7 de Juny 2009

El proper 7 de juny se celebraran les eleccions al parlament europeu. Sóc conscient que, per diferents raons, aquestes eleccions no apassionen a la majoria de ciutadans d'aquest país però no per aquest motiu deixen de ser importantíssimes i clau.

En altres ocasions, des d'aquest blog, ja he fet una defensa afèrrima sobre la idea i el projecte europeu. Òbviament hi ha moltíssims aspectes que es poden i s'han de millorar i són criticables, però això no és incompatible en què la pròpia idea de la Unió Europea s'hagi de preservar i s'hagi de treballar per tal que sigui forta, consistent i útil per als seus ciutadans.

L'últim eurobaròmetre diu que es preveu una participació a les eleccions al Parlament europeu d'aproximadament un 35% i, en el cas d'Espanya encara baixava més la participació fins a un 27%. Ho hem d'evitar.

En part, si l'idea de l'UE no ha quallat dins la societat ha estat per molts factors però els principals responsables han estat i són els propis governs dels Estats membres els quals no es prenen seriosament les institucions europees, precisament perquè hi ha aquesta abstenció brutal quan es tracta d'escullir els representants a Europa. La millor manera per tal que els propis Estats s'impliquin a Europa i es facin polítiques comunitàries més serioses és que la participació dels ciutadans sigui molt alta. Aquesta és la millor arma i instrument per a demostrar que Europa ens importa, per deixar constància, tant aquí com allà, que el nostre país s'implica en el projecte europeu.

El fet de tenir una circumscripció única no ens ajuda del tot i, per tant comporta encara un sobreesforç per tal de poder obtenir representació des de Catalunya, però això és un altre tema que ara ens portaria una explicació més llarga.

Per tant, el dia 7 de juny és importantíssim que la gent vagi a votar a les eleccions al Parlament Europeu. La particpació ha de ser la més alta possible per tal que la legitimitat d'aquest parlament sigui més reforçada, un parlament amb cada vegada més poder de decisió i que, finalment, els governs europeus s'impliquin més seriosament al projecte europeu que en el seu dia van dissenyar Monnet, Schuman i Adenauer i van continuar Miterrand, Kohl i Delors.

Fer obrir els ulls

Hi ha moments en els quals necessites que et facin obrir els ulls i t'ensenyin la realitat, com aquella famosa escena de Matrix en la qual has d'escullir la pastilla vermella o la blava. Aquesta va ser la sensació que vaig tenir després del sopar-col·loqui organitzat per l'Àgora d'Inicitives Catalanes, que va comptar amb la presència de la Patrícia Gabancho.

Fets com el finançament, transferències de competències, duplicitat de funcionaris estatals, la gestió de l'aeroport del Prat, les pressions que reben certs sectors socialistes catalans i la renúncia directa a la defensa dels drets de Catalunya, les polítiques lingüístiques de certs mitjans de comunicació, les campanyes anticatalanes que circulen arreu de l'Estat espanyol, la mediocritat acadèmica de certs polítics amb importants responsabilitats....això és la realitat i els catalans ho hem de saber.

Patricia Gabancho, qui ha publicat nombroses obres relacionades amb la cultura catalana i els drets dels catalans, és de llenguatge directe i clar, diu veritats sense embuts i això s'agraeix. Ës un dels personatges que el país necessita.

Després de la xerrada amb l'escriptora, un té unes ganes irrefrenables de cridar als quatre vents certs fets que posen en evidència el tracte de menypreu que pateix Catalunya des de fa bastants anys.

Recomano absolutament l'últim llibre de l'autora, Crònica de la independència, on després del pesismisme en el qual es podia caure després de llegir el cru anàlisi sobre el futur de la llengua i la cultura catalanes, aquesta vegada descriu com seria l'any 2037 un Estat català, independent. Un cop llegit el llibre, el sentiment és positiu, optimista i, encara que molts no s'ho puguin pensar, també és realista. De fet, és curiós el fet que el llibre s'hagi classificat a les llibreries com a obra de no ficció.
Malgrat els temps actuals, de confusió, d'anestèsia, convé ressituar les idees i fer recuperar la il·lusió per tal d'imaginar un futur esperançador com el que descriu Gabancho en el seu llibre, perquè un se n'adona que, tot plegat, res és impossible. Només ens ho hem de proposar.