Fa aproximadament quatre anys i mig, recordo que era gairebé estiu, vaig tenir el privilegi d'assistir a una lectio magistralis del Professor Mario Monti al Col·legi Europeu de Parma. Jo, aleshores, el nom de Monti no em deia massa res. Em sonava simplement com a un polític italià, que havia estat comissari europeu i que s'havia fet més o menys conegut per haver imposat una sanció milionària antimonopoli a Microsoft. Res més.
A mesura que s'anava acostant el dia de la seva presència en el Col·legi europeu, veia com els meus companys italians s'anaven emocionant per aquesta visita. No ho entenia massa. Durant tot el curs passaven professors d'un altíssim nivell: directors generals de la comissió, caps de serveis jurídics del consell, assessors personals de comissaris, parlamentaris, etc. L'exitació i expectació anava in crescendo perquè a Parma venia Mario Monti. Haig de dir que aquesta expectació era més gran de quan va venir el mateix Durao Barroso, Ana Palacio, Josep Borrell o Franco Frattini (actual ministre d'afers exteriors italià i aleshores comissari europeu).
Amb tot aquest ambient, em vaig informar. Vaig llegir alguns articles que aleshores Mario Monti publicava al Corriere della Sera, vaig parlar amb els meus companys procedents de totes les parts d'Itàlia i de diferents tendències polítiques i haig de reconèixer que aquelles expectatives es van traslladar també a mi.
Una persona respectada per tots els italians, de dretes i esquerres, independent, acadèmic i amb experiència. Que sempre ha pogut quedar-se en la política però que no ha volgut restar enganxat a la poltrona, sinó que ha controbuit a fer augmentar el prestigi d'una universitat com la Bocconi a Milà, ha assessorat a diferents organismes públics i privats i ha conciliat a nivell europeu diferents territoris.
Aquella classe del Professor Monti no va defraudar. Recordo que, només començar, es va descordar la corbata i es va treure l'americana, declarant que allò no seria una classe sinó unes reflexions en comú de les polítiques europees. Un silenci absolut a la sala, tota ella pendent i absorvida per les reflexions obertes que deixava caure als alumnes europeistes. Li vaig fer una pregunta però no recordo exactament de què anava. Òbviament d'algun tema europeu com requeria el context. Després de la classe, simplement li vaig anar a donar la mà, donant-li les gràcies, mentre els meus companys italians s'hi feien fotos. Ja aleshores!
Ara Monti és primer ministre italià. Els moments no són d'eufòria però, després del malson berlusconià que ha fet pujar els colors a milers i milers d'italians arreu del món, el prestigi de Mario Monti segur que ajudarà a Itàlia a recuperar la dignitat que té i es mereix.
