Mirem endavant

Tenim pregunta i data. No és hora de perdre el temps a dir si és la millor manera de formular-la, si podria ser millor o més clara. És la que tenim i això, siguem-ne conscients, no és poc.  

 

Ara ens hem de centrar en estar units, en fer campanya arreu del país i a intentar que l'Estat español entri en raó per tal que toleri la consulta (ja no dic que l'autoritzi explícitament ni que faci grans declaracions a favor de la democràcia, simplement que la toleri). Ens hem de centrar en anar pel món que se sàpiga que farem aquesta consulta i començar a invitar gent de tot el món perquè el 9 de novembre del 2014 tothom estigui a Catalunya.

 

Tenim 11 mesos en el que tots hem de pedalar i aportar el nostre gra de sorra: a l'oficina, l'universitat, xarxes socials, a les festes, als carrers, pobles, barris, associacions, sindicats, ONG, hem de ser conscients que no podem fallar. Cadascú en el seu lloc, amb calma, tranquilitat, prudència però fermesa. Intentant evitar provocacions innecessàries (el tema del títol del simpòsi, com deia l'Enric Juliana, s'hauria d'haver gestionat amb més intel·ligència) i amb la mà estesa.

 

Em ve al cap allò que diu el President Pujol que, durant la negociació de l'Estatut del 2010, no ens varem agradar a nosaltres mateixos. Ara ens hem d'agradar. Hem d'estar orgullosos de qui volem expressar-nos: els de drets, centre i esquerra hem de caminar plegats i no esdevenir una olla sense full de ruta ni un objectiu nítid.

 

Som en un punt il·lusionant, amb un xic d'aventura però que ens pot portar a la llibertat que, anys enrera semblava utòpica. Només un desig: que els nostres líders (polítics, econòmics, socials, intel·lectuals, sindicals, empresarials, estudiantils,...) sapiguen estar a l'altura i l'importància d'aquest 2014.   

 

BERLUSCONI

Sovint em pregunten com és que Berlusconi, després de 20 anys a la política i d'innuerables escàndols i processos judicials, encara està a la primera línia i encara el voten moltíssims italians. La resposta no és senzilla i els factors són molts, però anem per pams.

Per entendre el fenòmen Berlusconi ens hem de remuntar a principis dels anys 90. A Itàlia, des de després de la II Guerra Mundial, hi havia un gran partit hegemòmic que era la Democràcia Cristiana (DC). L'any 1983, aquesta hegemonia al poder es va perdre en detriment del Partit Socialista de Bettino Craxi, el qual es va mantenir al govern fins el 1993.

Per tant, l'esquema polític a Itàlia seguia l'esquema clàssic de dos grans partits, un de centredreta i un altre de centresquerra que es repartien el poder del país en les diferents administracions. A Itàlia, a més (tot i que pel que ens ocupa és irrellevant) la corrent comunista era molt important però molt fraccionada.

El fet és que pels volts del 1992, un fiscal va començar a indagar en un petit cas de prevaricacio per part d'un funcionari de l'Ajuntament de Milà. Anant estirant del fil, aquest fiscal -Antonio Di Pietro qui després va acabar entrant en política amb el partit Italia dei Valori- va acabant posant al descobert tot un entramat de corrupció i cobrament de comissions il.legals entre empresaris i polítics que es va estendre per tot Itàlia i per tots els partits, principalment els que tenien el poder, és a dir DC i Partit Socialista. Va esclatar Tangentopoli.

L'escàndol va ser d'unes dimenssions difícils d'imaginar: milers d'empresaris, diputats, dirigents polítics, funcionaris, jutges varen ser jutjats i condemnats, alguns d'aquests se suicidaren. Els partits centrals d'Itàlia estaven descomposats, les institucions ressentides i el sistema de potes enlaire.

En aquest context, paral.lelament, l'organització mafiosa Cosa Nostra assassinava els jutges animàfia Giovanni Falcone i Paolo Borsellino i Itàlia atravessava una de les pitjors crisis econòmiques dels darrers anys (possiblement res a veure amb l'actual, però considerable).

