El blog d'Oriol Puig

Josep Pallach i el socialisme català

2012-01-12T19:22:00.000+01:00

La meva lectura aquestes vacances de Nadal ha estat el llibre de la Patrícia Gabancho "A la intempèrie, una memòria cruel de la transició catalana" (Ed. L'Arquer. 2011) on relata les diferents pugnes, rivalitats i posicions entre les centenars de sigles de partits i associacions existents a finals dels anys setanta, en el context de la transició democràtica a Catalunya. Un llibre que, pels que no la varem viure per qüestions d'edat, ens aporta una visió diferent de la que sovint ens arriba, amb personatges no tant coneguts però que en determinats episodis clau, estaven a primera fila i que, per diverses raons, la història o la política els ha mantingut en l'oblit. Personatges com Josep Pallach. Figuerenc ilustre que aquesta setmana va complir els 35 anys de la seva mort.

És necessari recordar la figures com Josep Pallach i també les seves idees. Idees que ja a finals dels setanta van fer que se separés del PSC, marcant dues vies clares: la via PSC de braçet amb el PSOE (la que he perdurat fins ara) i la via Pallaquista, que era la catalanista. La primera ha perdurat fins ara amb les sigles que coneixem; la segona s'ha anat diluïnt en diferents partits. Ara, que no ens sorprengui doncs certs tics de l'actual PSC com el recent vot contra l'ús de la llengua catalana al Congrés de Madrid i la completa submissió als interessos del PSOE. L'ànima, intenció i prioritats del PSC es van definir fa més de 35 anys i Josep Pallach ja s'en va adonar aleshores.

Europa i la unitat

2011-12-12T13:55:00.000+01:00

L'acord en el si de la UE en la qual els Estats es comprometen a implusar un nou Tractat en el qual s'inclogui, entre altres coses, un cert control i estabilització dels seus respectius pressupostos ha deixat, al meu entendre, un cert regust agredolç. Els titulars de la premsa han emfatitzat l'aïllament del Regne Unit però m'agradaria anar una mica més enllà.

Òbviament, el fet que un país potent com el Regne Unit es quedi fora d'un acord d'aquesta magnitud i importància, especialment en aquests moments, és negatiu. Molt negatiu. Ja era negatiu que no formés part de la zona euro, però desmarcar-se una vegada més dels afers europeus, debilita la unió en lloc d'enfortir-la.

Un dels grans motius pels quals pren sentit la UE és el seu paper en el món. La UE té sentit per situar-nos (a tots els Estats que en formem part) dins l'esfera internacional, al costat de grans potències mundials com la Xina, Estats Units, l'Índia, Brasil, Rússia. La construcció unificadora europea té molts altres avantatges però, des del punt de vista estratègic, tenir un bloc europeu homogeni a nivell mundial és cabdal per tots i cadascun dels paísos que formen part de la UE.

En els darrers anys, la UE, les seves institucions i els mateixos Estats membres, no s'ho han acabat de creure. No han volgut aprofitar el paper clau que podria desenvolupar la UE en el món i ens hem quedat a mig camí: Un tractat de Lisboa que representa un pas endavant però molt més tímid del que representava el projecte de Constitució europea; l'elecció d'un president de la UE i una alta representant d'afers exteriors de perfil dèbil i que, en definitiva, obeeixen a la lectura que la UE es governa des dels Estats membres i no des de les seves pròpies institucions. Oportunitats perdudes per rellançar el projecte europeu.

Tornant a la reunió d'aquest cap de setmana passat, m'agradaria senyalar un petit element que podria ser positiu en tot aquest desencontre: s'obre la possibilitat "de facto" a no requerir la unanimitat dels Estats per a l'aprovació dels Tractats europeus. Amb la recent incorporació de Croàcia, seran 28 els Estats membres. La unanimitat esdevé una llosa massa pesada per a poder avançar i ara, més que mai, cal avançar des d'Europa.

Veurem quin paper jugarà a partir d'ara Cameron, el seu vice-primer ministre Clegg (liberal i europeista convençut) així com Merkel i Sarkozy, els quals l'any que ve es juguen el seus càrrecs a les eleccions dels seus respectius països. Interessos electorals versus creença i responsabilitat europeista: un debat interessant, no?

Professore Mario Monti

2011-11-15T17:21:00.000+01:00

Fa aproximadament quatre anys i mig, recordo que era gairebé estiu, vaig tenir el privilegi d'assistir a una lectio magistralis del Professor Mario Monti al Col·legi Europeu de Parma. Jo, aleshores, el nom de Monti no em deia massa res. Em sonava simplement com a un polític italià, que havia estat comissari europeu i que s'havia fet més o menys conegut per haver imposat una sanció milionària antimonopoli a Microsoft. Res més.

A mesura que s'anava acostant el dia de la seva presència en el Col·legi europeu, veia com els meus companys italians s'anaven emocionant per aquesta visita. No ho entenia massa. Durant tot el curs passaven professors d'un altíssim nivell: directors generals de la comissió, caps de serveis jurídics del consell, assessors personals de comissaris, parlamentaris, etc. L'exitació i expectació anava in crescendo perquè a Parma venia Mario Monti. Haig de dir que aquesta expectació era més gran de quan va venir el mateix Durao Barroso, Ana Palacio, Josep Borrell o Franco Frattini (actual ministre d'afers exteriors italià i aleshores comissari europeu).

Amb tot aquest ambient, em vaig informar. Vaig llegir alguns articles que aleshores Mario Monti publicava al Corriere della Sera, vaig parlar amb els meus companys procedents de totes les parts d'Itàlia i de diferents tendències polítiques i haig de reconèixer que aquelles expectatives es van traslladar també a mi.

Una persona respectada per tots els italians, de dretes i esquerres, independent, acadèmic i amb experiència. Que sempre ha pogut quedar-se en la política però que no ha volgut restar enganxat a la poltrona, sinó que ha controbuit a fer augmentar el prestigi d'una universitat com la Bocconi a Milà, ha assessorat a diferents organismes públics i privats i ha conciliat a nivell europeu diferents territoris.

Aquella classe del Professor Monti no va defraudar. Recordo que, només començar, es va descordar la corbata i es va treure l'americana, declarant que allò no seria una classe sinó unes reflexions en comú de les polítiques europees. Un silenci absolut a la sala, tota ella pendent i absorvida per les reflexions obertes que deixava caure als alumnes europeistes. Li vaig fer una pregunta però no recordo exactament de què anava. Òbviament d'algun tema europeu com requeria el context. Després de la classe, simplement li vaig anar a donar la mà, donant-li les gràcies, mentre els meus companys italians s'hi feien fotos. Ja aleshores!

Ara Monti és primer ministre italià. Els moments no són d'eufòria però, després del malson berlusconià que ha fet pujar els colors a milers i milers d'italians arreu del món, el prestigi de Mario Monti segur que ajudarà a Itàlia a recuperar la dignitat que té i es mereix.

En defensa de Gerard Quintana

2011-10-21T09:44:00.003+02:00

Avui que tots els diaris van plens de bones notícies, deixeu-me que escrigui sobre un tema no tant rellevant però que feia dies que volia escriure. Un cop més, el cercle de la rutina et va atrapant, els dies van passant ràpids i aquells pensaments o reflexions van quedant al calaix. Sobre ETA, ja en parlarem...però crec que ens hem de congratular.

És a propòsit de tot l'enrenou que s'ha muntat entorn a Gerard Quintana i la llengua que es parla a casa seva. Crec que, per començar, en aquest país hi ha gent amb molt poques preocupacions com per perdre el temps en criticar aquest tipus de coses.

Segurament, un dels secrets de l'èxit del programa El Convidat és el fet d'entrar a fer el curiós a casa dels famosos, però el que, per a mi, és realment interessant és el fet d'aconseguir que el personatge, relaxat i sense el format del plató de l'entrevista, es presti a fer reflexions personals que aporten valor afegit al programa. Hi ha altra gent que s'agafa en detalls superficials que, en el fons, no són el propòsit del programa per carregar brutalment contra algú.

D'entrada, s'ha de dir que en Quintana (amb molts altres, però en Quintana dels primers), quan ningú cantava cançons rock en llengua catalana, ell ho va fer, contribuint enormement i de manera decisiva a la normalització lingüística que ara molts s'omplen la boca.

En aquest país, a vegades, sembla que volem buscar símbols i herois per tot arreu. Segurament és normal que succeeixi per la nostra pròpia naturalesa de nació sense Estat, però no podem exigir a la gent que sigui símbol de res quan, si analitzem les mateixes lletres de Sopa de Cabra, no es desprèn cap mena de reivindicació catalanista. Totalment respectable (només faltaria!!). El que dic és que mai en Quintana ha abanderat l'independentisme.

Per últim, si volem defensar Catalunya, els seus drets polítics, lingüístics, culturals, etc. no podem repudiar a la gent que no té aquesta "puresa" catalana a tots els porus de la seva pell. Això, com deia l'altre dia en Basté, és de país petit. Hem de sumar i no buscar la perfecció, coherència o el noi català de la cançó de la "Jennifer" que, per cert, és ridícul.

Catalunya és tolerant, integradora, terra de pas i capaç de conviure amb moltes llengües. Defensant la llengüa pròpia que és el català però sense demonitzar qui no l'usa per tot i amb tothom. En un món on cada vegada la tendència és el plurilingüisme, on es valora enormement el domini de llengües, la riquesa multilingüística no ens la podem carregar per patrons ancorats al passat.

Tal com va dir en Quintana durant el programa i abans que s'aixequés aquesta polèmica, "una persona 100% coherent, és una persona fanàtica". Menys fanatisme i puresa, i més sentit comú i unitat.

Pressió descafeinada

2011-09-21T10:37:00.000+02:00

Els presidents de Catalunya, País Valencià i Múrcia i una sèrie d'alcaldes han anat a Brusel·les a fer pressió per defensar el corredor Mediterrani. La meva pregunuta és: la presència d'algun ministre o del propi president del Govern espanyol, no hauria servit per donar encara més suport i consistència a la reivindicació d'aquesta infrastructura necessària i imprescindible pel país?

A vegades un tendeix a desconfiar, però la ignorància o indiferència per aquest tema (i tant d'altres) que han demostrat i demostren els diferents governs espanyols, fa que mica en mica es vagin trencant ponts.

Comença l'estiu

2011-07-07T19:00:00.000+02:00

La calor d'aquests últims dies fa que les idees esdevinguin més banals i volàtils. Aquest període de l'any, ja estiuenc, la motivació i la resistència física poden arrivar a posar a prova l'ésser humà i la força de voluntat d'escriure i, sobretot, de reflexionar esdevé dèbil. Dèbil com els propis humans que, atrafegats durant l'any, enfeinats (els que tenim la fortuna d'estar-ne), en certa mesura esclaus d'una rutina necessària però pesada, amb l'arribada de l'estiu, un part important del cervell o del pensament es trasllada esporàdicament a altres llocs més frescos i relaxants, més tranquils i ventilats...

És quan s'acosta l'estiu quan, el que escriu, sent el pas del temps, la pèrduda d'estimats i la tendència cap a la maduresa o l'oxidació. L'ésser humà està fet de coses petites que fan disfrutar la vida. Una flor regalada en el context just, aquell rampell de bogeria inesperada i fugaç, aquell descobriment d'un carreró estret ple d'encants que ningú coneix, aquella cançó de fons que ens transporta a records de juventut, aquell bany d'aigua fresca, aquell silenci absolut trencat per un petó ... com deia en Serrat, son aquellas pequeñas cosas... doncs sí, petites coses que s'han de valorar, que entre tanta crisis, pessimisme i indignació, de tant en tant, cal regalar un somriure, ni que sigui per riure'ns de nosaltres mateixos.

Sobre la integració

2011-06-07T18:38:00.002+02:00

Un dels temes que ha estat recorrent al llarg de la campanya electoral de les municipals catalanes, i també en posterioritat, ha estat el tema de la immigració. No és una qüestió residual però és una qüestió, si més no, delicada que alguns l'ha utilitzat d'una forma barroera, frívola, domagògica i poc responsable...i els hi ha anat bé. Eus aquí el problema!

Personalment, penso que el fenòmen de la immigració s'ha tractat durant anys d'una manera massa ingènua. La immigració s'ha de regular i controlar però respectant els drets humans i partint sempre de la base dels principis d'Estat democràtic que diem ser. Això no s'ha fet (ni quan governava l'esquerra ni tampoc la dreta), i no s'ha fet per motius molt diferents i complexes que se m'escapen. La realitat, però, és que en poquíssims anys, la població ha augmentat considerablement i ho ha fet principalment per la immigració. Això s'havia i s'ha d'assumir, s'ha d'integrar i, a vegades un veu que hem tingut poc temps per fer-ho. I aquí comença la gran qüestió, el gran repte: la integració.

Acusem de la falta d'integració a un col·lectiu, a un barri o a una religió, expulsant-nos qualsevol tipus de responsabilitat. La integració és un fenòmen recíproc; un s'ha de voler integrar i l'altre l'ha de voler acollir. És molt típica la figura d'aquella persona que proclama als quatre vents la llibertat religiosa, la democràcia, el respecte als drets humans, la tolerància, el respecte a la diversitat i a les minories, la solidaritat,... i, de fet, defensar aquests valors nobles és molt senzill, és facilíssim. Ara bé, defensar-los quan una associació de musulmans vol posar una mesquita prop de la casa o quan un grup de xinesos o paquistanesos obre una botiga que ens fa perdre part de la clientela, aleshores, defensar aquests valors ja és més complicat.

Hi ha un discurs demagògic, que està quallant a molta gent, que deixa al marge principis i valors que han costat molts anys d'aconseguir. Simplement els oblida, els arracona i els utilitza només quan els hi convé. Aquestes no són les regles del joc. S'ha de tenir una legislació sobre immigració clara, sense demagògies i assumint la realitat del país. Mentre, els ciutadans hem de fet un esforç (que segur que no és petit) per fer conèixer el país a tota la gent que ve, compartir la cultura, les costums, les llengües, ...i això no és bonisme. Només quan haguem fet aquest esforç podem criticar la falta d'integració.

Indignem-nos construint

2011-05-25T18:53:00.001+02:00

Reprenc l'activitat d'escriure quatre ratlles al blog després d'un més intens on podria parlar de deu mil coses que han succeït en aquest país petit. Des del Barça, fins a les darreres eleccions del passat diumenge. No seré massa original si aquesta vegada parlo de la concentració anomenada "dels indignats" a diferents poblacions de l'Estat espanyol però sobretot a Madrid i Barcelona.

Aquesta concentració, que es va iniciar el passat 15 de maig (ja se sap que la primavera la sang altera), va coincidir amb la lectura que vaig fer del panflet de Hessel, Indigne-vouz. Sobre aquest llibret només diré que em va semblar una reflecció interessant però res de l'altre món. Sí, hi ha situacions que ens han de fer conmoure, movilitzar, indignar, reaccionar. Totalment d'acord. La indiferència és la pitjor actitud per un mateix. Per tant, reflexió interessant però, segons el meu punt de vista, res d'original o trencador.

No obstant això, sembla ser que molta gent (a rel d'aquest llibre o de les movilitzacions que es van produïr al nord d'Àfrica) han sortit al carrer per reclamar i fer saber als dirigents polítics, econòmics i socials el seu rebuig a una sèrie de coses. Sincerament, em sembla una mica imprecís i heterogeni però molt respectable i positiu que es faci arribar a qui correspon aquest vertader malestar. L'èxit de la concentració, ja són figues d'un altre paner.

En qualsevol cas, m'agrada que la gent s'indigni, reaccioni i es movilitzi. Ara bé, només tres"peròs": primer, no em sembla del tot coherent que aquestes movilitzacions estiguin inspirades amb les revolucions del nord d'Àfrica. En aquells països no hi ha democràcia ni llibertat d'expressió i aquí sí. Potser el sistema democràtic no és perfecte, potser les llistes haurien de ser obertes, totalment d'acord; però aquí no es reprimeix a ningú per la seva manera de pensar, cosa que a Líbia, Egipte o Siria, sí que passa. Segon, no dono cap mena de credibilitat a aquells que es manifesten en contra del sistema quan no hi han entrat mai. Respecto que no hi entrin però que no demanin drets pels treballadors si no han treballat mai, no diguis que les hipoteques o els lloguers són massa alts si ets un okupa. I tercer, comparteixo molts dels plantejaments que estan sorgint aquests dies a les places, però em fa por que es caigui en l'argument fàcil de posar de manifest el que no agrada, sense proposar constructivament solucions encaminades cap a un sistema que funcioni i geniri consens en una societat complexe i plural com la nostra. És complicat, sí, però podria ser un repte interessant. Indignem-nos, sí però construint!

La sanitat, no!

2011-03-30T11:44:00.001+02:00

És evident que la situació econòmica de Catalunya és delicada, que l'herència financera i la gestió del Govern tripartit ha deixat molt que desitjar (per dir-ho políticament correcte) i ara, el nou Govern es veu en unes circumstàncies que no són gens fàcils, obligats a prendre mesures impopulars, a fer retallades dràstiques, contenció màxima i equilibris pressupostaris impossibles per arribar a final de mes. Ara bé, aquesta contenció, aquestes retallades, amb la sanitat, no són de rebut. Amb la salut dels ciutadans no s'hi juga. Reduir inversions en infrasestrucutres, en comunicació, en medi ambient, en l'adminsitració, en esports, en tot el que considerin. Però en sanitat, no. Segur que el President Mas i tot el seu Govern no volen prendre aquestes mesures i un Govern responsable ha de tenir el coratge polític per prendre-les. Això és de lloar. Crec recordar que era el conseller Recoder que, el dia de la seva presa de possessió del càrrec, deia que la política era fàcil de fer quan hi havia la caixa plena i el repte d'un bon polític era governar amb la caixa buida. Era allò de fer-ho més bé i amb menys recursos. Eus aquí el repte del bon polític. No sóc economista però em sona que d'això se'n diu eficiència.

Paral·lelament a això, ara podríem tornar a insistir que la situació econòmica de Catalunya no estaria tal i com està si es quedéssin aquí els 20.000 milions d'Euros anuals que no tornen. De moment, però, mentre reclamem un equilibri més just de les balances fiscals, s'han de gestionar unes arques que alguns han deixat malmeses, però amb la salut dels ciutadans, no retallem perquè la clau del benestar d'un país comença amb la sanitat.

Reflexions després de l'escapada a Oslo

2011-03-21T18:21:00.001+01:00

Pocs dies abans de la terrible desgràcia del Japó -desgràcia que sembla ser que encara no està controlada del tot- vaig fer una escapada a Oslo. Sovint, els mediterranis defugim d'aquests països freds, a voltes grisos, nevats, llunyans...però a la vegada, des d'aquesta llunyania, ens omplim la boca de grans discursos sobre el seu sistema civilitzat, modern, exemplar. Definitivament, s'ha de conèixer. És una realitat que no és tant llunyana a la nostra però que, veritablement, estem a una gran distància.

Noruega no ha volgut entrar a la UE. Saben que no els convé, bàsicament per les quotes de pesca a les quals estarien sotmesos. És respectable i, si coneixes el nivell de vida d'aquest país, perfectament comprensible. Un país, una nació que té poc més de cent anys de vida com a Estat independent, que conviu (igual que els seus veins suecs i finalandesos) amb la neu i el gel pels carrers i carreteres, extensions enormes de territori i poc menys de 5 milions d'habitants.

Òpera d'Oslo

Oslo té els carrers nets, ordenats, edificis que, des del punt de vista estètic, poden tenir quelcom de discutible però que denoten certa modernitatm, pragmatisme i en alguns casos d'espectacularitat (l'Òpera, per exemple). I finalment, un sent una certa enveja quan un país no té portes ni barreres al metro perquè tothom paga o bé el client és qui marca el preu de la màquina quan pagues amb targeta de crèdit. Quan veus això, un torna a sentir aquell ideal de la socialdemocràcia civilitzada, justa, que combina l'igualtat amb la llibertat, on l'Estat està per garantir uns servies i no per regular fins a la marca dels pneumàtics, un sistema que costa tant en aquest mediterràni tant assolellat (ara que ha arribat la primavera) però tant tancat en les seves misèries.

La UE i les revoltes

2011-02-21T19:53:00.000+01:00

Observo les revoltes que s'estan succeint en els països del nord d'Àfrica. La complexitat de cadascun d'aquests països fa que no em posi en un jardí en el qual demostraria un desconeixement notable. Per tant, no hi entro, però sí que m'agradaria fer evinent el cas de Líbia on avui llegieixo que han començat a bombardejar manifestants i ja van més de 300 morts en la protesta. Gadafi, sense cap consideració, esclafa els manifestants i qui sap com acabarà aquesta revolta.

Només puc tenir l'esperança d'una actuació ferma i decidida per la democràcia per part de l'UE. Europa va veure com en el conflicte dels Balcans, davant la seva passivitat, havia de ser els Estats Units (com sempre) qui va actuar. Les revolucions, les transicions cap a la democràcia, les han de fer els pobles sols, però quan hi ha un genocidi pel mig s'ha de fer quelcom més que dir a la televisió que es pari d'assassinar innocents. Ës una oportunitat per demostrar al món (i als mateixos europeus) que l'acció exterior de la UE és consistent, que la UE és un subjecte únic internacional a tenir en consideració.

