Hi estem disposats?

Pels que hem estat sobiranistes des de sempre, aquests moments que estem vivint, certament històrics, ens poden provocar una certa ingenuïtat. Ens podem deixar portar per la il·lusió, els somnis. És com quan ets adolescent i veus aquella noia al pati de l’institut que no coneixes però t’agrada. I cada dia la veus, de lluny, i penses que tu series l’home més feliç del món si poguessis sortir amb ella. Al cap del temps, aquella noia, com per art de màgia, se t’acosta i et diu “hola”. Intercanvies quatre paraules amb ella i aleshores et penses que t’hi casaràs i que ja esta tot fet. Després, al cap d’unes setmanes, busques el lloc i moment idonis per fer-li un petó i, pam! Ella només volia que fóssiu amics.

Tota aquesta història, típica i que segur que no ha passat a ningú però que tothom té un amic que sí li ha passat, és el que ens pot succeir als que somiem, des de fa temps, en l’assoliment de la plena sobirania del nostre país.

És veritat que el moment és il·lusionant. Que mai hi hem estat tant a prop. El coratge i determinació del President Mas és admirable i omple d’orgull a la major part del poble. El 9 de novembre passat, ens vàrem agradar i molt. També els últims 11 de setembre. Allò que va escriure Vicent Andrés Estallés i cantar Obrim Pas de “no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu” es fa real i ressona pels carrers i places d’arreu de Catalunya. Tot això és importantíssim. Crucial. Ara bé, el poble català s’ha caracteritzat per la rauxa i també pel seny. El seny és tocar de peus a terra, ser pràctics i realistes. I és aquest contrapunt en el que vull fer referència. No pas per posar aigua al vi ni per restar il·lusió a ningú. Simplement ser conscients que l’empresa que es pretén portar a terme no és menor i les conseqüències i el camí per arribar-hi són durs.

Haig de mostrar els meus dubtes sobre una declaració unilateral d’independència. Entenc que sigui, ara per ara i davant la intransigència del govern espanyol, l’única sortida viable per donar resposta als anhels del sobiranisme. És així. Ara bé, la pregunta que em faig és si tota la massa de gent que dóna suport al govern i president o, si més no, a l’idea del sobiranisme o independentisme, està preparada i disposada a sacrificar-se per la causa. Què vull dir amb això?

Estarem disposats a què, un cop declarada la independència, patir retards en els cobraments de les pensions (no dic que es deixin de cobrar, simplement retards); estem preparats socialment per si l’Estat espanyol deixa de pagar els seus funcionaris ubicats a Catalunya? Estem disposats a què la Generalitat deixi de rebre, de cop, cap transferència de diners de l’Estat? Estem disposats a patir deficiències a xarxes elèctriques, de comunicacions o altres serveis? Estem disposats a deixar de percebre, durant un temps, les subvencions europees a l’agricultura?

No vull ser catastròfic. Parteixo de la base que l’Estat espanyol és un Estat cafre, i que davant una declaració unilateral intentaran crear uns perjudicis als ciutadans de Catalunya que, potser, alguns d’ells reconsiderin l’idea de l’Estat propi i pensin que dintre d’Espanya vivíem millor. Això ho faran i, per tant, hem d’estar molt preparats per això i intentar que els ciutadans seguim vivint amb normalitat perquè, si no és així, el suport popular que ara impulsa el President, es podria girar en contra.

Una premissa ha de ser clara: l’èxit del procés dependrà que els serveis públics que rebem els ciutadans no es vegin afectats cap dia.

Un altre aspecte és el del reconeixement internacional. No seré categòric dient que una DUI no serà reconeguda per ningú. Cal tenir en compte que seria una DUI sorgida d’unes eleccions democràtiques i legals i, per tant, m’inclino a pensar que, tot i no ser la millor fórmula, la UE adoptaria una posició raonable i pràctica al respecte. Després, evidentment, caldria fer una tasca colossal amb tota la resta d’Estats de l’ONU de forma individual per tal que ens reconeguin. I desenganyem-nos: perquè ens reconeguin caldran oferir contrapartides. Les tenim?

Estem disposats a cedir bases militars a Estats Units (com la que tenen a Roses), influència a xinesos en el Port de Barcelona?; a no reconèixer ni col·laborar amb Palestina perquè ens reconegui Israel o al contrari?; a no mostrar cap tipus de solidaritat amb el kurdinastan, Sàhara o Tibet? Tinguem clar, doncs, que determinats discursos no els podem fer, al menys fins que no siguem un Estat plenament reconegut i tinguem clar que el reconeixement no és mai automàtic. Mai. El reconeixement d’un estat, per molt cívic, democràtic o simpàtic que sigui, no és gratis.

