tag:blogger.com,1999:blog-47256646280124863592024-03-13T05:13:02.472+01:00El blog d'Oriol PuigUn advocat figuerenc a BarcelonaOriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.comBlogger126125tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-51659975605533562182018-11-27T09:23:00.000+01:002018-11-27T09:23:21.412+01:00Polònia<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<br />
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Els carrers de
Varsòvia són nets. A les nits, una mica foscos. La capital de Polònia és
europea. Moderna, cosmopolita, en general cívica. Evidentment tindrà problemes
en molts àmbits, els seus ciutadans es queixaran per deu mil coses que no funcionen
però, per un turista que està de passada de cap de setmana, la sensació és
d’estar en una capital d’un país de l’Europa moderna. Un país que ha donat
grans personatges universals com, per citar-ne alguns de ben diferents per
època i camp,<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>Chopin, Marie Curie,
Copèrnic o Zygmunt Bauman. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Els catalans, com
se sap, tenim aquesta ascendència amb el poble polonès. Una ascendència no
buscada ni provocada però que per una gracieta divina ens han atribuït, potser,
algun fòbic a la diversitat i que ens portaria a filosofar sobre qui és o ha
estat realment separatista. Recordo, fa uns quants anys, un càntic que se
sentia que deia: “Es polaco quien no vote! Eh! Eh!”. Una versió de l’ “A por
ellos!” dels 80... però aquest és un altre tema.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Si repassem la
història recent de Polònia, és dura. El patiment, especialment, durant la II
Guerra Mundial, fa posar la pell de gallina. La destrucció de Varsòvia per part
dels nazis, fa palpar els estralls, la cruesa, la impotència i la desolació de
la guerra. S’ha de dir, però que, tot i el permanent record d’aquell episodi
desastrós, els varsovians van reconstruir, en la mesura del possible, el centre
de la ciutat tal i com es trobava abans dels bombardejos amb un resultat força
reeixit.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Després vingué
l’època del comunisme com a satèl·lit de la URSS. També, passejant pels carrers
de Varsòvia, queda reflectida aquesta etapa del país, per exemple, en el Museu
de Ciència i Cultura, la torre més alta de Varsòvia situada al centre de la
ciutat i que el 1955 la Unió Soviètica va regalar al país. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Tanmateix, a
finals dels anys 80 el moviment Solidaritat de Lech Walesa (que va adoptar com
a himne no oficial L’Estaca) va fer caure el règim comunista. A partir
d’aleshores Polònia ha esdevingut una democràcia europea. Tant europea que, és
xocant com, malgrat la seva convulsa història, plena d’alts i baixos, també es
veu emmascarada -ja des de fa uns quants anys- per la influència de partits
ultres que qüestionen la pròpia democràcia i les llibertats més fonamentals que
ha costat tant aconseguir. <span style="mso-spacerun: yes;"> </span><o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;"><span style="mso-spacerun: yes;"><br /></span></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Quan visites un
país com Polònia en el que la presència dels estralls de les guerres mundials
es fa més evident que mai, un s’adona de la importància de les grans coalicions
com l’Europea i, a la vegada, de la importància de reconèixer les identitats
diferenciades que hi ha arreu. Tanmateix, el populisme i les tendències ultres
estan guanyant el terreny a aquesta Europa que es va construir, entre altres
coses, amb la intenció d’evitar aquestes confrontacions excloents. Una Europa
que, malgrat tots els malgrats, també ha contribuït a què les seves capitals
s’adeqüin a uns estàndards de qualitat de vida gens menyspreables. Amb
problemes i reptes constants, és cert, però, per canviar o millorar Europa, s’ha
de passar per discursos disruptius i agressius contra valors com la tolerància,
la solidaritat, la llibertat i la diversitat? <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span lang="CA" style="mso-ansi-language: CA;">Veient imatges
com les manifestacions de Varsòvia o a l’altra banda dels Pirineus o “en algun
lugar de la Mancha” el passat 20-N, jo m’aferro a Chopin, Marie Curie, Copèrnic
i Bauman i que ells em dictin quin és la millor solució per aquesta Europa. <o:p></o:p></span></div>
<br /></div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-89982481602371690882016-01-04T18:09:00.003+01:002016-01-04T18:09:35.655+01:00Gràcies independents!<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<span lang="ES" style="font-family: "Calibri","sans-serif"; mso-ansi-language: ES; mso-ascii-theme-font: minor-latin; mso-hansi-theme-font: minor-latin;">A</span><span style="font-family: "Calibri","sans-serif"; mso-ascii-theme-font: minor-latin; mso-hansi-theme-font: minor-latin;">l filòsof
francès Michel Montaigne se li atribueix la fase que “la demostració de la
pròpia bondat és confiar en la bondat dels demés”. Després del cúmul de
despropòsits dels últims mesos al nostre país, sembla just i necessari un pensament
pels independents que es van mullar, de bona fe, a les eleccions del 27 de
setembre passat. <o:p></o:p></span><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: "Calibri","sans-serif"; mso-ascii-theme-font: minor-latin; mso-hansi-theme-font: minor-latin;">Es reclama
des de la ciutadania uns polítics a l’alçada, es demana més implicació de gent
de la societat civil en la política, que no hi hagi portes giratòries, que
aquesta bondat que citava Montaigne emergeixi en el món polític per tal de
gestionar la cosa pública amb la major honradesa possible. Quin concepte tant
carrincló, reivindicar la bondat!<o:p></o:p></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: "Calibri","sans-serif"; mso-ascii-theme-font: minor-latin; mso-hansi-theme-font: minor-latin;">El passat
mes de setembre hi havia una força que especialment que incloïa en llocs molt rellevants
de les llistes a independents. Alguns més independents que altres, cert, <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>però, en qualsevol cas, persones de bona fe
que no tenien perquè implicar-se en la política directa, de la brega
parlamentària i molt menys en el procés d’independència quan, còmodament i legítima,
podien seguir realitzant la seva activitat professional més ben remunerada i
reconeguda per la societat.<o:p></o:p></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: "Calibri","sans-serif"; mso-ascii-theme-font: minor-latin; mso-hansi-theme-font: minor-latin;">La
picabaralla política, les desqualificacions fetes a través de la xarxa social,
la gesticulació excessiva, no afavoreix la creació d’un clima en el que aquests
independents i altres de nous vulguin implicar-se a la cosa pública.<o:p></o:p></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: "Calibri","sans-serif"; mso-ascii-theme-font: minor-latin; mso-hansi-theme-font: minor-latin;">Que consti
que no estic criticant els polítics exclusivament. És bo que tots plegats
siguem exigents amb els nostres representants que decideixen sobre el present i
futur del nostre país i, per tant, sobre el nostre benestar. Ara bé, cal, a
vegades, una mica més de serenor en la crítica i ser més constructius.<o:p></o:p></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: "Calibri","sans-serif"; mso-ascii-theme-font: minor-latin; mso-hansi-theme-font: minor-latin;">És desolador
l’espectacle d’uns contra altres que s’està vivint aquests dies. Retrets
absurds que només fan que pintar un escenari de certa basarda. És per això que
voldria fer un reconeixement a la gent que, de bona fe pensava que la política
era una altra cosa que no pas tactisme, declaracions i contradeclaracions,
insinuacions, discursos contradictoris, mitges veritats o punyals a l’esquena.
Aquesta gent que va creure en la bondat d’un procés il·lusionant i
esperançador. Independents que, personalment, sempre reivindicaré com a
imprescindibles en la política d’un país. Si aquesta gent es desmarca de la
política activa, deixem els governs en mans de buròcrates ja sigui de
l’administració o dels partits polítics. <o:p></o:p></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: "Calibri","sans-serif"; font-size: 12pt; mso-ansi-language: CA; mso-ascii-theme-font: minor-latin; mso-bidi-font-family: "Times New Roman"; mso-bidi-font-size: 11.0pt; mso-bidi-language: AR-SA; mso-bidi-theme-font: minor-bidi; mso-fareast-font-family: Calibri; mso-fareast-language: EN-US; mso-fareast-theme-font: minor-latin; mso-hansi-theme-font: minor-latin;">Així doncs, gràcies a aquestes catalanes i catalans
que de bona fe han dedicat esforços a servir el país encara que hagi estat per
pocs mesos. Vull pensar que la seva bondat no ha estat en va i, de tot plegat,
també aprendrem que no s’ha de cremar la gent valuosa que tenim.</span></div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-49564309467853114342015-11-16T17:05:00.004+01:002015-11-16T17:05:55.852+01:00Extrems<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<br />
<div style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Calibri;">Escric aquestes ratlles encara en
estat de xoc després dels brutals atemptats de París. En aquestes darreres
hores apareixen a tots els mitjans experts en la matèria que, bàsicament,
afirmen que aquests atacs es veien venir i que és molt complicat prevenir-los. <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>Diuen que és una nova forma de terrorisme,
líquid, que s’infiltra a la societat i que descol·loca les forces de defensa i seguretat
dels Estats. </span></div>
<br />
<div style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Calibri;">És realment un problema que tenim
a occident. Un problema que ja no tenim tant llunyà com Síria o a l’Orient
Mitjà. És als nostres carrers i places i això implica por, implica
desconfiances i el perill que ens agafi a tots plegats una mena d’histèria
col·lectiva que, intueixo, no ens portarà res de bo.</span></div>
<br />
<div style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Calibri;">Hi ha dues coses que em preocupen
especialment, més enllà de la realitat terrorista que ens acaba de colpejar:
una és la reacció dels governs front aquests atacs i l’altra és la reacció dels
ciutadans.</span></div>
<br />
<div style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Calibri;">Pel que fa a la reacció dels
institucional o governamental davant dels terroristes ja vàrem veure la nit
passada com França ha començat a bombardejar la ciutat siriana on, sembla ser,
que s’ubica el centre d’operacions de l’Estat islàmic. Resposta a l’atac. Acte
de guerra. Acció reacció. Venjança, resposta armada i embolica que fa fort. Qui
pot estar segur que França, amb l’atac d’ahir, no va assassinar també
innocents? Estem immersos en una verdadera guerra?</span></div>
<br />
<div style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Calibri;">És complicat ponderar les
respostes i les actuacions. Els països de la UE i la pròpia UE han de donar una
resposta però, a la vegada, haurien de ser fidels als valors de modernitat i
civilització dels que presumim. La llibertat, la igualtat, la solidaritat, el
respecte als drets humans, en aquests moments, és quan són més complicats d’exercir.
