Divendres passat vaig anar a un local de Barcelona d'aquells que, quan tenia 18 i vaig arribar a la ciutat, em va fascinar. El Harlem Jazz Club, és un local del barri gòtic, en un carrer a tocar al d'Avinyó, on cada nit es fa música en directe, amb músics desconeguts, anònims, però que, en realitat, són professionals increïbles. Veure tocar la guitarra, el piano, el saxo, l'harmònica o la caixa de manera excepcional, en un local petit, boirós, ple de fum, amb les cadires de fusta i les cortines de bellut que cobreixen les parets, et sentir un privilegiat que es troba en un lloc on ningú coneix, com si aquells músics toquéssin exclusivament per a ells i per a tu i, sobretot, et fa disfrutar de l'art de la música que et transporta i que moltes vegades, per la pressa de la rutina, oblidem.
En Joan Vinyals, en Cecce Gioannotti i les seves versions de Marley, Sting, Dylan, Clapton o U2 van omplir el Harlem de somriures, solsament pel plaer que suposa disfrutar de les bones cançons, de la bona música dels últims trenta anys. Si més no, aquell concert em va transportar als primers anys a Barcelona, on cada vespre era una novetat, on cada racó una sorpresa i el Harlem és un tresor desconegut que fa, com diu la cançó que interpreten a la perfecció en Vinyals i en Giannotti, enviar un missatge a través d'una ampolla, enmig del mar, per si algú la troba "send an SOS to the world, and I hope that someone gets my message in a bottle"... i efectivament, hem sentit l'alegria d'haver retrobat aquest tresor.
