dimecres, 12 de desembre del 2012

Més transparència

Llegeixo al diari que ha sortit publicat l'informe anual que analitza el nivell de corrupció mundial, elaborat per la ONG alemanya Transparència Internacional. Els mitjans assenyalen que l'Estat espanyol es troba en el lloc 30, cosa que a mi, personalment, no em diu res. El món és molt gran i molt divers i estar en el lloc 30, el 15 o el 180 és relatiu.
 
Més enllà dels titulars de premsa i analitzant el contingut de l'informe, ens centrarem a Europa. Entenent Europa com a continent, més enllà de l'estricte Unió Europea. En el rànquing europeu, l'Estat espanyol es troba a la posició 14. Què vol dir això? Doncs vol dir que els 14 paísos que la precedeixien, és a dir, que hi ha un índex de corrupció més baix (o un nivell de transparència més alt, segons com es vulgui) són Dinamarca, Finlàndia, Suïssa, Suècia, Noruega, Holanda, Luxemburg, Alemania, Bèlgica, Regne Unit, França. Irlanda i Austria.
 
Espanya està als nivells d'Estònia, per exemple. O a nivell mundial, de Botsawa. Bé, això si es vol és anecdòtic. La meva reflexió vol anar més enllà.

divendres, 7 de desembre del 2012

25 N: ni tant, ni tant poc

A l'espera de l'ansiós pacte entre CiU i ERC que ens ha de portar cap a l'exercici del dret a l'autodeterminació, m'agradaria fer uns breus apunts sobre els resultats electorals del passat 25 de novembre i de la situació general en la qual ens trobem.
 
En primer lloc, seria bo que ningú es deixi portar per l'eufòria i que, tots plegats, al marge del discurs partidista, institucional o de propaganda, siguem conscients de la realitat i llegim correctament i honesta -al menys en clau interna- el que ha passat en aquestes eleccions.

La devallada de CiU debilita el procés. Es va apostar pel lideratge del President Mas i quan s'aposta tot a una carta, es corre un risc important. Crec, modestament, que la campanya de CiU va ser equivocada però, al marge d'això, el fet és que el President que liderava el procés s'ha afeblit. L'hem afeblit. La pluralitat està molt bé, és rica, és positiva, però en aquest procés ens era útil un líder potent que encarrilés el projecte i l'hem afeblit. Els catalans -ara tot solets- ens hem complicat la vida.

Així doncs, tot està perdut? Rotundament no. En aquestes eleccions, per primera vegada, CiU s'ha presentat amb l'objectiu del programa electoral l'exercici del dret a l'autodeterminació. Realitzar un referèndum o consulta en aquesta legislatura. Els 1.100.000 catalans que van votar CiU el 25 de novembre passat, tots, repeteixo, tots, ho varen fer conscients d'aquest fet. Cosa que abans no succeïa. Per tant, tenim al parlament 74 diputats clarament i obertament partidaris de la independència. Abans n'hi havia 14. A aquests, cal sumar part de la gent d'ICV i part del PSC. En definitiva, la immensa majoria, clarament.

Tenir diputats favorables a l'exercici del dret a decidir és molt important. Però desenganyem-nos: el referèndum o consulta, la voten els ciutadans i en els referèndums, no hi ha ni lleis d'Hons, ni principi d'equilibri territorial. Una persona, un vot. Hem tenir l'ull posat als número absoluts. Encara no hi ha referèndum però, si el fem, hem de ser conscients que la cosa anirà justa.

Per tant, ni eufòria ni desànim. Per sort, tenim el Ministre Wert que ens està fent reactivar i fer créixer el convenciment de la necessitat de fer aquesta consulta. Ara hem d'esperar que els dos principals partits de Catalunya, ERC i CiU -i si cal també PSC i ICV- coincideixin en veure l'excepcionalitat del moment i, al marge de dogmes partidistes, remin conjuntament per donar l'oportunitat als catalans de decidir, directament, el seu futur.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Les carpetes

És possible que en els propers dies o setmanes, Espanya demani el rescat. Potser serà un rescat sobre el sistema financer, o serà un rescat íntegre amb elements flexibles, atès que és presumible que no es pugui assumir un rescat sencer d'un Estat com l'espanyol més amb l'ombra d'un altre rescat a la vista com el d'Itàlia.
 