La proporcionalitat.</span></div>
<br />
<div style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Calibri;">Per altra banda, apuntava a la
reacció dels ciutadans. És lògic que la por –en alguns casos el pànic- entri en
la consciència de la gent. Ens ha colpejat de prop. Tenim París i França al
costat, literalment al costat, i qui més qui menys ha pensat que podia haver
estat a la Plaça de la República prenent un cafè aquell vespre de tardor. </span></div>
<br />
<div style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Calibri;">Aquesta por, aquesta inseguretat
pot provocar que, democràticament, es donin ales a opcions polítiques d’extrema
dreta o de dreta que accentuïn el discurs xenòfob. Ja ho estan fent. Opcions
com la mateixa Marine Le Pen a França, Salvini a Itàlia o el president d’Hongria,
entre molts altres, tenen el discurs fet i escrit especialment pels mateixos
atacs terroristes. </span></div>
<br />
<div style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Calibri;">El president polonès ja ha
anunciat que no acollirà els refugiats que fa poques setmanes els Estats
europeus havien acordat –amb gran esforç i després de negociacions frenètiques-
perquè interpreta que els fets recents invaliden aquest acord. Evidentment,
certs mitjans s’afanyen a titular que un dels terroristes que es va immolar va
entrar a Bèlgica com a refugiat. Le Pen demana que França deixi d’acollir
immigrants. Més llenya, més confusió. Cap matís i tot dins el mateix sac:
immigració, refugiats i islam és terrorisme. No ens enganyem. Aquest discurs
cala a molta gent i, si ens hi parem a pensar és tremendament injust. </span></div>
<br />
<div style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Calibri;">Que consti que no estic defensant
actituds “bonistes”. Simplement estic llançant reflexions que deixen al
descobert les nostres pròpies contradiccions i advertint que, per l’altre
extrem, l’extrem de la reacció, la confrontació, de la resposta immediata i visceral,
es pot agreujar la situació. </span></div>
<br />
<div style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Calibri;">La convivència dins d’Europa, la
convivència de la gent de bé, d’immigrants i no immigrants està en joc. Amb actituds
tancades, de refús d’allò estrany pel sol fet de ser estrany, no se solucionarà
res. Al contrari. S’alimentarà l’odi de les dues bandes. Hem de ser conscients
que el terrorisme és una minoria. Malauradament i pel que sembla, difícil de
controlar, però al cap i a la fi minoria i la immigració és una realitat que no
podem suprimir. Hem d’aprendre a conviure-hi i gestionar-la, sense marginar-la ni
estigmatitzar-la.</span></div>
<br />
<div style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span style="font-family: Calibri;">No sé quines han de ser les
actuacions dels governants mundials. Només voldria que ens sentíssim orgullosos
tots plegats dels valors de convivència que ens hem dotat. És la millor manera
de derrotar la barbàrie terrorista i mantenint-nos fidels a aquests valors és
la millor manera també de retre homenatge a les víctimes innocents de París.</span></div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-48475103071460325482015-10-28T17:27:00.002+01:002015-10-28T17:27:23.328+01:00Deixar de ser simpàtic<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<br />
<div style="text-align: justify;">
Seré incoherent amb mi mateix i escriuré sobre el procés afegint una mica de llenya al foc al moment, ho admeto. Però no em puc quedar callat perquè sinó rebento i això tampoc és bo. Ja em perdonareu els qui feu bandera de la hipercoherència. Els humils mortals, dèbils i fràgils, hem de caure de tant en tant en alguna incoherència per sobreviure...sinó pregunteu al Sr. Varufakis que es fa pagar 52.000 Euros per cada conferència que dóna... preu popular grec, vaja.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Aquests dies, i aquesta semana especialment, ha començat forta. Tot bull, tothom parla i opina, tothom reflexiona i fa càbales, promeses, escurcolls, imputacions, conjatures, insinuacions, trucades. La gent està accelerada. Els motius són varis. Si haguéssim de parlar de tot aquí no acabaríem mai. De teca n'hi ha a per totes bandes i els despropòsits també.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Em volia centrar però en un aspecte que ja es comença a apuntar que és el paper de la CUP en el centre de la política catalana. Com és sabut, mai com ara la CUP havia tingut la influència (o poder, és el mateix) al país. Reconec que és un partit que em cau simpàtic. Em sembla que molta gent té -o tenia- aquesta percepció. Bons líders, bona detecció dels problemes, valentia per alçar la veu i denunciar injustícies, joves, frescos i amb il·lusió per canviar el que no funciona. Ara bé, parlant amb gent i sentint certs comentaris, hi ha qui comença a deixar de fer-li gràcia la CUP. Aquella imatge de partit simpàtic està canviant i, per molts sectors moderats, ja sigui de Catalunya com d'Espanya, veu que el problema més greu no és tant la independència com el poder que està agafant la CUP. I aquest problema també el detecta gent independentista. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
És curiós com la gent veu simpaties a unes forces quan són minoritàries però, quan creixen i poden decidir, augmenten els recels. Crec que és bo que la CUP hi sigui, que proposi i que digui, però representa el que representa i no sembla que tinguin cap mena de voluntat de govern. En aquest context Junts pel Sí no es pot deixar marcar l'agenda per la CUP. Haurà de modelar el discurs, haurà de transigir amb algunes coses (no entraré el debat del President) però la desproporció entre les dues forces és tant gran que no es pot donar tot el braç quan només han d'agafar el dit.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Invoquem l'Ovidi, que ja no ens alimenten molles i que volem el pa sencer. Tot el que vulgueu, però el procés s'ha de fer bé (també era una promesa electoral aquesta!)i per fer-ho bé cal seguir els tràmits i tempos que més ens convinguin. Vàrem fer informes clars per part dels experts del Consell Nacional per a la Transició Nacional, doncs aprofitem-ho i no ens deixem escriure el full de ruta.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
De moment no hem descarrilat i la declaració presentada al Parlament va ser una bona jugada que va agafar amb el peu canviat al govern espanyol, però no ens embalem massa perquè resulta que els grups parlamentaris encara no están constituits i el PP ho allargarà tot fins el dia 5 de novembre. De moment, doncs, tot parat. Petit detall. No passa res. No és greu però ara més que mai cal cirurgia jurídica i política i no ser matussers. Medim les paraules, les formes i les seves conseqüències. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-37229962837946630302015-10-23T06:07:00.000+02:002015-10-28T16:49:41.158+01:00Una història italiana<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Jo encara no havia fet 10 anys. Era els inicis del 1992, any dels Jocs Olímpics de Barcelona, la Expo de Sevilla, època d'esplendor d'Espanya. Feia poc temps que havia caigut el Mur de Berlín i una nova perspectiva europea s'obria amb esperança. A Itàlia, però, aquell 1992 va ser l'inici d'un canvi profund del sistema polític i, a hores d'ara, encara no se sap exactament si va ser per bé o per mal. M'explico.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
El 1992 es destapa l'escàndol polític mes gran de la història italiana, em refereixo a Mani Pulite. No entraré en detalls. Podeu consultar per la xarxa en què va consistir però, bàsicament, des d'un tribunal de Milà, es va destapar tota una xarxa de comissions il.legals pagades per empresaris a polítics que servia per finançar als partits. Una investigació que va començar per una comissió insignificant rebuda per un dirigent local del Partit Socialista de Milà, va acabar fent saltar pels aires tots els grans partits italians. No només això.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
En aquell context, hi va haver suïcidis d'empresaris i dirigents polítics. Gent, molta gent, que no podia suportar l'escarni públic al que se'ls estava sometent. Hi va haver dolor i famílies senceres destrossades. Gent que, tot i que conscients del delicte, de la irregularitat, assumien aquesta pràctica com a habitual, sense plantejar-se si era correcte o no, sense posar en qüestió el sistema.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Tot plegat, va provocar que, en un determinat dia, el president del PSI i president del Consell de ministres Bettino Craxi, admetés tranquil.lament i solemne en seu parlamentària que tots els partits italians d'uns certa rellevància s'estaven finançant irregularment. La investigació judicial va arribar fins a ell, el gran líder polític italià del moment, que es va veure evocat a dimitir tot i no haver-se demostrat mai si ell havia participat directament en alguna d'operació de cobrament de comissions il.legals, tot i que sembla que difícilment en podia estar al marge.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Després d'això -i en un període especialment convuls amb la màfia assassinat els jutges Falcone i Borsellino- es desintegren els partits tradicionals i emergeix una nova força i un nou líder: Silvio Berlusconi. El que va venir, ja més o menys tothom ho sap.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Per tant, atenció. Perseguim la corrupció. Intentem erradicar-la al màxim. Ara bé, Parem atenció a no extirpar part d'un sistema que funciona, de gent honesta, no posem tothom al mateix sac de forma matussera, destriem el gra de la palla i no exagerem les reaccions. Que no tremolin les cames -agafant l'expressió emprada per Vicent Partal- a qui ha de perseguir els corruptes, però que tampoc ens tremolin per defensar els honestos. Fer-ho saltar tot pels aires, no necessàriament ens portarà un país millor i més lliure.</div>
<br />
<br /></div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-23361831156496277472015-07-30T11:53:00.001+02:002015-07-30T11:53:11.042+02:00El cost de la "no independència"<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Sovint, un que és defensor del projecte europeu, utilitzo un argument que em sembla irrefutable. No és un argument que hagi inventat jo ni és massa original ni excepcional. Però és útil. Quan es critica la UE -moltes vegades amb raó- i al mateix temps es posa en dubte l'existència mateixa de la UE, l'argument -crec jo- irrefutable és el del cost de la no Europa. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