En el seu dia ja vaig posar en dubte l'elecció tant de president de la UE, Van Rompuy, com de l'Alt representant d'afers exteriors, Ashton. Els dos poca cosa sembla que han fet (o els han deixat fer), però si realment ens creiem això d'Europa, si realment la base de la UE és la democràcia, en conflictes com els de Líbia no ens podem quedar indiferents. Esperem aconteixements.

RAIMON

2011-02-10T13:26:00.000+01:00

Ens hem de felicitar per l'aparició, després d'anys de silenci, del nou disc de Raimon.

Economia i autonomia

2011-01-21T18:58:00.001+01:00

Primer escrit del 2011 i enlloc d'anar endavant, sembla que hi ha tendències de retrocés en l'ambient. Sembla mentida però a aquestes alçades de la història, torna a sorgir el debat de l'Estat de les autonomies! Un taxista em sintonitza molt amablement les notícies de la ràdio d'Intereconomía: "las Comunidades autónomas, encabenzas por Catalunya, principales responsables del déficit español". Bé, doncs si cal hi entrem, però despertar vells conflictes que ja van ser tractats a principis dels 80, dóna la sensació que l'Estat espanyol no té més recursos polítics per inventar-se.

Amb el pretext de la crisi econòmica, apareixen certs discursos que amaguen objetius diferents. El retorn a l'Estat centralitzat, la supressió de certes comunitats autònomes però respectant les tres nacionalitats històriques, el manteniment de les 17 comunitats però a ritmes diferents o bé, directament, la independència.

La pluralitat, la diferència, costa més diners que la uniformitat i la centralitat. Però no podem administrar un Estat només amb criteris econòmics i, en tot cas, si acceptéssim aquest tipus de discurs, l'hem d'acceptar per a tothom, i per a tothom vol dir que, si Catalunya analitza la seva pertenència a l'Estat espanyol amb criteris estrictament econòmics, la conseqüència clara és que l'única opció és la independència -al menys- econòmica.

Em sorprèn la frivolitat o la facilitat com apareixen aquestes qüestions. No seré jo qui estigui en contra que es debatin idees, projectes o solucions. Però que es plantegi de la manera com es fa, involucionista i després de 30 anys, l'Estat de les autonomies, em sembla una falta de recursos i imaginació bastant notable. I en qualsevol cas, s'han de tenir les idees clares: la situació econòmica de Catalunya seria millor si l'Estat espanyol pagués el que estableix l'actual Estatut (crec que més de 1.000 milions d'Euros) i tot això sense parlar del dèficit fiscal que, per fer memòria, més a baix trobareu les dades oficials que el mateix Estat espanyol va publicar per primer i últim cop a l'història el 2008. I encara ens volen limitar els sistema per poder autofinançar-nos?

Ai, la samarreta...

2010-12-17T14:14:00.000+01:00

Al principi vaig tenir la percepció que la notícia era positiva. Una Fundació pagava una quantitat astronòmica al Barça per una publicitat a la samarreta. Si per la viabilitat econòmica del Barça s'ha de fer aquest tipus d'acord, em sembla perfecte i si, a sobre, és el millor acord publicitari mai signat, doncs encara millor. Ara bé, el debat ha aflorat, tothom en parla i posiciona (fins i tot Cruyff, que va perdent la seva credibilitat a marxes forçades) però mica en mica van apareixent més detalls sobre les conseqüències de l'acord. Primer, es deia que el logo de Qatar Fundation aniria lligat armònicament amb el d'Unicef. Bé. Avui llegiexo a La Vanguardia que Unicef passarà a darrera, sota el dorsal dels jugadors. La publicitat d'Unicef a la samarreta del Barça va ser un dels encerts més aclamats de la Junta presidida per Laporta. Només tenia un parany: si alguna vegada, pels motius que fossin, el logo d'Unicef desapareixia, la imatge del Barça podria caure en picat en tots els nivells. Unicef no pot desaparèixer de la samarreta. La junta de Rosell el manté però el situa en una posició dins la samarreta que, estarem d'acord, és residual i secundària.

No donaré la raó a Cruyff quan diu que el Barça a passat de ser més que un club, a ser un club més. Crec que no té raó. El Barça és i seguirà essent més que un club, que ha de tenir fortalesa i estabilitat econòmica, però que també es nodreix de valors socials, de civisme, catalanitat, democràcia, etc. i em costa ubicar tota la gestió d'aquest afer amb aquests valors, sobretot quan la Junta no ha consultat als socis aquesta decisió important, d'imatge i identitat, i s'arracono el logo d'Unicef a l'esquena dels jugadors. Diuen que qui paga mana, sí, però al Barça el financien els socis o els espònsors?

L'ALTRE CARA DEL CONSUM

2010-12-10T11:08:00.001+01:00

Us adjunto l'article publicat en una revista jurídica digital.

http://www.legaltoday.com/practica-juridica/civil/consumidores_y_usuarios/la-otra-cara-del-consumo

Comença la campanya

2010-11-12T13:34:00.000+01:00

Els caps de llista per a la demarcació de Girona

Ha començat la campanya electoral a les eleccions catalanes del proper 28 de novembre. Ens esperen 15 dies de bombardeig de missatges electorals de totes bandes. Això en el millor dels casos. El més depriment és escoltar retrets, desqualificacions i sortides de to que no aporten res al país ni als seus ciutadans. Esperem que sigui una campanya interessant i constructiva i que no se'ns faci feixuga.

Això sí. És important anar a votar. Darrerament, el distanciament entre la classe política i la ciutadania s'ha fet patent. El desencís, el desànim, la apatia vers a la política s'està estenent perillosament. Catalunya és un país complex, una nació que no té Estat propi, que tampoc forma part d'un Estat federal ni tampoc un d'unitari, amb una llengua co-oficial que no es respecta i s'intenta, per part de determinades institucions (i partits) centralistes, que desaparegui o sigui un element folclòric residual. Catalunya té prou elements de complexitat i dificultat per deixar-la en mans de l'abstenció.

Aquestes són les nostres eleccions, les eleccions del nostre país i el sol fet d'anar a votar és una mostra d'interès, d'afirmació i de prioritats. El proper dia 28 de novembre són les eleccions del nostre país.

I no serà per falta d'opcions. Fins a 39 llistes electorals. Unes més serioses que altres, unes més útils que altres, unes més sensates que altres. Unes més honestes que altres. El pluralisme, com a norma general amb les corresponents excepcions, és positiu. Això també ens diferencia de la resta de l'Estat espanyol els quals tenen només dos opcions reals o, si m'estires, tres com a màxim.

A Catalunya tenim la oportunitat de fer sentir la nostra veu i no l'hem de desaprofitar. És per això que s'ha d'anar a votar. Per dir que no estem d'acord amb el desgavell que ha viscut el govern del tripartit, a dir que no estem d'acord en què ens retallin drets reconeguts a l'Estatut, a dir que tot això no ens és indiferent i hem de votar per dir que volem que se'ns respecti, que volem un govern seriós i fort i que volem recuperar el prestigi i la dignitat perdudes en els darrers anys. Comença la campanya per començar a canviar!

La Roja discrimina

2010-11-05T10:52:00.001+01:00

El dimecres passat varem organitzar des de l'Àgora d'Iniciatives Catalanes, juntament amb el Col·legi Major Penyafort, una xerrada del Cercle Català de Negocis (CCN). Certament és una xerrada d'aquelles clarificadores i reveladora. Un se n'adona de fins a quin punt el sistema de finançament perjudica Catalunya i el seu desenvolupament. El dèficit fiscal, que s'estima en 22.000 milions d'euros anuals, ens escanya d'una forma ignominiosa i, a sobre, la planificació d'infraestructures ens margina totalment, impedint i allagant el tràngol de la interconexió ferroviària amb la resta d'Europa.

Quan encara estic païnt les dades que ens va donar en Jaume Vallcorba del CCN, perfectament explicades, llegeixo que els jugadors de la selecció espanyola estan acordant amb la Federación Española de Futbol i la Secretaría de Estado para el Deporte, que les primes de 600.000 euros que han de percebre per la seva victòria en el Mundial de Sudàfrica, es tributin en quest país. El motiu de tributar a Sudàfrica és que, d'aquesta manera, pagarien el 21% d'impostos, mentre que a l'Estat espanyol haurien de pagar el 45%. L'Estat espanyol retalla inversions, congela pensions, les empreses pateixen cada mes per poder tirar endavant, el dèficit públic va augmentant, etc. però sembla que, pels jugadors d'elit, quan juguen amb La Roja, tot s'hi val i el govern de l'Estat és còmplice d'aquesta martingala legal però moralment dubtosa, sobretot, inisteixo, pel moment que estem vivint. Ara bé, que ningú s'oblidi de liquidar l'IVA puntualment, fer la declaració de la renta cada any ni pagar en el termini establert cap taxa o impost perquè no tingueu dubte que l'administració tributària actuarà. Això no és discriminació?

La visita del Papa

2010-11-03T19:56:00.000+01:00

Sota el gran revolt que sembla generar la visita del Papa a Barcelona, observo com certes actituds poden arribar a ser fins a cert punt ridícules. S'han engegat diverses campanyes en contra d'aquesta visita. Hi ha gent que es gasta els diners i el temps per fer palès que no estan d'acord amb la visita del Pontífex a la capital catalana. Crida l'atenció aquella campanya, amb cert mal gust i una demagògia barroera, que incita a apartar les criatures, fent referència als escàndols de pedofília que han tocat a l'Església catòlica.

Un, que pensa que els temes espirituals i religiosos (de totes les religions) són molt personals, d'una gran complexitat i que mereixen el màxim respecte, em sorprèn que els que critiquen actituds sectàries de les religions, facin exactament el mateix amb l'ateisme. Amb quin dret es pot criticar el cost de la visita del Papa quan també es gasten diners per fer campanya en contra? És un contrasentit i sembla que contra la religió catòlica tot s'hi val, quan s'hauria de tenir en compte que hi ha milions i milions de persones, bones persones, de bona fe, que quan s'insinua que el Papa és pederasta o coses per l'estil, se li fereix la sensibilitat. El respecte, a vegades, brilla per la seva absència.

Si no s'està a favor de la visita del Papa a Barcelona, és tant senzill com no anar-hi, i optar per anar a la muntanya, al gimnàs o al cinema.

Per altra banda, m'han indignat les declaracions fetes per Mariano Rajoy avui mateix quan ha dit que el fet que el Papa parli català és el millor que li ha passat a la llengua catalana en mil anys. Quin grau de cinisme! Després d'haver posat tots els esforços i recursos per dinamitar qualsevol intent de la llengua catalana per esdevenir una llengua normal i pròpia a Catalunya, quan se li ha negat la possibilitat d'utilitzar-la al propi Congrés dels diputats i a les institucions europees, sempre per part dels mateixos, ara dir que per cinc minuts que el Papa parlarà català és el millor per la llengua en els darrers mil anys, fa encendre els ànims. Més, tenint en compte que el Sr. Rajoy no deu tenir ni la més remota idea de què eren les homilies d'Organyà, Joan Maragall, Salvador Espriu o en Pompeu Fabra.

Aquest cap de setmana vindrà el Papa, cap tota l'Església catòlica i cap de l'Estat del Vaticà. Després dels actes lamentables de la vaga general -que han sortit a mig Europa- i que a totes les pàgines web de viatges internacionals, apareix com una de les ciutats amb més inseguretat, Barcelona ha de donar una bona imatge digna d'una gran capital.

Visita a Bordeaux

2010-10-15T10:05:00.003+02:00

Gairebé un mes sense escriure en el bloc. Ha estat un mes d'activitat bastant intensa personal i professional però que ha deixat per una sortida a Bordeaux.

Enmig de grans impactes mediàtics com la feliç notícia de l'alliberament dels miners a Chile o la preparació de la precampanya electoral al nostre país, vaig escapar-me un parell de dies a l'altra banda dels Pirineus, direcció a l'Altlàntic i seguint el riu Garona, fins arribar a Bordeaux.

Des de petit havia sentit a parlar molt sovint d'aquesta ciutat. El món i la cultura del vi, sempre present per raons òbvies a casa meva, feia que la capital bordalesa fos un punt geogràfic de referència en converses, sobretaules i tertúles. No obstant, mai l'havia visitat i sentia curiositat per, finalment, poder descobrir la ciutat on Montaigne va se alcalde i Montesquieu va inspirar-se per escriure les seves obres.

Bordeaux és precisoa, neta, ordenada i civilitzada. Un centre històric clàssic, amb un aire parisenc, les façanes de les cases conserven el color ocre de les pedres de quan es van construir, i un blau marí de les golfes i taulades; les bicicletes es van entrecreuant amb els vianants sense tenir la sensació que t'estan atropellant i un tranvia modern et fa arribar a tots els punts de la ciutat...

Vaig donar la benvinguda a la tardor passejant arran del riu, per un passeig molt ben adoquinat, amb suficient espai per còrrer, patinar, passejar, jugar o, simplement assentar-te a mirar la ciutat o l'aigua. Un expemple de convivència de cultures és el barri que es troba prop de la porta de la Monede. Al teatre de l'òpera -imponent- s'hi representava Carmen de Bizet, la plaça de la borsa acollia uns manifestants que reivindicaven els seus drets molt pacíficament i la plaça digne on s'ubica l'Ajuntament, transmet aquella "grandeur" francesa que, a vegades (només de vegades) convidria tant a les instituciones del nostre país.

Bordeaux, doncs, és una ciutat molt recomenable. És la història del segle de les llums i és origen de grans vins. Idees i plaer.

On és la liberté, égalité et fraternité?

2010-09-17T10:13:00.006+02:00

Ens creiem Europa o no ens la creiem? L'espectacle barroer que està organitzant el president francès amb l'expulssió de gitanos romanesos del país, és lamentable. Òbviament es pot discrepar de les posicions de la Comissió Europea, fins a cert punt és positiu (senyal del seu poder dins l'agenda política), ara bé, des del meu punt de vista, ja va començant a ser hora que la UE faci un pas endavant amb el tema de polítiques sobre la immigració i que els Estats prenguin consciència de la realitat política europea.

Es parla que la UE passa per un període de crisi insitucional. És cert, no ens enganyem. Però aquesta crisi es deu, entre altres coses, a la indiferència que els caps d'Estat dónen a la mateixa UE. No es pot impulsar la lliure circulació de ciutadans d'Estats membres dins la Unió i, a la vegada, aprovar expulsions massives de romanesos quan Romania és un Estat membre des del 2007. És exactament contradictori.

És probable que les formes de la comissària europea Reding no fossin les més adequades però tampoc ho han estat les reaccions de diferents membres del govern francès (amb el seu president al capdavant) menyspreant la normativa comunitària.

S'hauria d'estudiar més al detall la normativa aprovada per França però crec que una cosa és intentar erradir la delinqüència -fet que no va lligada a cap col·lectiu- i una altra ben diferent és a una ètnia o grup. Un govern no pot penjar etiquetes a grups socials, ètnies o nacionalitats. No és just ni responsable. Si es vol expulsar els immigrants delinqüènts, és una cosa, expulsar romanesos n'és una altra de molt diferent.

La UE i tots els Estats que l'integren, haurien de plantejar d'una manera seriosa i decidida la regulació de la immigracíó. Cal que s'harmonitzi mínimament aquestes polítiques perquè deixar temes tant sensibles de la mà de cadascun dels governs de torn de 27 Estats pot generar conflictes molt perillosos entre pobles i ciutadans perquè a vegades un té la sensació que la Liberté, égalité et fraternité queda molt lluny...

Nova enquesta al bloc

2010-09-15T10:32:00.005+02:00

Arrel de l'anunci fet recentment pel President de la Generalitat convocant eleccions pel proper 28 de novembre, he cret una nova enquesta per tal de saber les tendències dels qui consulteu aquest bloc.

L'enquesta inclou les opcions polítiques que poden aspirar a tenir representació al Parlament de Catalunya. Òbviament es preserva l'absolut anonimat en les vostres votacions.

Al marge d'aquesta enquesta, és vital que el dia 28 de novembre les catalanes i catalans sortim massivament a votar.

Tenim bona música

2010-09-06T16:38:00.004+02:00

El mes de març del 2009 vaig escriure en aquest mateix bloc com em va sorprendre un concert d'un grup que començava a sonar...uns tal Manel. En aquell escrit venia a dir que, a mesura que determinats grups del moviment anomenat Rock Català, anaven plegant (Whyskin's, Glaucs,...), l'aparició d'un grup com Manel, donava aire i esperança a aquest corrent musical. El fet d'escoltar música de masses, de totes les edats però especialment destinat al públic més jove, és un fet important per a qualsevol llengua i, en el cas del català, encara més.

Un any i mig més tard, quan les cançons dels Manel ja les canten de memòria la meitat de les catalanes i catalans, un altre grup ja fa mesos que està en boca de tothom. Els Amics de les Arts van triomfar dissabte al Festival Acústica de Figueres. Breu parèntesi: L'Acústica és un festival que, des dels seus inicis fa 9 anys, ha cotribuit i segueix contribuïnt a fomentar la ciutat de Figueres i la música en català, combinant-ho amb grups de diferents gèneres i idiomes, però indubtablement amb un notable èxit el qual mereix la felicitació i el reconeixement per en Xavi Pascual i l'Ajuntament de Figueres.

Tornant als Amics de les Arts, em reitero amb el que vaig escriure el març del 2009. Calen grups així, frescos, directes, divertits, i a Catalunya sembla que actualment tenim una escena bastant completa i de gran qualitat. Manel, Antònia Font, els mateixos Amics de les Arts, Mishima, Sanjosex (que també van triomfar a l'Acústuca), la Troba Kun-Fu, Dept., Miquel Abras, Roger Mas, Élena, Beth,...una gran oferta per un país petit com el nostre i, a més, en un context de crisi especialment cruel en el sector discogràfic. Com deia aquell, "no estem tant malament!". Tenim grups de qualitat en la nostra llengua i no només això, sinó que a més, tenen milers de seguidors i triomfen com van fer alguns d'ells a l'Acústica de Figueres. Tenim bona música per anys!

Breus impressions sobre Cuba

2010-08-31T18:58:00.004+02:00

Reprenc els escrits en el bloc després d'una preciós parèntesi ple d'emocions intenses. A vegades he trobat a faltar poder escriure certes reflexions però, en aquest parèntesi, les reflexions s'escribien en una llibreteta que guardo en un calaix.

Una de les conclusions a les que he arribat durant aquest estiu és que per moltes tecnologies, xarxes socials, blocs, ordinadors, iphones o ipads que hi hagi, les reflexions personals, fetes a mà i per un mateix no es perdran mai i precisament les noves tecnologies faran fer valorar la redacció de pensaments més íntims en un quadern personal. No és una idea nova ni original. És allò que de petits en deiem un diari...

Ara però, escric al bloc perquè em fa il·lusió explicar les impressions que he tingut d'un país que durant 15 des he anat recorrent: Cuba.

Com es pot suposar, Cuba dóna per escriure pàgines i pàgines. El que és innegable és el caràcter excepcional i particular d'aquesta illa del Carib.

La primera impressió de Cuba és que, en qualsevol dels locals per prendre un mojito o per sopar una sopa de frijoles o un plàtan fregit, sempre hi ha una banda -més nombrosa o més reduïda- tocant i ambientant el local. Sempre tocant amb un somriure dibuixat a la cara i amb molt sentiment. Podríem dir que els cubans senten i aprecien la música, porten el ritme a dins. Fins i tot els vagabunds, que no poden entrar per prendre res, es queden abraçats a les finestres del local per escoltar silents els acords que sonen o la gent que balla amb mig somriure als llavis.

No tot però és tant alegre. Cuba combina aquesta frescor i aquest ritme amb una propoaganda d'Estat que empapera el país de dalt a baix amb cartells plens de frases com "Patria o muerte", "Nuestras armas son nuestras ideas", "Nuestra moral es la revolución", "Trincheras de ideas son más fuertes que trincheras de piedras", entre moltes altres. Armas, lucha, revolución, moral, muerte, ... paraules molt grandiloqüents que xoquen en ple segle XXI on s'ha passat a conceptes com tolerància, convivència, sostenibilitat, respecte o pau.

La presència de l'Estat doncs és patent en cada racó d'illa. Una llosa que no deixa caminar a cubanes i cubans que volen tirar endavant, que tenen iniciativa, que volen progressar,...no poden. L'Estat ho és tot, ho controla tot. Els restaurants, les barberies, les aigues, els taxis, el tabac, els mariscos, l'agricultura, tot. El sou és el mateix d'un metge que d'un conductor de cotxe de cavalls per turistes, les aigues tenen un únic proveidor (a vegades els bars no tenen aigua perquè el proveidor no ha passat), els agricultors estan obligats per llei a cultivar tabac i a vendre el 90% de la producció a l'Estat, etc. etc. etc.

Estèticament, La Havana és una capital amb unes places i edificis d'una bellesa impressionant. La plaza vieja i la plaza de la catedral són llocs on un podria estar-s'hi tot un dia contemplant les voltes, les façanes, la llum que penetra al centre entre les escletxes dels edificis. El problema -el gran problema- de La Havana és que la seva bellesa és directament proporcional a la decadència que existeix, amb edificis de grans columnes sense pis principal perquè ha caigut, sense una capa de pintura des de fa 50 anys, amb balcons partits per la meitat. Edificis preciosos completament destrossats i degradats. Places centrals sense cap fanal encès, el Capitoli -més gran que el de Washington- amb llum tènue exterior a la nit...

Un ha de veue i experimentar les coses per si sol. Si es vol conèixer el que representa un sistema polític on l'Estat ho controla tot, Cuba és un exemple sense cap mena de dubte i veure això me n'ha fet adonar de certes conviccions i principis polítics que potser abans intuïa però que ara veig claríssims.