Craxi, que aleshores era president del Consell de ministres, es va veure obligat a dimitir perquè el cercle de Tangentopoli s'anava estrenyent entorn a la seva persona. Es va crear un govern provisional, de transició per arribar a les eleccions del 1994. Eleccions en les que es presenta per primera vegada Silvio Berlusconi.

Berlusconi era un dels grans empresaris italians. Una de les gran fortunes: empresari de la construcció, dels mitjans de comunicació i del AC Milan, entre altres "petits" negocis. Berlusconi decideix, vist el panorama, entrar a la política sota el paraigües d'un partit creat per ell, Forza Italia, amb la major part de televisions i mitjans al seu favor, amb l'àurea d'empresari d'èxit, no polític (el prestigi del polític estava sota mínims). La victòria estava cantada i així va ser.

El que ja no era tant públic era que Berlusconi era amic íntim de Craxi; que va entrar en política perquè alguns dels seus negocis començaven a decaure i perquè hi havia algunes causes obertes per frau fiscal i evasió d'impostos que quedarien sota l'estora per l'immunitat parlamentària que gaudien els polítics.

Encara avui Berlusconi es presenta com un empresari d'èxit que pot portar el seu succés professional a tot el país, com un liberal, no polític, que té el suport de la majoria de televisions. Dels 7 canals clàssics de la televisió italiana (abans de la TDT), 3 eren de la RAI (pública) 3 eren Mediast (de Berlusconi) i només un era independent (bastant antiberlusconi). Això feia que, des dels anys 80 fins encara ara, Berlusconi ha controlat directe o indirectament el 85% de les televisions italianes. Això representava una quota de pantalla de gairebé el 90 %.

I aixì s'ha mantingut al poder. Obstaculitzant els seus processos, aprovant lleis ad personam per evitar-los, fent-se prescriure penes i sempre, sempre trobant una excusa al respecte: "els jutges comunistes estan obsesionats amb destruir-me" o "el poder judicial fa gastar milers de diners públics del poble amb processos sense cap base contra mi". Sempre, quan s'aprobava una llei que l'afavoria directament, es trobava l'argumentació genèrica que era "pel bé del país". 

Clar que tot això es combinava amb la "compra" de vots mitjançant promeses de feina, d'ascensos, de col·locació de persones estretègiques a càrrecs de l'Estat, etc.

Evidentment que Berlusconi té oposició. I li augmentarà. Ara, només ara(!), li comença aparèixer dins el seu propi partit. Però Berlusconi no se'n pot anar així com així, la política és un escut per ell. Necessita el poder més que els diners. Té moltes causes judicials obertes i l'única manera d'intentar evitar-les és amb el poder, la influència i una cadira al parlament o Senat.

Fins i tot, durant aquests dies que es decideix sobre la seva "decadenza" com a senador per la condemna ferma que li han imposat els tribunals italians, surt el govern (de coalició entre centresquerra i centredreta) que cal fer urgentment una amnistia penal per buidar presons perquè, es veu, que estan sobrecarregades. El que no es diu és que aquesta amnistia farà volar pels aires la condemna de Berlusconi. Una vegada més, s'està sortint amb la seva. 

Aquest és Berlusconi i així porta guiant l'agenda política italiana (amb algun interval). Entremig hi ha processos relacionats amb la màfia, amb corrupció de menors, frau fiscal, amb la compra de diputats per fer caure el govern Prodi el 2007, etc. La sensació ès que la flama d'en Silvio es va apagant però encara té molt de poder i no dóna la sensació que hi renunciarà fàcilment.

Comparèixer

Ara està de moda comparèixer. Està molt bé donar explicacions, comparèixer davant del Congrés, Parlament, els mitjans, la Comissió europea o l'ONU. Sembla com si el sol fet de comparèìxer i donar explicacions eximeixi de qualsevol pecat o il·legalitat.

 

Evidentment, un Parlament o un Congrés té la solemnitat que té. No vull banalitzar-lo ni treure-li importància. La seu de representació democrática del poble, del poder legislatiu i de control de l'executiu té un pes no poc rellevant però em sembla que, a hores d'ara, els guions estan escrits des de fa dies: el compareixent tirarà pilotes fora, serà culpa de tothom menys d'ell o del seu partit, dirà que qui havia de dimitir ja no hi és i que, evidentment, ell no en sabia res i si se n'assabenta farà net.