És evident que les institucions europees s'equivoquen en determinades decisions, és evident que en certes circumstàncies han obeït més a interessos d'uns quants en detriment d'altres...exactament igual que qualsevol govern de qualsevol Estat del món, sense que això impliqui posar en qüestió l'existència de l'Estat. Amb la UE hauria de pasar el mateix. Se la pot criticar, es pot impulsar un canvi, si es vol, radical però sense posar en qüestió l'existència del projecte comú europeu. I aquesta defensa del projecte europeu es pot basar en arguments històrics i polítics, en valors com la pau, la democràcia, la solidaritat, etc. però l'argument definitiu és que sense la UE estariem pitjor que amb ella. El cost de la no Europa és enorme. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Amb la independencia de Catalunya passa el mateix. Sovint es parla del cost de la independència, de boicots, de la inestabilitat, de la por dels empresaris i també de mentides jurídiques i tècniques per atemorir els ciutadans ("sortirem de la UE, de l'Euro i del sistema planetari") però no es diu res -o poc- del cost de la no independència. Del manteniment de l'statu quo. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
El cost de la no independència implica restitriccions del déficit públic imposades pel Ministerio de Hacienda escanyant els pressupostos i arques públiques catalanes, implica recursos judicials permanents al Tribunal Costitucional -conformat per membres escollits pels dos grans partits espanyols- contra el model d'ensenyament, la política lingüística o lleis i normes vàries aprovades per àmplies majories del Parlament català, per exemple per combatre la pobresa energètica, crear un impost pels bancs o poder promoure Catalunya a l'exterior, entre tantes altres. La no independència de Catalunya implica no tenir veu a les institucions europees, posar en qüestió quan es vulgui l'autoritat dels mossos d'esquadra, implica la imposició de símbols i banderes a costa de sancions, implica restriccions a la llibertat d'expressió en camps de futbol. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
El cost de la no independència també comporta tenir restringida qualsevol política pròpia en grans infraestructures estratègiques per afavorir l'economia del país com son el corredor mediterrani, l'aeroport del Prat, la zona Franca i el Port de Barcelona, entre altres. Implica querelles, denúncies i recursos judicials contra membres del govern català per deixar que els ciutadans s'expressin democràticament...i malauradament, no s'acaba aquí. La no independència implica seguir així. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Que la independència te costos? Sí, és clar. Ara, davant d'aquest panorama, seguir amb l'asfixia d'un Estat en contra dels interessos i la voluntat democrática de la gran majoria de catalans, la independència esdevé una necessitat. </div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-74138168461674947092015-07-03T10:17:00.001+02:002015-07-03T10:17:35.058+02:00La finalitat i els mitjans<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Acabo de llegir un llibre que m'ha semblat molt, molt interessant i necessari. No exempt de polémica per les seves opinions a vegades controvertides però basades amb una recerca histórica profunda. El llibre és <em>El llarg procés</em>, de Jordi Amat. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Bàsciament, el leitmotiv de l'obra és la utilització que s'ha fet de la història de Catalunya, des de 1937 fina ara, per a justificar o defensar posicions polítiques concretes. L'argument és cru, punyent, a vegades desolador però, segons el meu punt de vista, necessari. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
A rel del contingut d'aquest llibre, m'ha cridat l'atenció avui de l'existència, ja des del 2004, de l'anomenada "Universitat Progresista d'Estiu de Catalunya". Aquesta Universitat, que va ser impulsada per personatges significats com <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Mart%C3%AD_i_Jufresa" title="Carles Martí i Jufresa">Carles Martí</a>, <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Maria_Dolors_Camats_i_Luis" title="Maria Dolors Camats i Luis">Dolors Camats</a>, Jaume Collboni, <a class="mw-redirect" href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Miralles" title="Jordi Miralles">Jordi Miralles</a>, <a class="mw-redirect" href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Raimon_Obiols" title="Raimon Obiols">Raimon Obiols</a> o Vicenç Navarro, té com a objectiu "contribuir a desenvolupar una cultura progressista i catalanista que ajudi a recuperar la història de Catalunya i permeti entendre les diferents realitats per a millorar-les." Es dóna la casualitat que es va crear tot just l'any després de la conformació del primer Tripartit a la Generalitat i a ningú se li escapa que podria haver aparegut com a contraposició de la Universitat Catalana d'Estiu que se celebra a Prada de Conflent. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
A propòsit d'això, i inspirat en la lectura del llibre que he citat, em venen al cap dues reflexions. La primera, de com l'esquerra s'apodera de termes com progrés. Crear una entitat, per part de reconeguts militants de l'esquerra catalana (sobretot partit socialista i l'esquerra alternativa) amb el qualificatiu de "progresista" és un fet al que ja estem acostumats però no per això ens ha de fer perdre la prespectiva. El progrés d'un país no pot ser exclusivitat d'una sola corrent política o ideològica. Tothom vol el progrés, el que canvia és la manera que cadascú pretén aconseguir-lo. La diferencia rau en això i no en la progressia. No obstant les forces d'esquerra s'apoderen del terme i, tot i que el nom no fa la cosa, a nivel de difusió, ja ho han explotat. La dreta fa el mateix amb el terme "ordre". </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La segona reflexió, manllevant algunes idees expressades en el llibre de Jordi Amat, és com es pot pretendre un rigor històric quan la premissa és una posició política determinada? Si la idea és fer contraposició a tendències exposades en altres fòrums, es pot aceptar, però no des del rigor de la història i la objectivitat. Què prima en aquests casos? Quina és la finalitat i quins són els mitjans? El rigor històric o la ideología. Crec que el segon atès que, ja en el nom mateix, en dóna la pista evident. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
No és nou. S'ha fet sempre. El llibre ens assenyala episodis concrets des de Cambó fins a Carod-Rovira, passant per Pujol, Vicenç Vives, Josep Benet, Solé Tura o Maragall, entre altres. A Espanya també ha passat i probablement a tots els països és un fet comú. Ara bé, no deixa de cridar l'atenció l'ús que es pot fer de determinades publicacions, esdeveniments, entitats o personalitats que, coberts amb el llençol de l'objectivitat i el rigor històric, intel·lectual o cultural, a sota porten una clara intencionalitat política. Legítima, però política. </div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-32696771195220747792015-05-25T13:14:00.003+02:002015-05-25T13:14:54.764+02:00El procés s'encalla? Reflexions postelectorals<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
A propòsit dels resultats electorals d'ahir, voldria fer una sèrie de reflexions generals sobretot tenint en compte el resultat a la ciutat de Barcelona atès que, per primer cop un servidor votava a la Capital.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
En primer lloc, en relació a les lectures interessades per tots costats sobre el que significa el canvi de color polític a l'Ajuntament de Barcelona en el procés d'independència. Cal tenir en compte una obvietat però que s'ha de posar de manifest. Barcelona, com a capital de Catalunya, és molt important però Catalunya és més que Barcelona. Per tant, l'anàlisi, sigui quin sigui, s'ha de fer (també) des d'una visió global del país i, en aquest sentit, les forces clarament independentistes sumen un 45% dels vots. En aquest sentit doncs, i tenint en compte el context, els resultats globals no han estat dolents. Només cal veure els colors del mapa de Catalunya.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Tornant a Barcelona, en les últimes hores he pogut apreciar una tendència que ja va apuntar algú en un article fa unes setmanes, que és el sobiranisme esdevingui antipàtic. La beligerancia amb què es tracta Ada Colau és perillosa. És òbvi que el seu discurs és ambigú des del punt de vista nacional, però el que s'ha d'intentar, des del sobiranisme, és seduir-los. Estaríem d'acord en què es tracta d'un moviment obert a deixar-nos expressar a les urnes, que molts dels seus simpatitzants, votants i dirigents s'han manifestat clarament sobiranistes i estan a favor del procés. Doncs, amb actituds agressives i apocalíptiques no ens els guanyarem i tinguem en compte que la independència es guanya, també, a Nou Barris, Cornellà i L'Hospitalet on els resultats sobiranistes han estat dolents. Cal recordar, un cop més, que el catalanisme polític ha estat i és inclusiu i integrador. És fonamental.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Tercera reflexió. Sense entrar tampoc en guerres internes entre republicans i convergents (algun descalificatiu contra Junqueras he llegit a les xarxes socials provinents de sectors independentistes que, sincerament, no aporten res). Torno a obrir l'idea de la llista unitària. Replantegem-ho. L'èxit de Barcelona en Comú i Ada Colau no és una suma de sigles. És un moviment que ha aconseguit sumar suficientment com per aconseguir l'alcaldia de Barcelona. El sobiranisme pot ser el mateix. CiU i ERC ja no sumen i la unitat d'acció multiplica, il·lusiona a la gent i la mobilitza. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Imaginem que es convoquen les eleccions plebiscitàries i hi concorre Barcelona en Comú. Quina lectura tindrà els seus resultats? Els computem com a independentistes o unionistes? Complicat. Caurem -segur- en el gran perill de les plebiscitàries: que cadascú faci lectures diferents. I ja no dic internacionalment. A dintre mateix ja serà una olla de grills. I será una pena perquè, com he dit, estic convençut que a Barcelona en Comú hi ha una majoria sobiranista (recordem que la mateixa Colau va fer declaracions publiques que el 9N havia votat Sí-Sí).</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Dit això, i per acabar, la situació de Barcelona és complicada. De governabilitat inestable i, a priori, amb un nou govern sense massa flexibilitat per buscar l'entesa i el pacte. Veurem. Potser ens sorprenen. Només espero que Barcelona segueixi essent la capital del Mediterrani, motor econòmic i referent mundial per acollir empreses, en innovació i en modernitat. Això, ara per ara, no crec que ho aporti la llista més votada a la capital del país però la democràcia és això. Haurem de treballar. </div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-85241764052077938592015-03-06T13:47:00.000+01:002015-03-06T13:47:06.788+01:00Potser és que no ens ho mereixem<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