El cas és que la situació comença a ser insostenible i les pressions arriben per tot arreu. Avui l'FMI insta tant a l'Estat espanyol com Itàlia a demanar el rescat, els mitjans asseguren que el gobierno de Madrid ja ho té tot a punt per sol·licitar-lo i el Gobierno possiblement està esperant les eleccions nordamericanes o bé les gallegues i basques per tal de ser rescatats, no fos cas que l'orgull espanyol es pugui ressentir el dumenge que ve a les urnes. Com sempre, política a curt termini com el fet de no aprobar els pressupostos generals de l'Estat fins després de les eleccions andaluses. En fí, més del mateix.
 
Hi ha doncs aquesta remor de fons que sembla intuir que, finalment, els homes de negre entraran als ministeris, d'una forma o d'una altra. El que es poden trobar allà pot ser digne del Festival de Sitges: uns arxivadors plens de carpetes que hauran de racionalitzar, retallar, reorganitzar, suprimir. Carpetes amb el nom de infraestructures licitades però no executades, carpeta dels empleats públics, carpeta de la sanitat, carpeta de les pensions, de la seguretat social i de les prestacions per desocupació (l'atur, vaja), carpeta de despeses de càrrecs polítics, carpeta de duplicitat d'administracions públiques, carpeta d'autonimies....ai les autonomies!!!
 
Les eleccions catalanes del 25 de novembre i el seu caràcter marcadament nacional, decididament històriques per l'ambició de fer una consulta sobre esdevenir un Estat europeu, fa que aquests homes de negre es trobin una carpeta amb el nom de Catalunya. El detall no és superflu ni absurd. Si el President Mas no hagués adoptat el crit majoritàri de la manifestació de l'11 de setembre o no hagués convocat aquestes eleccions històriquies, l'intervenció de l'Estat espanyol hagués pogut tocar coses com la televisió pública, com estrucutres del govern català a l'exterior, com part del parlament, etc. i de poc seriviria apel·lar a conceptes com els drets lingüístics, nacionalitat històrica o fet diferencial. Les autonomies, totes, haguessin estat dins la mateixa carpeta. Ara, passi el que passi, Catalunya té carpeta pròpia i tindrà una sortida pròpia que dependrà, en bona mesura, del resultat del dia 25 de novembre.

dijous, 4 d’octubre del 2012

Catalunya i la via europea

Article publicat al Setmanari Empordà el 2/10/2012


En ple debat sobre l’Estat propi de Catalunya, han sorgit qüestions completament pertinents i encertades sobre el reconeixement internacional d’un futur Estat català. Dic encertades perquè, lògicament, una hipotètica independència no té sentit en el món global actual si no implica una major connexió i interrelació amb altres països.

Catalunya ha estat i és, històricament, un país marcadament europeu i europeista. Bona mostra d’això és el lema que encapçalava la manifestació del passat 11 de setembre: Catalunya, nou Estat d’Europa.

El debat està servit: la UE reconeixerà una Catalunya independent? Catalunya quedaria fora de la comunitat en el cas de secessió? La qüestió no és menor i les respostes no poden ser clares ni diàfanes. Ningú, a hores d’ara, no ens pot garantir ni assegurar quin serà el procés de reconeixement i què serà rellevant a l’hora d’acceptar un Estat català. Aquesta incertesa es deu a què, després de més de cinquanta anys de construcció europea, amb diversos Tractats que han fet evolucionar l’ordenament jurídic i polític europeu, la qüestió de la secessió de part d’un Estat membre, no està previst. Però no només això. Tampoc hi ha jurisprudència del Tribunal de Justícia de Luxemburg sobre la matèria ni s’ha donat el cas que, a la pràctica, ens hagi establert un full de ruta.

Se citen casos per intentar dotar-nos d’arguments jurídics i polítics, com és el cas de Montenegro o Kosovo. Tot i que hem d’estar amatents a aquests processos, atès que ens poden donar algunes pistes, crec que no serien els exemples més equiparables al cas de Catalunya. Són territoris molt castigats per guerres recents i intervencions governamentals de l’ONU que els fan, afortunadament, distants de la realitat catalana. El punt de partida és completament diferent i, en qualsevol cas, la mirada l’hauríem de posar més aviat en el procés que està seguint Escòcia.