La política ho és gairebé tot. Un país ha de tenir una classe política vàlida i forta, ha de tenir una democràcia igualment transparent, consolidada i real però a més d'això no podem prentendre que l'Estat sigui el "gran germà" que regula i està a sobre de tots els aspectes de la vida dels ciutadans. L'empenta individual, de la societat civil ha de contribuir a la construcció i desenvolupament del país. Quanta més gent estigui implicada en la construcció d'un país, aquest serà més pròsper. Això un règim comunista no ho permet. al menys a Cuba no es permet.

Ara és demà

2010-07-20T12:32:00.003+02:00

ARA ÉS DEMÀ

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficiones d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

-Miquel Martí i Pol-

Després de la manifestació

2010-07-13T09:53:00.003+02:00

Havia de ser un èxit i ho ha estat. Massivament la gent ha dit prou, massivament la gent ha dit que ens hem de posar les piles, que els polítics s'han de posar les piles....Sóc d'aquells que, quan va sentir el debat de TV3 immediatament després d'haver aparegut la sentència del TC, em vaig desanimar. Aquella unitat necessària, imprescindible i tant reivindicada en moments complicats, brillava per la seva absència. Aquell debat, ple de retrets fora de lloc, afortunadament, no va incidir en la majoria de la gent, els quals van posar l'intèrès del país per sobre del lamentable espectacle de certs polítics i van sortir a manifestar la voluntat d'ésser, van sortir en un acte d'afirmació nacional, d'autoestima.

Ara, però, és el moment de fer quelcom més. Les manifestacions són importants però soles no serveixen per a res. Els partits han vist la quantitat de gent que reclama valentia, unitat i fermesa i, per tant, ara és el moment de pactar un full de ruta ambiciós que faci respectar Catalunya i que, perquè no dir-ho, els faci posar en risc determinats vots que creuen tenir assegurats. No dic que els faci perdre vots, simplement, que es posin en risc.

Els ciutadans d'aquest país agrairïem una demostració evident que l'interès de Catalunya està per sobre de cadascun dels partits. Ara és el moment de plantejar sense por el concert econòmic, el dret democràtic d'autodeterminació, de reafirmar-nos com a nació, d'aprovar lleis com la del cinema que equipara català i castellà per primer cop a la història del cinema, etc.

Esperem que la pre-campanya electoral ajudi tot i que serà complicat pretendre que els partits posin en risc quatre vots després de tot plegat. Els indicis en aquests últims dies no ens ho indiquen però jo no perdo l'esperança que aquest cop sí avançem amb valentia.

HA DE SER UN ÈXIT

2010-07-01T10:55:00.002+02:00

Dissabte, 10 de juliol, a les 6 de la tarda, a Passeig de Gràcia amb la Diagonal de Barcelona.

Unitat nacional

2010-06-29T11:03:00.003+02:00

Finalment el TC ha dictat la sentència sobre l’Estatut de Catalunya i s’han complert els pronòstics. Un Tribunal deslegitimat, caducat i incompetent ha decretat la pena capital sobre la carta magna de Catalunya.
Les sentències s’han d’acatar. Només faltaria! Ara bé, hi ha moments en els quals les aspiracions polítiques d’un país no poden estar dictades per cap tribunal. La construcció d’un país es fa amb voluntats polítiques i no a base de sentències de tribunals. Catalunya aspira a més, i el TC no ens permet caminar endavant tal i com la majoria de catalans ha votat.
Els escenaris que s’obren a partir d’ara són incerts i nombrosos. Només espero i desitjo que hi hagi una veritable unitat de les forces catalanes i de tots els ciutadans per fer sentir la nostre veu i donar un cop de puny sobre la taula per dir que ja n’hi ha prou.
El dia 10 sortirem a manifestar-nos i ha de ser un èxit. Emplenar els carrers, per dignitat i autoestima, és molt important però, això sol, no servirà de gaire. Reclamar la dignitat s’haurà de fer a través del Parlament de Catalunya, que ha d’actuar, a través dels partits, que han d’actuar, i a través de cadascú de nosaltres, que ens hem de mobilitzar i exigir als nostres representants que estiguin a l’altura.
Ens han humiliat i menystingut. Ara ens toca a nosaltres reclamar respecte i dignitat amb unitat i lluny d’interessos sectaris i partidistes que poden embrutir totes les nostres aspiracions nacionals. Sí, nacionals, perquè digui el que digui una sentència, som una Nació!

Canvis...

2010-06-17T19:02:00.002+02:00

He fet un canvi al bloc. De tant en tant val la pena fer un canvi, de tant en tant és necessari el canvi, deixar entrar aire fresc, regenerar, renovar per agafar embranzida...

Sobre el reportatge "Adéu, Espanya?"

2010-06-04T10:18:00.004+02:00

Bon reportatge el que va emetre ahir al vespre TV3. "Adéu, Espanya?" era un títol suggerent, inspirat amb el famós poema de Joan Maragall, que va generar, prèviament a la seva emissió, reaccions en contra tant per part de PP i C's. Sempre m'ha sorprès aquesta gent que s'oposa a la llibertat de pensament d'una forma tant descarada i desacomplexada. Quina por tenen que s'emetin aquests tipus de reportatge! S'amparen en què TV3 és una televisió pública...i què vol dir? És clar que sí! O és que la televisió pública ha de silenciar una realitat com és l'increment del sobiranisme a Catalunya o Escòcia? O és que es pensen que la televisió pública catalana ha de limitar-se a dir el que pot semblar políticament correcte? O és que informar d'importants tendències o moviments socials, per molt que siguin incòmodes per alguns, no és servei públic?

Més enllà d'aquestes reaccions (ja sabem aquests partits de quin peu calçen), el reportatge no era objectiu però l'importat és que tampoc ho pretenia ser. Simplement se centra en les realitats dels moviments cesessionistes que existeixen a Escòcia, Grenlàndia, Québec i Catalunya. Aquests moviments existeixen i estan al carrer, en l'empresariat, en els sindicats, a les universitats, en el món intel·lectual i en el món polític.

Em van cridar l'atenció dues coses: primer, que l'empresariat català ja ha començat a mirar al món i el seu volum de ventes es divideix en 1/3 a Catalunya, 1/3 a Espanya i 1/3 la resta d'Europa i el món. Econòmicament, no hi ha dependència. I segon, que tant el regne Unit, com Canadà com Dinamarca coincidien en què si Escòcia, el Quebec o Grenlàndia decidien pacífica i democràticament que es volien independitzar, s'acceptaria sense cap mena de problemes per part seva. En el cas d'Espanya, tenim els nostres dubtes.

Reportatges com els d'ahir al vespre, fan pensar, fan caure estereotips i fan perdre la por a una realitat que la mateixa Espanya ens hi ha empès.

Què fer amb 3,17 milions d'Euros

2010-05-20T18:01:00.006+02:00

El show de l'Ajuntament de Barcelona hauria estat veritablement graciós si no fos perquè la broma ha costat 3,17 milions d'Euros. Atenció, 3.170.000 d'Euros!!

Sempre defensaré la democràcia participativa, la implicació de la societat i dels ciutadans a la vida política i cívica d'una ciutat o d'un país. Ara bé, aquesta participació ha de tenir un límit.

L'alcalde Hereu es va presentar a les darreres eleccions, que va guanyar, sense que en tot el seu programa electoral hi figurés ni una sola paraula de la reforma de la Diagonal ni de la candidatura dels Jocs Olímpics d'Hivern. A un any vista de les eleccions, devia haver-se adonat que el seu balanç de govern era tant mins, que es va treure de la màniga, amb una total improvització, la reforma de la Diagonal i la candidatura de Bartcelona com a seu dels Jocs Olímpcs d'Hivern. Aquest segon tema veurem com acaba (al menys l'enemistat amb Saragossa ja ens l'hem guanyat) i el referèndum de la Diagonal ha significat la major crisi del govern consistorial dels darrers anys.

És cert que Hereu ha reconegut errors i ha fet dimitir el seu Primer tinent d'alcalde.Però no podem deixar que el tema es tanqui tant ràpid com això. Francament, tenint en compte el fracàs de l'iniciativa i que la "brillant" idea ha costat 3,17 milions d'euros, potser el que hauria hagut de dimitir és el propi alcalde.

Aquest, a voltes, és un país de despropòsits. Us imagineu què s'hagués pogut fer per a les consultes sobre la independència de tot Catalunya amb 3,17 milions d'euros? Clar que aquests referèndums tracten de coses tant irrellevants com el futur de tot el nostre poble...

Unitat fictícia

2010-04-30T11:42:00.003+02:00

No seré massa original però la situació és suficientment preocupant i greu com per passar-ho per alt. Finalment, el Parlament de Catalunya, després d'escenificacions esperpèntiques d'un i altres, ha acordat fer un front comú català per defensar la dignitat de Catalunya davant la situació creada en el si del TC. Em sembla que aquest front comú és dèbil i tou. En definitiva, no se'l creu gaire ningú amb la convicció i la fermesa que convindria, i això és culpa, en primera instància, del president de la Generalitat el qual no ha liderat la postura del seu Govern. Ha deixat maniobrar ERC, la qual encara segueix escenificant aquelles comèdies que ningú entén, del "sí però no", que si "és per coherència", però és que "ho fem per responsabilitat",... volen i dolen i, al final, es queden sols i en fora de joc.

El més greu de l'actitud d'ERC és que, per un mer tactisme polític i electoral, debilita la postura del país i, en aquests moments, no ens ho podem permetre. No ens podem permetre un govern que no dóna la talla quan toca ni un president que no lidera ni transmet un missatge d'orgull i fermesa davant una possible retallada important de l'Estatut. No juguem amb aquestes coses perquè podríem pendre mal.

Avui llegeixo que el ponent de la sentència del recurs contra l'Estatut al TC (un dels quatre magistrats amb el càrrec caducat des del 2007) ha preparat tres esborranys de sentència, una de les quals ens situa, en règim linguístic, abans dela transició i la democràcia. Sincerament, vull pensar que aquests magistrats no seran tant irresponsables com per deixar-nos pitjor que l'Estatut del 79, però en tot cas, des de Catalunya hem d'estar units, sense fisures i el Govern tripartit ha d'estar a l'altura que, de moment, no ha estat. Són aquells moments crucials en els quals, els catalans hem sentir orgull de l'unitat política davant una situació injusta i indigne.

Sobre les consultes sobre la independència

2010-04-26T18:45:00.003+02:00

Després de la celebració de la tercera onada de consultes populars sobre la independència de Catalunya, les reaccions són vàries i, en segons quins casos, significatives.

En primer lloc, des d'un punt de vista personal, només puc felicitar tota aquella gent que s'han de dedicat en cos i ànima, de forma totalment atruista, a la organització d'aquest referèndum. Només per aquesta gent, encara que no hagués anat a voatr ningú, les consultes populars ja mereixen tot el respecte del món. Però no només això, sinó que aquestes consultes han fet anar a votar mig milió de catalanes i catalans!!

Algú dirà que no és massa però em sembla que és un èxit rotund. Sense recursos econòmics més que les aportacions privades, sense publicitat en els mitjans de comunicació (jo que sóc lector habitual de La Vanguardia, em va semblar lamentable la columneta que van reservar a les consultes en comparació a les tres pàgines dedicades a explicar els embolics interns del PSOE). Doncs això, sense suport públic, sense suport de mitjans de comunicació, amb obstacles vàris i amb poc temps, mobilitzar el 20% de l'electorat és tot un èxit.

Més enllà d'això, és curiós que alguns partits se'n vulguin apropiar, altres miren cap una altra banda i altres, simplement, s'escuden darrera la sagrada constitució per tal de negar un dret democràtic, pacífic i modern. Cadascú que tregui les conclusions que pertoquin. Les consultes populars no són el problema ni la solució del nostre país. És un pas més, un acte de reafirmació nacional que ha de ser compatible amb tenir els peus a terra i voler recuperar aquella competitivitat que Catalunya un dia va tenir.

Enhorabona als pobles i ciutats que s'han mobilitzat per l'exemple de civisme, de maduresa democràtica i de voluntat de construir que han donat.

Un "palomo" no hace verano

2010-04-09T12:07:00.003+02:00

Tot i que en tinc la temptació, no escriuré sobre els nombrosos casos de corrupció que aquests darrers dies omplen les pàgines dels diaris. Em sembla un espectacle penós que només fa que reafirmar-me que, certa gent (i amb això no vull dir tots els polítics) no té la concepció clara del que és gestionar el diner públic, de tots, mostrant un despreci a les institucions, a la democràcia i, en definitiva, a la resta de ciutadans. Però no en vull parlar perquè considero, potser ingènuament, que la immensa majoria dels representants polítics són honestos -uns més vàlids que altres, però honestos- i aquesta minoria que embrut la política s'ha de jutjar i apartar dels càrrecs públics i girar pàgina per tal que no es torni a repetir.

Avui volia escriure sobre el recent nomenament de Johan Cruyff com a President d'Honor del Barça. Vagi per endavant que em declaro barcelonista empedreït i que reconec tots els mèrits que Cryuff ha fet en el Barça, ja sigui com a jugador que com entrenador. Ara bé, em sembla que la decisió que ha pres la Junta directiva del club, a menys de tres mesos per les eleccions és, com a mínim, discutible o precipitada.

És òbvi que, al marge dels seus èxits, la figura de Cruyff, dins el barcelonisme, genera una gran controvèrsia. això és innegable. Pot haver estat un gran futbolista, pot haver aconseguir grans èxits com a entrenador, però la figura d'un president d'honor ha de ser quelcom més. Ha de generar unanimitat, consens, concòrdia, pau social en el club, un personatge que encaixi sense problemes amb qualsevol president que hi pugui haver al Barça...i Cruyff no compleix aquestes característiques, més aviat al contrari. L'altre dia llegia a La Vanguardia si algú s'imaginava la presentació dels nous fitxatges de l'any que ve amb Sandro Rosell i Johan Cruyff?

A més, reconec que em va semblar correcte que es nomenés a Cruyff com a seleccionador català. Donava projecció internacional a la selecció nacional, donava nom, prestigi i també bon joc. Ara bé, potser el Sr. Cruyff s'ho hauria d'haver pensat dues vegades abans d'acceptar aquest càrrec honorífic dins el Barça perquè, tot i que jo sóc culé, no és massa estètic que el seleccionador català ocupi un càrrec dins un club concret.

El país té problemes moltíssim més greus que el nomenament del nou president d'honor del Barça, ho sé, però això ja en parlarem un altre dia. De moment, esperem guanyar dissabte.

Retrobar el Harlem

2010-03-16T20:33:00.006+01:00

Divendres passat vaig anar a un local de Barcelona d'aquells que, quan tenia 18 i vaig arribar a la ciutat, em va fascinar. El Harlem Jazz Club, és un local del barri gòtic, en un carrer a tocar al d'Avinyó, on cada nit es fa música en directe, amb músics desconeguts, anònims, però que, en realitat, són professionals increïbles. Veure tocar la guitarra, el piano, el saxo, l'harmònica o la caixa de manera excepcional, en un local petit, boirós, ple de fum, amb les cadires de fusta i les cortines de bellut que cobreixen les parets, et sentir un privilegiat que es troba en un lloc on ningú coneix, com si aquells músics toquéssin exclusivament per a ells i per a tu i, sobretot, et fa disfrutar de l'art de la música que et transporta i que moltes vegades, per la pressa de la rutina, oblidem.

En Joan Vinyals, en Cecce Gioannotti i les seves versions de Marley, Sting, Dylan, Clapton o U2 van omplir el Harlem de somriures, solsament pel plaer que suposa disfrutar de les bones cançons, de la bona música dels últims trenta anys. Si més no, aquell concert em va transportar als primers anys a Barcelona, on cada vespre era una novetat, on cada racó una sorpresa i el Harlem és un tresor desconegut que fa, com diu la cançó que interpreten a la perfecció en Vinyals i en Giannotti, enviar un missatge a través d'una ampolla, enmig del mar, per si algú la troba "send an SOS to the world, and I hope that someone gets my message in a bottle"... i efectivament, hem sentit l'alegria d'haver retrobat aquest tresor.

Treballar per a la convivència

2010-02-26T17:35:00.005+01:00

Una de les notícies més rellevants i preocupants d'aquesta darrera setmana ha estat els aldarulls que hi ha hagut a Salt per la onada de petita delinqüència que pateixen en aquesta població, posant com a rerafons la immigració

Hi ha gent interessada -i malintencionada- que relaciona directament delinqüència i immigració, tot barrejant-ho amb una demagògia perillosa que atempta de forma temerària contra la convivència entre ciutadans d'un barri o d'un poble.

Efectivament, el país passa per moments difícils des del punt de vista econòmic. Ens adverteix Europa i el món i aquí, els partits no acaben de posar-se d'acord per trobar solucions. Hem de confiar que, en els propers mesos, surtin a la llum algunes mesures econòmiques que siguin les idònies per tal que les taxes d'atur disminueixin el més ràpid possible.

Mentrestant, hi ha moltes famílies que els hi costa arribar a final de mes. Llegeixo avui mateix que Càritas no dóna l'abast aquest any, veient-se augmentat molt notablement el nombre de persones que hi recorren. Tot plegat porta a què l'índex de delinqûència, petits furts, s'incrementin proporcionalment a la inseguretat ciutadana. Hi ha inseguretat en tots els sentits: ìnseguretat econòmica, inseguretat bancària, inseguretat dels mercats i, si em permeteu la broma, inseguretat social.

Tot aquest context, doncs, és aprofitat per alguns per tal de carregar i culpar a immigrants d'aquesta situació. A Salt ha estat la delinqüència, a altres indrets pot ser per la manca de treball, a altres la manca d'atenció sanitària per a tothom.

Arguments i actituds d'aquest tipus només contribueixen a generar més confrontació, perjudicant la bona convivència entre habitants de la mateixa ciutat. Dir que la immigraciío és la causant de l'augment de la criminalitat, és una falàcia. O és que fa 10 anys, quan Salt o Figueres tenien el 5% d'immigració, no hi havia robatoris?

Hem de començar a assumir que allò desconegut, allò exòtic, allò divers que conforma la nostra societat és un actiu i hem de saber aprofitar aquesta pluralitat en benefici del país, tant dels nouvinguts com de nosaltres mateixos. S'han d'adoptar actituds constructives de convivència, altrament estarem construïnt, entre tots plegats, un país de difícil harmonia. Per això aplaudeixo la oportunitat que se'ls hi dóna als immigrants, que normalment no poden votar a les eleccions, de poder-ho fer en els referèndums per a la independència de Catalunya. Una bona ocasió per explicar-los-hi el país on han escollit venir a treballar i una bona ocasió de fer-los partíceps dels nostres anhels.

El meu candidat

2010-02-16T18:07:00.005+01:00

Potser una mica massa aviat però la precampanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya ja ha començat. En alguns partits amb més força que altres, uns amb més empenta i altres més fatigats. El cas és que, en un context on per diferents motius es té una por notable a l'abstenció, aquestes eleccions esdevenen més importants del que ens podem pensar.

A Catalunya, després de trenta anys, ja sabem què és que governin gairebé tots els partits catalanistes. L'any 2003, quan es va fer el primer tripartit, no va guanyar cap programa electoral. L'argument principal va ser, pura i simplement, el canvi. Molt bé. Ja es va canviar i portem gairebé vuit anys de tripartit i ara es torna a parlar de canvi. Però un canvi pel canvi, personalment, penso que no porta enlloc, que, en política, l'alternància és positiva però ho és només si l'alternativa de govern és constructiva, té un programa, té unes idees, té un potencial humà capaç de portar endavant el país, precisament en un moment difícil des del punt de vista econòmic, social, dels valors, de referents i de líders.

Aquests darrers dos anys, per diferents raons, hem vist com s'han produït divisions dins els partits (de dretes i d'esquerres), hi ha hagut un moviment importantíssim, que encara dura, reclamanant i oganitzant consultes populars sobre la independència de Catalunya, hi ha hagut propostes arriscades i valentes de determinats Ajuntaments (l'oblidat món local!)... una sèrie d'elements rellevants per un país i que no es poden passar per alt. Alguna cosa es mou.

L'alcalde del meu poble, en Santi Vila, serà proclamat oficialment dissabte cap de llista de CiU a Girona. Després d'una ERC desinflada i descafeïnada, un Reagrupament que abans d'agrupar-se ja s'han escindit, després d'un PSC ancorat ja desacomplexadament a la servitud i interès del PSOE i després d'alternatives que no sembla que aportin idees clares i fermes per fer avançar Catalunya, definitivament, ara s'ha de fer un canvi real. El meu candidat és en Santi per la seva juventut, les seves conviccions, la seva preparació i la seva il·lusió. Virtuts que, possiblement, són les que ara li falta al país.

Alexandre Deulofeu

2010-02-01T23:20:00.003+01:00

Quan era petit, sentia de tant en tant per casa meva el nom d'Alexandre Deulofeu. No sabia qui era però algun cop el meu pare l'havia esmentat en converses amb gent gran on jo no estava inclòs, òbviament. Més tard, vaig associar aquest nom al d'un institut de Figueres. Concretament l'anomenava "el Deulofeu". I així va ser durant molts anys.

