Unitat nacional

Finalment el TC ha dictat la sentència sobre l’Estatut de Catalunya i s’han complert els pronòstics. Un Tribunal deslegitimat, caducat i incompetent ha decretat la pena capital sobre la carta magna de Catalunya.
Les sentències s’han d’acatar. Només faltaria! Ara bé, hi ha moments en els quals les aspiracions polítiques d’un país no poden estar dictades per cap tribunal. La construcció d’un país es fa amb voluntats polítiques i no a base de sentències de tribunals. Catalunya aspira a més, i el TC no ens permet caminar endavant tal i com la majoria de catalans ha votat.
Els escenaris que s’obren a partir d’ara són incerts i nombrosos. Només espero i desitjo que hi hagi una veritable unitat de les forces catalanes i de tots els ciutadans per fer sentir la nostre veu i donar un cop de puny sobre la taula per dir que ja n’hi ha prou.
El dia 10 sortirem a manifestar-nos i ha de ser un èxit. Emplenar els carrers, per dignitat i autoestima, és molt important però, això sol, no servirà de gaire. Reclamar la dignitat s’haurà de fer a través del Parlament de Catalunya, que ha d’actuar, a través dels partits, que han d’actuar, i a través de cadascú de nosaltres, que ens hem de mobilitzar i exigir als nostres representants que estiguin a l’altura.
Ens han humiliat i menystingut. Ara ens toca a nosaltres reclamar respecte i dignitat amb unitat i lluny d’interessos sectaris i partidistes que poden embrutir totes les nostres aspiracions nacionals. Sí, nacionals, perquè digui el que digui una sentència, som una Nació!

Canvis...

He fet un canvi al bloc. De tant en tant val la pena fer un canvi, de tant en tant és necessari el canvi, deixar entrar aire fresc, regenerar, renovar per agafar embranzida...

Sobre el reportatge "Adéu, Espanya?"

Bon reportatge el que va emetre ahir al vespre TV3. "Adéu, Espanya?" era un títol suggerent, inspirat amb el famós poema de Joan Maragall, que va generar, prèviament a la seva emissió, reaccions en contra tant per part de PP i C's. Sempre m'ha sorprès aquesta gent que s'oposa a la llibertat de pensament d'una forma tant descarada i desacomplexada. Quina por tenen que s'emetin aquests tipus de reportatge! S'amparen en què TV3 és una televisió pública...i què vol dir? És clar que sí! O és que la televisió pública ha de silenciar una realitat com és l'increment del sobiranisme a Catalunya o Escòcia? O és que es pensen que la televisió pública catalana ha de limitar-se a dir el que pot semblar políticament correcte? O és que informar d'importants tendències o moviments socials, per molt que siguin incòmodes per alguns, no és servei públic?

Més enllà d'aquestes reaccions (ja sabem aquests partits de quin peu calçen), el reportatge no era objectiu però l'importat és que tampoc ho pretenia ser. Simplement se centra en les realitats dels moviments cesessionistes que existeixen a Escòcia, Grenlàndia, Québec i Catalunya. Aquests moviments existeixen i estan al carrer, en l'empresariat, en els sindicats, a les universitats, en el món intel·lectual i en el món polític.

Em van cridar l'atenció dues coses: primer, que l'empresariat català ja ha començat a mirar al món i el seu volum de ventes es divideix en 1/3 a Catalunya, 1/3 a Espanya i 1/3 la resta d'Europa i el món. Econòmicament, no hi ha dependència. I segon, que tant el regne Unit, com Canadà com Dinamarca coincidien en què si Escòcia, el Quebec o Grenlàndia decidien pacífica i democràticament que es volien independitzar, s'acceptaria sense cap mena de problemes per part seva. En el cas d'Espanya, tenim els nostres dubtes.

Reportatges com els d'ahir al vespre, fan pensar, fan caure estereotips i fan perdre la por a una realitat que la mateixa Espanya ens hi ha empès.