La temporada passada, el Barça hagués pogut guanyar la Lliga. Només depenia d'ell i "només" havia de guanyar a l'Atlètic de Madrid al Camp Nou. Si ho feia, es proclamava campió. Qualsevol altre resultat donava el títol als matalassers. La història tots la sabem. En aquell partit el Barça no va pasar de l'empat a zero i la Lliga se la va emportar l'equip de Simeone. El comentari generalitzat era que, "si no erem capaços de guanyar a l'Atlètic a casa, és que no ens mereixem guanyar la Lliga".</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Una mica és el que està passant amb el procés. Si fem un anàlisi fred i cru de la situació actual, la conclusió és, si més no, desoladora. Els partits fan aigües per tot arreu, disputes constants per esgarrapar vots de qui sap on, lideratges superposats (i, segons el meu humil parer, en alguns casos sobrevalorats), la federació de CiU amb un enorme interrogant planejant sobre les seves sigles; l'aprofitament d'alguns per treure rèdit polític de l'escàndol de la família Pujol, la incógnita d'Unió entre la fidelitat al procés i l'alternativa d'anar per lliure amb Construïm que, encara, ningú sap ben bé què és. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
ERC ha frenat espectatives. Es pensaven que Alfred Bosch podria arribar a l'alcaldia de la ciutat aprofitant l'embrazida del partit fins que ara se n'han adonat que Ada Colau (que recordem que no li interessava en absolut entrar en política!) ja es veu la primera alcaldessa de la ciutat. ICV ja s'ha desmarcat oficialment del procés lamentant la baixa d'un dels dirigents més brillants com és Raül Romeva, el PSC encara està buscant què vol, qui és i on va, la CUP que, recordem-ho, perdrà les seves grans marques de presentació (Fernández i Arrufat) sempre es mou en el terreny d'haver de marcar perfil i, finalment, l'ANC proposant que, per si no hi hagués prou diversitat, es presenta a les eleccions si els partits no es posen d'acord. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
En moments crucials, quan hem d'estar més units, anar més d'acord, ens n'adonem que la barca està plena de forats. Els catalans no les sabem fer bé aquestes coses. Un exemple: mentre l'Estat español no té cap mena de rubor a utilizar pels seus objectius polítics una institució com el Tribunal Constitucional o el Consell d'Estat i no té cap rubor de fer-los reunir d'urgència per frenar qualsevol intent de Catalunya per preguntar als seus ciutadans, el Govern de la Generalitat, amb majoria absoluta del Parlament, aprova unes estructures d'Estat i el nostre "Consell d'Estat", el Consell de Garanties Estatutàries, ens ho tomba! Ens passem d'ingenus i transparents. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
No ho fem bé. Com tampoc fem bé en tenir la necessitat d'anar repetint en veu alta haver de mantenir la flama del sobiranisme encesa. La gent no ha de votar amb l'estómac. Si som demòcrates i ens ho creiem, la gent ha de votar informada, conscient i lliure. Si tenim la necessitat de mantenir la flama és que la nostra reivindicació és débil. Si és forta (i jo crec que és forta perquè de motius no ens en falten) les coses s'han de fer bé. No ràpid. Bé. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
S'han d'aprovar les estructures d'Estat havent pactat prèviament amb el Consell de garanties que no t'ho tumbi; s'ha de pactar un missatge comú (que inclouen declaracions publiques) entre els representants dels partits; s'ha de renunciar a treure rèdit partidista de res en detriment d'un altre partit sobiranista; s'ha de renunciar a part dels teus ideals, de forma provisional i de forma excepcional, prioritzant la unitat i l'objectiu del dret a l'autodeterminació o, si es vol, la independència. En definitiva, s'han de fer sacrificis, concessions, treves, silencis. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
El problema de tot plegat és que, tal com està el pati, ningú està per la qüestió. Bé, sí. Només el President Mas que sembla l'únic sensat en aquesta història però que no li están posant fácil. Potser és que, si no som capaços de fer tot això ara, és que al cap i a la fi, no ens mereixem la independència.</div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-73204855056419537232014-11-26T13:56:00.001+01:002014-11-26T13:56:55.663+01:00Hi estem disposats?<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<span style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: Arial;">Pels que hem estat sobiranistes des de sempre,
aquests moments que estem vivint, certament històrics, ens poden provocar una
certa ingenuïtat. Ens podem deixar portar per la il·lusió, els somnis. És com
quan ets adolescent i veus aquella noia al pati de l’institut que no coneixes
però t’agrada. I cada dia la veus, de lluny, i penses que tu series l’home més
feliç del món si poguessis sortir amb ella. Al cap del temps, aquella noia, com
per art de màgia, se t’acosta i et diu “hola”. Intercanvies quatre paraules amb
ella i aleshores et penses que t’hi casaràs i que ja esta tot fet. Després, al cap
d’unes setmanes, busques el lloc i moment idonis per fer-li un petó i, pam! Ella
només volia que fóssiu amics. <o:p></o:p></span></span><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="-ms-text-justify: inter-ideograph; margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: Arial;">Tota aquesta història, típica i que segur que no
ha passat a ningú però que tothom té un amic que sí li ha passat, és el que ens
pot succeir als que somiem, des de fa temps, en l’assoliment de la plena sobirania
del nostre país. <o:p></o:p></span></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="-ms-text-justify: inter-ideograph; margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: Arial;">És veritat que el moment és il·lusionant. Que mai
hi hem estat tant a prop. El coratge i determinació del President Mas és
admirable i omple d’orgull a la major part del poble. El 9 de novembre passat,
ens vàrem agradar i molt. També els últims 11 de setembre. Allò que va escriure
Vicent Andrés Estallés i cantar Obrim Pas de “<i style="mso-bidi-font-style: normal;">no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu</i>” es fa real
i ressona pels carrers i places d’arreu de Catalunya. Tot això és importantíssim.
Crucial. Ara bé, el poble català s’ha caracteritzat per la rauxa i també pel
seny. El seny és tocar de peus a terra, ser pràctics i realistes. I és aquest
contrapunt en el que vull fer referència. No pas per posar aigua al vi ni per
restar il·lusió a ningú. Simplement ser conscients que l’empresa que es pretén
portar a terme no és menor i les conseqüències i el camí per arribar-hi són durs.<o:p></o:p></span></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="-ms-text-justify: inter-ideograph; margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: Arial;">Haig de mostrar els meus dubtes sobre una
declaració unilateral d’independència. Entenc que sigui, ara per ara i davant
la intransigència del govern espanyol, l’única sortida viable per donar
resposta als anhels del sobiranisme. És així. Ara bé, la pregunta que em faig
és si tota la massa de gent que dóna suport al govern i president o, si més no,
a l’idea del sobiranisme o independentisme, està preparada i disposada a
sacrificar-se per la causa. Què vull dir amb això? <o:p></o:p></span></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="-ms-text-justify: inter-ideograph; margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: Arial;">Estarem disposats a què, un cop declarada la
independència, patir retards en els cobraments de les pensions (no dic que es
deixin de cobrar, simplement retards); estem preparats socialment per si l’Estat
espanyol deixa de pagar els seus funcionaris ubicats a Catalunya? Estem disposats
a què la Generalitat deixi de rebre, de cop, cap transferència de diners de l’Estat?
Estem disposats a patir deficiències a xarxes elèctriques, de comunicacions o
altres serveis? Estem disposats a deixar de percebre, durant un temps, les
subvencions europees a l’agricultura? <o:p></o:p></span></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="-ms-text-justify: inter-ideograph; margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: Arial;">No vull ser catastròfic. Parteixo de la base que l’Estat
espanyol és un Estat cafre, i que davant una declaració unilateral intentaran
crear uns perjudicis als ciutadans de Catalunya que, potser, alguns d’ells
reconsiderin l’idea de l’Estat propi i pensin que dintre d’Espanya vivíem millor.
Això ho faran i, per tant, hem d’estar molt preparats per això i intentar que
els ciutadans seguim vivint amb normalitat perquè, si no és així, el suport
popular que ara impulsa el President, es podria girar en contra. <o:p></o:p></span></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="-ms-text-justify: inter-ideograph; margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: Arial;">Una premissa ha de ser clara: l’èxit del procés
dependrà que els serveis públics que rebem els ciutadans no es vegin afectats
cap dia. <o:p></o:p></span></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="-ms-text-justify: inter-ideograph; margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: Arial;">Un altre aspecte és el del reconeixement internacional.