El pas del temps fa despertar la curiositat i l'interès per la història i els personatges que, per casualitat o per interès, et trobes en el lloc on vius, a llocs que visites o llocs on passes. Va ser fa pocs anys, per l'època universitària, quan vaig parar atenció a les referències que el meu pare feia sobre Aleandre Deulofeu. El personatge era excepcional: farmacèutic, republicà, ex-alcade de Figueres, justament en la difícil etapa de la Guerra Civil i autor de llibres sobre història i una teoria fonamental com és la matemàtica de la història. Una teoria sobre la història de la Humanitat. Una teoria construida des de la humilitat d'un despatxet de darrera una famàcia de Figueres però que el temps li ha donat la solidesa i la raó.

Un empordanès de soca-rel, que va viure uns anys forçosos a França i que va retornar a Figueres desenvolupant la seva professió de farmacèutic, compaginant-la amb la passió per la història. Sensacional. Deulofeu, de la mateixa manera que el meu avi Alfons Puig, amb qui era amic íntim, o el pintor Ramon Reig, conformaven una generació de gent culte que alternava la seva activitat professional amb alguna altra activitat. En el cas del meu avi, la música i, en el cas de Deulofeu, la història.

Potser per aquest fet d'activitat secundària, durant molt de temps, les teories de Deulofeu havien estat desprestigiades pels historiadors...potser perquè el que va escriure fa més de 60 anys, els podia deixar en evidència. Que un farmacèutic de poble pogués qüestionar grans doctrines històriques, no agradava. En qualsevol cas, Deulofeu edita una extensa obra fonamentada, pensada i documentada, fruit de molts anys d'estudi i reflexió que ha de merèixer el reconeixement d'un empordanès il·lustre.

Amb el llibre "La matemàtica de la història", on Juli Guitierrez fa un brillant resum de la teoria de Deulofeu, el seu avi, un pot adonar-se del que representa l'aportació que va fer i que malauradament no va tenir en ressó que mereixia...però encara hi som a temps.

La presidència de la UE

2010-01-10T09:42:00.005+01:00

La setmana passada, amb l'entrada de l'any 2010, va començar el periode de sis mesos de la presidència espanyola de la UE. El president Zapatero s'ha marcat com a repte d'aquesta presidència espanyola treure Europa de la crisi. Gairebé res. El fet positiu és que, finalment, Zapatero ha entès que la crisi econòmica és la prioritat que afecta no solsament Espanya sinó també Europa, però ja se sap que a l'inici d'any tot són bons propòsits. Veurem el que passa quan s'hagi de fer la valoració al juliol.

De moment, però, les garrotades a Zapatero li plouen de tota Europa i, mirat des de la distància, no és per menys. Espanya tindrà gairebé un 20% de taxa d'atur -el doble de la mitjana de la UE-, el comissari Almunia, que fins ara era el comissari d'afers econòmics i casualment del mateix partit que Zapatero, ha anat reiterant a les seves compereixences que Espanya seria l'últim país d'Europa a sortir de la recessió econòmica i, per si no fos poc, Zapatero no ha adoptat cap de les mesures que recomanava la mateixa UE per a fer front a la crisi. La conseqüència de tot això és que la premsa internacional i l'europea en particular no vegin Zapatero com el president òptim per treure Europa de la crisi i li hagin dedicat titulars que un sent vergonya aliena. Les promeses del president ja no només no ens les creiem els catalans sinó que ara no se les creu ni Europa.

No obstant, en aquesta ocasió comptem amb la figura adicional del president permanent de la UE, el belga van Rompuy. Personalment no és que m'inspiri massa confiança. És una persona amb bastant prestigi a Bèlgica ja que va aconseguir mantenir l'estabilitat institucional després de la greu crisi en la qual queien diferents governs i era impossible formar coalicions. Ell en va formar un d'estable i, quan començava a governar, se'l va escollir per aquest càrrec europeu. Segons vaig parlar amb un company d'aquell país, els belgues no estan massa conformes amb què la UE els hi hagi tret el seu president. Al marge d'això, van Rompuy ha de començar a fer les funcions que li han estat encomanades.

A la primera roda de premsa en la qual hi havia Zapatero, van Rompuy i Barroso, aquest darrer com a president de la Comissió, els hi van preguntar qui agafaria el telèfon en cas d'una crisi greu. Zapatero va dir que van Rompuy i van Rompuy va dir que agafarien l'auricular conjuntament ell i Zapatero.

No pot ser que dos dels tres màxims càrrecs de la UE es contradiguin en aquests punts fonamentals. Un dels grans successos del Tractat de Lisboa és, precisament, la creació de la figura del president estable de la UE i ell ho ha de saber. Als Estats membres els hi interessava un president de perfil baix i, a la primera roda de premsa, ja se n'han vist les primeres mostres. Quina absurditat és que agafaran el telèfon conjuntament? Un president ha de tenir la determinació de prendre les regnes de les situacions i liderar el projecte que representa. En el cas d'Europa tothom vol passar la patata calenta a l'altre.

Malament comença la presidència de la UE en aquest 2010.

Unitat, si us plau!

2009-12-21T13:19:00.003+01:00

Les reaccions després de la jornada de consultes populars del 13 de desembre pot fer desanimar i desil·lusionar a tantes persones que senten que hi ha quelcom que vull dins la societat civil catalana. És trist que les primeres reaccions després d'aquella jornada fossin de distanciament entre plataformes, de desavinences entre uns i altres i, en definitiva, de divisió.

Personalment penso que en alguns casos potser es vol córrer massa i és perillos jugar amb aquest tipus de consultes ja que per organitzar-la -i tenint en compte les precàries condicions amb les que es poden organitzar, sense publicitat ni recursos ni suport institucional- es requereix especialment més prudència, temps i bona organització que mai. No obstant això, em consta la gran quantitat de gent que ha dedicat temps, malsdecap i diner per tal que aquestes consultes poguéssin ser una realitat.

A partir d'ara s'haurà d'anar amb peus de plom per les properes consultes previstes al febrer i a l'abril. No podem caure en els mateixos errors i hem de ser conscients al lloc on ens trobem, encara a les beceroles i, sobretot, unitat. La unitat d'aquell 30 de setembre de 2005, la unitat de les editorials periodístiques catalanes, la unitat que fa il·lusionar a la gent és aquesta. La confrontació i el distanciament entre diferents tendències només ens pot portar al cansament, la falta d'autoestima i al fracàs.

Tots els colors del verd....

2009-12-10T19:26:00.003+01:00

Aprofitant el pont de la Puríssima he anat a fer una ruta pel nord de la península, concretament fins a Donosti. Donosti és una ciutat que sempre m'ha fascinat, sempre l'he mirada amb bons ulls (això ajuda molt). Potser el fet que un dels amics que m'estimo més se'n va fer fill adoptiu durant gairebé vuit anys, hi ha contribuit, però el fet és que, de tant en tant, m'agrada trepitjar terres guipuzcuanes per respirar aquell aire humit i fresc, contemplar el paissatge on veus reflectit, com cantava en Raimon, tots els colors del verd...

Hi he tornat després de tres anys i mig. Les coses en aquell país han canviat (també en el nostre) però la veritat és que he vist una Donosti resignada, cansada, diluida. La ciutat fa goig com sempre, amb el passeig de la Concha, l'Ajuntament amb un arbre enorme de Nadal, la part vella, les vistes des del Monte Igueldo, els edificis amb un aire parisenc i el Peine del Viento d'en Chillida que dóna la benvinguda a l'aire que entra a la ciutat. Pels carrers de la part vella, on entres i surts dels diferents bars, provant els "pinchos" característics de txaka, tigres i chistorras tot regat amb un bon txacolí, han desaparegut aquells cartells i pancartes que a vegades potser ens eren incòmodes pels que rebutgem rotudament qualsevol acció violenta. Sempre he defensar, però, el dret de reivindicació pacífica, (que és la majoria a Euskadi!!!) per sobre de l'anestèsia que els hi agrada aplicar a alguns.

No dissertaré sobre la siuació al País Basc, bàsicament per dos motius: primer perquè la situació és molt complexe des de fa molt anys i segon perquè parteixo de la base que, per poder-ne parlar amb coneixement de causa, hauria d'haver-m'hi introduït més que no pas un cap de setmana llarg. Possiblement, però, són falsos moltes de les coses que es diuen sobre aquest tros de país: no vaig veure cap cotxe ni contenidor cremat, vaig veure en canvi gent que entre ells parlaven euskera, em vaig trobar a gent amable i oberta que s'oferia a ajudar-te quan miraves el nom del carrer, ...

El dilluns vaig marxar de Donosti una altra vegada i, una altra vegada em vaig repetir que aquesta ciutat m'agrada.

Nous lideratges

2009-11-20T18:12:00.004+01:00

Una vegada ratificat pels 27 estats de la UE el Tractat de Lisboa, el tractat que donarà un impuls importantíssim a la UE, quan es desencallava una mica l'esperança europeista i l'aposta comunitària, torna a caure un altre gerro d'aigua gelada sobre la testa dels que volem que el sentiment europeista esdevingui normal i es consolidi.

El Tracta de Lisboa, entre moltes altres coses, preveu finalment un president estable de la Unió. Kissinger deia que quan havia de parlar amb Europa mai sabia a quin telèfon trucar, de fet, cada sis mesos la UE tenia un president diferent. Això el nou tractat ho elimina i preveu que la UE tingui un president estable pel periode de 2 anys i mig.

Paral·lelament, també incorpora una figura que no és cent per cent nova però que també aporta a la UE un segon lideratge, una segona referència en determinats aspectes i li dóna projecció internacional. És la figura del comissari d'afers exteriors que, a la vegada, és vicepresident de la comissió. En definitiva, el que fins ara era Javier Solana però amb més influència representativa exterior i més coordinació amb la Comissió.

La finalitat de crear aquestes dues figures institucionals, donaven a la UE estabilitat i entitat davant de tercers i davant dels propis europeus. A partir d'ara la UE tindrà una cara, una referència. A vegades, els ciutadans necessitem un lideratge ferm que ens faci sentir orgullosos de la nostra pàtria, del nostre poble, que ens il·lusioni amb un projecte....amb l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa, la UE passava a poder-se dotar d'aquesta referència i aquest lideratge.

El líder escollit com a President de la UE és l'actual primer ministre belga Herman van Rompuy. Diuen que en el seu país és un polític de gran prestigi però el cert és que la resta d'Europa poc sabem de la seva trajectòria. El mateix passa amb l'elecció com a alta representant de la política exterior de la UE de la britànica Catherine Ashton. No dubto de la seva competència i, possiblement són dos gran polítics. Sincerament, ho desconec, però el que és claríssim és que aquests dos càrrecs havien de ser per a persones de gran prestigi, grans líders que engresquéssin els milers i milers d'europeus que comencen a veure les institucions comunitàries amb certa incredulitat.

Una vegada més, els caps d'Estat i de govern dels paísos de la UE han perdut aquesta gran ocasió per a impulsar una UE forta políticament. Confiem que aquests dos nous lideratges tinguin la suficient habilitat i atreviment per fer despertar la UE d'aquesta letàrgia de fa uns quants anys.

Tornar al Palau

2009-11-06T17:47:00.004+01:00

Dimecres passat vaig assistir a un concert d'un pianista italià, Ludovico Einaudi, al Palau de la Música Catalana. El concert va ser excepcional. Una mescla de les melodies clàssiques pròpies del mateix Chopin acompanyades del ritme d'un instrument tradicional italià, la tamorra, un punt suau, subtil, d'electrònica, una guitarra acústica, i un reforçament de violoncel i violí, van fer vibrar el públic que emplenávem aquell vespre el palau. Era la primera vegada que anava al Palau després de tot l'escàndol. Quina llàstima, quina tristor, vaig pensar. Tenim un escenari excepcional, que ens dóna personalitat, caràcter, identitat i prestigi. Ho hem tingut i ho tenim i ara més que mai, no ho hem de deixar perdre.

És cert que el país no està passant pel seu millor moment. És òbvi. No obstant, no hem d'abaixar el cap, al contrari. Algú va dir que allò important no és el que et passa a la vida sinó com reacciones davant el que et passa. Ara doncs és el moment de demostrar que sóm un país seriós, modern i honest. No importa si aquí hi ha oasi o no. Aquest és un debat que només interessa a uns quants i, com deia el President Pujol, això no serveix per a res.

Hem encaixat dos cops forts amb el cas Palau que he fet referència i amb els casos de corrupció a l'Ajuntament de Santa Coloma. La moral del país, la confiança amb les institucions i l'autoestima col·lectiva se'n poden ressentir però no ens ho podem permetre. Hem de votar, votar massivament per tal de demostrar a tothom, (polítics, empresaris, veïns, companys, companyes, institucions, Estats d'arreu, etc.) que som un poble que no ens quedem indiferents davant de situacions com les que estem vivint. Hem de votar i convençuts perquè d'aquesta manera, podem canviar allò que no funciona i tal vegada tornar a anar al Palau i disfrutar de la música que hi sona.

Per dignitat

2009-09-25T18:45:00.002+02:00

Només cinc pinzellades d'actualitat en el nostre país i a España, escollides intencionadament però reals:

1) cas de transfuguisme a l'Ajuntament de Benidorm. El PSOE, juntament amb la mare de Leire Pajín, principals beneficiats que el regidor del PP canvi de jaqueta i faci possible el canvi d'alcalde a aquesta ciutat. El pacte antitrànsfugues queda absolutament silenciat i el PSOE dóna suport a aquest canvi de govern. Ara diuen que la mare de la Sra. Pajín renuncia a ser la segona tinent d'alcalde però no renúncia a ser regidora de cultura.

2) Han aparegut uns informes sobre l'enrrabessat cas del PP de València en el qual es diu que el partit pagava diner negre els seus actes. La direcció del PP diu que són informes que ha manipulat el PSOE i el Ministre Rubalcaba.

3) El cas Millet. Ja s'han escrit moltes pàgines i articles sobre aquest escàndol i cada dia apareixen més detalls i dades. Ara, després de la confessió, el Sr. Millet no vol retornar la Creu de Sant Jordi.

4) Es reconeix obertament que un percentatge d'informes externs encarregats per la Generalitat a tercers, eren inútils.

5) L'episodi més surrealista viscut a Can Barça. Després del robatori de l'ordinador del President Laporta, ara es descobreix la trama d'espionatge de 4 dels seus vicepresidents, algun dels quals aspirant a ser el seu delfí.

La pregunta a tot això és: algú pensa dimitir en aquest país? Bé, Fèlix Millet ha dimitit, sí, però no vol retornar la Creu de Sant Jordi. Flac favor al país i al prestigi d'aquesta condecoració. El POSE es rendeix als interessos familiars de la seva secretària d'organització i trenca a la lleugera un cas de transfuguisme com una casa de pagès. El PP s'escuda dels informes apareguts on diu que evadien impostos, dient que el Ministre d'Interior utilitza la policia per manipular i perjudicar el seu partit. Es dóna a conèixer que s'hand estinat una qantitat de diners important per informes que no han servit exacftament per res. I, finalment, s'espia a quatre directius d'un dels clubs més importants del món, surt a la llum pública i no passa res. De veritat m'estan dient que els protagonistes i responsables de totes aquestes històries es quedaran tots tranquil·lament en els seus llocs? Però quina manera és aquesta de tenir tant poc respecte pel servei públic, pels béns públics.

Possiblement d'una forma ingènua, però sóc dels que creu en les institucions (siguin públiques, privades o semipúbliques) malgrat qui les gestiona. Les instituicions d'un país són quelcom molt més important que les persones que hi estan al capdavant. Ara bé, m'agradaria que, de tant en tant, els seus responsables estiguessin a l'altura de la institució i assumisin les seves responsabilitats. Ni que sigui per la dignitat i la higiene del país.

El President no és d'Arenys

2009-09-14T13:51:00.003+02:00

Em van sorprendre i preocupar les declaracions del President Montilla quan se li va preguntar sobre la consulta sobre la independència de Catalunya celebrada ahir a Arenys de Munt. No és cap secret que Montilla no és independentista, -ni ell ni el seu partit- i, per tant, no m'esperava cap proclama a la il·lusió ni un encoratjament nacional. Ara bé, la resposta, com he dit, em va sorprendre quan la primera argumentació del President va ser que ell no era d'Arenys i que, per tant, no votaria.

Imagino que Montilla va oblidar un petit detall que és que ell és president de tot Catalunya i, òbviament no pot votar a Arenys, però diguem que el que es votava ahir tenia quelcom a veure amb el país que representa.

A voltes un sent certa perplexitat quan veu ben patent que es perd aquell sentit de país que algun dia vàrem tenir. Un president de Catalunya no es pot quedar al marge quan li pregunten per una consulta democràtica sobre el dret a l'autoderminació, a la independència del seu país. El nostre president es va escudar dient que ell no era d'Arenys i que no ho podia votar. Doncs no era això, President, no era això. El Sr. Montilla és president de Catalunya i això vol dir que també ho és a Arenys i als seixanta municipis que ja han demanat fer la consulta. Si el Sr. Montilla només vol opinar dels municipis que són afins al seu partit, ha entès malament el que significa el càrrec que ocupa.

El President de la Generalitat s'ha de mullar defensant els interessos de Catalunya i això, dia sí i dia també, entra en contradicció amb les pautes establertes per la direcció estatal del seu partit. Segurament per aquest motiu va donar llargues, intentant evadir la pregunta. Ja ho diuen els castellans: "ojos que no ven, corazón que no siente" però....

Estiu a Nova York

2009-08-23T18:22:00.003+02:00

Aprofitant les vacances estieunques he tingut la oportunitat de viatjat a Nova York. Corria el risc de caure en la decepció al visitar una de les ciutats que ens els darrers anys havia idealitzat. Nova York no et deixa indiferent i, en el meu cas com en tanta altra gent, me fascinat.

El contrast entre el pulmó verd de Central Park amb els gratacels de Manhattan, entre el luxe de la Fifth Avenue amb el carrerons del Bronx. Tòpics a part, que en aquest cas es compleixen, de Nova York sorprèn l'amabilitat dels seus ciutadans, la seva activitat, la importància del treball (sinó no tenen suficient poder adquisitiu per poder-se pagar el lloguer altíssim de Nova York, la sanitat, l'educació,...), la seguretat amb la que et passeges tant pel Harlem com per Manhattan, el mal estat de l'esfalt dels carrers, la pràctica inexistècia d'un cotxe petit, el bon nom i prestigi que tenen policies i bombers, ...

Nova York no para, no dorm mai, com diu la cançó, i no et fa adormir. Les vistes de Manhattan des del barri de Brooklyn són inoblidables, descobrir passejant pels carrers del West side o Chelsea els marcs de pel·lícules de Woody Allen o de la pròpia West Side Story fan de Nova York un referent que, a més, és una ciutat capital, un altre concepte de metròpolis que té poc a veure amb París oRoma potser més tradicionals, capitals precioses però amb més història i tradició. Nova York, sense ser la capital dels Estats Units esdevé un centre de referència a nivell econòmic (malgrat la crisi econòmica, ningú dubta del lideratge de Wall Street), a nivell cultural (MoMA, Metropolitant, musicals de Broodway, Carnegie Hall, Lincln Center...) i a nivell arquitectònic o urbanític.

En aquests darrers anys ha estat de moda criticar els Estats Units (a vegades sense fonament, altres vegades sense diferenciar el país del governant) deixeu-me fer una defensa d'aquest país que, sovint paga la impopularitat de ser el motor del món però que, a part de ser-ho, és el mirall de tanta gent sense que ells mateixos ho sapiguen.

No em facin riure

2009-07-22T16:17:00.005+02:00

És molt bona la polèmica que ha sorgit aquests dies sobre la visita del ministre Moratinos a Gibraltar. Boníssim. El ministre va anar al "Peñón" per a participar al Foro de Diàleg i va ser el primer cop en 300 anys que una autoritat espanyola trepitjava Gibraltar. El millor de tot és la reacció del PP davant d'aquests fets. Han posat el crit al cel perquè Gibraltar és espanyol i anar-hi sense reclamar la sobirania d'aquest trosset de territori és una "traició" a la pàtria. Realment excepcional.

Al segle XXI encara hi ha una part (no sé si gran o petita, però el PP no és precisament un partit minoritari a Espanya) que està per reclamar i reivindicar la sobirania d'un terreny de 7 Km2 i 28.000 habitats (segons wikipedia). Realment sorprenent.

De totes maneres, per fer més ridícula la situació i davant les acusacions de poc patriotisme que han atzibat els del PP al ministre Moratinos, aquest ha contestat que els espanyols han de tenir paciència per recuperar Gibraltar. O sigui que tots tranquils, que al final, tard o d'hora, Gibraltar serà espanyol. Menys mal, la veritat és que m'ha tret un pes de sobre. Ja fa massa anys que trobem a faltar aquest terreny i sentim un buit dins nostre. De totes maneres, no sé quina paciència han de tenir. Si el govern espanyol estira massa de la corda, el Regne Unit pot recórrer a la UE i ja tindrem el conflicte diplomàtic encès. Imagino que tots plegats, uns i altres, no ho faran, però serien capaços.

Tot plegat és lamentable. El més greu és que ells parlen seriosament d'aquestes coses, s'ho creuen! Em recorda amb l'episodi de l'illa de Perejil. Com deia en Basté en el seu dia: aquí només falta la trompeta i la cabra.

El millor finançament?

