La meva lectura aquestes vacances de Nadal ha estat el llibre de la Patrícia Gabancho "A la intempèrie, una memòria cruel de la transició catalana" (Ed. L'Arquer. 2011) on relata les diferents pugnes, rivalitats i posicions entre les centenars de sigles de partits i associacions existents a finals dels anys setanta, en el context de la transició democràtica a Catalunya. Un llibre que, pels que no la varem viure per qüestions d'edat, ens aporta una visió diferent de la que sovint ens arriba, amb personatges no tant coneguts però que en determinats episodis clau, estaven a primera fila i que, per diverses raons, la història o la política els ha mantingut en l'oblit. Personatges com Josep Pallach. Figuerenc ilustre que aquesta setmana va complir els 35 anys de la seva mort.
És necessari recordar la figures com Josep Pallach i també les seves idees. Idees que ja a finals dels setanta van fer que se separés del PSC, marcant dues vies clares: la via PSC de braçet amb el PSOE (la que he perdurat fins ara) i la via Pallaquista, que era la catalanista. La primera ha perdurat fins ara amb les sigles que coneixem; la segona s'ha anat diluïnt en diferents partits. Ara, que no ens sorprengui doncs certs tics de l'actual PSC com el recent vot contra l'ús de la llengua catalana al Congrés de Madrid i la completa submissió als interessos del PSOE. L'ànima, intenció i prioritats del PSC es van definir fa més de 35 anys i Josep Pallach ja s'en va adonar aleshores.