Però, què es preveu en el Tractat de Lisboa exactament? El que es reconeix en el Tractat són, per una banda, els principis de democràcia i de llibertat. Són els dos principis, -entre d’altres- en els que es basa la UE i considerats com a fonamentals en el seu procés de construcció i integració. Per tant, qualsevol procés que s’endegui des de Catalunya, ha de ser escrupolosament respectuós amb aquests dos principis. Procés transparent, pacífic, democràtic i amb llibertat.

L’altre qüestió rellevant és saber quin és el procés d’acceptació d’un Estat membre a la UE. En aquest cas, sí que es regula en el Tractat europeu, tot i que, val a dir, no preveu que aquest Estat candidat hagi subscrit, aplicat i executat totes i cadascuna de les normes, directives i tractats europeus que s’han aprovat des de 1986, any en què l’Estat Espanyol va entrar a la UE.

Segurament, una Catalunya independent quedaria momentàniament fora de la UE i el seu procés d’integració com a nou Estat requeriria una negociació entre Europa i Catalunya. En aquesta negociació la UE li preguntaria a Catalunya si accepta i ratifica tot el cos normatiu comunitari. Òbviament Catalunya ho acceptaria, atès que ja està incorporat en el seu ordenament jurídic. La negociació duraria poc. Aleshores quin és el problema? El principal problema és la voluntat política.

Per acceptar un nou Estat membre, l’últim escull que s’ha de superar és l’aprovació, per unanimitat, de l’ingrés com a membre del nou Estat. El pes de la diplomàcia espanyola recauria sobre països que podrien ser reticents a reconèixer nous Estats (d’això Kosovo n’és un exemple) i és possible que aquesta sigui la dificultat més gran per tal que Catalunya no pugui ser membre de la UE de manera immediata.

Davant d’això, dues respostes: Una) no està clar si Espanya també hauria de seguir el mateix procediment que Catalunya per ingressar a la UE, atès que també seria un nou Estat. Dues) tal i com sosté l’eurodiputat Ramon Tremosa i l’economista Miquel Puig, les 4.000 multinacionals establertes a Catalunya i amb lobbies potents a Brussel·les, molt probablement no els interessa una Catalunya fora de la UE i de l’Euro i és plausible pensar que contribuirien a què aquest reconeixement internacional s’aprovi de la manera més ràpida possible. Al cap i a la fi, seria acceptar una voluntat expressada democràticament per tot un poble que se sap lliure i plenament europeu.

dijous, 26 de juliol del 2012

Pena

Podria posar adjectius que descriguin una barreja de molts sentiments que venen a desembocar amb un de sol: la pena. No és rabia, ni dolor, ni tristesa, ni impotència...és tot això barrejat amb altes dosis de nostàlgia, records esvaits i desolació.

Recordo matins a la Salut de Terrades, pujant per la carratera de Llers, recordo les vegades que acompanyava al meu pare a Capmany i Masarac passant arran de les vinyes, aquells caps de setmana d'Esplai sense dormir i amagant-nos pel bosc de Santa Eugènia d'Agullana o una de les primeres vegades que vaig estar al pantà de Boadella i al Trull d'en Francesc,...

Després de la desgràcia i la devastació em venen aquests records i em pregunto per què no hi vaig passar l'altre cap de setmana per veure'ls per darrer cop abans de la desgràcia?

Passaran molts anys per tal que tot torni a ser com abans. Molta pena; però amb el convenciment i l'esperit empordanès ho aixecarem, no sense abans fer una reflexió, serena, pausada i sincera sobre l'incivisme de tots plegats. No obstant, quan encara ens estem aixugant els ulls, no és el moment de fer-la encara. Demà serà un altre dia i l'Empordà reneixerà d'aquestes cendres que, esperem, ens faci més forts i civics.

dijous, 12 de juliol del 2012

Una mica d'il·lusió!