2009-07-14T13:04:00.004+02:00

Finalment, amb un any de retard, tenim un nou finançament. He criticat i denunciat algunes vegades des d'aquest bloc l'incompliment del govern espanyol sobre aquest tema, bàsicament amb el el termini que fixa l'Estatut. Ara sembla que ja el tenim al sac i ben lligat, però el consens entre els partits catalans no hi és. N'hi ha que estan molt satisfets, alguns exultants, altres descontents i n'hi ha d'indignats. Sincerament, jo no en sé prou ni d'economia ni d'interpretacions de models de finançament entre comunitats autònomes. No sé si compleix amb el que diu l'Estatut o ho deixa d'aquella manera ambigua que, en el moment de la veritat, és a dir, quan ens hagin de retornar els diners (no oblidem que estem parlant de diners que surten de Catalunya i ens dóna i administra Madrid) faran un joc de mans clàssic en el que les xifres seran diferents de les que ara ens diuen. No ho sé, però jo, d'entrada, permeteu que no me'n refii d'un govern que ens ha aixecat la camisa reiteradament.

Aquesta negociació, com la del propi Estatut, ha estat llarga, feixuga i cansada. No només pels actors que l'han protagonitzada sinó també pels ciutadans que ja en començàvem a tenir-ne la pipa plena de tot plegat. Finalment, un any després del que fixava la llei i un any abans de les properes eleccions, ja tenim finançament. Comença la maquinària electoral en tota la seva essència. Uns, tenen un any per explicar que ha estat un magnific acord per Catalunya, i altres per demostrar que s'hauria pogut fer més i que no compleix l'Estatut. Jo, davant el dubte, aposto pel concert econòmic on les coses són més clares i transparents, on no es deixa lloc al ball de xifres ni criteris ambigus que fixa el ministre d'economia de torn que només fan que confondre i marejar als ciutadans. Estic convençut que la majoria dels catalans estarien d'acord a què el millor finançament per a Catalunya seria el concert econòmic. És clar que sempre pot venir el Tribunal Constitucional i carregar-s'ho tot.

Il Paradiso dei Calzini (Vinicio Capossela)

2009-07-08T13:40:00.002+02:00

Dove vanno a finire i calzini
quando perdono i loro vicini
dove vanno a finire beati
i perduti con quelli spaiati
quelli a righe mischiati con quelli a pois
dove vanno nessuno lo sa
Dove va chi rimane smarrito
in un’alba d’albergo scordato
chi è restato impigliato in un letto
chi ha trovato richiuso il cassetto
chi si butta alla cieca nel mucchio
della biancheriadove va chi ha smarrito la via
Nel paradiso dei calzini
si ritrovano tutti vicinine
l paradiso dei calzini..
Chi non ha mai trovato il compagno
fabbricato soltanto nel sogno
chi si è lasciato cadere sul fondo
chi non ha mai trovato il ritorno
chi ha inseguito testardo un rattoppo
chi si è fatto trovare sul fatto
chi ha abusato di napisan o di cloritina
chi si è sfatto con la candeggina
Nel paradiso dei calzini..nel paradiso dei calzini
non c’è pena se non sei con me
Dov’è andato a finire il tuo amore
quando si è perso lontano dal mio
dov’è andato a finire nessuno lo sa
ma di certo si troverà là..
Nel paradiso dei calzini
si ritrovano uniti e vicinin
el paradiso dei calzini
non c’è pena se non sei con me
non c’è pena se non sei con me

Sobre la lleialtat als colors

2009-06-09T12:01:00.004+02:00

Estem en temporada de fitxatges d'esportistes, el mercat de jugadors, es diu. L'arribada de Florentino Pérez a la presidència del Madrid sembla que fa estar atemorits a la resta de clubs europeus que poden veure marxar alguna de les seves estrelles o poden quedar-se en el camí de la subasta per comprar-les. Se sap que hi ha aquest mercat, al marge dels colors, de les ciutats i dels clubs. Es paguen quantitats immorals per esportistes. Però ara no volia reflexionar sobre la moralitat o no de pagar milions i milions d'euros per portar esportistes a jugar a un club.

M'ha sorprès la demanda que ha presentat o presentarà el jugador del Juventut, Ricky Rubio, contra el seu propi club. És vox populi que la major part de jugadors estrangers que aterren a un club d'aquí, no tanquen la porta a un futur a poder jugar a l'equip rival. De casos, tants com vulgueu. Els esportistes d'elit son professionals i, en definitiva, van on els paguen més, on els interessa. Fins a cert punt és normal i comprensible. Ara bé, la cosa cambia quan surts de la pedrera.

El Juventut de Badalona és un club de bàsquet que des de fa anys ha fet una aposta indiscutible i lloable per formar joves jugadors de bàsquet a Catalunya: els germans Jofresa, Villacampa, Margall, Raúl López, Rudy Fernández, el mateix Ricky Rubio, grans jugadors de la història del bàsquet català i de l'Estat espanyol han sorgit dels equips inferiors del Joventut de Badalona. Tots aquests jugadors tenen el dret a anar-se a buscar la vida a altres clubs i, encara amb més motiu, si poden fer el salt a la NBA. Ara bé, arribar al punt de demandar el club que ha apostat per tu quan no eres ningú en el món de l'esport, que t'ha donat la oportunitat de debutar amb 16 anys a l'ACB, és com a mínim qüestionable. És normal i lògic l'interès que pot tenir un jugador a anar a jugar a la NBA, però això no justifica optar per aquesta via quan, segurament, amb la negociació s'hagués arribat a un acord.

No entro en el contingut de les pretensions del jugador ni en el contracte, que desconec, però em sembla poc ètic demandar al club on t'has fet jugador i professional, el mateix club que t'ha donat la oportunitat de jugar a la NBA.

En aquesta època que el món de l'esport es mou per diners, seria bo aixecar una veu a favor dels clubs que aposten per la pedrera, per la lleialtat a un club i a uns colors. Els que siguin, blanc, blau-grana, verd-i-negre o blanc-i-blau, però crec que s'ha de donar suport a aquestes entitats que aporten una part dels seus recursos a formar jugadors per tal que el dia de demà siguin l'elit esportiva del país.

Què passaria sense la UE?

2009-05-20T22:00:00.005+02:00

Avui a mitjanit començarà la campanya electoral per a les eleccions europees. Si ara féssim una enquesta ràpida sobre qui son els candidats catalans que es presenten en aquestes eleccions, el resultat seria que la immensa majoria dels catalns i catalanes no sabrien qui es presenta. Tant de bo vagi errat, sincerament, tant de bo. Però em temo que la trascendènca que s'està donant d'aquests comicis ja sigui des dels mitjans de comunicació, com de les pròpies institucions europees com des dels mateixos partits, és molt minsa. A més, les declaracions que es començen a creuar tímidament algun dels candidats gira sobre temes que no són estrictament europeus i això no ajuda a apropar la UE als ciutadans, més aviat al contrari.

Escric aquestes línies després d'haver vist un fragment d'entrevista a l'ex-president de la Generalitat Pujol, en el que ell mateix feia un titular, però que és molt gràfic i claríssim. Deia: "Sense l'Euro, la crisi que estem patint seria encara molt més forta i greu". Totalment d'acord. Algú ha pensat un moment què passaria si haguéssim hagut d'afrontar una crisi global tenint com a moneda la pesseta? És en aquests casos on es veu més clarament la necessitat d'una política europea unida, coordinada i sense escletxes. Ara donem moltes coses per descomptades (l'Euro mateix) però també les beques Erasmus, el comerç sense aduanes, el viatjat per tota la UE amb tant sols el DNI, el poder treballar pels països europeus sense traves (amb algunes excepcions d'Estats acabats d'entrar), etc. Fites que fa vint anys eren impensables, ara, gràcies a la UE, al projecte de la UE, és possible. A vegades un pensa que la crisi actual de confinaça amb les institucions europees ha estat causat pel seu propi èxit. S'han assolit tan ràpid certs drets i avantatges pels ciutadans que els hem donat per suposats sense reconèixer qui ho ha aconseguit.

No despreciem el projecte europeu. Catalunya no es pot permetre donar l'esquena a un projecte global, necessari, vital per un futur on encara quedent pendents tantes i tantes coses per fer. Hem de ser-hi presents i, de moment el que ara els catalans hem de fer és anar a votar el dia 7 de juny i anar a votar un cantidat que representi, defensi i faci sentir la Catalunya europea, moderna i pròspera que és.

7 de Juny 2009

2009-04-18T09:18:00.004+02:00

El proper 7 de juny se celebraran les eleccions al parlament europeu. Sóc conscient que, per diferents raons, aquestes eleccions no apassionen a la majoria de ciutadans d'aquest país però no per aquest motiu deixen de ser importantíssimes i clau.

En altres ocasions, des d'aquest blog, ja he fet una defensa afèrrima sobre la idea i el projecte europeu. Òbviament hi ha moltíssims aspectes que es poden i s'han de millorar i són criticables, però això no és incompatible en què la pròpia idea de la Unió Europea s'hagi de preservar i s'hagi de treballar per tal que sigui forta, consistent i útil per als seus ciutadans.

L'últim eurobaròmetre diu que es preveu una participació a les eleccions al Parlament europeu d'aproximadament un 35% i, en el cas d'Espanya encara baixava més la participació fins a un 27%. Ho hem d'evitar.

En part, si l'idea de l'UE no ha quallat dins la societat ha estat per molts factors però els principals responsables han estat i són els propis governs dels Estats membres els quals no es prenen seriosament les institucions europees, precisament perquè hi ha aquesta abstenció brutal quan es tracta d'escullir els representants a Europa. La millor manera per tal que els propis Estats s'impliquin a Europa i es facin polítiques comunitàries més serioses és que la participació dels ciutadans sigui molt alta. Aquesta és la millor arma i instrument per a demostrar que Europa ens importa, per deixar constància, tant aquí com allà, que el nostre país s'implica en el projecte europeu.

El fet de tenir una circumscripció única no ens ajuda del tot i, per tant comporta encara un sobreesforç per tal de poder obtenir representació des de Catalunya, però això és un altre tema que ara ens portaria una explicació més llarga.

Per tant, el dia 7 de juny és importantíssim que la gent vagi a votar a les eleccions al Parlament Europeu. La particpació ha de ser la més alta possible per tal que la legitimitat d'aquest parlament sigui més reforçada, un parlament amb cada vegada més poder de decisió i que, finalment, els governs europeus s'impliquin més seriosament al projecte europeu que en el seu dia van dissenyar Monnet, Schuman i Adenauer i van continuar Miterrand, Kohl i Delors.

Fer obrir els ulls

2009-04-01T19:50:00.008+02:00

Hi ha moments en els quals necessites que et facin obrir els ulls i t'ensenyin la realitat, com aquella famosa escena de Matrix en la qual has d'escullir la pastilla vermella o la blava. Aquesta va ser la sensació que vaig tenir després del sopar-col·loqui organitzat per l'Àgora d'Inicitives Catalanes, que va comptar amb la presència de la Patrícia Gabancho.

Fets com el finançament, transferències de competències, duplicitat de funcionaris estatals, la gestió de l'aeroport del Prat, les pressions que reben certs sectors socialistes catalans i la renúncia directa a la defensa dels drets de Catalunya, les polítiques lingüístiques de certs mitjans de comunicació, les campanyes anticatalanes que circulen arreu de l'Estat espanyol, la mediocritat acadèmica de certs polítics amb importants responsabilitats....això és la realitat i els catalans ho hem de saber.

Patricia Gabancho, qui ha publicat nombroses obres relacionades amb la cultura catalana i els drets dels catalans, és de llenguatge directe i clar, diu veritats sense embuts i això s'agraeix. Ës un dels personatges que el país necessita.

Després de la xerrada amb l'escriptora, un té unes ganes irrefrenables de cridar als quatre vents certs fets que posen en evidència el tracte de menypreu que pateix Catalunya des de fa bastants anys.

Recomano absolutament l'últim llibre de l'autora, Crònica de la independència, on després del pesismisme en el qual es podia caure després de llegir el cru anàlisi sobre el futur de la llengua i la cultura catalanes, aquesta vegada descriu com seria l'any 2037 un Estat català, independent. Un cop llegit el llibre, el sentiment és positiu, optimista i, encara que molts no s'ho puguin pensar, també és realista. De fet, és curiós el fet que el llibre s'hagi classificat a les llibreries com a obra de no ficció.
Malgrat els temps actuals, de confusió, d'anestèsia, convé ressituar les idees i fer recuperar la il·lusió per tal d'imaginar un futur esperançador com el que descriu Gabancho en el seu llibre, perquè un se n'adona que, tot plegat, res és impossible. Només ens ho hem de proposar.

De què anava la manifestació?

2009-03-20T20:32:00.003+01:00

Aquesta ha estat una setmana estranya. Si més no, agitada. Manifestacions, violència, reivindicacions, vagues, estudiants tancats, estudiants desallotjats, estudiants estomacats, periodistes igualment estomacats,... Afortunadament, en el nostre país, no estem massa acostumats a viure aquestes actuacions policials. Veient-ho per televisió, la veritat és que impressionen i fa recordar aquelles imatges, amb color una mica cremat, de principis dels 70, quan "els grisos" perseguien a ciutadans que es manifestaven per la llibertat i la democràcia. crec que a la mateixa Plaça Universitat.

Ara les raons i el context no tenen res a veure i seria una error comparar-ho, però no recordo haver vist, des que tinc us de raó, una càrrega policial a Barcelona com la del dimecres passat.

Independentment d'això, hi ha un fet que no acabo d'entendre i, sincerament, em va incomodar. Què hi feien les estelades a la manifestació? Si no vaig errat, la reivindicació dels estudiants es basava en la oposició al pla de Bolonya que no té res a veure amb la defensa de la sobirania i la nació catalanes. Sovint tendim a barrejar les coses i, amb certes actutuds, el que es fa és desprestigiar símbols que representen una col·lectivitat que en aquest cas no és, precisament, la de l'oposició al pla Bolonya.

Sóc conscient que allò realment important dels fets de les manifestacions de dimecres no és la presència desubicada de senyeres i estalades, sinó que els fets greus i sobre els que cal investigar i reflaxionar tots plegats és la violència d'uns i altres. Sempre seré un defensor de les reivindicacions de causes nobles, segurament amb estil divers del que han fet els estudiants, però prefereixo això que l'absoluta passivitat i idiferència d'altres. Dic això amb el convenciment que, tot i amb els seus defectes, el pla Bolonya no és una mala idea. Conec més d'una i dos i tres persones de la meva promoció de la universitat que varen anar d'Erasmus i van haver d'allargar un any més de carrera perquè no els hi convalidaven l'any d'estudis a l'estranger. No hi ha cap pla, cap sistema perfecte, tots tenen els seus avantatges i els seus inconvenients i s'ha de debatre per tal de valorar si val la pena o no. A cops de porra o amb tancades universitàries no s'arriva enlloc. Es volia parlar de l'educació universitària i s'ha acabat parlant sobre la proporcionalitat de la violència de la policia. Així doncs, potser hi ha hagut varies coses que han fallat, tant d'un costat com de l'altre.

Manel

2009-03-13T16:24:00.004+01:00

Tot no està perdut. L'altre dia un dels grups que semblava que, després de bastant anys, havien arribat a consolidar-se, els Whyskin's, anuncien la seva separació. Whyskin's és un grup el qual no havia fet mai gaire cas fins fa aproximadament un parell d'anys. Em semblava un grup que, dins el seu estil, molt pop, era digne de portar arreu del món la nostra música que es feia a casa nostra.

Era una mostra més de l'evolució de la corrent del rock en català. Un rock en català que havia començat amb les melodies i ritmes senzills però eficaços dels primers anys de Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau, Lax'n'busto o Els Pets, entre altres.

Whyskin's pertanyia la segona generació del rock català; grups que han hagut de viure amb la llosa de l'èxit del pare. No obstant, els Whyskin's, igual que els Gossos, van saber sobreposar-se i persistir fins assolir un nivell altíssim en els seus dos darrers discs, Souvenirs i Reus, París, Londres.

Doncs això, un cop aquests grups van plegant, un pensa que la musica moderna en català s'acaba, que queda limitada a simples tendències minoritàries, de música alternativa i que es va arraconant cada vegada més. Però aquelles coses del destí, dos dies més tard de l'anunci de separació dels Whyskin's, per casualitat, vaig poder assistir a un concert a La Pedrera dels Manel. Un grup de Barcelona que fa mesos que la gent en parla i, realment, em van deixar fascinat. Cançons amb lletres senzilles a simple vista però carregades d'ironia, quotidianitat i humor, ritmes lents i ritmes ballables, un grup on cadascú dels seus membres et sorprèn tocant diferents instruments (alguns de realment originals) que van fer que la gent que omplia l'auditori de la casa Milà disfrutés de la seva música, dels seus versets i amb les seves cançons. Un grup com Manel apareix quan més un necessita la música del nostre país. Esperem més grups així!

Galícia i Euskadi

2009-03-02T19:55:00.006+01:00

Després de conèixer els resultats de les eleccions gallegues i basques celebrades ahir, m'agradaria fer unes reflexions en veu alta.

Pel que fa a Galícia, queda patent que el poder del PP en aquesta terra és abassegador. Possiblement, l'espurna d'il·lusió que va comprotar el canvi de govern ara fa 4 anys s'ha vist totalment esborrada per la ineficàcia i la mediocritat dels seus líders, amb cotxes de luxe, despatxos reformats que costaven un despropòsit i un augment de les conselleries només justificat pel fet que hi havia més partits per a repartir el pastís. Ho dic des de fora, sense viure la realitat gallega però coneixent comentaris de gallacs que s'han confirmat un cop vistos els resultats electorals. Llàstima. Torna la majoria absoluta, les mans lliures per fer i desfer però potser PSEO i BNG no han sabut estar a l'altura.

Al País Basc la situació encara és més complexe (al País Basc tot és més complexe). En primer lloc cal reafirmar que Ibarretxe, de nou, ha guanyat les eleccions. Ara sembla que allò important no és ser el guanyador de les eleccions, sinó que allò del que parla la gent és si es tenen prou suports per formar govern. No trobo just que els titulars dels diaris facin referència a la oportunitat del canvi i no facin referència a la victòria del PNB.

Dit això, la situació encara es complica més quan 100.000 vots es deixen sense representació ni veu democràtica. Tots sabem que és un tema complicat però em dóna la sensació que certs partits ha tirat pel boc gros. Aquest matí sentia a la ràdio que si aquests 100.000 vots haguessin estat vàlids, el PSOE i el PP no sumerien, precisament els partits que els han ilegalitzat.

En tot cas, qui sap com evolucionaran les coses, però un govern basc amb PSOE, PP i l'UPD de Rosa Díez, no crec que representi precisament, com diuen els polítics, "la voluntat de la societat basca".

Cal reaccionar

2009-02-20T18:38:00.004+01:00

L'altre dia vaig poder assitir a l'obre "L'inspector" que s'està representant en el Teatre Nacional de Catalunya. De tant en tant m'agrada anar a veure alguna obra al TNC. És un teatre que van inaugurar quan jo devia tenir uns 15 anys i recordo la primera representació que vaig anar a veure-hi: La Gavina de Txèkhov. Trobo el programa i veig el repertori conformat per actors de la talla de Pere Arquillué, Anna Maria Barbany, Joan Borràs, Núria Espert, Josep Maria Flotats, Ariadna Gil, Ramon Madaula, i Josep Maria Pou. quin repertori!!

El fet de tenir un teatre nacional català, sempre ho he trobat un motiu d'orgull per el país. Potser és una tonteria per a molts, però a mi m'agrada tenir el nostre teatre nacional, la nostra ràdio nacional, la nostra televisió nacional, himne, bandera i diada, malgrat el que diguin certs magistrats.

Doncs bé, "L'inspector", obra de Gógol escrita en la primera meitat del segle XIX, malauradament és vigent en els nostres dies.

En primer lloc, cal situar-nos en el context d'un comèdia. Si ens ho mirem amb ulls seriosos i sense sentit de l'humor, el que succeeix a l'obra no fa ni gota de gràcia. Ara bé, amb l'exegeració mostrada pels actors -Lluís Soler com a protagonista borda el paper d'alcalde del poble- aconsegueix arrencar els somriure dels espectadors constantment.

No explicaré l'obra, però no desvetllo res si dic que aquesta comèdia tracta de la corrupció, de mantenir-se al poder sigui quin sigui el preu. Em sembla que em sona d'alguna cosa això. Gógol ho va denunciar fa més de 150 anys i el tzar li va fer abandonar Rússia.

Ara, hi ha corrupció en el poder, es denuncia als mitjans i a tribunals (que, sigui dit de passada, a vegades lamentablement es confonen i es barregen), ningú dimiteix i tothom ho sap. Ara bé, el fet que se sàpiga i que surti a la llum és bo, democràtic i senyal de transparència, però això sol no serveix per a res. Per tal que el país demostri la seva maduresa democràtica cal la reacció de la gent i de la societat.

No ens desanimem

2009-02-17T21:29:00.002+01:00

A vegades un sent la necessitat de deixar-se portar per la corrent i afegir-se a aquell grup de persones, la majoria sensates, que un cop acaben de llegir el diari o escolten la ràdio o veuen el telenotícies, acaben dient "ja s'ho faran! Tots son una colla de ximples!". A voltes un sent la necessitat d'acabar dient això, però vull fer un últim esforç per resistir-me a caure en aquesta temptació.

Sempre he estat un gran defensor de la política, la política com a mitjà de servir als interessos comuns de ciutat, de país, de nació, d'estat o de continent. Crec que potser ja ho he escrit en algun altre post. En qualsevol cas, els ciutadans necessitem la política per tal que hi hagi un cert ordre i que les coses funcionin.