 

L'oposició, que ha insistit dies i dies, setmanes i setmanes reclamant la compareixença, sortirà posant en evidència les vaguetats, posarà ènfasi en el que no ha dit, en alguns casos sembrarà la sospita sense tenir proves contrastades i dirà que aquella compareixença no haurà servit de res. I no haurà servit de res, perquè les explicacions no seran explicacions sinó excuses.

 

Clar, és el que passa en els països en els que no dimiteix ningú. S'ha de comparèixer per transmetre a la societat que som molt democràtics, pulcres i transparents, però no ho som. No ho som quan el president del Tribunal Constitucional milita al partit del govern i, per justificar-ho, es diu que no està estrictament prohibit explícitament per la llei (ningú parla d'ètica ni d'estètica); no ho som quan determinats estaments militars es permeten fer declaracions preconstitucionals en contra de la voluntat democrática d'un poble; no ho som quan arreu d'Espanya encara hi ha carrers i places dedicats al dictador Franco i al seu movient feixista; no ho som quan el partit que governa Espanya no ha condemnat a dia d'avui l'etapa franquista; no ho som quan les declaracions judicials, surten publicades abans o l'endemà a tots els diaris; no ho som quan un director general del govern d'Espanya insulta obertament els ciutadans d'un país i no dimiteix sinó que l'han de cessar i, malauradament, tants altres etcèteres.

 

Amb tot això sembla complicat que bonament acceptin una consulta democrática d'autodeterminació per a Catalunya. Falta molta netedat, molta pulcritud, molta regeneració, una separació real de poders i molt d'esperit democràtic en el sentit àmpli. 

 

 

El que la gent valora

No sóc analista polític ni politòleg ni tertulià radiofònic. Com a simple espectador de la realitat política a Catalunya i després de llegir l'última enquesta del CEO, podem arribar a vàries conclusions, però m'agradaria posar l'accent a un aspecte.

Em sembla que la gent el que valora és la renovació dels líders dels partits. Per exemple, el cas d'ERC és evidentíssim. ERC no ha canviat excessivament el discurs. Simplement l'ha "arregat", ha renovat l'executiva, ha psat cares noves i, evidentment, un líder amb credibilitat, que comunica bé, amb caràcter proper i cara de bon noi. No és poc. Això la gent ho valora, ara més que mai.

En un moment en el que la política està desprestigiada (i on és més necessària que mai) cal que els partits es renovin, no siguin esclaus de favors, de poders i contrapoders. Per exemple, el cas de CiU, un dels factors de l'èxit de CiU a les eleccions del 2010 va ser posar al capdavant de les circunscripcions de Girona i Lleida, joves polítics prometedors com Santi Vila i Albert Batalla. Saba nova, noves cares i noves maneres de transmetre el projecte. Els discursos repetits per la mateixa gent, al final, cansen, deixen d'il·lusionar i desmotiven. Més en èpoques de crisi, retallades i austeritat.

Discurs i anàlisi a part mereix el PSC, on la renovació ha estat tant profunda que ha exclòs part de les seves sensibilitats. Cosa que l'ha debilitat. És a dir, que solament la renovació de cares, si no va acompanyat d'un discurs coherent i un projecte sòlid, no serveix de res. 

La gent vol renovació, vol cares noves, vol rotació i, a la vegada, també vol lideratges forts i amb un projecte clar pel país. I tenim un país amb polítics que reuneixen aquestes característiques. A totes les cases. El mateix Vila ho està demostrant com a Conseller, però altres com Roger Torrent o Marc Sanglas (ERC), Dolors Camats (ICV), Laia Bonet, Rocío Martinez Samper, Toni Comín (PSC) o altres. Però no només dins els partits. Ara que ens trobem en un moment fundacional, de construcció de quelcom nou, de un canvi profund en molts àmbits, potser que els partits (ja ho han començar a fer) mirin a la societat civil per incorporar a la línia política persones amb prestigi que poden aportar encara molt més al país. Si fos així, la percepció de la política i els polítics per part dels ciutadans, seria molt més positiva.   