No seré categòric dient que una DUI no serà reconeguda per ningú. Cal tenir en
compte que seria una DUI sorgida d’unes eleccions democràtiques i legals i, per
tant, m’inclino a pensar que, tot i no ser la millor fórmula, la UE adoptaria
una posició raonable i pràctica al respecte. Després, evidentment, caldria fer
una tasca colossal amb tota la resta d’Estats de l’ONU de forma individual per
tal que ens reconeguin. I desenganyem-nos: perquè ens reconeguin caldran oferir
contrapartides. Les tenim? <o:p></o:p></span></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="-ms-text-justify: inter-ideograph; margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: Arial;">Estem disposats a cedir bases militars a Estats
Units (com la que tenen a Roses), influència a xinesos en el Port de Barcelona?;
a no reconèixer ni col·laborar amb Palestina perquè ens reconegui Israel o al
contrari?; a no mostrar cap tipus de solidaritat amb el kurdinastan, Sàhara o
Tibet? Tinguem clar, doncs, que determinats discursos no els podem fer, al
menys fins que no siguem un Estat plenament reconegut i tinguem clar que el
reconeixement no és mai automàtic. Mai. El reconeixement d’un estat, per molt cívic,
democràtic o simpàtic que sigui, no és gratis. <o:p></o:p></span></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="-ms-text-justify: inter-ideograph; margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span style="mso-ansi-language: CA;"><span style="font-family: Arial;">Per tant, il·lusionem-nos i somniem. Albirem la
llibertat, aixequem-nos i guanyem-nos-la. Ens ho mereixem i ho hem d’intentar. Que
la prudència no ens faci traïdors ... però que la pressa no ens faci
entrebancar. Toquem de peus a terra i no abandonem, encara, l’astúcia que va
fer que el 9N sortíssim a votar. Queda camí i feina per fer. Intentem, tots
plegats estar a l’alçada. La determinació, la unitat, la generositat i la
intel·ligència, en aquests moments, és fonamental.<o:p></o:p></span></span></div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-28354805638423330042014-09-01T12:09:00.000+02:002014-09-01T12:09:06.828+02:00Nous líders per una nova Europa?<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
La UE ha escollit el seu president i el responsable d'afers exteriors. El primer serà l'actual primer ministre polonés Tusk i la segona, l'actual ministre d'afers exteriors italiana Mogherini.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Quan es va aprobar el el Tractat de Lisboa -tractat que havia de donar un fort impuls a la UE, creant una veritable unió política- un dels elements potents que s'hi va incloure era precisament la creació d'aquestes dues figures: un president estable i un ministre d'afers exteriors. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Un dels problemes que varen venir després, que ja s'han anat apuntant en reiterades ocasions en aquest blog, és el perfil baix de qui ha desenvolupat aquests rols. El belga Van Rompuy i la británica Alshton no han estat a l'alçada dels reptes europeus i internacionals. Possiblement no ha estat responsabilitat exclusivament seva -els governs dels Estats molt sovint no deixen marge de maniobra- però el cas és que, una vegada finalitzat el seu mandat, un no té la percepció que la UE tingui una política exterior unificada ni un lideratge presidencial creible i potent.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
La situació i el repte de l'acció exterior europea és majúscul. La crisi a Ucrania, les relacions amb Rússia, el conflicte a orient mitjà, a Siria, Iraq, les fronteres europees, la immigració. Els conflictes internacionals, malauradament, són constants i molt agitats...i això, Europa, n'ha de donar una resposta, ha de jugar-hi un paper sòlit, ferm i consistent. Un paper seriós i creible com a agent internacional. I per fer-ho ara hi haurà Federica Mogherini. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Forma part del nucli de confiança política de Renzi. Jove però no exactament nova en política. No obstant, s'ha criticat el seu nomenament per la seva inexperiencia. De fet, sempre ha portat a terme tasques de partit, des de Democratici di Sinistra fins ara amb el PD de Renzi. Tasques de govern, només sis mesos escassos. Rols o funcions diplomàtiques, cap. Això és dolent? No ho sé. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
És evident que un rostre jove i renovador, amb energia i idees noves van bé a Europa (no només a Europa; a casa nostra comença a ser imprescindible i urgent). Renzi ha sabut, a Itàlia, dotar-se d'un equip d'aquestes característiques, però sense massa experiència. Els resultats, de moment, no arriben -tot i la popularitat del premier italià- però veurem.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
El fet que Mogherini no sigui de carrera diplomática però sigui d'una generació Erasmus, que parli perfectament francés i anglès, que -potser- tingui una visió més idealista i política del que són les relacions diplomàtiques, pot introduir sentit comú i apropament als ciutadans d'allò tant complex, fred i, a voltes, brut de la diplomàcia internacional, basada en equilibris, poders i contrapoders. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
De fet, la mostra d'aquests equilibris i intercanvis de cromos, ha estat la propia elecció de Tusk i Mogherini: un conservador i una socialista; un opositor frontal a Rússia amb una considerada filorussa, un representant de la nova Europa i una de la vella Europa...tot equilibrat i pactat. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
L'elecció de Mogherini és degut a què el seu partit va obtenir uns grans resultantsa les últimes eleccions europees i, en certa mesura, escollir-la era una manera de recompensar a Renzi com a líder europeu. A canvi de què? Qui sap, i aquest debat està a Itàlia. Realment serà útil a Itàlia l'elecció de Mogherini o s'ha de llegir simplement com un èxit personal d'una fidel a Renzi? </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
De moment, encetem aquesta nova fase amb allò de la presumpció de bondat que deia el Conseller Vila. No preanunciem les decepcions i desenganys que això, tard o d'hora sempre poden apareixer. Ara, desitjar-los bona feina i més Europa.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-32270793578828891372014-06-12T16:27:00.002+02:002014-06-12T16:27:54.703+02:00Unionisme a la corda fluixa<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Després dels resultats de les eleccions europees, varis líders polítics n'han sortit tocats. Sobretot en el si de la família socialista. Rubalcaba i Navarro, ja han dimitit.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Centrats en Catalunya, però, la dimissió de Navarro presenta un escenari interessant. Navarro va alinear -potser involuntàriament- al PSC a l'unionisme a Catalunya. Va fiar la seva sort a la de Rubalcaba i el PSOE, inclús renunciant a part del seu programa electoral. L'estratègia dels socialistes catalans, segons sembla, era fer de crossa del PSOE de tal manera que, si el PSOE arribava a la Moncloa, això implicaria un bon resultat i influència dels socialistes a Catalunya. Els fets no han anar ben bé per aquí. El motius i causes, diversos. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
El fet és que resulta curiós com els líders representants dels partits unionistes a Catalunya estan a la corda fluixa. Navarro ja ha saltat. Sánchez Camacho, omnipresent, resisteix però a sobre la taula té una recusació del Parlament de Catalunya per incompareixença en una comissió d'investigació, un escàndol d'espionatge tapat a base de pactes de confidencialitat milionaris i uns resultats electorals a la baixa. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Queda doncs, com a valuart i gran esperança de l'unionisme l'Albert Rivera de Ciutadans. Curiós veure que un representant mediàtic de l'ultradreta com Jiménez Losantos li dóna suport incondicional. Ciutadans es presentava com a partit decidit a trencar l'status quo a Catalunya però ara es troba que, quan parla d'Espanya, està perfectament alineat amb el manteniment del mateix. Constitució, monarquia, unitat, autonomia, tot igual. Curiosa contradicció. El dilema està servit pels unionistes. Els antics votants del PP no els convençerà mesures socialdemòcrates del partit de Rivera i antics votans del PSOE, el paper que han fet Ciutadans donant un xec en blanc a favor de la monarquia.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Això és bo pel procés del dret a decidir? A simple vista podría semblar que sí però, sincerament, jo crec que no del tot. Si volem votar el 9 de novembre, la participació ha de ser alta. Ha de votar tothom per tal que el resultat sigui legítim i clar i aquestes escàndols, dimissions i contradiccions de l'unionisme, desmovilitza electorat no independentista el qual també ha de votar. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
A l'expectativa del camí que emprendrà a partir d'ara el PSC, el resultat del procés pot canviar radicalment. Si s'afegeix al pacte per fer la consulta el 9-N i el seu electorat va a votar (encara que sigui per optar per la via federal), això será imparable.</div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-59657031265133737992014-04-29T20:02:00.002+02:002014-04-29T20:02:59.020+02:00Reconèixer la feina ben feta<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Evidentment tot el relacionat amb el procés de la consulta centra l'actualitat política. No és per menys. Ara, això no ho és tot. S'ha de mantenir la societat mobilitzada, il·lusionada però a la vegada tocant de peus a terra. Hem de ser conscients que no hi ha res automàtic ni immediat i que ens ho hem de prendre amb ganes però sense encegar-nos. La independència només l'aconseguirem si gestionem bé el dia a dia.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
El cas és que, amb tot això, grans notícies passen desaparcebudes. Tot va molt ràpid, les xarxes socials, les ràdios, els mitjans, nosaltres a la feina, tot passa i vola amb una velocitat vertiginosa que no ens permet gairebé assaborir res o, el que és més greu, reflexionar-hi.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Escric això a propòsit de la dada que es va fer pública fa unes setmanes consistent en què, ara fa un any de l'aplicació de la prohibició del pas dels caminos per la N-II entre Girona i Figueres. Aquest tram era un dels més perillosos del país, fins el punt que se l'havia arribat a anomenar "corredor de la mort". Terrible. Doncs bé, el primer trimestre de l'any passat -quan encara no estava en vigor la mesura- es varen registrar en aquest tram de carretera, 17 víctimes per accident. En el primer trimestre d'aquest any, s'ha registrat una sola víctima. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