Ahir el President del Gobierno de España va anunciar nous ajustos, noves retallades i més estrènyer el cinturó a ciutadans, Ajuntaments, Comunitats Autònomes...es veu que s'ha de fer. I s'ha de fer. Europa mana, exigeix i guia un país que paga el preu de viure per sobre les seves possibilitats durant anys. És dur però no queda més remei.

Aquests ajustos es poden qüestionar, òbviament. Perquè reduir en els regidors i mantenim ministeris com el de cultura, matèria de la qual tenen competència exclusiva les comunitats autònomes; perquè augmentar l'IVA i deixar al marge el càrrec sobre grans fortunes o el frau fiscal, etc. Al marge d'aquestes objeccions, el que està clar és que un cop més ens collen, estrenyen més el cinturó per tots costats i els ciutadans estem al mig intentant que, enmig de l'ensorrament, no ens caigui cap roc al cap.

Les notícies als mitjans no són optimistes. Hi ha seccions a diaris digitals que segueixen la prima de risc al minut durant tot el dia, entrevistes constants a experts econòmics, tothom pendent de les tendències borsàtils, les dades de l'atur o el percentatge de l'endeutament públic...

Cal una dosis d'aire, d'obrir finestres i que ens donin un bri d'esperança i d'il·lusió. Veure la llum al final del túnel, encara que sigui llunyà, comença a ser una necessitat vital pels ciutadans. No podem imaginar o pensar un futur tant fosc i incert com el que ens estan describint en els darrers anys.

La política no només és gestió, sinó que també és vetllar per fer una societat millor, feliç i amb perspectives de futur. Pel que fa la gestió, pressuposem que estem readreçant el vaixell (que ja és molt pressuposar) però a part d'això, els resposables que pertoqui han de començar a fer-nos veure alguna llum d'esperança real (ja prou de fum i de irresponsabilitats, sinó no hem après res!), diga-li pacte fiscal, diga-li Estat propi.


dimecres, 11 de juliol del 2012

TRENTA

Avui, en lloc d'un escrit, he pensat que seria adient aportar la lletra d'aquesta cançó de Whisly'ns, un grup, per cert, que en el seu dia va ser poc valorat però que val la pena fer memòria de tant en tant...deu ser cosa de l'edat...

Penjades al coll trenta tardors que ja em donen l'esquena.
Trenta raons per viure a fons quan saps que el temps no espera.

Trenta cançons que em fan menys feixuga la vida.
Trenta melodies més que avui em queden per escriure.

Trenta llocs on fer que surti el sol,
trenta moments de soledat,
trenta torns per tornar a aixecar el vol,
trenta pupil·les on reflectir-me,
trenta espines del passat.

Trenta ocasions per tornar a caure en la mateixa pedra.
Trenta racons que em conec del teu cos per poder perdre'm

Trenta bars oberts i una ciutat adormida.
Trenta sorolls nous donant pel sac dins la meva oïda.

Trenta instants per no fer-me saltar els ploms,
trenta motius per assentar el cap,
trenta plans per fer volar coloms,
trenta mentides fetes a mida,
trenta estius que ja han volat.

Trenta punts de vista.

Trenta llocs per on fer sortir el sol...

divendres, 22 de juny del 2012

Els que no hi són

En plena efervescència nacionalista dels europeus de futbol, crec que és de justícia en el nostre país recordar més que mai la selecció catalana de futbol. Una selecció nacional que no deixen competir internacionalment de manera oficial. Dic "no deixen" en genèric i impersonal, però tothom sap qui és i no cal especificar qui és "aquella gent tant ofana i tant superba".

És una llàstima doncs que una selecció amb jugadors de primeríssim nivell com Cesc, Xavi, Valdés, Bojan, Piqué, Busquets, Verdú, etc. no puguin ni tenir la possibilitat d'optar per la seva selecció nacional si així ho desitgen. No valen les excuses que diuen que Catalunya no té Estat propi. Són oficals seleccions com Escòcia o Gal·les. Nacions sense Estat que -al menys en el cas d'Escòcia- el Regne Unit ja ha declarat que acceptarà democràticament el que decideixin els escocesos sobre el referèndum d'independència. El problema doncs, podria venir més aviat, en la tradició democràtica d'un i altres.

