divendres, 20 de novembre del 2009

Nous lideratges


Una vegada ratificat pels 27 estats de la UE el Tractat de Lisboa, el tractat que donarà un impuls importantíssim a la UE, quan es desencallava una mica l'esperança europeista i l'aposta comunitària, torna a caure un altre gerro d'aigua gelada sobre la testa dels que volem que el sentiment europeista esdevingui normal i es consolidi.

El Tracta de Lisboa, entre moltes altres coses, preveu finalment un president estable de la Unió. Kissinger deia que quan havia de parlar amb Europa mai sabia a quin telèfon trucar, de fet, cada sis mesos la UE tenia un president diferent. Això el nou tractat ho elimina i preveu que la UE tingui un president estable pel periode de 2 anys i mig.

Paral·lelament, també incorpora una figura que no és cent per cent nova però que també aporta a la UE un segon lideratge, una segona referència en determinats aspectes i li dóna projecció internacional. És la figura del comissari d'afers exteriors que, a la vegada, és vicepresident de la comissió. En definitiva, el que fins ara era Javier Solana però amb més influència representativa exterior i més coordinació amb la Comissió.

La finalitat de crear aquestes dues figures institucionals, donaven a la UE estabilitat i entitat davant de tercers i davant dels propis europeus. A partir d'ara la UE tindrà una cara, una referència. A vegades, els ciutadans necessitem un lideratge ferm que ens faci sentir orgullosos de la nostra pàtria, del nostre poble, que ens il·lusioni amb un projecte....amb l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa, la UE passava a poder-se dotar d'aquesta referència i aquest lideratge.

El líder escollit com a President de la UE és l'actual primer ministre belga Herman van Rompuy. Diuen que en el seu país és un polític de gran prestigi però el cert és que la resta d'Europa poc sabem de la seva trajectòria. El mateix passa amb l'elecció com a alta representant de la política exterior de la UE de la britànica Catherine Ashton. No dubto de la seva competència i, possiblement són dos gran polítics. Sincerament, ho desconec, però el que és claríssim és que aquests dos càrrecs havien de ser per a persones de gran prestigi, grans líders que engresquéssin els milers i milers d'europeus que comencen a veure les institucions comunitàries amb certa incredulitat.

Una vegada més, els caps d'Estat i de govern dels paísos de la UE han perdut aquesta gran ocasió per a impulsar una UE forta políticament. Confiem que aquests dos nous lideratges tinguin la suficient habilitat i atreviment per fer despertar la UE d'aquesta letàrgia de fa uns quants anys.

divendres, 6 de novembre del 2009

Tornar al Palau


Dimecres passat vaig assistir a un concert d'un pianista italià, Ludovico Einaudi, al Palau de la Música Catalana. El concert va ser excepcional. Una mescla de les melodies clàssiques pròpies del mateix Chopin acompanyades del ritme d'un instrument tradicional italià, la tamorra, un punt suau, subtil, d'electrònica, una guitarra acústica, i un reforçament de violoncel i violí, van fer vibrar el públic que emplenávem aquell vespre el palau. Era la primera vegada que anava al Palau després de tot l'escàndol. Quina llàstima, quina tristor, vaig pensar. Tenim un escenari excepcional, que ens dóna personalitat, caràcter, identitat i prestigi. Ho hem tingut i ho tenim i ara més que mai, no ho hem de deixar perdre.

És cert que el país no està passant pel seu millor moment. És òbvi. No obstant, no hem d'abaixar el cap, al contrari. Algú va dir que allò important no és el que et passa a la vida sinó com reacciones davant el que et passa. Ara doncs és el moment de demostrar que sóm un país seriós, modern i honest. No importa si aquí hi ha oasi o no. Aquest és un debat que només interessa a uns quants i, com deia el President Pujol, això no serveix per a res.

Hem encaixat dos cops forts amb el cas Palau que he fet referència i amb els casos de corrupció a l'Ajuntament de Santa Coloma. La moral del país, la confiança amb les institucions i l'autoestima col·lectiva se'n poden ressentir però no ens ho podem permetre. Hem de votar, votar massivament per tal de demostrar a tothom, (polítics, empresaris, veïns, companys, companyes, institucions, Estats d'arreu, etc.) que som un poble que no ens quedem indiferents davant de situacions com les que estem vivint. Hem de votar i convençuts perquè d'aquesta manera, podem canviar allò que no funciona i tal vegada tornar a anar al Palau i disfrutar de la música que hi sona.