En aquests moments en els quals els polítics i la política d'aquest país passa pels seus graus més baixos de popularitat, crec que és just aplaudir les mesures i les decisions polítiques que donen uns resultats tant satisfactoris. En concret aquesta mesura es va acordar pel conseller Santi Vila i la ministra Ana Pastor. Sense partidismes, sense protagonismes ni prejudicis de carnet, se'ls ha de felicitar per la bona determinació. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Hi haurà gent que es plantejarà per què no es va fer res abans. Seria un gran debat que no es portaria enlloc o, en qualsevol cas, ens ha de portar a millorar les condicions definitives d'aquesta carretera per reduir la mortalitat a zero. Obra, per cert, pendent de fer i que aquesta mesura provisional, tot i que bona i efectiva, no deixa de ser provisional.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Enmig doncs de retrets i desconfiança vers els polítics, cal que aplaudim, quan n'hi ha, els seus encerts i aquest, sens dubte, s'ha estat un de molt important. </div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-37317637500947399402013-12-12T17:21:00.002+01:002013-12-12T17:21:48.647+01:00Mirem endavant<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Tenim pregunta i data. No és hora de perdre el temps a dir si és la millor manera de formular-la, si podria ser millor o més clara. És la que tenim i això, siguem-ne conscients, no és poc. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Ara ens hem de centrar en estar units, en fer campanya arreu del país i a intentar que l'Estat español entri en raó per tal que toleri la consulta (ja no dic que l'autoritzi explícitament ni que faci grans declaracions a favor de la democràcia, simplement que la toleri). Ens hem de centrar en anar pel món que se sàpiga que farem aquesta consulta i començar a invitar gent de tot el món perquè el 9 de novembre del 2014 tothom estigui a Catalunya. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Tenim 11 mesos en el que tots hem de pedalar i aportar el nostre gra de sorra: a l'oficina, l'universitat, xarxes socials, a les festes, als carrers, pobles, barris, associacions, sindicats, ONG, hem de ser conscients que no podem fallar. Cadascú en el seu lloc, amb calma, tranquilitat, prudència però fermesa. Intentant evitar provocacions innecessàries (el tema del títol del simpòsi, com deia l'Enric Juliana, s'hauria d'haver gestionat amb més intel·ligència) i amb la mà estesa.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Em ve al cap allò que diu el President Pujol que, durant la negociació de l'Estatut del 2010, no ens varem agradar a nosaltres mateixos. Ara ens hem d'agradar. Hem d'estar orgullosos de qui volem expressar-nos: els de drets, centre i esquerra hem de caminar plegats i no esdevenir una olla sense full de ruta ni un objectiu nítid. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Som en un punt il·lusionant, amb un xic d'aventura però que ens pot portar a la llibertat que, anys enrera semblava utòpica. Només un desig: que els nostres líders (polítics, econòmics, socials, intel·lectuals, sindicals, empresarials, estudiantils,...) sapiguen estar a l'altura i l'importància d'aquest 2014. </div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-58023337930746975782013-10-29T10:01:00.004+01:002013-10-29T18:49:55.921+01:00BERLUSCONI<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Sovint em pregunten com és que Berlusconi, després de 20 anys a la política i d'innuerables escàndols i processos judicials, encara està a la primera línia i encara el voten moltíssims italians. La resposta no és senzilla i els factors són molts, però anem per pams.<br />
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Per entendre el fenòmen Berlusconi ens hem de remuntar a principis dels anys 90. A Itàlia, des de després de la II Guerra Mundial, hi havia un gran partit hegemòmic que era la Democràcia Cristiana (DC). L'any 1983, aquesta hegemonia al poder es va perdre en detriment del Partit Socialista de Bettino Craxi, el qual es va mantenir al govern fins el 1993.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Per tant, l'esquema polític a Itàlia seguia l'esquema clàssic de dos grans partits, un de centredreta i un altre de centresquerra que es repartien el poder del país en les diferents administracions. A Itàlia, a més (tot i que pel que ens ocupa és irrellevant) la corrent comunista era molt important però molt fraccionada.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
El fet és que pels volts del 1992, un fiscal va començar a indagar en un petit cas de prevaricacio per part d'un funcionari de l'Ajuntament de Milà. Anant estirant del fil, aquest fiscal -Antonio Di Pietro qui després va acabar entrant en política amb el partit Italia dei Valori- va acabant posant al descobert tot un entramat de corrupció i cobrament de comissions il.legals entre empresaris i polítics que es va estendre per tot Itàlia i per tots els partits, principalment els que tenien el poder, és a dir DC i Partit Socialista. Va esclatar <em>Tangentopoli</em>.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
L'escàndol va ser d'unes dimenssions difícils d'imaginar: milers d'empresaris, diputats, dirigents polítics, funcionaris, jutges varen ser jutjats i condemnats, alguns d'aquests se suicidaren. Els partits centrals d'Itàlia estaven descomposats, les institucions ressentides i el sistema de potes enlaire.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
En aquest context, paral.lelament, l'organització mafiosa Cosa Nostra assassinava els jutges animàfia Giovanni Falcone i Paolo Borsellino i Itàlia atravessava una de les pitjors crisis econòmiques dels darrers anys (possiblement res a veure amb l'actual, però considerable).</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Craxi, que aleshores era president del Consell de ministres, es va veure obligat a dimitir perquè el cercle de Tangentopoli s'anava estrenyent entorn a la seva persona. Es va crear un govern provisional, de transició per arribar a les eleccions del 1994. Eleccions en les que es presenta per primera vegada Silvio Berlusconi.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Berlusconi era un dels grans empresaris italians. Una de les gran fortunes: empresari de la construcció, dels mitjans de comunicació i del AC Milan, entre altres "petits" negocis. Berlusconi decideix, vist el panorama, entrar a la política sota el paraigües d'un partit creat per ell, Forza Italia, amb la major part de televisions i mitjans al seu favor, amb l'àurea d'empresari d'èxit, no polític (el prestigi del polític estava sota mínims). La victòria estava cantada i així va ser.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
El que ja no era tant públic era que Berlusconi era amic íntim de Craxi; que va entrar en política perquè alguns dels seus negocis començaven a decaure i perquè hi havia algunes causes obertes per frau fiscal i evasió d'impostos que quedarien sota l'estora per l'immunitat parlamentària que gaudien els polítics.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Encara avui Berlusconi es presenta com un empresari d'èxit que pot portar el seu succés professional a tot el país, com un liberal, no polític, que té el suport de la majoria de televisions. Dels 7 canals clàssics de la televisió italiana (abans de la TDT), 3 eren de la RAI (pública) 3 eren Mediast (de Berlusconi) i només un era independent (bastant antiberlusconi). Això feia que, des dels anys 80 fins encara ara, Berlusconi ha controlat directe o indirectament el 85% de les televisions italianes. Això representava una quota de pantalla de gairebé el 90 %. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
I aixì s'ha mantingut al poder. Obstaculitzant els seus processos, aprovant lleis ad personam per evitar-los, fent-se prescriure penes i sempre, sempre trobant una excusa al respecte: "els jutges comunistes estan obsesionats amb destruir-me" o "el poder judicial fa gastar milers de diners públics del poble amb processos sense cap base contra mi". Sempre, quan s'aprobava una llei que l'afavoria directament, es trobava l'argumentació genèrica que era "pel bé del país". </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Clar que tot això es combinava amb la "compra" de vots mitjançant promeses de feina, d'ascensos, de col·locació de persones estretègiques a càrrecs de l'Estat, etc. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Evidentment que Berlusconi té oposició. I li augmentarà. Ara, només ara(!), li comença aparèixer dins el seu propi partit. Però Berlusconi no se'n pot anar així com així, la política és un escut per ell. Necessita el poder més que els diners. Té moltes causes judicials obertes i l'única manera d'intentar evitar-les és amb el poder, la influència i una cadira al parlament o Senat.<br />
<br />
Fins i tot, durant aquests dies que es decideix sobre la seva "decadenza" com a senador per la condemna ferma que li han imposat els tribunals italians, surt el govern (de coalició entre centresquerra i centredreta) que cal fer urgentment una amnistia penal per buidar presons perquè, es veu, que estan sobrecarregades. El que no es diu és que aquesta amnistia farà volar pels aires la condemna de Berlusconi. Una vegada més, s'està sortint amb la seva. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br />
Aquest és Berlusconi i així porta guiant l'agenda política italiana (amb algun interval). Entremig hi ha processos relacionats amb la màfia, amb corrupció de menors, frau fiscal, amb la compra de diputats per fer caure el govern Prodi el 2007, etc. La sensació ès que la flama d'en Silvio es va apagant però encara té molt de poder i no dóna la sensació que hi renunciarà fàcilment.</div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-70291721143478051802013-07-22T19:11:00.001+02:002013-07-22T19:11:17.458+02:00Comparèixer<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Ara està de moda comparèixer. Està molt bé donar explicacions, comparèixer davant del Congrés, Parlament, els mitjans, la Comissió europea o l'ONU. Sembla com si el sol fet de comparèìxer i donar explicacions eximeixi de qualsevol pecat o il·legalitat. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Evidentment, un Parlament o un Congrés té la solemnitat que té. No vull banalitzar-lo ni treure-li importància. La seu de representació democrática del poble, del poder legislatiu i de control de l'executiu té un pes no poc rellevant però em sembla que, a hores d'ara, els guions estan escrits des de fa dies: el compareixent tirarà pilotes fora, serà culpa de tothom menys d'ell o del seu partit, dirà que qui havia de dimitir ja no hi és i que, evidentment, ell no en sabia res i si se n'assabenta farà net. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
L'oposició, que ha insistit dies i dies, setmanes i setmanes reclamant la compareixença, sortirà posant en evidència les vaguetats, posarà ènfasi en el que no ha dit, en alguns casos sembrarà la sospita sense tenir proves contrastades i dirà que aquella compareixença no haurà servit de res. I no haurà servit de res, perquè les explicacions no seran explicacions sinó excuses.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Clar, és el que passa en els països en els que no dimiteix ningú. S'ha de comparèixer per transmetre a la societat que som molt democràtics, pulcres i transparents, però no ho som. No ho som quan el president del Tribunal Constitucional milita al partit del govern i, per justificar-ho, es diu que no està estrictament prohibit explícitament per la llei (ningú parla d'ètica ni d'estètica); no ho som quan determinats estaments militars es permeten fer declaracions preconstitucionals en contra de la voluntat democrática d'un poble; no ho som quan arreu d'Espanya encara hi ha carrers i places dedicats al dictador Franco i al seu movient feixista; no ho som quan el partit que governa Espanya no ha condemnat a dia d'avui l'etapa franquista; no ho som quan les declaracions judicials, surten publicades abans o l'endemà a tots els diaris; no ho som quan un director general del govern d'Espanya insulta obertament els ciutadans d'un país i no dimiteix sinó que l'han de cessar i, malauradament, tants altres etcèteres.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Amb tot això sembla complicat que bonament acceptin una consulta democrática d'autodeterminació per a Catalunya. Falta molta netedat, molta pulcritud, molta regeneració, una separació real de poders i molt d'esperit democràtic en el sentit àmpli. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-78663084405770722442013-07-01T10:53:00.002+02:002013-07-01T10:53:36.296+02:00El que la gent valora<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
