallega però coneixent comentaris de gallacs que s'han confirmat un cop vistos els resultats electorals. Llàstima. Torna la majoria absoluta, les mans lliures per fer i desfer però potser PSEO i BNG no han sabut estar a l'altura.

Al País Basc la situació encara és més complexe (al País Basc tot és més complexe). En primer lloc cal reafirmar que Ibarretxe, de nou, ha guanyat les eleccions. Ara sembla que allò important no és ser el guanyador de les eleccions, sinó que allò del que parla la gent és si es tenen prou suports per formar govern. No trobo just que els titulars dels diaris facin referència a la oportunitat del canvi i no facin referència a la victòria del PNB.

Dit això, la situació encara es complica més quan 100.000 vots es deixen sense representació ni veu democràtica. Tots sabem que és un tema complicat però em dóna la sensació que certs partits ha tirat pel boc gros. Aquest matí sentia a la ràdio que si aquests 100.000 vots haguessin estat vàlids, el PSOE i el PP no sumerien, precisament els partits que els han ilegalitzat.

En tot cas, qui sap com evolucionaran les coses, però un govern basc amb PSOE, PP i l'UPD de Rosa Díez, no crec que representi precisament, com diuen els polítics, "la voluntat de la societat basca".