Déu meu, quina pregunta!

La senyora Ashton, Vicepresidenta de la Comissió europea i alta representant d'afers exteriors de la UE, avui s'ha sorprès quan li han preguntat sobre el dret a decidir de Catalunya. "Déu meu, quines preguntes!" per seguir dient que no volia parlar dels catalans.

 

Personalment, el fet que no en vulgui parlar, em provoca pena. Que la meva alta representant dels afers exteriors i vicepresidenta de la comissió europea no vulgui parlar del meu país, em sap greu però puc arribar a entendre que no ho faci. La diplomàcia internacional al màxim nivell implica anar amb peus de plom i ser extremadament prudent, més tenint en compte que just al costat hi havia el Ministre del Gobierno de España, Margallo.

 

El que no pot ser és que se sorprengui quan li fan aquests tipus de preguntes. No sé quin tipus de qüestions s'esperava la Sra. Ashotn que li fessin en una conferència a Madrid. En qualsevol cas, estarem d'acord que la pregunta no era del tot descabellada.

 

Una persona que hauria de representar la UE arreu del món, amb el pes que el Tractat de Lisboa va voler donar-li, hauria de ser conscient de la realitat que es viu a una part no poc important de la UE com és Catalunya. I ho sap perfectament. Ho sabia Cameron que, el dia abans, va suggerir a Rajoy deixar expressar democràticament els pobles.

 

Fets com els d'avui no afavoreixen el projecte europeu. Ara no ho dic per Catalunya ni pel seu dret a decidir. Ho dic pel trist paper que estan jugant algun dels seus màxims representants. Sense criteri, ni lideratge, ni carisma. És cert que els lideratges, per si sols, no ho són tot (inclús poden ser perillosos en determinades circumstàncies) però cal més iniciativa política de la UE i per fer-ho podríen començar a posar-hi al capdavant personatges amb prestigi i capacos de contestar un tema d'actualitat que els afecta directament.

Una de clavagueres

Pot semblar una notícia menor. Aquests dies ha tingut una certa notorietat però tot fa pensar que passarà sense massa pena ni glòria i s'esvairà en el temps. Em refereixo a l'amenaça de deportació al Marroc del membre de la Fundació Nous Catalans vinculat a CDC, Noureddine Ziani.

 

El CNI i el Ministeri d'Interior espanyol saben el que fan. Fent el símil futbolístic, és una falteta al mig del camp que talla un contratac. Una acció -una més- clarament encaminada a dinamitar el procés. El discurs de la por, una altra vegada. Amb aquest enrenou tots els col·lectius d'immigrants favorables al procés cap a l'estat propi i a l'exercici del dret a decidir, s'ho pensaran dues vegades. Apareixen els fantasmes de les deportacions injustificades, expulsions i discriminacions. La por. Clavagueres.

 

No és en va. El catalanisme és un moviement obert i transversal i Catalunya ha estat -i és- una terra d'acollida. Catalunya no es pot plantejar ni el present ni el futur sense la gent que, venint de fora, l'ha fet gran i motor de l'Estat espanyol durant anys. La integració de gent com el Sr. Ziani o altres que fomenten la participació i l'associacionisme en el país on viuen i que se'l senten ja com a seu, no agrada a Espanya. No agrada perquè no poden fer-los el discurs dels avantpassats extremenys o andalusos. No valen els discursos de les pensions. En molts casos són gent que no tenen res a perdre, ni pensions ni atur, perquè ja no els n'hi queda o perquè, potser, no han cotitzat mai. L'única arma que té l'Estat és amenaçar-los amb l'expulsió al seu país d'origen.

 

Tot indica que no hi ha arguments per expulsar el Sr. Ziani (a qui no conec en absolut). És possible, doncs, que acabi en res. Que no l'expulsin finalment, la notícia de la qual no sortirà als mitjans i d'aquí 15 dies ningú se'n recordi. Ara, dins els col·lectius d'immigrants extracomunitaris el debat hi és i hi serà. També inquietud entre els que un dia van anar a un míting proper a les idees del catalanisme o haguessin votat a les consultes populars del seu poble.