No sóc analista polític ni politòleg ni tertulià radiofònic. Com a simple espectador de la realitat política a Catalunya i després de llegir l'última enquesta del CEO, podem arribar a vàries conclusions, però m'agradaria posar l'accent a un aspecte.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Em sembla que la gent el que valora és la renovació dels líders dels partits. Per exemple, el cas d'ERC és evidentíssim. ERC no ha canviat excessivament el discurs. Simplement l'ha "arregat", ha renovat l'executiva, ha psat cares noves i, evidentment, un líder amb credibilitat, que comunica bé, amb caràcter proper i cara de bon noi. No és poc. Això la gent ho valora, ara més que mai.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
En un moment en el que la política està desprestigiada (i on és més necessària que mai) cal que els partits es renovin, no siguin esclaus de favors, de poders i contrapoders. Per exemple, el cas de CiU, un dels factors de l'èxit de CiU a les eleccions del 2010 va ser posar al capdavant de les circunscripcions de Girona i Lleida, joves polítics prometedors com Santi Vila i Albert Batalla. Saba nova, noves cares i noves maneres de transmetre el projecte. Els discursos repetits per la mateixa gent, al final, cansen, deixen d'il·lusionar i desmotiven. Més en èpoques de crisi, retallades i austeritat.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Discurs i anàlisi a part mereix el PSC, on la renovació ha estat tant profunda que ha exclòs part de les seves sensibilitats. Cosa que l'ha debilitat. És a dir, que solament la renovació de cares, si no va acompanyat d'un discurs coherent i un projecte sòlid, no serveix de res. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La gent vol renovació, vol cares noves, vol rotació i, a la vegada, també vol lideratges forts i amb un projecte clar pel país. I tenim un país amb polítics que reuneixen aquestes característiques. A totes les cases. El mateix Vila ho està demostrant com a Conseller, però altres com Roger Torrent o Marc Sanglas (ERC), Dolors Camats (ICV), Laia Bonet, Rocío Martinez Samper, Toni Comín (PSC) o altres. Però no només dins els partits. Ara que ens trobem en un moment fundacional, de construcció de quelcom nou, de un canvi profund en molts àmbits, potser que els partits (ja ho han començar a fer) mirin a la societat civil per incorporar a la línia política persones amb prestigi que poden aportar encara molt més al país. Si fos així, la percepció de la política i els polítics per part dels ciutadans, seria molt més positiva. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-1318373477311651962013-06-13T20:01:00.001+02:002013-06-13T20:01:45.201+02:00Déu meu, quina pregunta!<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
La senyora Ashton, Vicepresidenta de la Comissió europea i alta representant d'afers exteriors de la UE, avui s'ha sorprès quan li han preguntat sobre el dret a decidir de Catalunya. "Déu meu, quines preguntes!" per seguir dient que no volia parlar dels catalans.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Personalment, el fet que no en vulgui parlar, em provoca pena. Que la meva alta representant dels afers exteriors i vicepresidenta de la comissió europea no vulgui parlar del meu país, em sap greu però puc arribar a entendre que no ho faci. La diplomàcia internacional al màxim nivell implica anar amb peus de plom i ser extremadament prudent, més tenint en compte que just al costat hi havia el Ministre del Gobierno de España, Margallo.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
El que no pot ser és que se sorprengui quan li fan aquests tipus de preguntes. No sé quin tipus de qüestions s'esperava la Sra. Ashotn que li fessin en una conferència a Madrid. En qualsevol cas, estarem d'acord que la pregunta no era del tot descabellada. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Una persona que hauria de representar la UE arreu del món, amb el pes que el Tractat de Lisboa va voler donar-li, hauria de ser conscient de la realitat que es viu a una part no poc important de la UE com és Catalunya. I ho sap perfectament. Ho sabia Cameron que, el dia abans, va suggerir a Rajoy deixar expressar democràticament els pobles.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Fets com els d'avui no afavoreixen el projecte europeu. Ara no ho dic per Catalunya ni pel seu dret a decidir. Ho dic pel trist paper que estan jugant algun dels seus màxims representants. Sense criteri, ni lideratge, ni carisma. És cert que els lideratges, per si sols, no ho són tot (inclús poden ser perillosos en determinades circumstàncies) però cal més iniciativa política de la UE i per fer-ho podríen començar a posar-hi al capdavant personatges amb prestigi i capacos de contestar un tema d'actualitat que els afecta directament.</div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-88989216822674148532013-05-13T19:24:00.001+02:002013-05-13T19:24:13.830+02:00Una de clavagueres<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Pot semblar una notícia menor. Aquests dies ha tingut una certa notorietat però tot fa pensar que passarà sense massa pena ni glòria i s'esvairà en el temps. Em refereixo a l'amenaça de deportació al Marroc del membre de la Fundació Nous Catalans vinculat a CDC, Noureddine Ziani. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
El CNI i el Ministeri d'Interior espanyol saben el que fan. Fent el símil futbolístic, és una falteta al mig del camp que talla un contratac. Una acció -una més- clarament encaminada a dinamitar el procés. El discurs de la por, una altra vegada. Amb aquest enrenou tots els col·lectius d'immigrants favorables al procés cap a l'estat propi i a l'exercici del dret a decidir, s'ho pensaran dues vegades. Apareixen els fantasmes de les deportacions injustificades, expulsions i discriminacions. La por. Clavagueres.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
No és en va. El catalanisme és un moviement obert i transversal i Catalunya ha estat -i és- una terra d'acollida. Catalunya no es pot plantejar ni el present ni el futur sense la gent que, venint de fora, l'ha fet gran i motor de l'Estat espanyol durant anys. La integració de gent com el Sr. Ziani o altres que fomenten la participació i l'associacionisme en el país on viuen i que se'l senten ja com a seu, no agrada a Espanya. No agrada perquè no poden fer-los el discurs dels avantpassats extremenys o andalusos. No valen els discursos de les pensions. En molts casos són gent que no tenen res a perdre, ni pensions ni atur, perquè ja no els n'hi queda o perquè, potser, no han cotitzat mai. L'única arma que té l'Estat és amenaçar-los amb l'expulsió al seu país d'origen.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Tot indica que no hi ha arguments per expulsar el Sr. Ziani (a qui no conec en absolut). És possible, doncs, que acabi en res. Que no l'expulsin finalment, la notícia de la qual no sortirà als mitjans i d'aquí 15 dies ningú se'n recordi. Ara, dins els col·lectius d'immigrants extracomunitaris el debat hi és i hi serà. També inquietud entre els que un dia van anar a un míting proper a les idees del catalanisme o haguessin votat a les consultes populars del seu poble.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Caldrà doncs explicar-los bé si volen seguir en un país d'acollida que els discrimina per raó de pensament, com l'Estat espanyol, o bé volen que somiem plegats en un futur sense prejudicis, lliure i més pròsper. Una vegada més, la feina és nostra de convèrce'ls. El Ministeri, amb un simple paperet del CNI, sembra dubtes, nerviosisme i inquietud entre els immigrants extracomunitaris residents a Catalunya. Nosaltres, sense aquestes armes, haurem de seguir explicant, difonent i il·lusionant que tot això és imparable i que nosaltres no fem les coses així.</div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-68307484036431349642013-02-26T19:25:00.003+01:002013-02-26T19:25:44.974+01:00Cosí fa l'Italia...<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Ja tenim nou Parlament i Senat italià. Les eleccions han confirmat allò que es respirava en l'ambient aquests darrers dies. Berlusconi i Grillo han donat la sorpresa i el PD de Bersani ha guanyat a l'últim minut, demanant que l'arbitre xiulés el final. I en Monti? Bé, en Monti ha rebut un càstig duríssim però ha estat molt més útil del que pot semblar a simple vista.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
La situació greu d'Itàlia és que, quan més necessitava estabilitat, s'ha obert un escenari el ple d'incerteses. Les dues cambres -que tenen la mateixa importància- sense majories i sense coalicions clares. Si la política parlamentària italiana ja és per naturalesa complicada, amb aquesta composició, esdevé amb data de caducitat, al menys, aparentment.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Veurem com evolucionen les converses aquests dies. Si es planteja seriosament la constitució d'un govern format pels dos grans partits (PD i PdL), quin paper juga el Movimento 5 Stelle de Grillo, com reaccionen líders que representen un contrapoder dins les seves coalicions com Vendola o Renzi dins el PD o la Lega Nord dins el PdL. Si el PD intenta la geometria variable (molt variable, potser massa!). Gran incertesa i joc d'equilibris.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Tal i com feia notar l'Enric Juliana avui a La Vanguardia, cal fer un breu reconeixement a Monti: <a name='more'></a>la coalició centrista que encapçalava s'ha emportat un càstig sever a les urnes. Els italians no han reconegut el partit de tecnòcrates que es presentaven en aquestes eleccions sense un discurs engrescador ni il·lusionant. Els italians percevien Monti com la veu dels interessos alemanys i de les grans corporacions europees que ha portat més desocupació al país, un augment d'impostos i precarietat en el benestar social. Molts no entenien per què Monti es presentava a les eleccions. Podia exercir un paper d'independent que obria la porta a un candidat de consens entre els partits en el cas que no hi hagués una majoria clara. Veient els resultats, es veu clar el motiu: Monti ha evitat la victòria de Berlusconi. Missió acomplerta.<br />
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Finalment, fer una menció al fet que el 50% dels italians han donat suport a forces que han basat la campanya amb el populisme. Berlusconi i Grillo llançaven reflexions segurament encertades, amb remeis equivocats, irreals, demagògics, buits de contingut o, simplment, irrealizables. En política s'ha de fiscalitzar, s'ha de criticar i denunciar tot allò que no està bé. Però tant o més important d'això és aportar solucions, plantejar discursos constructius i factibles.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Aquests discursos emergeixen amb força en moments de desesperació, d'incertesa i de desorientació. És perillós i és un toc d'alerta important per tot Europa. Itàlia però és un país que quan sembla que tot s'ensorra, que està començant la decadència, resorgeix. Aquest podria ser un d'aquests moments. </div>
</div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-12842244637319076922013-01-17T16:09:00.001+01:002013-01-24T17:49:07.220+01:00Què passa a Itàlia?<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12pt; mso-ansi-language: CA;">El projecte de la
Unió europea, al menys des d’una perspectiva teòrica, té com a objectiu crear
un espai comú entre els Estats i pobles que en formen part. Això ha tingut
històricament i, segurament, ara més que mai, una sèrie de connotacions
econòmiques clares però també polítiques. <o:p></o:p></span><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12pt; mso-ansi-language: CA;">Per aquest motiu,
hauríem d’estar amatents al que està succeint a Estats europeus perquè, de ben
segur ens pot afectar d’una manera o una altra.<o:p></o:p></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12pt; mso-ansi-language: CA;">Torno d’estar uns
dies a Itàlia on el proper 24 i 25 de febrer s’hi convoquen eleccions al
Parlament. La realitat és que s’està decidint molt més que això: s’està
decidint la composició del Parlament, el president del Consell de ministres.
