dimarts, 27 de novembre del 2018

Polònia


Els carrers de Varsòvia són nets. A les nits, una mica foscos. La capital de Polònia és europea. Moderna, cosmopolita, en general cívica. Evidentment tindrà problemes en molts àmbits, els seus ciutadans es queixaran per deu mil coses que no funcionen però, per un turista que està de passada de cap de setmana, la sensació és d’estar en una capital d’un país de l’Europa moderna. Un país que ha donat grans personatges universals com, per citar-ne alguns de ben diferents per època i camp,  Chopin, Marie Curie, Copèrnic o Zygmunt Bauman.

Els catalans, com se sap, tenim aquesta ascendència amb el poble polonès. Una ascendència no buscada ni provocada però que per una gracieta divina ens han atribuït, potser, algun fòbic a la diversitat i que ens portaria a filosofar sobre qui és o ha estat realment separatista. Recordo, fa uns quants anys, un càntic que se sentia que deia: “Es polaco quien no vote! Eh! Eh!”. Una versió de l’ “A por ellos!” dels 80... però aquest és un altre tema.

Si repassem la història recent de Polònia, és dura. El patiment, especialment, durant la II Guerra Mundial, fa posar la pell de gallina. La destrucció de Varsòvia per part dels nazis, fa palpar els estralls, la cruesa, la impotència i la desolació de la guerra. S’ha de dir, però que, tot i el permanent record d’aquell episodi desastrós, els varsovians van reconstruir, en la mesura del possible, el centre de la ciutat tal i com es trobava abans dels bombardejos amb un resultat força reeixit.

Després vingué l’època del comunisme com a satèl·lit de la URSS. També, passejant pels carrers de Varsòvia, queda reflectida aquesta etapa del país, per exemple, en el Museu de Ciència i Cultura, la torre més alta de Varsòvia situada al centre de la ciutat i que el 1955 la Unió Soviètica va regalar al país.

Tanmateix, a finals dels anys 80 el moviment Solidaritat de Lech Walesa (que va adoptar com a himne no oficial L’Estaca) va fer caure el règim comunista. A partir d’aleshores Polònia ha esdevingut una democràcia europea. Tant europea que, és xocant com, malgrat la seva convulsa història, plena d’alts i baixos, també es veu emmascarada -ja des de fa uns quants anys- per la influència de partits ultres que qüestionen la pròpia democràcia i les llibertats més fonamentals que ha costat tant aconseguir.  

Quan visites un país com Polònia en el que la presència dels estralls de les guerres mundials es fa més evident que mai, un s’adona de la importància de les grans coalicions com l’Europea i, a la vegada, de la importància de reconèixer les identitats diferenciades que hi ha arreu. Tanmateix, el populisme i les tendències ultres estan guanyant el terreny a aquesta Europa que es va construir, entre altres coses, amb la intenció d’evitar aquestes confrontacions excloents. Una Europa que, malgrat tots els malgrats, també ha contribuït a què les seves capitals s’adeqüin a uns estàndards de qualitat de vida gens menyspreables. Amb problemes i reptes constants, és cert, però, per canviar o millorar Europa, s’ha de passar per discursos disruptius i agressius contra valors com la tolerància, la solidaritat, la llibertat i la diversitat?

Veient imatges com les manifestacions de Varsòvia o a l’altra banda dels Pirineus o “en algun lugar de la Mancha” el passat 20-N, jo m’aferro a Chopin, Marie Curie, Copèrnic i Bauman i que ells em dictin quin és la millor solució per aquesta Europa.