De totes maneres, aquest servei noble, lloable i imprescindible per als ciutadans, a vegades es veu embrutit amb els escàndols de corrupció de representants del poble, maniobres d'espoinatge pròpies de novela policíaca dins un partit amb l'únic objectiu de trepitjar al rival per tenir més poder, imatges poc democràtiques com les activitats lúdiques conjuntes entre el ministre de justícia amb el jutge que inistrueix la causa contra militants del partit de l'oposició, etc. Ja n'hi ha prou!

Parlant amb termes informàtics, s'hauria de fer un "reset", reiniciem, tornem a començar i recuperem una cosa que en política sembla que s'ha perdut: els valors.

El valor de la democràcia, consistent en allò de la separació de poders en què el parlament escollit pels ciutadans es limita a fer lleis, el govern aplica aquestes lleis i les fa complir i els jutges les interpreten amb independència. Ara sembla que tot es barreja i ningú fa el que li pertoca: el parlament s'ha convertit en mítings dels polítics amb aplaudiments i escridessades incloses, el govern no compleix ni fa complir una norma com l'estatut de Catalunya i els jutges fan interpretacions polítiques que no els hi correspon.

No ens desanimem. Tot no està perdut. Simplement hem de recuperar la il·lusió i l'esperança que el país sigui una mica millor.

El català a Europa

2009-01-27T20:17:00.002+01:00

Ahir el vespre l'actual president del Parlament Europeu, Sr. Pöttering, va fer una conferència col·loqui a Barcelona. Entre altres coses, es va tractar el tema del reconeixement del català a la cambra europea.

El president Pöttering, amb un criteri lògic (encara que no comprateixo), va dir que no podem pretendre que el català sigui oficial en una institució on hi ha 23 llengues recongudes, quan dins les Corts del mateix Estat espanyol no es reconeix el català. No culpem a Europa d'allò que no té la culpa.

És cert, que al marge d'aquesta reflexió lògica, si un Estat de la UE es proposés la oficialització del català, no hi hauria cap problema per tal d'aconseguir aquest objectiu. El cas és que no hi ha hagut cap govern espanyol que li hagi interessat treballar pel català (ni a Espanya ni Europa) ni han fet mai cap esforç per tal que una llengua parlada per gairebé 10 milions de ciutadans europeus esdevingui cooficial dins les institucions comunitàries.

Per l'altra banda, però, nosaltres, els catalans, no només hem de treure pit quan ve el president del Parlament Europeu a Barcelona. M'agradaria recordar que durant dos anys i mig, el president d'aquesta institució fou el català Josep Borrell, qui va posar tots els obstacles imaginables per tal que no prosperés la proposta de permetre l'ús del català al parlament d'Europa. Per tant, aquí fem-nos-ho mirar també.

Ahir, a la conferència del Sr. Pöttering hi van assistir, entre altres, el President Jordi Pujol, l'eurodiputada Maria Badia, l'ex-europarlamentari Bernat Joan, Duran i Lleida i Alfons López Tena. Ni rastre dels candidats a les properes eleccions pel Parlament euopeu. Si així pretenen defensar Catalunya dins Europa, començem bé!!

Ens el deixen veure!!

2009-01-24T09:05:00.004+01:00

La setmana passada vaig llegir a La Vanguardia la feliç notícia que els figuerencs i els catalans podrem gaudir durant dos mesos d'un dels quadres més emblemàtics del mestre Salvador Dalí: La persistència de la memòria. A més, la iniciativa permetent l'entrada gratuïta al Museu Dalí durant un cap de setmana, ens dóna la oportunitat i la facilitat per visitar tant el museu com el quadre.

La persistència de la memòria va ser pintat per Dalí entre Port Lligat i París, el 1931 i posteriorment va anar a Nova York on hi està exposada normalment. Des d'aleshores, el quadre mai havia retornat a Catalunya. Per tant, enhorabona a la Fundació Gala-Dalí per la feina feta amb el MoMA de la ciutat nordamericana.

Quan vaig a fer tursme per alguna capital europea (capitals d'altres continents encara no he tingut la ocasió), m'agrada, de tant en tant, visitar el musueu més emblemàtic: el Louvre o l'Orsay a París, la National Gallery o el British Museum a Londres, el Foro Romano de Roma (tota la ciutat de Roma és un museu), el Pardo o el Reina Sofia a Madrid, etc. el que no he acabat d'entendre són aquelles peces museístiques que es trobem totalment desubicades. Què hi fan mòmies i sarcòfags egipcis a la National Gallery? què hi fan obeliscos també egipcis a Roma?

Segurament el tema de les obres de Dalí és més complexe però els figuerencs em sembla que hauríem de reclamar que les cessions d'obre de l'artista a Figueres no siguin excpecionals. El MoMA de Nova York ens ha deixat el quadre dels "rellotges tous" durant dos mesos, el Reina Sofia quan ens deixarà El gran mastubador? Em sembla que haurem d'esperar asseguts, com amb els papers de l'arxiu de Salamanca. I que consti que no dic centralitzar tota l'obra de Dalí a la seva ciutat i al seu Museu figuerenc (que, dit de passada, no estaria malament), simplement reclamar cessions d'aquestes característiques més sovint.

Tot això en un context dels 20 anys de la mort del mestre i quan s'inicia la capitalitat figuerenca de la cultura catalana. Bona coincidència aquesta! Esperem que se sàpiga aprofitar la oportunitat de demostrar que Figueres és capital, també de la cultura, de la música, del teatre, de la literatura i de l'art.

Pau a Gaza

2009-01-10T10:12:00.002+01:00

Veient el que està succeïnt a Gaza, a un se li encongeix el cor. Com pot ser? El conflicte entre Israel i Palestina ve de lluny, és molt complexe i cada vegada té més difícil solució. El temps, a voltes, cura coses, però a voltes només fa que els retrets, l'odi, el ressentiment i la venjança vagin en augment. Possiblement és el que passa entre aquests països.

La Unió pel Mediterrani, que tant cofois vam acollir a Barcelona com a seu, resta quieta, silent i malauradament iútil. Ara, en aquests moments on la solució al Pròxim Orient sembla tant complicada, és quan el paper conciliador, -la raó de ser- d'aquesta Unió de països mediterranis ha de desplegar tota la seva força, ha de proposar el diàleg, la complicitat, la voluntat de tots els països per tal de remar cap a la direcció que porti a la pau. Palestins i israelians, tenen massa odi, dolor i rencor per poder-ho fer ells sols. És aquí on la col·laboració d'altres Estats hi té un paper determinant.

Òbviament, des del moment en què un Estat pren partit cap a un dels dos costats, s'autoesborra d'aquest paper conciliador.

Si volen que Barcelona sigui la llavor de l'entesa entre aquests dos pobles en guerra, que es parli de pau, de diàleg, i s'estenguin les vies diplomàtiques necessàries cap a les dues bandes en conflicte. La solució no és ni Israel ni Palestina. La solució és que es deixin de matar els uns als altres i que es busqui una alternativa política per intentar evitar més victimes innocents.

Bon Nadal ibon 2009!!

2008-12-27T00:08:00.004+01:00

Potser escric aquestes ratlles una mica tard. Què hi farem! Estava gaudint del Nadal i del Sant Esteve. A més, les escric perquè aquests últims dies he sentit una certa moda o corrent d'opinió contràries a les festes de Nadal, tot justificant la seva posició amb arguments com l'excés de consumisme que envolta aquests dies. Doncs, ja m'ho permetreu, però a mi les festes de Nadal m'agraden. Són dies que que et retroves amb la família amb qui, sovint per les presses del dia a dia, no tens l'ocasió de parlar amb calma, d'explicar els teus projectes personals i professionals i saber els seus, d'intercanviar opinions, punt de vista, anècdotes i rialles.

M'agrada veure el concert de St. Esteve de l'Orfeó Català al Palau de la Música i sentir el Cant de la Senyera, m'agrada escoltar poemes que reciten a l'esglèsia romànica de Vilabertan quan anem a la missa del gall, m'agrada que durant un parell de setmanes, en comptes de dir "bon dia", diguem "bon nadal i bon any" o "bones festes".

No m'escapo de parlar del consumisme. Segurament és cert que tota la festiviat religiosa, en certa mesura s'ha perdut una mica (això depèn de cada família), però vaja, diríem que, en general, l'aspecte religiós ha passat a un segon terme. Per les festes nadalenques es consumeix. Jo penso que es consumeix per fer detalls i regals a la gent que estimes i que aprecies. És cert que l'estima cap a una persona no es demostra amb un regal material, però, sincerament, el fet que una persona pensi en tu aquests dies, encara que sigui per fer-te un regal, és un fet entranyable i a valorar.

I em permeto suggerir un petit exercici per aquells que diuen que el Nadal és tant terrible: que mirin per un segon la cara d'un nen quan destapa la manta del tió, o veu arribar els reis d'orient a la seva ciutat.

A tots, molt bones festes i un 2009 ple de salut, somriures, èxits i prosperitat!!

Ecologisme d'aparador

2008-12-13T11:22:00.004+01:00

Avui podria escriure un cop més sobre el finançament que no arriva i de la complicitat del 25 diputats que es van presentar sota les sigles del PSC però que, en realitat, serveixen als interessos del PSOE. Però com que això ja fa massa temps que dura, la veritat és que resulta bastant monòton i cansat seguir parlant d'aquesta farsa que ens estan venent dia rera dia a tots els catalans. Espero que la gent en prengui nota, bàsicament, perquè ens deixin d'entabanar.

Avui però, m'afegeixo a un altre debat que en aquests últims dies a aixecat cert revolt, com és el de les llums de Nadal a les ciutats. L'invent Mayol de posar uns arbres de Nadal d'una estètica, al menys, dubtosa, que han costat més de 200.000 Euros però que, això sí, són molt ecològics i sostenibles. Bé, això és el que ens han venut, però és que resulta que, en realitat, les llums d'aquests arbres funcionen amb energia elèctrica com tots. En resum, ridícul. Al menys, però, la tinent d'alcalde de Barcelona, vistes les crítiques de la ciutadania, ha reconegut que potser s'havia equivocat (cosa, per cert, poc habitual en política).

La setmana passada vaig estar a Brussel·les. El centre de la ciutat, la Grand Place, estava iluminada que feia goig, es notaven les festes i el cert és que al nord d'Europa tenen una important sensibilitat mediambiental. La il·luminació nadalenca de Barcelona, en canvi, escusant-se per la crisi o per la sostenibilitat ecològica, és depriment. A vegades en aquest país ens perden ridiculeses. Volem ser tant ecologistes que posem uns arbres que funcionen amb energia solar o amb el pedaleig de les bicicletes, en comptes de facilitar cubells de reciclatge diferenciat, o seguir repartint reguladors d'aigua per estalviar-la o, en definitiva, donar les màximes facilitats a la gent per tal de fer-la còmplice i partícep de l'ecologisme; però d'un ecologisme real i útil, no el ridícul i de cara a la galeria, perquè després es veu el llautó i has d'acabar reconeixent que t'has equivocat.

Quan l'odi fa ser incoherent

2008-11-27T19:05:00.004+01:00

Es veu que la "Plataforma No Hablamos Catalán" convoca no sé quin dia d'aquests una manifestació a Zaragoza per mostrar el seu rebuig a la unitat de la llengua catalana. És una plataforma que agrupa entitats d'arreu dels Països catalans.

Em sap greu donar publicitat a una Plataforma d'aquestes característiques perquè, de fet, es mereixerien la més absoluta ignorància per part de la gent. Però és que tot plegat em sembla bastant sarcàstic i absurd.

En primer lloc, ja el nom d'aquesta plataforma és una falta de cultura important. Es veu que ara és un mèrit no parlar català. És a dir, desconèixer un idioma, sigui català, anglès, italià o portuguès, és motiu d'orgull (com hauria de ser al contrari). Tant orgull com per tenir la feinada de muntar una plataforma. Tenen l'orgull de viure a Castelló de la Plana, a Fraga o Mahó i dir obertament que ells no parlen català. Bé, aquesta gent que no és que no parli català sinó que només parla castellà (que em sembla molt bé) aleshores, perquè no monta una plataforma amb el nom "Plataforma No Hablamos ruso", o posats a ser positus, "Plataforma Hablamos castellano"? Però no, el mèrit és no saber parlar català.

El més fort és que la segona part del discurs que ells fan és que estan en contra de la unitat de la llengua, perquè afirmen solemnament que al País Valencià s'hi parla valencà i a les illes balears, mallorquí i que tant una cosa com l'altra no té res a veure amb el català. A part que aquest fet ha estat contestat per la major part de filòlegs mundials (que són els qui hi entenen), acceptem aquesta visió. Molt bé, però el nom de la plataforma el posen en castellà, res de mallorquí i res de valencià. El motiu és que, tothom que sàpiga una mica de català veuria en el propi nom de la plataforma la seva absurditat i que derrera d'un discurs filològic s'hi amaga l'odi més amarg cap als catalans.

Quan els mites pugen alt

2008-11-13T15:15:00.004+01:00

Han passat quatre setmanes des de l'últim escrit en el bloc i sembla que el món ha canviat. Seguim sense el nou sistema de finançament, però el món ha canviat.

La veritat és que m'ha fet una mica d'angúnia aquesta passió desfermada que hi ha hagut, i encara dura, amb Barack Obama. És un pas important per a la història, un fet amb un fort valor simbòlic, i una mica d'aire després de vuit anys d'un president que no volia pràcticament ningú, llevat dels americans que, recordem-ho, el van votar dues vegades consecutives.

El fet és que Obama ha guanyat les eleccions i ha sabut transmetre un missatge esperençador. Considero que un polític ha de transmetre confiança i esperança als ciutadans. S'han de resoldre els problemes de la gent, però els líders, a més, han de donar aquesta imatge de serenitat per dir que les coses, malgrat ara no van bé, se solucionaran.

Això Obama ho ha transmès i ha guanyat. El problema segurament ha estat que aquesta esperança que difonia amb el seu estil ha arribat a fer creure a la gent que el món canviarà totalment, fent pujar encara més alt el mite de Barack Obama. Quan els mites pugen massa alt, la caiguda és més forta, o dit d'una altra manera, la decepció esdevé més profunda.

Estic content de la victòria d'Obama i penso realment que hi haurà moltes coses que canviaran. Però arribar a pensar que el president d'un país, per molta potència mundial que sigui, faci canviar el món, em sembla agosarat i arriscat.

Ara el president electe ens és simpàtic, a tothom li agrada, tothom s'hi sent còmode (inclòs l'expresident espanyol, Aznar, amic íntim de Bush, va utilitzar una versió espanyola-casposa dient "Yes, we can también"). Però un president d'un país, -i encara més dels Estats Units- no pot fer content i satisfer a tothom. Sino mireu a Zapatero, qui va representar un alè d'aire fresc després dels 8 anys de govern del PP, però que ara ja molta gent li ha vist el llautó i ningú se'l creu, arribant fins i tot a ridiculitzar qualsevol de les promeses que fa.

Girona, Bones festes!!

2008-10-25T09:32:00.007+02:00

Ahir van començar les Fires de Sant Narcís de Girona. Quan un poble o una ciutat celebra les seves festes sempre és motiu de goig, de rialles, de ball i divertiment i, malgrat que un servidor és un figuerenc empedreït, també sento aquestes festes com una mica pròpies.

Vaig començar a viure les festes de Sant Narcís quan devia tenir uns 14 anys. A partir d'aleshores, les amistats de l'adolescència gironina es van iniciar a forjar amb llargs passejos a altes hores de la nit per la vorera del costat de la Devesa, per la Plaça de la Independència i en algun local, ara inexistent, del barri vell. Era aquella edat on descobríem infinitat de coses noves i, en el meu cas, el descobriment puntual d'una Girona que fins aleshores no era més que una referència geogràfica propera però llunyana a la vegada, amanit amb aquella sana rivalitat històrica entre figuerencs i gironins. A casa meva sempre s'ha sentit aquella anècdota dels anys 50, quan es van enfrontar els equips de futbol del Figueres i el Girona en una eliminatòria de copa. Al partit d'anada, a Girona, una gran pacarta a l'estadi deia: "La ciudad de Gerona saluda al pueblo de Figueras". Òbviament la provocació no va passar inadvertida pels figuerencs que, al partit de tornada, a l'estadi del Far, hi aparagué:"El pueblo de Figueres, que siempre ha sido una ciudad, saluda la ciudad de Gerona, que siempre ha sido un pueblo". Aquesta rivalitat sana i irònica, no té res a veure amb aquestes afeccions de bangales, ultres, crits racistes, i altres espectacles lamentables que es veuen a certs camps de futbol.

Anècdotes a banda, poble o ciutat, Girona per mi ha estat l'adolescència (les primeres nits de discoteca a la Sala de Ball) i també els primers anys professionals. Va ser aquí on vaig començar a conèixer aquesta ciutat amb més profunditat, els seus carrers, els seus racons com el barri de Sant Narcís, les paradetes del pont de pedra, el carrer Santa Clara, els sopars a Le Bistrot o la Creperie Bretone, la Rambla, la Plaça del vi, la catedral, les pedreres, el carrer Nou, quants dinars a la plaça Josep Pla o a la del Mercadal, etc. Sense haver-hi viscut mai, he arribat a apreciar aquesta Girona arreglada, vital i, en certs punts de la ciutat, bucòlica que, mirant les parets de l'Onyar et fa transportar ni que sigui per uns instants a la mateixa Toscana italiana.

Ara celebren les festes de Sant Narcís i un any més intentaré participar-hi, en la meva condició de figuerenc però amb un gran fair play, com sempre ha estat. Girona, Bones Festes!!!

La crisi de la UE

2008-10-09T11:22:00.004+02:00

Davant certes reaccions financeres que s'estan produïnt aquests dies, han sorgit declaracions, comentaris, articles on ningú en surt ben parat. Que si els bancs, els governs, que si els Estats Units, el Fons Monetari Internacional adverteix que el 2009 l'Estat espanyol entrarà en recessió, en Zapatero diu que el FMI no ha fet res per sol·lucionar la cris, etc. Uns retrets que segurament són fruit del nerviosisme general (possiblement comprensible) que estem vivint perquè, al cap i a la fi, estem parlant del cuartos i els estalvis de la gent.

Vull aprofitar aquestes línies per reafirmar la Unió Europea. Sóc conscient que defensar la UE en el context actual no és popular, no està de moda i aniré a contracorrent de la opinió general. Accepto el repte.

Els Estats Units han aprovat finalment un pla de rescat que diuen que serà positiu. Esperem-ho. Això es contraposa en la imatge de desunió (o unió fictícia) dels líders de la UE a la hora de fixar una posició comuna per tal de pal·liar la crisi i readreçar el rumb de l'economia europea. Els interessos són diversos, les realitats econòmiques dels Estats membres són divergents i això fa difícil l'acord.

Hi ha qui diu que en moments realment delicats (la guerra d'Iraq, la constitució europea, la crisi econòmica,...) la UE no dona la talla, no està a l'altura i els comentaris que se senten pel carrer o per tertúlies radiofòniques venen a dir que la UE no serveix per a res.

El projecte de la UE és un bon projecte, ben ideat, amb uns fonaments polítics potents i vàlids i m'atreviria a dir que necessaris en el context globalitzador de la societat actual. Molt sovint es fa la reducció que la UE és la reunió dels caps d'Estat i de govern. No ens confonem. La UE és molt més que això i està per sobre del president del govern de torn. No podem carregar-nos un projecte que ha unit pobles que els separaven abismes després de la II Guerra Mundial pel sol fet que uns Ministres d'exteriors, o d'economia o presidents de Govern es posin nerviosos i no s'estigui a l'altura que requereix les circumstàncies. Això no és culpa de la UE sinó d'aquests persones. Tenim una oportunitat de dir-hi quelcom el juny del 2009 quan se celebrin les eleccions al Parlament Europeu que, encara que no ho sembli, cada vegada tindrà més poder de decisió...una mostra més que el projecte de la UE va millorant (si és que li permeten!).

La crisi de la monarquia

2008-09-30T13:08:00.003+02:00

He llegit la notícia i no me n'he pogut estar. Sóc dels que considero que el debat entre monarquia i república no soluciona els problemes de la gent. No obstant, em sembla que la institució de la monarquia a aquestes altures de la història i en democràcies ja consolidades, queden completament anacròniques i obsoletes. Malgrat això, no justifico les cremes de fotografies de ningú, sigui el Rei, sigui el veí de l'escala.

Dit això, crec que és denunciable el fet que en la proposta de pressupostos pel 2009 presentada aquest mateix matí pel nostre estimat Sr. Solbes, es prevegui un increment del 2,7% en la partida destinada a la Casa Reial.

Estem en un context particularment complicat des del punt de vista econòmic. El finançament encara està discutint-se, les borses cauen, les empreses tanquen (les catalanes també) i al govern espanyol no se li acudeix res més que augmentar la dotació per la Casa Reial. Com a mínim, no és correcte, ni per tots els ciutadans ni especialment pels catalans, que per demanar que es compleixi el que diu la llei -és a dir, el que ens toca- sembla que demanem caritat i ens diuen que no ens ho donaran perquè hi ha crisi. en política, es diu que tant important és el fons com la forma. Ara es veu que hi ha crisi només per a uns quants. Breu observació: aquest govern es diu socialista. La Casa Reial serà molt "campetxana" però deuen ser dels únics que els hi pugen el sou.

No és una qüestió de monarquia o república, és una qüestió de principis. Sí, principis...se'n recorden?

