Les carpetes

És possible que en els propers dies o setmanes, Espanya demani el rescat. Potser serà un rescat sobre el sistema financer, o serà un rescat íntegre amb elements flexibles, atès que és presumible que no es pugui assumir un rescat sencer d'un Estat com l'espanyol més amb l'ombra d'un altre rescat a la vista com el d'Itàlia.

 

El cas és que la situació comença a ser insostenible i les pressions arriben per tot arreu. Avui l'FMI insta tant a l'Estat espanyol com Itàlia a demanar el rescat, els mitjans asseguren que el gobierno de Madrid ja ho té tot a punt per sol·licitar-lo i el Gobierno possiblement està esperant les eleccions nordamericanes o bé les gallegues i basques per tal de ser rescatats, no fos cas que l'orgull espanyol es pugui ressentir el dumenge que ve a les urnes. Com sempre, política a curt termini com el fet de no aprobar els pressupostos generals de l'Estat fins després de les eleccions andaluses. En fí, més del mateix.

 

Hi ha doncs aquesta remor de fons que sembla intuir que, finalment, els homes de negre entraran als ministeris, d'una forma o d'una altra. El que es poden trobar allà pot ser digne del Festival de Sitges: uns arxivadors plens de carpetes que hauran de racionalitzar, retallar, reorganitzar, suprimir. Carpetes amb el nom de infraestructures licitades però no executades, carpeta dels empleats públics, carpeta de la sanitat, carpeta de les pensions, de la seguretat social i de les prestacions per desocupació (l'atur, vaja), carpeta de despeses de càrrecs polítics, carpeta de duplicitat d'administracions públiques, carpeta d'autonimies....ai les autonomies!!!

 

Les eleccions catalanes del 25 de novembre i el seu caràcter marcadament nacional, decididament històriques per l'ambició de fer una consulta sobre esdevenir un Estat europeu, fa que aquests homes de negre es trobin una carpeta amb el nom de Catalunya. El detall no és superflu ni absurd. Si el President Mas no hagués adoptat el crit majoritàri de la manifestació de l'11 de setembre o no hagués convocat aquestes eleccions històriquies, l'intervenció de l'Estat espanyol hagués pogut tocar coses com la televisió pública, com estrucutres del govern català a l'exterior, com part del parlament, etc. i de poc seriviria apel·lar a conceptes com els drets lingüístics, nacionalitat històrica o fet diferencial. Les autonomies, totes, haguessin estat dins la mateixa carpeta. Ara, passi el que passi, Catalunya té carpeta pròpia i tindrà una sortida pròpia que dependrà, en bona mesura, del resultat del dia 25 de novembre.

Catalunya i la via europea

Article publicat al Setmanari Empordà el 2/10/2012

En ple debat sobre l’Estat propi de Catalunya, han sorgit qüestions completament pertinents i encertades sobre el reconeixement internacional d’un futur Estat català. Dic encertades perquè, lògicament, una hipotètica independència no té sentit en el món global actual si no implica una major connexió i interrelació amb altres països.

Catalunya ha estat i és, històricament, un país marcadament europeu i europeista. Bona mostra d’això és el lema que encapçalava la manifestació del passat 11 de setembre: Catalunya, nou Estat d’Europa.

El debat està servit: la UE reconeixerà una Catalunya independent? Catalunya quedaria fora de la comunitat en el cas de secessió? La qüestió no és menor i les respostes no poden ser clares ni diàfanes. Ningú, a hores d’ara, no ens pot garantir ni assegurar quin serà el procés de reconeixement i què serà rellevant a l’hora d’acceptar un Estat català. Aquesta incertesa es deu a què, després de més de cinquanta anys de construcció europea, amb diversos Tractats que han fet evolucionar l’ordenament jurídic i polític europeu, la qüestió de la secessió de part d’un Estat membre, no està previst. Però no només això. Tampoc hi ha jurisprudència del Tribunal de Justícia de Luxemburg sobre la matèria ni s’ha donat el cas que, a la pràctica, ens hagi establert un full de ruta.

Se citen casos per intentar dotar-nos d’arguments jurídics i polítics, com és el cas de Montenegro o Kosovo. Tot i que hem d’estar amatents a aquests processos, atès que ens poden donar algunes pistes, crec que no serien els exemples més equiparables al cas de Catalunya. Són territoris molt castigats per guerres recents i intervencions governamentals de l’ONU que els fan, afortunadament, distants de la realitat catalana. El punt de partida és completament diferent i, en qualsevol cas, la mirada l’hauríem de posar més aviat en el procés que està seguint Escòcia.

Però, què es preveu en el Tractat de Lisboa exactament? El que es reconeix en el Tractat són, per una banda, els principis de democràcia i de llibertat. Són els dos principis, -entre d’altres- en els que es basa la UE i considerats com a fonamentals en el seu procés de construcció i integració. Per tant, qualsevol procés que s’endegui des de Catalunya, ha de ser escrupolosament respectuós amb aquests dos principis. Procés transparent, pacífic, democràtic i amb llibertat.

L’altre qüestió rellevant és saber quin és el procés d’acceptació d’un Estat membre a la UE. En aquest cas, sí que es regula en el Tractat europeu, tot i que, val a dir, no preveu que aquest Estat candidat hagi subscrit, aplicat i executat totes i cadascuna de les normes, directives i tractats europeus que s’han aprovat des de 1986, any en què l’Estat Espanyol va entrar a la UE.

Segurament, una Catalunya independent quedaria momentàniament fora de la UE i el seu procés d’integració com a nou Estat requeriria una negociació entre Europa i Catalunya. En aquesta negociació la UE li preguntaria a Catalunya si accepta i ratifica tot el cos normatiu comunitari. Òbviament Catalunya ho acceptaria, atès que ja està incorporat en el seu ordenament jurídic. La negociació duraria poc. Aleshores quin és el problema? El principal problema és la voluntat política.

Per acceptar un nou Estat membre, l’últim escull que s’ha de superar és l’aprovació, per unanimitat, de l’ingrés com a membre del nou Estat. El pes de la diplomàcia espanyola recauria sobre països que podrien ser reticents a reconèixer nous Estats (d’això Kosovo n’és un exemple) i és possible que aquesta sigui la dificultat més gran per tal que Catalunya no pugui ser membre de la UE de manera immediata.

Davant d’això, dues respostes: Una) no està clar si Espanya també hauria de seguir el mateix procediment que Catalunya per ingressar a la UE, atès que també seria un nou Estat. Dues) tal i com sosté l’eurodiputat Ramon Tremosa i l’economista Miquel Puig, les 4.000 multinacionals establertes a Catalunya i amb lobbies potents a Brussel·les, molt probablement no els interessa una Catalunya fora de la UE i de l’Euro i és plausible pensar que contribuirien a què aquest reconeixement internacional s’aprovi de la manera més ràpida possible. Al cap i a la fi, seria acceptar una voluntat expressada democràticament per tot un poble que se sap lliure i plenament europeu.