Treballar per a la convivència

Una de les notícies més rellevants i preocupants d'aquesta darrera setmana ha estat els aldarulls que hi ha hagut a Salt per la onada de petita delinqüència que pateixen en aquesta població, posant com a rerafons la immigració

Hi ha gent interessada -i malintencionada- que relaciona directament delinqüència i immigració, tot barrejant-ho amb una demagògia perillosa que atempta de forma temerària contra la convivència entre ciutadans d'un barri o d'un poble.

Efectivament, el país passa per moments difícils des del punt de vista econòmic. Ens adverteix Europa i el món i aquí, els partits no acaben de posar-se d'acord per trobar solucions. Hem de confiar que, en els propers mesos, surtin a la llum algunes mesures econòmiques que siguin les idònies per tal que les taxes d'atur disminueixin el més ràpid possible.

Mentrestant, hi ha moltes famílies que els hi costa arribar a final de mes. Llegeixo avui mateix que Càritas no dóna l'abast aquest any, veient-se augmentat molt notablement el nombre de persones que hi recorren. Tot plegat porta a què l'índex de delinqûència, petits furts, s'incrementin proporcionalment a la inseguretat ciutadana. Hi ha inseguretat en tots els sentits: ìnseguretat econòmica, inseguretat bancària, inseguretat dels mercats i, si em permeteu la broma, inseguretat social.

Tot aquest context, doncs, és aprofitat per alguns per tal de carregar i culpar a immigrants d'aquesta situació. A Salt ha estat la delinqüència, a altres indrets pot ser per la manca de treball, a altres la manca d'atenció sanitària per a tothom.

Arguments i actituds d'aquest tipus només contribueixen a generar més confrontació, perjudicant la bona convivència entre habitants de la mateixa ciutat. Dir que la immigraciío és la causant de l'augment de la criminalitat, és una falàcia. O és que fa 10 anys, quan Salt o Figueres tenien el 5% d'immigració, no hi havia robatoris?

Hem de començar a assumir que allò desconegut, allò exòtic, allò divers que conforma la nostra societat és un actiu i hem de saber aprofitar aquesta pluralitat en benefici del país, tant dels nouvinguts com de nosaltres mateixos. S'han d'adoptar actituds constructives de convivència, altrament estarem construïnt, entre tots plegats, un país de difícil harmonia. Per això aplaudeixo la oportunitat que se'ls hi dóna als immigrants, que normalment no poden votar a les eleccions, de poder-ho fer en els referèndums per a la independència de Catalunya. Una bona ocasió per explicar-los-hi el país on han escollit venir a treballar i una bona ocasió de fer-los partíceps dels nostres anhels.

El meu candidat

Potser una mica massa aviat però la precampanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya ja ha començat. En alguns partits amb més força que altres, uns amb més empenta i altres més fatigats. El cas és que, en un context on per diferents motius es té una por notable a l'abstenció, aquestes eleccions esdevenen més importants del que ens podem pensar.

A Catalunya, després de trenta anys, ja sabem què és que governin gairebé tots els partits catalanistes. L'any 2003, quan es va fer el primer tripartit, no va guanyar cap programa electoral. L'argument principal va ser, pura i simplement, el canvi. Molt bé. Ja es va canviar i portem gairebé vuit anys de tripartit i ara es torna a parlar de canvi. Però un canvi pel canvi, personalment, penso que no porta enlloc, que, en política, l'alternància és positiva però ho és només si l'alternativa de govern és constructiva, té un programa, té unes idees, té un potencial humà capaç de portar endavant el país, precisament en un moment difícil des del punt de vista econòmic, social, dels valors, de referents i de líders.

Aquests darrers dos anys, per diferents raons, hem vist com s'han produït divisions dins els partits (de dretes i d'esquerres), hi ha hagut un moviment importantíssim, que encara dura, reclamanant i oganitzant consultes populars sobre la independència de Catalunya, hi ha hagut propostes arriscades i valentes de determinats Ajuntaments (l'oblidat món local!)... una sèrie d'elements rellevants per un país i que no es poden passar per alt. Alguna cosa es mou.

L'alcalde del meu poble, en Santi Vila, serà proclamat oficialment dissabte cap de llista de CiU a Girona. Després d'una ERC desinflada i descafeïnada, un Reagrupament que abans d'agrupar-se ja s'han escindit, després d'un PSC ancorat ja desacomplexadament a la servitud i interès del PSOE i després d'alternatives que no sembla que aportin idees clares i fermes per fer avançar Catalunya, definitivament, ara s'ha de fer un canvi real. El meu candidat és en Santi per la seva juventut, les seves conviccions, la seva preparació i la seva il·lusió. Virtuts que, possiblement, són les que ara li falta al país.

Alexandre Deulofeu

Quan era petit, sentia de tant en tant per casa meva el nom d'Alexandre Deulofeu. No sabia qui era però algun cop el meu pare l'havia esmentat en converses amb gent gran on jo no estava inclòs, òbviament. Més tard, vaig associar aquest nom al d'un institut de Figueres. Concretament l'anomenava "el Deulofeu". I així va ser durant molts anys.

El pas del temps fa despertar la curiositat i l'interès per la història i els personatges que, per casualitat o per interès, et trobes en el lloc on vius, a llocs que visites o llocs on passes. Va ser fa pocs anys, per l'època universitària, quan vaig parar atenció a les referències que el meu pare feia sobre Aleandre Deulofeu. El personatge era excepcional: farmacèutic, republicà, ex-alcade de Figueres, justament en la difícil etapa de la Guerra Civil i autor de llibres sobre història i una teoria fonamental com és la matemàtica de la història. Una teoria sobre la història de la Humanitat. Una teoria construida des de la humilitat d'un despatxet de darrera una famàcia de Figueres però que el temps li ha donat la solidesa i la raó.

Un empordanès de soca-rel, que va viure uns anys forçosos a França i que va retornar a Figueres desenvolupant la seva professió de farmacèutic, compaginant-la amb la passió per la història. Sensacional. Deulofeu, de la mateixa manera que el meu avi Alfons Puig, amb qui era amic íntim, o el pintor Ramon Reig, conformaven una generació de gent culte que alternava la seva activitat professional amb alguna altra activitat. En el cas del meu avi, la música i, en el cas de Deulofeu, la història.

Potser per aquest fet d'activitat secundària, durant molt de temps, les teories de Deulofeu havien estat desprestigiades pels historiadors...potser perquè el que va escriure fa més de 60 anys, els podia deixar en evidència. Que un farmacèutic de poble pogués qüestionar grans doctrines històriques, no agradava. En qualsevol cas, Deulofeu edita una extensa obra fonamentada, pensada i documentada, fruit de molts anys d'estudi i reflexió que ha de merèixer el reconeixement d'un empordanès il·lustre.

Amb el llibre "La matemàtica de la història", on Juli Guitierrez fa un brillant resum de la teoria de Deulofeu, el seu avi, un pot adonar-se del que representa l'aportació que va fer i que malauradament no va tenir en ressó que mereixia...però encara hi som a temps.