Solidaritat basca

2008-09-16T13:46:00.003+02:00

Quan vaig escriure l'últim post en el bloc, el passat 31 d'agost, tenia l'esperança que a dia d'avui ja sabríem per on anirien els trets sobre el nou finançament. Un finançament que la llei estableix que s'havia d'acordar el 9 d'agost, que s'ha allargat i que encara ara no sabem si el tindrem o no o, en el cas que l'arribem a tenir, si serà digne o ens hauran donat gat per llebre com han fet altres vegades amb els catalans. En definitiva, que com diuen al meu poble "encara estem els els matxos carregats". Perquè, senyors, la crisi econòmica també existeix a Catalunya!

Un fet positiu, però, és que sembla ser (toquem fusta!) que la unitat dels partits catalans es manté, els vincles entre els partits catalanistes es van enfortint i això és molt positiu, no només pel finançament, sinó també pel país en general. Ara s'està negociant la llei de pressupostos de l'Estat i aquí sí que en Solbes i en Zapatero s'hi esmerçeran per arribar a un acord. I tant que hi arribaran! Tot indica que pactaran amb els gallecs, canaris i bascos. Quin paper el del PNB! El Govern espanyol (i el TC) els hi nega, sense ni pràcticament debatre-ho, la proposta de consulta popular feta pel Lendahkari Ibarretxe però ells els hi aprobaran els pressupostos. Per què? Segurament perquè els hi convé i clar, ells de sempre tenen el concert econòmic i el nostre finançament no és la seva guerra. Com tampoc ho va ser la sol·licitud de compareixença de la Ministra de Foment quan dia sí dia també sortien forats en el trajecte de l'AVE, Barcelona es quedava a les fosques, i Rodalies estava inoperativa constantment. On és la solidaritat? On és la complicitat entre Catalunya i el País Basc? On és el Galeuscat? Vistos els resultats, al menys a les pròximes eleccions europees, toca fer una coalició que sigui catalanista.

La Irpinia i Catalunya

2008-08-31T17:00:00.004+02:00

Un cop finalitzades les vacances tornem a l'activitat normal, la rutina més crua que a vegades ens pot preparar alguna sorpresa, esperem que sigui agradable, si por ser.

Escric aquestes línies quan només manquen poques hores per entrar al setembre i encara des de la meva Figueres. Han estat unes vacances profitoses. Vaig escriure sobre l'estada a l'illa d'Eivissa però també he tingut temps d'introduir-me a l'Itàlia més desconeguda, lluny de grans coloseus i temples, he pogut gaudir d'uns dies a una petita zona dins la regió de la Campania que s'anomena Irpinia. Molt interessant. Lluny d'aglomeracions turístiques, és una regió molt rural però amb una llarga història, trinxada, en part, per un terratrèmol esgarrifós al 1980. Malgrat tot vaig poder comprobar com aquella gent que van perdre les cases, plaçes, monuments, el seu poble i molts éssers estimats en aquella desgràcia natural, ha tornat a aixecar la regió malgrat altres problemes que malauradament encara són presents en aquelles contrades del sud italià.

I mentres uns s'esforçen per aixecar el seu poble, aquí seguim com badocs contemplant impassibles com un ministre d'economia espanyol tanca la porta als nassos a la totalitat dels partits catalans, infringint un Estatut votat democràticament pel poble de Catalunya, i a sobre, dient sense embuts que els dolents de la pel·lícula som nosaltres. Hi ha coses que no canvien i, pel que es veu, no canviaran. Això sí, no fos cas que perdéssim protagonisme, els d'Iniciativa ja van haver de fer un pacte totalment inúltil per a Catalunya (i bastant beneficiós pel president espanyol Zapatero) que ja va haver de trencar la unitat dels partits. Semblava bonic i potser algú s'hauria pogut arribar a imaginar amb cert orgull que tots els nostres partits junts (per primer cop des del restabliment de la democràcia) arribarien fins al final per reclamar un finançament just per a Catalunya. Doncs bé, no. Aquest cop tampoc i veurem com acaba. De moment, el Govern de Catalunya, que alguna cosa té a veure amb aquest tema, segons declaracions del seu portaveu, no es pronuncia sobre aquest afer. Sense comentaris.

Eivissa

2008-08-19T11:23:00.005+02:00

A vegades, un té l'oportunitat de comprovar -o desmentir- certs mites, llegendes urbanes o tòpics sobre alguna cosa. Aprofitant el perèntesi del mes d'agost he pogut conèixer l'illa d'Eivissa.

Ja se sap que, durant els mesos d'estiu, determinats llocs de costa són inhabitables, envaïts per milions de turistes a la recerca d'una tranquilitat inexistent. De fet, això és el que creia abans d'anar cap a Eivissa. Perquè, encara que sembli mentida, a Eivissa al mes d'agost hi ha tranquilitat, això sí, només a determinats punts concrets de l'illa.

Eivissa segurament ha perdut la seva essència des que van començar a proliferar aquest muntatge de discoteques i festes desenfrenades. Eivissa ciutat és un bombardeig constant de publicitat de les discoteques on cada nit s'anuncia una bacanal de magnituds, segons diuen, inimaginables pel mòdic preu d'entre 50 a 70 Euros. Tot gira al voltant d'això i és una llàstima sobretot tenint en compte la preciositat del Dalt Vila, l'Eivissa antiga. Però no tot s'acaba amb la capital. El poblet de Sant Agustí on diuen que es va trobae el primer reducte de civilització a l'illa, és un poblet essencial: una església, un bar-restaurant, l'ajuntament, una galeria d'art i un parell o tres de cases. Vaig estar en aquest poble aproximadament uns vint minuts o mitja hora. Només hi vaig veure una persona. Podria citar algun altre poble interessant com Sant LLorenç, de característiques similars.

No són cap secret les cales, caletes i puntes de l'illa d'Eivissa. És un priviegi poder descobrir un racó, just a la caiguda d'un penyasegat on poder-t'hi banyar amb l'aigua blava i neta, amb la tranquilitat pròpia d'un país paradisíac.

Així doncs, la visita a Eivissa potser no va ser la més habitual per la immensa majoria dels visitants de l'illa, però per mi va ser profitosa i interessant. A vegades, només a vegades, és més reconfortant conèixer la cara més fosca (o brillant) d'un país, un país i una riquesa que s'ha de preservar i amb cert turisme de "borratxera" només es fa que destrossar-lo.

PD. Respecte al tema de la llengua, constatar la dificultat -gairebé impossibilitat- de trobar una postal que posés Eivissa en lloc d'"Ibiza".

Coses que valen la pena

2008-07-28T19:55:00.003+02:00

És complicat descriure un concert on, ja d'entrada, tot impressiona, un concert on tothom hi entra amb aquells nervis i il·lusió d'adolescent. És complicat ,però un sent la necessitat de deixar constància de l'experiència viscuda.

Dissabte, 19 de juliol vaig ser al Camp nou al concert del Boss. Més de 70.000 persones (sí, potser massa) però que, des d'aquells que tocaven l'escenari fins els de la tercera graderia, van vibrar, ballar i saltar durant gairebé tres hores de concert. Té molt de mèrit poder arribar a tanta gent a la vegada en un espai tant gros com el Camp nou. En Bruce en sap, és un gat vell a l'hora de fer aquests macro concerts i es nota i s'agraeix.

L'escenari, enorme però sobri, en un costat la senyera, a l'altre, la bandera d'Estats Units. Quatre "Hola Barcelona", quatre "Com esteu??!!" i va començar l'espectacle amb No Surrender.

Springsteen amb 59 anys no va parar de córrer amunt i avall, de tocar al públic, va regalar una harmònica a un noi de les primeres files, la seva fender volava, Clarance Clemons, el saxofonista de la E Street Band contribuia a l'espectacle igual que tota la banda sense excepció. Uns músics impressionants, amb una carrera sobre les espatlles que val la pena pagar els preus alts de les entrades per veure'ls en acció.

Un gran concert per un gran músic. Per molts anys Bruce i gràcies!

En Bassas se'n va

2008-06-30T13:48:00.005+02:00

Imagino que certs àmbits socialistes (m'agradaria pensar que no tots) deuen estar orgullosos, contents i exultants després d'haver aconseguit arrencar la crosta que els hi feia tanta nosa. En Bassas plegarà havent fet un gran servei al país i a la professió de periodista. Sempre rigurós, amb sentit de l'humor, proper. En Bassas té una idea clara del que ha de ser Catalunya Ràdio: la Ràdio Nacional de Catalunya. I el trobarem a faltar, segur.

En Bassas se'n va com un senyor i excel·lent professional com és, però jo, que m'ho miro des de fora, ja em permetreu fer un petit cop de puny sobre la taula davant un fet denunciable, sectari i injust, digne del caciquisme més ranci.

Temps enrera vaig escriure en aquest mateix blog un article que es titulava "TV3, la seva", doncs ara els tentacles han arribat a la ràdio sense cap dissimulació. Ja feia mesos que l'aparell dels socialistes catalans, capitenejats en aquest cas pel Sr. Joan Ferran, van expressar sense cap mena de vergonya ni pudor que, a TV3 i a Catalunya Ràdio s'havia d'arrencar la "crosta nacionalista". Doncs bé, enhorabona senyors, ja ho han aconseguit. El que passa és que a part d'arrencar aquesta crosta, ens han fet perdre a tots els catalans a un dels millors professionals d'aquest país. Però això, és clar, no els importa. Als sectaris només es mouen pels seus propis interessos i, sincerament, vist com van les coses, els interessos del PSC no són els de Catalunya sinó que més aviat miren (cada vegada més descaradament) cap al Carrer Ferraz de Madrid i així no podem tenir projecte de país i Catalunya no pot anar bé.

"Decapitar" a un periodista d'un mitjà públic (o posar-ne un afí al teu color polític) és un operació equiparable al tant criticat Berlusconi amb l'única diferència que ell ho fa amb canals de televisió de la seva propietat i en canvi ells ho fan a mitjans públics, de tots. Catalunya, que és un país petit, amb les particularitats i limitacions que tots coneixem, no es pot permetre el luxe de prescindir de professionals de la talla de l'Antoni Bassas.

Ara només ens queda l'únic reducte de sentiment de país d'en Basté a RAC 1, un altre professional de cap a peus, format precisament en els matins d'en Bassas. Jordi Basté que, dit sigui de passada, ja van apartar -en aquests cas, de les nits- de Catalunya Ràdio amb l'arribada del primer tripartit. O sigui que aquestes maniobres no són una novetat per els Ferran i companyia.

I per acabar, només donar les gràcies a l'Antoni Bassas per acompanyar-nos durant les primeres hores de cada dia durant 14 anys, gràcies per la seva professionalitat, els seus tertulians i col·laboradors. Gràcies per creure que la ràdio pública catalana és i ha de ser la ràdio nacional de Catalunya, malgrat els hi pesi a alguns.

El "no " d'Irlanda

2008-06-19T19:32:00.006+02:00

Una mala notícia per Europa. El no d'Irlanda en el referèndum sobre el Tractat de Lisboa reobre la crisi a la Unió europea i sembla que això és un malson que mai acaba.

Han sortit posicions diferents entre els líders europeus sobre com reaccionar davant aquesta situació però, més enllà de tot això, és evident que la idea i el missatge europeu passen per un mal moment i, potser, s'haurà de començar a pensar que algunes coses s'han fet malament, ja sigui des de Brusel·les, o bé per certs governs europeus que han tractat els afers comunitaris de forma residual i, en alguns casos, menytenint-los.

La UE no és un negoci. No és una empresa on cada Estat hi posa diners i després n'hagi d'obtenir uns beneficis. La UE és un projecte que al darrera té una idea política per mantenir una europa unida en el context mundial. Aquest migdia he vist eurodiputats irlandesos amb pancartes inmenses al Parlament europeu (per cert, que mai he estat partidari que els diputats ensenyin pancartes dins un parlament democràtic, quan poden defensar-ho amb la paraula i lliurement!!) reclamant que s'havia de respectar el "no" irlandès. Hi estic plenament d'acord. Una institució democràtica ha de respectar les decisions preses pels ciutadans de forma democràtica. Ara bé, el que no s'hi val és beneficiar-se durant 30 anys dels fons de cohesió europeus, pagats per França, Alemanys, Itàlia, etc... per passar d'un país molt pobre com era Irlanda en aquella època, a un país que actualment té la renda per càpita més alta de tota la Unió, i després dir que no al projecte europeu perquè poster ara hauran de començar a contribuir a ajudar països de l'Est que encara necessiten uns anys per anivellar-se a la resta d'Europa en infrastructures, econòmicament, etc.

La UE ha de començar a creue's, ella mateixa però també els governs dels Estats (que per molt que diguin, no s'ho creuen) que és un projecte polític -no només econòmic-, fet de majories i minories i que no es pot quedar aturat de cap de les maneres. Europa ha d'avançar cap a una unió política o no serà. Respectem el no d'Irlanda, sí. Un cop els Estats hagin finalitzat el porcés de ratificació el Tractat de Lisboa, fem racompte. Irlanda respectarà el "sí" de la resta d'Europa?

Ara plou!

2008-06-03T13:45:00.008+02:00

Dit sigui d'entrada el meu màxim respecte per les associacions i entitats ecologistes que vetllen per la preservació del territori sovint malmès per certes actuacions irresponsables d'alguns. No obstant, arrel dels últims esdeveniments pel tema de la sequera protagonitzats per uns i altres, em porten a fer una reflexió.

Sembla que finalment decideixen no fer la canonada, és a dir, el trasvassament. Perfecte. Es veu que ha plogut bastant aquests últims dies i que l'estat d'emergència ha desaparegut. Millor. I l'any que ve què? Els embassaments, després d'aquestes pluges, de mitjana, encara estan un o dos punts per sota del que estaven avui fa un any. Per tant, és perfectament probable que l'any que ve ens tornem a trobar amb la mateixa situació. Un Govern ha d'actuar amb previsió, no posant i treient pedaços segons com bufa el vent (en aquest cas, segons si plou o no).

Els de les plataformes estaran molt contents, imagino. El travassament no es farà. Certs consellers han perdut la seva credibilitat, el govern espanyol deia un dia una cosa i l'altre dia una altra de diferent respecte a la posició del conseller català, ja en el propi Govern de la Generalitat hi havia opinions, matisos i contradiccions per donar i per vendre. Finalment, però, es va decidir actuar i arribar a una solució. S'aprova el Decret, s'adjudiquen les obres, es comneçen a expropiar terrenys. I ara, tot aquest sidral per res. I l'any que ve, tornem-hi. Bé, l'any que ve tindrem dues dessaladores que potser evitaran fer un trasvassament, però contaminaran i ja hi tornarem a ser.

Tinc la lleugera sensació que això és un cercle viciós al qual els governants no haurien d'entrar mai i, els nostres, malauradament, hi han entrat de ple. Per estalviar-se unes manifestacions, estan posposant un problema que tornarà a plantejar-se tard o d'hora i, per tant, això és un mal govern que fa un flac favor al país.

PD. Avui al ple del Parlament, el conseller de medi ambient (qüestionat, contradit, rectificat, matisat, ...) ha dit que no dimitirà ni serà destituït. Això em sona a aquell episodi de la Ministra Maleni del "antes partía que doblá".

De la cultura, el país i el Barça

2008-05-27T19:43:00.003+02:00

Ara feia dies que no escivia al blog. Ja se sap. La feina apreta i amb ella també les ganes de descansar, deixar el temps per l'oci, la lectura i la relaxació. En aquestes dues setmanes, a part de la meva activitat professional normal, he pogut participar al dia internacional dels museus on vaig passejar pel museu Picasso, la Fundació Miró i al Caixafòrum. Interessant iniciativa que no hauria de ser excepcional si tenim en compte que, per exemple, a Londres, la National Gallery és tot l'any gratuita.

Però bé, a part d'aquesta jornada cultural, durant aquests dies ha plogut. Ha plogut tant que avui he llegit al diari que, fins i tot, a certes zones del sud del país, hi ha hagut inundacions. Ara el dilema és saber si finalment fem la interconexió-temporal-desmuntable-provisonal de l'Ebre (que ja tothom sap que és un tresvassament) o bé ho deixem córrer i, si l'any que ve no plou, ja en tornarem a parlar. Les circumstàncies han canviat, però el desgavell en el govern i dins les mateixes formacions dels partits que el conformen, segueix igual.

Amb això, a dins del PP s'esbatussen i a dins d'ERC si fa no fa. En el cas d'ERC però, haurien de mirar tots plegats que els catalanistes i independentistes no se'n cansin de tant de sarau, no fos cas que deixin de creure-s'ho. A Catalunya no li convé que els partits catalanistes es debilitin.

A Can Barça sembla ser que la moció de censura tira endavant. Qui ho havia d'haver dit fa poc més d'un any quan tot rutllava com mai! El que no és seriós és que després d'un any d'haver guanyat unes eleccions, es presenti una moció de censura totalment oportunista, aprofitant el "soci emprenyat" que surt del camp perquè firmés. No m'han agradat moltes coses que ha fet Laporta (d'altres crec que els ha fet molt bé, com per exemple, la catalanitat del Barça, la seva internacionalització i el fet d'acabar amb la violència al Camp Nou) però el fracàs d'una temporada no crec que justifiqui aquesta moció. Com deia Fermí Puig en un article a La Vanguardia, vigilem que no sigui el cas que, volent fer un gol, ens el fem a pròpia porta.

Dia d'Europa

2008-05-09T21:30:00.006+02:00

Avui és dia 9 de maig. Per a molts pot ser un dia intrascendent, normal, sense res d'especial. Però avui, com qui no vol la cosa, ha passat completament inadvertit el fet que és el Dia d'Europa. El 9 de maig de 1950, el Ministre d'afers exteriors francès Robert Schuman llegia la Declaració que posava els pilars per a la construcció del que entenem actualment com Unió Europea.

És significatiu que, un any més, la diada europea hagi passat inadvertida per la immensa majoria dels ciutadans. És normal. Els mitjans de comunicació, els que ho divulguen, en fan una minúscula referència anecdòtica, i els partits polítics es limiten a posar més banderetes europees de l'habitual.

Però jo, que sóc català i encara sóc dels que les diades nacionals (i en aquest cas europea) les entenc com diades reivindicatives, em toca fer una petita reflexió del que encara li falta a Europa.

Avui s'ha enunciat que properament se sotmetrà a ratificació per les Corts Generals el Tractat de Lisboa per part de l'Estat Espanyol. S'ha deixat enrere el referèndum que feia participar als ciutadans en una decisió rellevant com és l'aprovació d'un nou marc legal que ha de regir les relacions entre els estats membres i la Unió. Què hi farem. A Europa encara manen els qui manen.

No obstant, això no ens ha de desanimar i no per aquest fet els ciutadans ens hem de quedar al marge dels afers comunitaris. La UE té molta feina per fer. Sembla que Croàcia i Sèrbia, -països que van ser actors d'una guerra sagnant- seran els dos pròxims estats a ingressar a la UE. Ells veuen en Europa la seguretat, la pau i l'estabilitat que des de casa nostra tenim assumits però que a vegades no és tant òbvi com ens pensem. Schuman, juntament amb el Canceller alemany Adenauer, avui fa 58 anys van començar a enterrar l'Europa de les guerres, per edificar l'Europa de la solidaritat, la tolerància i la prosperitat. Queda camí per recórrer. S'ha de perfeccionar el sistema, modernitzar les institucions, pero per tal que això es pugui fer bé, s'hauria d'implicar als europeus, fer-los còmplices del projecte d'una Europa que avui fa 58 anys Monnet, Schuman i Adenauer van començar a somiar.

Per Santa Creu, a Figueres!

2008-05-01T22:44:00.005+02:00

Des de petit, a casa meva, he sentit una frase que deien i segueixen dient els meus pares, que és: "per Santa Creu,a Figueres!". Doncs això. Per Santa Creu a Figueres. La festa major del meu poble on la gent surt al carrer, passeja, es troben conciutadans que no veus durant tot l'any perquè treballen fora (que és el meu cas), tot voltejant els carrers engalanats amb les banderes de la fulla de figuera i les quatre barres, amb les parades de la fira de l'artesaia, la fira del dibuix i la pintura...Són dies de celebració.

Malauradament, però, la situació del país en general no convida a l'optimisme. Sembla que, ara més que mai, i un cop passades les eleccions, des del govern central se'ns estan tornant a rifar, ja sigui des del punt de vista econòmic, com en la crisi de l'aigua que, per cert, la coherència i la seritat de certs partits brilla per la seva absència.

Però no tot és negatiu. Aquesta setmana passada el Tribual de l'Arbitratge reconeixia la federació catalana de bowling, de tal manera que aquesta podrà competir internacionalment. Ha hi la possibilitat real que aquesta sentència de l'alt tribunal senti jurisprudència aplicable en altres esports i federacions i finalment s'estigui obrint el camí cap al ple reconeixement de les federacions esportives catalanes. És una manera de demostrar, en primer lloc com la feina discreta, seriosa i eficient de certes persones i entitats, dóna els seus fruits i, en segon lloc, que si nosaltres no ens ho creiem, si nosaltres no hi treballem, ningú més ens ho donarà, ans al contrari, miraran de fer-nos constantment la traveta.

Així doncs, les coses no van segurament com haurien d'anar però ens hem d'aferrar a l'optimisme i a l'esperança que tot no està perdut.

Potser sí que avui estic més optimista que de costum...segurament és perquè són les festes de Figueres.