Així doncs, a cada competició de seleccions nacionals, sense la presència de la nostra, ens fan justificar la indiferència o ràbia per uns o la resignació per altres. Se sorprenen si algú no vol que guanyi la selecció espanyola perquè no ens sentim identificats amb l'exaltació nacionalista espanyola, però per altra banda, qui guanya (o perd) són alguns dels nanus fets a La Masia que sí ens sentim dels nostres. La veritat és que els catalans -cal reconèxer-ho-, en aquests casos anem perduts. És normal.




dimecres, 20 de juny del 2012

La solució

No sóc massa partidari de pintar paissatges apocalíptics ni derrotistes. No em sento còmode ni crec que aporti res de positiu situar-nos en escenaris obscurs, negatius i dramàtics. No obstant, seria una ingenuitat o una frivolitat no reconèixer la gravetat de la situació actual que vivim, no només en el nostre país sinó arreu d'Europa.

L'altre dia sentia una descripció bastant simplificada de fets dels darrers mesos que han succeït a l'Estat espanyol que, enumerats un darrera l'altra, feia feredat: el cap d'Estat invitat per un magnat àrab a caçat elefants a Botsawa i, a més ben acompanyat; el seu gendre imputat per haver -presumptament- malversat fons públics, el poder judicial espanyol desacreditat a rel dels caps de setmana pagats al president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem; els directius de banca destituits cobrant indemnitzacions milionàries, l'injecció de capital a Bankia pocs mesos després que el seu president -ministre d'economia quan Espanya va entrar a l'Euro- anunciava beneficis i tranquilitat, el president del govern espanyol que va a futbol quan rescaten tot el sistema financer espanyol, el Govern espanyol entossudit en no admetre que han rescatat el sistema bancari de l'Estat espanyol i, a més, volent fer creure (de forma ridícula) que va ser el propi govern que ho va forçar,....l'imatge internacional d'Espanya és desoladora. Pandareta, sangria, fiesta i caspa. Molta caspa.

Amb tot aquest escenari, hem d'afegir, a casa nostra, que encara Espanya s'atrinxera en la indecisió sobre els corredors ferroviaris, defuig la qüestió catalana sobre la insostenible situació fiscal perjudicial per a Catalunya, es van promovent lleis encaminades a fer desaparèixer el català a comunitats autònomes governades pel partit del govern espanyol, etc.

I ara, a pagar la declaració de la renta. Clar que sí. Hi contribuim tots però aquest cop ja en tenim prou (no crec que el "No vull pagar"de les autopistes contribueixi a res, al contrari, crec que ens estem tirant pedres sobre la nostra taulada i l'expoliador no és ni La Caixa ni Abertis). La solució cada vegada és més clara i aquesta és més Europa, és més Món i, per poder arribar lliurement a Europa i al Món hem de tenir Estat propi. Quedar-nos aquí ens arrossegarà al fracàs d'AVEs buits, d'aeroports infrautilitzats i una imatge corcada que no és la nostra.

dimecres, 9 de maig del 2012

9 DE MAIG, DIA D'EUROPA

Segueix l'article que m'han publicat en el Setmanari Empordà:

9 DE MAIG, DIA D’EUROPA

El proper 9 de maig celebrem el Dia d’Europa. És una diada que, malauradament, passa inadvertida. Se celebra des del 1985 i no deixa de ser més que un petit símbol d’aquesta unió que es va començar a forjar fa seixanta anys.

Ningú pot negar que el projecte europeu ha estat l’eix vertebrador que ha garantit la pau, l’estabilitat, la democràcia a territoris que, durant la primera meitat del segle XX, s’havien vist immersos en el marc de dues guerres mundials. Territoris enfrontats entre els quals es van obrir unes ferides brutals i que ara formen part d’un projecte col•lectiu basat en la cooperació i la solidaritat entre ells.

Es pot criticar la forma, les polítiques, les mesures, la burocràcia de la comunitat europea, però el que no es pot posar en qüestió és la necessitat de construir aquesta comunitat.

Els catalans ens sentim europeus convençuts i especialment nosaltres, els empordanesos, que estem en una terra de pas, que som àgora de cultures i país acollidor de nacionalitats diverses, que ens volem connectar amb la resta de territoris europeus a través del corredor mediterrani, hem de veure el projecte europeu com una realitat oberta al món i que ens beneficia indubtablement.