 

Caldrà doncs explicar-los bé si volen seguir en un país d'acollida que els discrimina per raó de pensament, com l'Estat espanyol, o bé volen que somiem plegats en un futur sense prejudicis, lliure i més pròsper. Una vegada més, la feina és nostra de convèrce'ls. El Ministeri, amb un simple paperet del CNI, sembra dubtes, nerviosisme i inquietud entre els immigrants extracomunitaris residents a Catalunya. Nosaltres, sense aquestes armes, haurem de seguir explicant, difonent i il·lusionant que tot això és imparable i que nosaltres no fem les coses així.

Cosí fa l'Italia...

Ja tenim nou Parlament i Senat italià. Les eleccions han confirmat allò que es respirava en l'ambient aquests darrers dies. Berlusconi i Grillo han donat la sorpresa i el PD de Bersani ha guanyat a l'últim minut, demanant que l'arbitre xiulés el final. I en Monti? Bé, en Monti ha rebut un càstig duríssim però ha estat molt més útil del que pot semblar a simple vista.

 

La situació greu d'Itàlia és que, quan més necessitava estabilitat, s'ha obert un escenari el ple d'incerteses. Les dues cambres -que tenen la mateixa importància- sense majories i sense coalicions clares. Si la política parlamentària italiana ja és per naturalesa complicada, amb aquesta composició, esdevé amb data de caducitat, al menys, aparentment.

 

Veurem com evolucionen les converses aquests dies. Si es planteja seriosament la constitució d'un govern format pels dos grans partits (PD i PdL), quin paper juga el Movimento 5 Stelle de Grillo, com reaccionen líders que representen un contrapoder dins les seves coalicions com Vendola o Renzi dins el PD o la Lega Nord dins el PdL. Si el PD intenta la geometria variable (molt variable, potser massa!). Gran incertesa i joc d'equilibris.

 

Tal i com feia notar l'Enric Juliana avui a La Vanguardia, cal fer un breu reconeixement a Monti:

Què passa a Itàlia?

El projecte de la Unió europea, al menys des d’una perspectiva teòrica, té com a objectiu crear un espai comú entre els Estats i pobles que en formen part. Això ha tingut històricament i, segurament, ara més que mai, una sèrie de connotacions econòmiques clares però també polítiques.

Per aquest motiu, hauríem d’estar amatents al que està succeint a Estats europeus perquè, de ben segur ens pot afectar d’una manera o una altra.

Torno d’estar uns dies a Itàlia on el proper 24 i 25 de febrer s’hi convoquen eleccions al Parlament. La realitat és que s’està decidint molt més que això: s’està decidint la composició del Parlament, el president del Consell de ministres. Però és que, a més, serà el nou Parlament que, una vegada constituït, haurà d’escollir el nou President de la República italiana. Gairebé res.

Després d’un any amb un govern tècnic liderat per Mario Monti, l’escenari està més obert que mai. Si bé Monti ha representat a la comunitat europea i internacional la serenor

EXPLICAR-NOS A FORA

El procés d'internacionalitzar la qüestió catalana, és una tasca complicada i feixuga. No és senzill buscar la comprensió d'altres territoris quan un no té una xarxa diplomàtica establerta, quan un no compta amb representans a les institucions europees i internacionals, quan l'Estat espanyol contraprograma qualsevol acte de Catalunya a l'estranger, etc.

 

És complicat sí, però és necessari i imprescindible. Si volem esdevenir una Estat, cal comptar amb el suport internacional, cal negociar discretament l'entrada a la UE amb la major brevetat temporal, cal estar presents a diferents punts estratègics del món com Estats Units, Rússia, Xina, Índia o Brasil. Cal fer això amb pocs recursos, amb totes les dificultats econòmiques existenrs i amb manca d'estructures d'Estat.

 

El que es parla poc és del contingut de la nostra presència internacional. Què hem d'explicar al món? Qui som? Quin idioma tenim? quina és la nostra història? Sí, segurament tot això seria un capitol prèvi que pot facilitar el coneixement i la posterior comprensió de "per què" els catalans volem emprendre aquest camí. Òbviament, que el procés sigui democràtic, -qüestió essencial- també ajudarà a guanyar complicitats. Ara bé, el que realment interessarà a la institucions europees