Per tant, il·lusionem-nos i somniem. Albirem la llibertat, aixequem-nos i guanyem-nos-la. Ens ho mereixem i ho hem d’intentar. Que la prudència no ens faci traïdors ... però que la pressa no ens faci entrebancar. Toquem de peus a terra i no abandonem, encara, l’astúcia que va fer que el 9N sortíssim a votar. Queda camí i feina per fer. Intentem, tots plegats estar a l’alçada. La determinació, la unitat, la generositat i la intel·ligència, en aquests moments, és fonamental.

Nous líders per una nova Europa?

La UE ha escollit el seu president i el responsable d'afers exteriors. El primer serà l'actual primer ministre polonés Tusk i la segona, l'actual ministre d'afers exteriors italiana Mogherini.

 

Quan es va aprobar el el Tractat de Lisboa -tractat que havia de  donar un fort impuls a la UE, creant una veritable unió política- un dels elements potents que s'hi va incloure era precisament la creació d'aquestes dues figures: un president estable i un ministre d'afers exteriors.

 

Un dels problemes que varen venir després, que ja s'han anat apuntant en reiterades ocasions en aquest blog, és el perfil baix de qui ha desenvolupat aquests rols. El belga Van Rompuy i la británica Alshton no han estat a l'alçada dels reptes europeus i internacionals. Possiblement no ha estat responsabilitat exclusivament seva -els governs dels Estats molt sovint no deixen marge de maniobra- però el cas és que, una vegada finalitzat el seu mandat, un no té la percepció que la UE tingui una política exterior unificada ni un lideratge presidencial creible i potent.

 

La situació i el repte de l'acció exterior europea és majúscul. La crisi a Ucrania, les relacions amb Rússia, el conflicte a orient mitjà, a Siria, Iraq, les fronteres europees, la immigració. Els conflictes internacionals, malauradament, són constants i molt agitats...i això, Europa, n'ha de donar una resposta, ha de jugar-hi un paper sòlit, ferm i consistent. Un paper seriós i creible com a agent internacional. I per fer-ho ara hi haurà Federica Mogherini.

 

Forma part del nucli de confiança política de Renzi. Jove però no exactament nova en política. No obstant, s'ha criticat el seu nomenament per la seva inexperiencia. De fet, sempre ha portat a terme tasques de partit, des de Democratici di Sinistra fins ara amb el PD de Renzi. Tasques de govern, només sis mesos escassos. Rols o funcions diplomàtiques, cap. Això és dolent? No ho sé.

 

És evident que un rostre jove i renovador, amb energia i idees noves van bé a Europa (no només a Europa; a casa nostra comença a ser imprescindible i urgent). Renzi ha sabut, a Itàlia, dotar-se d'un equip d'aquestes característiques, però sense massa experiència. Els resultats, de moment, no arriben -tot i la popularitat del premier italià- però veurem.

 

El fet que Mogherini no sigui de carrera diplomática però sigui d'una generació Erasmus, que parli perfectament francés i anglès, que -potser- tingui una visió més idealista i política del que són les relacions diplomàtiques, pot introduir sentit comú i apropament als ciutadans d'allò tant complex, fred i, a voltes, brut de la diplomàcia internacional, basada en equilibris, poders i contrapoders.

 

De fet, la mostra d'aquests equilibris i intercanvis de cromos, ha estat la propia elecció de Tusk i Mogherini: un conservador i una socialista; un opositor frontal a Rússia amb una considerada filorussa, un representant de la nova Europa i una de la vella Europa...tot equilibrat i pactat.

 

L'elecció de Mogherini és degut a què el seu partit va obtenir uns grans resultantsa  les últimes eleccions europees i, en certa mesura, escollir-la era una manera de recompensar a Renzi com a líder europeu. A canvi de què? Qui sap, i aquest debat està a Itàlia. Realment serà útil a Itàlia l'elecció de Mogherini o s'ha de llegir simplement com un èxit personal d'una fidel a Renzi?

 

De moment, encetem aquesta nova fase amb allò de la presumpció de bondat que deia el Conseller Vila. No preanunciem les decepcions i desenganys que això, tard o d'hora sempre poden apareixer. Ara, desitjar-los bona feina i més Europa.

 

 

Unionisme a la corda fluixa

Després dels resultats de les eleccions europees, varis líders polítics n'han sortit tocats. Sobretot en el si de la família socialista. Rubalcaba i Navarro, ja han dimitit.