És cert que, en determinades circumstàncies, es pot qüestionar l’existència d’un estrat més en el laberint d’administracions públiques que ens envolten. Però la UE ha d’esdevenir una veu unitària i homogènia a nivell internacional fins a convertir-se en un agent internacional de pes. En una realitat econòmica mundial, amb gran potències con la Xina, Estats Units, India, Japó, Brasil...cap Estat membre, per ell sol, podria competir, en termes generals, amb aquestes potències. Cal, més que mai, més Europa.

Però no solament des del punt de vista econòmic, sinó també social i polític. I dic social i polític perquè si bé el procés d’unificació europea es va iniciar sobre la base d’un acord econòmic i de mercat (era l’època del carbó i de l’acer), ara tenim ja una moneda única i l’objectiu ha de ser poder garantir, des d’Europa, un alt nivell de benestar per a tots els ciutadans europeus i això només es podrà assolir amb més poder polític real per a les institucions europees.

Possiblement, dir això en el moment en el qual els efectes de la crisi està fent rebentar tots els nivells històrics d’atur, tipus d’interès i deute públic, pot sonar a utòpic o ingenu. Potser sí. Però, possiblement, si s’hagués tingut el coratge de dotar a les institucions europees d’un poder real sobre determinades polítiques, acompanyat d’un lideratge fort i consistent per defensar una postura genuïnament europea, les conseqüències haguessin estat unes altres.

Durant aquests darrers seixanta anys, els grans impulsos de la UE han vingut a rel de fortes crisis. Potser no econòmiques, però sí institucionals. Ens trobem doncs en un moment decisiu i, per què no dir-ho, idoni, per fer una aposta clara per Europa i això passa per què els diferents governs dels Estats hi creguin realment però aquesta aposta i convicció ha de sorgir també de la societat civil, de la ciutadania.

La Diada d’Europa d’enguany pot ser una bona oportunitat per recuperar la confiança en la UE com a marc de futur i esperança, per reivindicar la seva necessitat vital, per revifar les seves aspiracions i per fer realitat el somni d’una Europa moderna que treballa, unida, per un futur millor.

dijous, 15 de març del 2012

Efectivament, tenim un problema...però qui el té?

Ningú dubta, ahores d'ara, de l'immens poder que tenen els mitjans de comunicació. Tothom l'assumeix. Com en totes les formes de poder, hi ha qui l'utilitza bé i hi  ha qui n'abusa. Avui, un diari de Madrid, ha fet aquesta portada:


No és nou. Espanya veu Catalunya com un problema. S'imprimeix a tota portada i a tot color i es distribueix per tots els ciutadans espanyols per injectar-los una mica d'odi cap als catalans. Repeteixo: no és nou.

Ara bé, atès que treuen el tema, jo diria que, amb les dades a la mà, més aviat és Espanya que des de fa molt de temps és el verdader problema per a Catalunya. Seria moment ideal d'aglutinar i unir reivindicacions de l'estat actual de les coses. Aquesta unitat catalana tant reivindicada i tant enyorada. Són en moments com aqest que han d'aparèixer moviments i iniciatives que agrupin les sensibilitats de defensa de Catalunya i plantegin una mena de Memorial de Greuges com el que es va fer el 1885. El problema de Catalunya és:
  • El dèficit fiscal
  • La falta de pagament, per part de l'Estat, de les quantitats pactades en l'Estatut
  • Desdoblament de la N-II`
  • Accessos al Port de Barcelona
  • Limitacions de l’Aeroport del Prat
  • Línia de TGV Barcelona – Figueres
  • Obstacles sobre l’immerssió lingüística
  • Oficialitat del català tant al Congrés i Senat com a les institucions europees.
  • Dret a organitzar consultes i referéndums
  • Inverssions a la xarxa de rodalies
  • Emissions de TV3 al País Valencià
  • Diferents recursos presentats al TC contra lleis aprovades al Parlament de Catalunya.
Comencem per aquí. Potser, a partir d'aquestes reivindicacions -molt a curt termini- es pot fer front comú en temes de país. Quin partit catalanista es pot oposar en denunciar aquests greuges! A vegades un pensa que el verdader problema, allò que realment és un gran problema, és que Espanya està unida per limitar les aspiracions catalanes i els catalans estem totalment desunits per reivindicar-nos com a poble. 

divendres, 9 de març del 2012

Punt final o punt de partida?