Votar a Itàlia

2008-04-16T20:11:00.006+02:00

El cap de setmana passat vaig estar a Itàlia. Concretament a un poble gran (o ciutat petita) situat a la regió de la Campania. A part d'adonar-me'n que el problema de les escombraries a aquesta regió italiana no està ni molt menys resolt, vaig asistir a una jornada electoral (la del diumenge).

En primer lloc, voldria parlar del problema dels residus a Itàlia. Realment impressiona veure als voltants dels contenidors muntanyes de bosses d'escombraries. Sembla mentida que un país amb la tradició, la cultura i la història d'Itàlia hagi arribat a aquests punts de degradació. El problema és molt complexa. Molt. S'hi barregen moltes coses, negocis bruts, interessos obscurs, hipocresies d'altres parts del mateix país, etc. El que està clar és que la situació, per la pròpia dignitat dels italians, s'ha de sol·lucionar ràpidament. I per fer-ho han escollit al Sr. Berlusconi com a futur primer ministre del país.

Per a molts, aquí, això sembla inconcebible. Com pot ser que els italians donin el seu vot a un personatge com Berlusconi? Doncs jo diria, pel que he sentit, pel que m'han comentat i pel que he vist, que en primer lloc part dels italians admiren a un personatge que ha creat un imperi empresarial del no res. Pensen que si ha estat capaç d'aixecar unes empreses que funcionen bé, pot fer el mateix amb el país. En segon lloc, és que la realitat mostra com un govern d'esquerres liderat per Prodi que havia de durar 5 anys, al final ha durat tant sols 20 mesos. Veltroni era un bon candidat i no ha tret tants mals resultats com es diu. El Partit Democràtic és un bon projecte però massa nou i, en principi, pot ser la salvació del futur per Itàlia. Ara bé, veiem com evoluciona tot plegat.

Finalment, volia remarcar que la jornada electoral del diumenge a Itàlia acaba a les 10 de la nit i la participació, contant també el dilluns al matí, està pels volts del 80%. No seria mala idea implantar això aquí. No el fet de fer jornades electorals d'un dia i mig (no en sóc massa partidari), però sí allargar el període de temps per anar a votar el diumenge. El que es tracta és, vista la participació que tenim al nostre país, donar facilitats als ciutadans per tal que exerceixin el seu dret democràtic i donar la màxima legitimació possible als governs que surten escullits.

El conciliador

2008-04-02T14:34:00.005+02:00

No sóc un expert en energia. No obstant, m'agradaria puntualitzar un fet que crec que és important remarcar, fer notar, en definitiva.

Aquesta setmana el Sr. Mario Monti ha presentat dos informes sobre la interconnexió elèctrica entre l'Estat espanyol i el francès. El traçat d'aquesta línia sembla que passarà pel bell mig de l'Empordà i altres territoris catalans.

El Sr. Monti, ha mostrat el seu carcàcter dialogant, i ha exercit -o està exercint- a la perfecció el seu paper de conciliador europeu. Mario Monti és un personatge d'un gran carisma a Itàlia, tant dins de la dreta com dins de l'esquerra. És d'aquells personatges que no existeixen en el panoramo polític actual. Durant dos mandats va ser comissari europeu, en l'ultima etapa, com a comissari de competència va estar al capdavant en perseguir les pràctiques abusives de la seva posició dominant en el mercat de Miscrosoft, entre altres casos.

Ara el tenim aquí per parlar d'un tema important que afecta el territori. Ha vingut ja en nombroses ocasions i sembla que seguirà venint. No sé si és necessària o no la línia de molt alta tesió. Alguns creuen que sí i altres no. En tot cas, l'idea de soterrar la línia no em sembla mala solució. Com tampoc no em sembla malament, com a figuerenc, que se soterri la via del tren. Atenció però vigilem amb tant de soterrament! Preveiem-ho tot i planifique-m'ho, no fos cas que ens quedem sense ni una cosa ni l'altre.

Qui perd els orígens....

2008-03-24T16:13:00.011+01:00

Escric aquestes línies pocs minuts abans de la mev tornada a Barcelona, però les escric encara des de terres empordaneses. Aquests dies de setmana santa he estat a l'Empordà -amb un breu parèntesi el divendres sant a la baixa Garrotxa- on he pogut fer allò que se'n diu "desconectar".

Ha fet fred, molta fred, però la presència de la tramuntana, trencant el cel de la plana empordanesa, ha produit els seus efectes curatius.

Un empordanès, a vegades, no és prou conscient del gran privilegi que és viure en aquesta terra. jo no n'era conscient. Fins i tot quane estudiava a Barcelona, a l'època universitària, els caps de setmana m'atreia més el ventall d'activitats culturals, noturnes, festives i esportives que oferia i ofereix la ciutat comptal.

No sé si serà l'abandonament de la universitat i l'entrada en el món laboral, o bé el simple fet del pas del temps que fa que, quan arriba un període de vacances o un cap de setmana, només pensi en tornar a l'Empordà i que, amb una mica de sort, bufi la tramuntana justa per poder agafar aire fresc per tal d'encarar la setmana que començo.

Ja ho deia Raimon -que per cert, fa poques setmanes vaig assistir a un concert seu al Palau de la Música, simplement genial- que "qui perd els orígens, perd identitat". I és que, al cap i a la fi, des de l'Escolpai d'Empúries com Dalí, per moltes voltes que facin pel món, tots acaben tornant als seus orígens.

TV3, la seva

2008-03-17T21:09:00.005+01:00

M'havia proposat no escriure sobre les eleccions. I, de fet, directament, no ho faré. Ara bé, avui agafo un fet que m'ha cridat l'atenció.

Miro les notícies de TV3. Entre altres coses, veig que surt Artur Mas dient que la seva formació és la que que pot defensar més bé els interessos de Catalunya al Congrés de Madrid. Fins aquí bé, res d'especial, res de nou, res de particular ni original. Vaig a l'ordinador i em poso a llegir els diaris digitals i davant la meva sorpresa, veig els titulars que Artur Mas ha fet autocrítica de CiU i que ha fet una crida a la unió de tots els catalanistes (utilitzant el lema "Catalanistes, uniu-vos!!). O sigui que unes declaracions d'aquesta magnitud, a TV3 se li ha arrencat la crosta nacionalista i ha passat a ser la seva, la d'uns quants.

Doncs si TV3 considera que una crida a la unitat dels catalanistes no és pou important per fer-se'n ressò ni al TN migdia ni al vespre, doncs jo en parlo i aprofito per sumar-me a aquesta crida. No pot ser que un mitjà públic sigui utilitzat per qui té el major monopoli de poder des de la instauració de la democràcia, per interessos partidistes tant descaradament. I no exegero. Ho pensen, ho fan i ho admeten ("s'ha d'arrencar la crosta nacionalista..").

El prestigi de la independència dels Telenotícies de TV3 ha estat reconeguda i, de fet, encara viu d'aquest pestigi. M'agradaria que no es perdés aquesta independència i professionalitat, m'agradaria que TV3 tornés a ser la "la teva" i no només la d'uns quants. Ara més que mai.

Encara podem fer alguna cosa

2008-03-11T20:42:00.006+01:00

Després de les eleccions del passat dia 9, no tinc res a dir. Ja es veurà com evolucionen les coses i si cada partit -els que han guanyat i els que han perdut- estan a l'altura de les circumstàncies i saben, com es diu normalment, llegir els resultats (frase ambigua que normalment diuen però no compleixen).

Bé, després de tants de dies de política i campanya, avui parlaré de futbol. Ja em permetreu. Des que vaig començar a escriure al blog encara no havia escrit sobre futbol.

Pels qui em coneixen, saben que sóc un culé empedernit. Sovint em diuen a casa que ho sóc fins el punt que els hi perdono tot.

No ens enganyem. El Barça està malament. Són comptats els partits en els quals es juga bé i constantment es donen mostres d'estar perduts, d'una certa apatia que afecta a més jugadors dels que ens pensem (no culpem a Ronaldinho de tot). No sé si guanyarem la Lliga, ni la Copa ni la Champions. Les espectatives no són massa optimistes (ja se sap com és el culé) però la realitat és que la Lliga està complicada, la Copa es pot guanyar i la Champions, amb sort i més ganes de les posades fins el moment, ves a saber. Per tant, encara podem salvar els mobles.

Salvar els mobles, però, no vol dir que s'hagi de seguir amb aquest model d'equip. Roanldinho és cert que no ariba ni a la meitat del que era, Henry ha estat un error fitxar-lo, i Rijkard encara no tinc clar si és molt bon entrenador o bé és un mediocre.

Bé, no sé quina és la solució a tot plegat. Però no llençem la tovallola, perquè encara podem fer que la temporada no sigui un fracàs com alguns diuen. Ara bé, quan acabi la temporada hauran de canviar moltes coses. Radicalment. Aquest Barça, faci el que faci ara, només pot salvar els mobles, però sense generar il·lusió. Cal, doncs, deixar acabar amb tranquil·litat aquesta temporada, fer balanç i canviar aquest equip.

ETA mata, jo voto

2008-03-08T11:28:00.004+01:00

Després que ahir ETA assassinés a sang freda a un pobre ex-regidor socialista, no em puc estar de plasmar aquí el meu rebuig més absolut a aquests actes. Els terroristes no respeten la democràcia, la menyspreen. L'altre dia vaig assistir a una obra protagonitzada per Pere Arquillué que es deia El silenci del mar. L'obra tracta de transmetre com, a voltes, el silenci i la ignorància és la forma més eficaç per combatre l'enemic. Doncs no dic res més. ETA mata, jo callo i voto democràticament.

Fent respectar Catalunya, farem un país de 1ª!!

2008-03-01T17:54:00.006+01:00

Si bé fa un parell de dies escribia sobre el debat bipolar i alterat entre els líders dels dos grans partits de l'Estat espanyol, ara crec que toca fer una mica de comentari sobre el debat català que tot just ahir a la nit es va emetre per TV3.

Òbviament, en aquest debat sí que es va poder reflectir la varietat i pluralitat existent a Catalunya. Un debat real, just i igualitari entre les forçes amb representació a les Corts espanyoles.

Un podria pensar que els polítics tot són iguals, que sempre repeteixen el mateix, que s'omplen la boca de promeses i després fan el que els hi convé oblidant-se completament de les promeses i propostes fetes durant la campanya. Això pot crear -i de fet crea- desànim i frustració entre els ciutadans. Aquest sentiment no és bo. No és bo mai, però encara és pitjor quan estem en un país com Catalunya on l'autoestima, la nostra raó de ser, està sempre en una situació complicada.

Els que varem seguir el debat, varem poder veure l'intent constant de socialistes i populars de tornar al debat bipolar de la setmana passada entre Rajoy i Zapatero, i l'intent dels partits nacionalistes de treure el cap com podien.

Davant el menyspreu de socialistes i populars a aquestes forçes -el mateix menyspreu que s'exercita a Madrid- crec que només hi ha una sol·lució.

Per tant, em sembla que a vegades els catalans, ja des de fa uns quants anys, ens hem equivocat d'enemics i d'aliances. I aquestes aliances no són ni l'abstenció ni el vot en blanc. Ha de ser un vot per fer respectar i sentir Catalunya a Madrid per tal de recuperar el prestigi d'un país de primera a Europa.

Debat alterat

2008-02-28T21:02:00.008+01:00

Ara fa dies que he deixat el blog una mica abandonat. La feina no perdona i el temps és el que és. Però voldria aprofitar aquest ambient electoral al qual estem inmersos per fer una reflexió sobre el tema de la setmana com és el "gran" debat entre els líders del PSOE i el PP.

D'entrada haig de confessar que no el vaig veure. En primer lloc per problemes tècincs amb la televisió de casa meva i, en segon lloc en senyal de protesta. És possible que la meva reflexió no sigui excessivament original i potser ja l'haureu sentit en algun lloc o altre, però em sembla que és de justícia fer-la.

És evident que aquest debat era en clau espanyola i actuacions com aquesta no contribueixen a què la resta de l'Estat espanyol tingui la possibilitat de conèixer -entendre ja seria massa- les alternatives existents que no siguin les de Zapatero i les de Rajoy. Per sort, a l'Estat espanyol hi ha alternatives i deixar-les directament de banda, convertint falsament el sistema electoral en un sistema bipartit, és un fet com a mínim denunciable. Unes eleccions a les Corts Generals haurien de servir perquè tots els ciutadans de l'Estat puguin conèixer la seva varietat. A Espanya no és així. I, a sobre, quan un partit "minoritari" influeix a Madrid, es queixen i posen el crit al cel. No és d'extranyar si no els hi donen la posibilitat de difondre el que proposen!!

I amb això, no es tracta de fer pedagogia. No cal fer pedagogia, però al menys cal no quedar-nos callats quan les opcions catananes queden excloses per les forçes de sempre. En això sí que es van posar d'acord en el debat.

Dalí a Barcelona

2008-02-18T22:20:00.007+01:00

L'altre dia vaig llegir al diari un fet sorprenent. Es veu que Barcelona encara no ha dedicat cap carrer, carreró, plaça o plaçeta a Salvador Dalí. És impressionant que la capital de Catalunya no hagi dedicat al pintor figuerenc cap trosset de ciutat.

Dalí va morir l'any 1989, ja fa gairebé 20 anys, i Barcelona no ha tingut temps, no hi ha pensat o no li ha interessat mostrar el seu homenatge a un personatge que, al cap i a la fi, a la seva manera, va contribuir a la internacionalització de la cultura catalana. No m'explico el perquè. Sembla que Miró i Picasso, una mica més identificats amb la ciutat, tenen carrers i avingudes merescudes per la seva trajectòria artística. Dalí encara no. Potser perquè era empordanès i no barceloní, potser perquè va popolaritzar més el Cap de Creus i Cadaqués. Però si Barcelona vol exercir de capital d'un país com el nostre, ha de reconèixer els artistes d'arreu del país.

Això sí, em consta que hi ha una plataforma cívica per reclamar al consistori barceloní que donin el nom de Floquet de Neu a algun carrer de la ciutat. A veure qui tindrà primer el reconeixement, si Dalí o el Floquet de Neu. S'accepten apostes.

De L'Empordà a Miami Beach

2008-02-13T22:37:00.006+01:00

Diumenge passat, vaig anar al quiosc a comprar el diari. D'entre les opcions que tots coneixem vaig optar per l'Avui. Enmig dels suplements enormes que ens adjunten, hi havia un enèsim col·leccionable. En aquest cas s'iniciava la col·lecció.

Es tractava d'uns CDs de la història del rock en català des del 1980 fins el 1994. Vaig tenir la sort que l'Avui, com a cd de llençament va optar per regalar el de l'any 1991. L'any del boom. En el CD hi eren tots: L'Empordà dels Sopa, el Boig per tu de Sau, Els senyors de les pedres de Sangtraït, Miami Beach dels Lax'n'Busto, S'ha acabat d'Els Pets...escoltant, però, les cançons, tall per tall, em van venir a la memòria cançons i grups que tenia absolutament oblidats com Tancat per defunció, Kitsch, Umpah-Pah, Terratrèmol, els inicis més remots dels Ja t'ho Diré...grups i cançons que encara ara podem cantar o, si més no, en el seu dia ens empapàvem d'aquelles melodies cantades amb la nostra llengua.

Possiblement el so d'aquests discs no era gran cosa, potser les melodies no eren excessivament originals ni innovatives, però aquests grups van posar banda sonora a, com a mínim dues generacions de catalans i catalanes que vàrem poder escoltar la música que ens agradava cantada en la nostra llengua.

En aquell 1991 jo només tenia 9 anys, però podríem dir que jo -i tants altres- ens hem fet grans amb aquests grups que, en el seu dia venien milers de discs, tenien clubs de fans i emplenaven estadis, plaçes i pabellons tranquil·lament.

Un dia, en una entrevista a en Pep Sala, li van preguntar que per què cantava en català. Ell va respondre: "Perquè algun dia ja no s'hagi de fer aquesta pregunta a ningú".

Política i safareig

2008-02-04T21:53:00.000+01:00

De cop i volta, mirant les notícies, secció de política internacional, apareix el casament del cap d'Estat francès amb una ex-model i cantant. Què té a veure un casament com aquest en la política internacional?

Estic convençut que la gent s'enganxa més a la televisió per aquest tipus de notícies que no pas a la política exterior europea o inclús a la mateixa francesa. Però a on ens porta això?

Entrar a la vida personal dels polítics, a no ser que sigui per denunciar algun fet greu, és un risc pel presitgi de la política. Als músics se'ls ha de valorar per la seva música, als pintors pels seus quadres, als advocats pel seu coneixement legal, etc...als polítics per la seva obra política, independentment de la seva vida personal.

La popolaritat de Sarkozy ha baixat a les enquestes franceses probablement per aquest afer que, dit suaument, s'ha exegerat. És estrany en un polític que semblava tenir-ho tot calculat al mil·límetre, però és així. No s'han de barrejar les coses. La política ja està prou en perill com perquè ara, a sobre, es farceixi de salsa rosa.

Serà difícil, però s'ha d'intentar tornar la dignitat a la política, la política com a mitjà per fer avançar els pobles, per sol·lucionar els problemes dels ciutadans, per presentar propostes innovatives per potenciar l'economia, etc. Això és la política. Ara que estem a les portes de missatges electorals constans, aparquem el safareig absurd de la política que no aporta res i està fora de lloc.

Friends

2008-01-27T18:07:00.000+01:00

Aprofitant unes hores mortes de lleure del cap de setmana, he recuperat alguns episodis de la serie nordamericana Friends.
Haig de reconèixer que, en el meu cas, aconsegueixen en cada episodi, arrencar-me un somriure, fins i tot si estic mirant-lo tot sol. L'ironia en estat pur, acudits fàcils però que donen resultat. A més la interpretació dels sis actors que donen vida a la Mònica, Rachel, Phoebe, Ross, Chendler i Joey, han acoseguit fer la caricatura dels seus pròpis personatges, que fan que ja siguin familiars. És clar que, tenint en compte el que cobraven -es diu que pels volts d'un milió de dòlars per episodi- de ganes i motivació no en devien faltar.
Fa un parell d'anys, Friends es va acabar. Era una sèrie bona que ara comença a caure en el risc que les televisions abusin de les reposicions interminables però que funcionaran. Funcionaran perquè era una sèrie feta amb bons guions i bons actors. De la mateixa manera que el gag de Mr. Bean de la piscina o de l'església, que encara que ens sabem de memòria, ens fa riure. Doncs amb Friends, el mateix.
Curiosament, però, cap dels actors que ha assolit aquest èxit, després de Friends, no han fet res d'excepcional. Només es podria salvar Mathew Perry (Chendler) qui va fer Falsas Apariencias juntament amb Bruce Willis. Una pel·lícula que no està malament i té moments còmics entre els dos personatges,... tot i que Mathew Perry, al igual que els altres cinc companys de Friends, sempre seran la Mònica, Rachel, Phoebe, Ross, Chendler i Joey.

Estem millor que Itàlia?

2008-01-22T20:24:00.000+01:00

Sovint, quan es parla d'Itàlia, la gent té el concepte d'un país bonic, ple de joies culturals i artístiques. És cert. Però també, per altra banda, tenim la percepció que és un país una mica anàrquic, amb un cert desordre. Quan ens endinsem més en el món italià, i aprofundim en el camp de la política, aquesta anarquia i desordre s'accentuen encara més.

Actualment, en pocs dies, s'ha viscut la situació insostenible de la recollida de residus a Nàpols en davant la passivitat dels polítics i, paral·lelament, hi ha hagut una crisi de govern en el qual ha dimitit el Ministre de Justícia, Mastella, per escàndols de corrupció. El govern, format per 9 partits(!!), trontolla i sembla que tothom dóna per fet que Prodi no arribarà a cumplir la legislatura.

Parlant amb un amic meu italià, ell posava al crit al cel mentre em describia la situació i posava com a exemple a seguir el de l'Estat espanyol. "Allà sí que la política és seriosa!, no com a Itàlia!" em deia.

Està clar que el meu amic no viu precisament al nostre país. Ara comença la precamapnya electoral i ja hem vist certs espectacles de tots els colors. Des de la desqualificació permanent a l'adversari, fins les picabaralles -fins al punt del ridícul- dels populars (amb fitxatge "estrella" incorporat). I a Catalunya es diu, per activa i per passiva, que l'AVE passarà per on ha de passar, sense escoltar els veïns ni la majoria de regidors de l'Ajuntament, mentre Barcelona cada vegada està més deixada.

Itàlia és un país que fa més anys que nosaltres que té una democràcia. Una democràcia que, en certs aspectes, no tenim res a envejar, ans el contrari. És una mica viciada i un polític tant es pot presentar sota les sigles comunistes com a les següents eleccions presentar-se per la dreta més conservadora. Aquí això encara no passa, però tal com van les coses, amb el nivell que mostren certs líders polítics, donant l'esquena als ciutadans, estem anant cap a aquesta direcció.

Obertura

2008-01-19T21:28:00.000+01:00

Benviguts al meu nou blog!

A partir d'ara, disposo d'aquest espai per a internautes per comentar, debatre i exposar la realitat des d'una visió personal, subjectiva i oberta al diàleg.

Aquí hi trobareu enllaços amics, interessants i opinions que voldran reflectir el punt de vista d'un jove advocat, empordanès, resident a Barcelona, interessat per l'actualitat general en ens envolta i ens afecta com a ciutadans d'aquest país.

Així doncs, us dono la benvinguda a aquest bolg, el qual espero que trobeu interessant.