La temporada passada, el Barça hagués pogut guanyar la Lliga. Només depenia d'ell i "només" havia de guanyar a l'Atlètic de Madrid al Camp Nou. Si ho feia, es proclamava campió. Qualsevol altre resultat donava el títol als matalassers. La història tots la sabem. En aquell partit el Barça no va pasar de l'empat a zero i la Lliga se la va emportar l'equip de Simeone. El comentari generalitzat era que, "si no erem capaços de guanyar a l'Atlètic a casa, és que no ens mereixem guanyar la Lliga".
Una mica és el que està passant amb el procés. Si fem un anàlisi fred i cru de la situació actual, la conclusió és, si més no, desoladora. Els partits fan aigües per tot arreu, disputes constants per esgarrapar vots de qui sap on, lideratges superposats (i, segons el meu humil parer, en alguns casos sobrevalorats), la federació de CiU amb un enorme interrogant planejant sobre les seves sigles; l'aprofitament d'alguns per treure rèdit polític de l'escàndol de la família Pujol, la incógnita d'Unió entre la fidelitat al procés i l'alternativa d'anar per lliure amb Construïm que, encara, ningú sap ben bé què és.
ERC ha frenat espectatives. Es pensaven que Alfred Bosch podria arribar a l'alcaldia de la ciutat aprofitant l'embrazida del partit fins que ara se n'han adonat que Ada Colau (que recordem que no li interessava en absolut entrar en política!) ja es veu la primera alcaldessa de la ciutat. ICV ja s'ha desmarcat oficialment del procés lamentant la baixa d'un dels dirigents més brillants com és Raül Romeva, el PSC encara està buscant què vol, qui és i on va, la CUP que, recordem-ho, perdrà les seves grans marques de presentació (Fernández i Arrufat) sempre es mou en el terreny d'haver de marcar perfil i, finalment, l'ANC proposant que, per si no hi hagués prou diversitat, es presenta a les eleccions si els partits no es posen d'acord.
En moments crucials, quan hem d'estar més units, anar més d'acord, ens n'adonem que la barca està plena de forats. Els catalans no les sabem fer bé aquestes coses. Un exemple: mentre l'Estat español no té cap mena de rubor a utilizar pels seus objectius polítics una institució com el Tribunal Constitucional o el Consell d'Estat i no té cap rubor de fer-los reunir d'urgència per frenar qualsevol intent de Catalunya per preguntar als seus ciutadans, el Govern de la Generalitat, amb majoria absoluta del Parlament, aprova unes estructures d'Estat i el nostre "Consell d'Estat", el Consell de Garanties Estatutàries, ens ho tomba! Ens passem d'ingenus i transparents.
No ho fem bé. Com tampoc fem bé en tenir la necessitat d'anar repetint en veu alta haver de mantenir la flama del sobiranisme encesa. La gent no ha de votar amb l'estómac. Si som demòcrates i ens ho creiem, la gent ha de votar informada, conscient i lliure. Si tenim la necessitat de mantenir la flama és que la nostra reivindicació és débil. Si és forta (i jo crec que és forta perquè de motius no ens en falten) les coses s'han de fer bé. No ràpid. Bé.
S'han d'aprovar les estructures d'Estat havent pactat prèviament amb el Consell de garanties que no t'ho tumbi; s'ha de pactar un missatge comú (que inclouen declaracions publiques) entre els representants dels partits; s'ha de renunciar a treure rèdit partidista de res en detriment d'un altre partit sobiranista; s'ha de renunciar a part dels teus ideals, de forma provisional i de forma excepcional, prioritzant la unitat i l'objectiu del dret a l'autodeterminació o, si es vol, la independència. En definitiva, s'han de fer sacrificis, concessions, treves, silencis.
El problema de tot plegat és que, tal com està el pati, ningú està per la qüestió. Bé, sí. Només el President Mas que sembla l'únic sensat en aquesta història però que no li están posant fácil. Potser és que, si no som capaços de fer tot això ara, és que al cap i a la fi, no ens mereixem la independència.