 

Centrats en Catalunya, però, la dimissió de Navarro presenta un escenari interessant. Navarro va alinear -potser involuntàriament- al PSC a l'unionisme a Catalunya. Va fiar la seva sort a la de Rubalcaba i el PSOE, inclús renunciant a part del seu programa electoral. L'estratègia dels socialistes catalans, segons sembla, era fer de crossa del PSOE de tal manera que, si el PSOE arribava a la Moncloa, això implicaria un bon resultat i influència dels socialistes a Catalunya. Els fets no han anar ben bé per aquí. El motius i causes, diversos.

 

El fet és que resulta curiós com els líders representants dels partits unionistes a Catalunya estan a la corda fluixa. Navarro ja ha saltat. Sánchez Camacho, omnipresent, resisteix però a sobre la taula té una recusació del Parlament de Catalunya per incompareixença en una comissió d'investigació, un escàndol d'espionatge tapat a base de pactes de confidencialitat milionaris i uns resultats electorals a la baixa.

 

Queda doncs, com a valuart i gran esperança de l'unionisme l'Albert Rivera de Ciutadans. Curiós veure que un representant mediàtic de l'ultradreta com Jiménez Losantos li dóna suport incondicional. Ciutadans es presentava com a partit decidit a trencar l'status quo a Catalunya però ara es troba que, quan parla d'Espanya, està perfectament alineat amb el manteniment del mateix. Constitució, monarquia, unitat, autonomia, tot igual. Curiosa contradicció. El dilema està servit pels unionistes. Els antics votants del PP no els convençerà mesures socialdemòcrates del partit de Rivera i antics votans del PSOE, el paper que han fet Ciutadans donant un xec en blanc a favor de la monarquia.

 

Això és bo pel procés del dret a decidir? A simple vista podría semblar que sí però, sincerament, jo crec que no del tot. Si volem votar el 9 de novembre, la participació ha de ser alta. Ha de votar tothom per tal que el resultat sigui legítim i clar i aquestes escàndols, dimissions i contradiccions de l'unionisme, desmovilitza electorat no independentista el qual també ha de votar.

 

A l'expectativa del camí que emprendrà a partir d'ara el PSC, el resultat del procés pot canviar radicalment. Si s'afegeix al pacte per fer la consulta el 9-N i el seu electorat va a votar (encara que sigui per optar per la via federal), això será imparable.

Reconèixer la feina ben feta

Evidentment tot el relacionat amb el procés de la consulta centra l'actualitat política. No és per menys. Ara, això no ho és tot. S'ha de mantenir la societat mobilitzada, il·lusionada però a la vegada tocant de peus a terra. Hem de ser conscients que no hi ha res automàtic ni immediat i que ens ho hem de prendre amb ganes però sense encegar-nos. La independència només l'aconseguirem si gestionem bé el dia a dia.

 

El cas és que, amb tot això, grans notícies passen desaparcebudes. Tot va molt ràpid, les xarxes socials, les ràdios, els mitjans, nosaltres a la feina, tot passa i vola amb una velocitat vertiginosa que no ens permet gairebé assaborir res o, el que és més greu, reflexionar-hi.

 

Escric això a propòsit de la dada que es va fer pública fa unes setmanes consistent en què, ara fa un any de l'aplicació de la prohibició del pas dels caminos per la N-II entre Girona i Figueres. Aquest tram era un dels més perillosos del país, fins el punt que se l'havia arribat a anomenar "corredor de la mort". Terrible. Doncs bé, el primer trimestre de l'any passat -quan encara no estava en vigor la mesura- es varen registrar en aquest tram de carretera, 17 víctimes per accident. En el primer trimestre d'aquest any, s'ha registrat una sola víctima. 

 

En aquests moments en els quals els polítics i la política d'aquest país passa pels seus graus més baixos de popularitat, crec que és just aplaudir les mesures i les decisions polítiques que donen uns resultats tant satisfactoris. En concret aquesta mesura es va acordar pel conseller Santi Vila i la ministra Ana Pastor. Sense partidismes, sense protagonismes ni prejudicis de carnet, se'ls ha de felicitar per la bona determinació.

 

Hi haurà gent que es plantejarà per què no es va fer res abans. Seria un gran debat que no es portaria enlloc o, en qualsevol cas, ens ha de portar a millorar les condicions definitives d'aquesta carretera per reduir la mortalitat a zero. Obra, per cert, pendent de fer i que aquesta mesura provisional, tot i que bona i efectiva, no deixa de ser provisional.

 

Enmig doncs de retrets i desconfiança vers els polítics, cal que aplaudim, quan n'hi ha, els seus encerts i aquest, sens dubte, s'ha estat un de molt important.