Potser no seré massa original en aquests dies en els que els mitjans de comunicació van plens de la recent sentència del TSJ sobre el model d'immerssió lingüística a les escoles catalanes. Tres famílies (una de les quals ja té el nen a l'universitat malgrat l'horrorosa ensenyança rebuda en català) pretenen carregar-se tot el model d'èxit, integració i esforç que és la base i futur del nostre país. Dic tres famílies però no és cert. Darrera aquestes famílies hi ha una sèrie d'organismes, associacions i partits polítics que defensen una determinada opció clarament espanyolista.

El pecat, els pecadors i els cooperadors necessaris

Però centrem-nos un moment. Per què es produeix aquesta situació? Aquestes famílies -i les plataformes irònicament denominades cíviques que les acompanyen- han instat davant els tribunals aquesta reclamació a rel del contingut de la sentència que interpretava determinats preceptes de l'Estatut de Catalunya. Fem memòria i tornem al 2006 i 2007, que no fa pas tant de temps.

L'Estatut de Cartalunya va ser recorregut al Tribunal Constitucional (TC) pel PP i pel Defensor del Pueblo, aleshores el Sr. Mújica, històric militant del PSOE. A partir d'aquí va començar un periple judicial, amb càrrecs de magistralts del tribunal caducats, sense que es procedís a la seva renovació, declaracions a tort ia dret de diferents càrrecs i personatges, en un sentit i en un altre, etc. La sentència no arribava i, mentrestant, Zapatero i el PSOE s'anaven mirant l'espectacle amb certa patxorra, com si tot plegat no anés amb ells. Obvio tot el procés d'aprovació de l'Estatut on per exemple, a tall de recordatòri ràpid, el Sr. Alfonso Guerra va vantar-se d'haver passat el ribot al text, el PP va gastar-se diners en propaganda i recollides de signatures per tot Espanya contra l'Estatut, i la caverna mediàtica de Madrid destripava tota la classe política catalana a tort i a dret, etc.

Punt i final o punt de partida?

El cas és que quatre anys més tard de l'aprovació de l'Estatut, el Tribunal constitucional il·legítim, per tenir la metitat del seus membres en interinitat, finalment dicta una sentència en la qual reinterpreta alguns d'aquells preceptes que PP i el Defensor del Pueblo els feien tanta nosa. Un podia haver tingut l'esperança que l'aleshores govern espanyol "amic" de Catalunya, hagués posat el crit al cel, s'hagués alineat amb els partits catalans rebutjant una interpretació restrictiva i involucionista feta pel tribunal. Doncs no, surt Zapatero i Chacon (que havia estat cap de llista socialista a Catalunya) i se senten satisfets amb la resolució. Ni front comú ni res. S'havien tret el mort de sobre i ja podien preparar les eleccions que s'acostaven. Allò de "misión cumplida". 

Un cop teníem la sentència, ningú sabia exactament quines conseqüències pràctiques del dia a dia podia tenir. Eus aquí el tema. És curiós que els mateixos que deien que la reforma de l'Estatut era una cosa de polítics i que no responia als problemes reals de la gent, un cop aprobat, el primer que fan és judicialitzar un tema tant "irrellevant" com el sistema escolar dels nens i nenes catalans.

Així doncs, l'origen de tot plegat és aquella maleïda sentència que aleshores no sabíem quines conseqüències tindria. Ja la tenim. La majoria de les forces catalanistes i la societat catalana consideràvem el nou Estatut com un punt de partida per anar més enllà. Després de la sentència, però, han estat  els que van recorre qui han considerat la sentència com un punt de partida per intentar desvallestar pilars fonamentals de Catalunya.

Espanya per damunt de tot

Finalment, avui mateix llegeixo que, en una d'aquestes ofensives contra les lleis aprovades en el Parlament de Catalunya, aquesta vegada sense tant de bombo mediàtic, en el seu dia es va presentar una qüestió d'incostitucionalitat contra un precepte del Codi de Família de Catalunya. L'origen, en aquest cas, era el d'una jutgessa d'Arenys de Munt i, posteriorment, l'Advocat de l'Estat el qual sostenia que aquest precepte era incosntitucional.

El tema és el següent: en el Codi de Família català, en els procediments de divorci, es pot decidir en un sol procediment tant el divorci en si com el repartiment de béns entre els cònjuges. En el codi civil espanyol, però, s'especifica que han de ser tractats en dos procediments separats. Els magistrats del consittucional sostenen doncs que, en la mesura que els aspectes procedimentals són competència de l'Estat, l'article del codi català no s'ha d'aplicar.

En temps d'austeritat, de restriccions, de vaques magres per a les famílies, el tribunal constitucional es mostra aliè a tot plegat (els hi han explicat la saturació que viu la justícia?) i un article que té plena lògica, eficiència i sentit comù, no es deixa que sigui aplicat. L'important no és el sentit comú, ni la voluntat democràtica d'un parlament o de la societat civil, ni res de tot això. L'important és l'unitat de l'imperi imperturbable.

dimecres, 8 de febrer del 2012

De la necessitat, virtut

M'assabento per diferents vies que la Generalitat ha signat un programa amb el govern del Quebec per tal que joves professionals catalans puguin anar a treballar a aquesta nació del Canadà. El Quebec té una taxa d'atur del voltant el 4% i que han vist Catalunya i l'alta qualificació de joves professionals del nostre país, que no tenen la sort de poder treballar, com una font de millorar per a les seves empreses i la seva competitivitat. D'altra banda, aquests joves tenen l'oportunitat d'adquirir experiència professional i guanyar-se la vida, encara que sigui lluny de casa. És una manera de no deixar perdre capital humà, de no desperdiciar el talent i l'enginy d'aquests professionals que no estan trobant les seves possibilitats laborals a Catalunya. Em sembla una iniciativa molt bona.
A Estats Units, és normal que la gent periòdicament, cada 5 o 10 anys, canvii d'Estat, de feina o d'àmbit professional. Els canvis de ciutats  són freqüents i normals. A Europa tenim una altra concepció. És cert que cada vegada més les distàncies s'escurçen i que aquesta tendència a l'immobilisme laboral es va trencant, però encara ara als europeus ens costa això d'emmigrar.
La crisi que vivim és dura i cruel, però potser pot fer sorgir oportunitats, innovar i ens pot fer moure per tal de buscar una sortida que ens ha de fer més forts, no només individualment sinó també col·lectivament. 

dijous, 12 de gener del 2012

Josep Pallach i el socialisme català

La meva lectura aquestes vacances de Nadal ha estat el llibre de la Patrícia Gabancho "A la intempèrie, una memòria cruel de la transició catalana" (Ed. L'Arquer. 2011) on relata les diferents pugnes, rivalitats i posicions entre les centenars de sigles de partits i associacions existents a finals dels anys setanta, en el context de la transició democràtica a Catalunya. Un llibre que, pels que no la varem viure per qüestions d'edat, ens aporta una visió diferent de la que sovint ens arriba, amb personatges no tant coneguts però que en determinats episodis clau, estaven a primera fila i que, per diverses raons, la història o la política els ha mantingut en l'oblit. Personatges com Josep Pallach. Figuerenc ilustre que aquesta setmana va complir els 35 anys de la seva mort. 

És necessari recordar la figures com Josep Pallach i també les seves idees. Idees que ja a finals dels setanta van fer que se separés del PSC, marcant dues vies clares: la via PSC de braçet amb el PSOE (la que he perdurat fins ara) i la via Pallaquista, que era la catalanista. La primera ha perdurat fins ara amb les sigles que coneixem; la segona s'ha anat diluïnt en diferents partits. Ara, que no ens sorprengui doncs certs tics de l'actual PSC com el recent vot contra l'ús de la llengua catalana al Congrés de Madrid i la completa submissió als interessos del PSOE. L'ànima, intenció i prioritats del PSC es van definir fa més de 35 anys i Josep Pallach ja s'en va adonar aleshores.