Però és que, a més, serà el nou Parlament que, una vegada constituït, haurà
d’escollir el nou President de la República italiana. Gairebé res.<o:p></o:p></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12pt; mso-ansi-language: CA;">Després d’un any
amb un govern tècnic liderat per Mario Monti, l’escenari està més obert que
mai. Si bé Monti ha representat a la comunitat europea i internacional la
serenor</span><br />
<span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12pt; mso-ansi-language: CA;"><a name='more'></a> i la recuperació de la serietat i l’ordre, a Itàlia hi ha molta
crispació per les mesures impopulars que ha pres. Això sumat a què Monti no és
un líder polític nat i que la seva empatia amb la gent tendeix a zero, fa que
les possibilitats de victòria siguin escasses.<o:p></o:p></span><br /></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12pt; mso-ansi-language: CA;">Berlusconi torna
a l’escena. Encara no se sap ben bé quin rol hi jugarà (o li deixaran jugar).
Les possibilitats que guanyi són també molt escasses però les enquestes dels
darrers dies mostraven una lleugera recuperació d’intenció de vot, tot i que
lluny del primer lloc. <o:p></o:p></span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12pt; mso-ansi-language: CA;">I al primer lloc
a qui ens trobem: Bersani. Líder del Partit Democràtic (centre esquerra), el
qual té un carisma moderat. No il·lusiona als italians ni representa un impuls,
renovació o canvi. Ha aprovat totes i cadascuna de les mesures preses per
Monti, la qual cosa, al seu electorat d’esquerres, no agrada. No obstant, en
major o en menor mesura, sembla que serà qui guanyarà les eleccions tot i que
en minoria.<o:p></o:p></span></div>
<span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12pt; mso-ansi-language: CA;"><o:p> </o:p></span><br />
<span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12pt; mso-ansi-language: CA;">Hi ha però un
fenomen poc conegut aquí que és el moviment popular liderat per Beppe Grillo,
un actor còmic que ha fet fortuna amb els seus discursos abrandats contra el
sistema. Una espècie de moviments d’indignats, amb un programa en alguns punt
contradictori però que transmet un missatge de protesta que molts ciutadans
italians volen fer arribat a la seva classe dirigent. Una protesta que podria
representar al voltant del 15 o 20% dels vots, fent-lo determinant en la
governabilitat d’Itàlia. La incertesa, aleshores, serà creixent i constant.<o:p></o:p></span><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 0pt; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Arial","sans-serif"; font-size: 12pt; mso-ansi-language: CA;">La política
italiana és molt complexa i la seva història està plena d’episodis
rocambolescos. Ara bé, cal estar atents al que succeeix. Primer perquè la
situació política, econòmica i financera d’Itàlia, ens afecta (només cal veure
la borsa espanyola el dia següent a l’anunci de dimissió de Monti) i segon, perquè
si els discursos populistes, rupturistes i antisistema esdevenen majoritaris,
la incertesa general pot ser important. Per tant, toc d’atenció per a
navegants. A Itàlia i segurament a altres països (Islàndia, per exemple) el
trencament amb l’establishment, el clientalisme, el suport a grans
corporacions, les corrupteles o corrupcions, el sectarisme, el partidisme i
l’amiguisme pot estar més a prop que lluny. Si no volem generar més incerteses,
cal més transparència i sobretot, honestedat. <o:p></o:p></span></div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-22607159300504874802013-01-08T14:10:00.002+01:002013-01-24T17:50:05.319+01:00EXPLICAR-NOS A FORA<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
El procés d'internacionalitzar la qüestió catalana, és una tasca complicada i feixuga. No és senzill buscar la comprensió d'altres territoris quan un no té una xarxa diplomàtica establerta, quan un no compta amb representans a les institucions europees i internacionals, quan l'Estat espanyol contraprograma qualsevol acte de Catalunya a l'estranger, etc. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
És complicat sí, però és necessari i imprescindible. Si volem esdevenir una Estat, cal comptar amb el suport internacional, cal negociar discretament l'entrada a la UE amb la major brevetat temporal, cal estar presents a diferents punts estratègics del món com Estats Units, Rússia, Xina, Índia o Brasil. Cal fer això amb pocs recursos, amb totes les dificultats econòmiques existenrs i amb manca d'estructures d'Estat. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
El que es parla poc és del contingut de la nostra presència internacional. Què hem d'explicar al món? Qui som? Quin idioma tenim? quina és la nostra història? Sí, segurament tot això seria un capitol prèvi que pot facilitar el coneixement i la posterior comprensió de "per què" els catalans volem emprendre aquest camí. Òbviament, que el procés sigui democràtic, -qüestió essencial- també ajudarà a guanyar complicitats. Ara bé, el que realment interessarà a la institucions europees<a name='more'></a> i a la comunitat internacional no són els atacs a la llengua catalana que fa el govern espanyol, ni la sentència del Tribunal Constitucional, ni que l'alta velocitat amb França hagi tardat més de 20 anys a arribar. <br /></div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Hem d'afegir un altre argument que, a qui pertoqui fer tasques diplomàtiques, haurà d'esforçar-se a explicar i no és altre que Espanya, sense Catalunya, també és viable. La viabilitat econòmica de l'Estat espanyol sense Catalunya. La UE no donarà suport a un procés de secessió de Catalunya, encara que respecti els principis democràtics de manera pulcre, si això li comporta tenir un Estat membre com Espanya que no és viable econòmicament. La UE no s'ho pot permetre. Pot ajudar a Grècia i Portugal però Espanya (encara que sigui sense Catalunya) no la deixarà caure. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
En aquest sentit, doncs, i de cara a explicar el nostre procés per a l'exercici del dret a l'autodeterminació, cal afegir en el nostre argumentari que Espanya és viable econòmicament sense Catalunya. Això treurà pors i reticències i ajudarà a sumar comprensions i suports europeus i internacionals que són imprescindibles. </div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-77521667578807231712012-12-12T10:37:00.001+01:002013-01-24T17:50:29.902+01:00Més transparència<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
Llegeixo al diari que ha sortit publicat l'informe anual que analitza el nivell de corrupció mundial, elaborat per la ONG alemanya Transparència Internacional. Els mitjans assenyalen que l'Estat espanyol es troba en el lloc 30, cosa que a mi, personalment, no em diu res. El món és molt gran i molt divers i estar en el lloc 30, el 15 o el 180 és relatiu.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Més enllà dels titulars de premsa i analitzant el contingut de l'informe, ens centrarem a Europa. Entenent Europa com a continent, més enllà de l'estricte Unió Europea. En el rànquing europeu, l'Estat espanyol es troba a la posició 14. Què vol dir això? Doncs vol dir que els 14 paísos que la precedeixien, és a dir, que hi ha un índex de corrupció més baix (o un nivell de transparència més alt, segons com es vulgui) són Dinamarca, Finlàndia, Suïssa, Suècia, Noruega, Holanda, Luxemburg, Alemania, Bèlgica, Regne Unit, França. Irlanda i Austria. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Espanya està als nivells d'Estònia, per exemple. O a nivell mundial, de Botsawa. Bé, això si es vol és anecdòtic. La meva reflexió vol anar més enllà. <a name='more'></a>La conclusió és que, si es veu el mapa d'aquest anàlisi, es veu clarament les dues europes. La dels paisos centrals i nòrdics, i l'Europa mediterrània i de l'Est. Els famosos PIGS (Portugal, Italia, Gràcia i Espanya) es troben al nivell dels països de l'Est. L'Europa de les dues velocitats. <br /></div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Si agafen l'índex del PIB per càpita dels països europeus, veurem que la tendència és la mateixa. Les posicions no corresponen exactament, però la tendència coincideix. Ens trobem, ves per on, que quan hi ha més transparència i menys corrupció, quan es valora la meritocràcia, l'esforç i la preparació, els nivells de renta dels ciutadans són més alts. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Evidentment, en aquests baròmetres hi intervenen altres aspectes rellevants, culturals, socials, etc. i també és cert, per exemple, l'alt nivell de probresa que comença a existir a Alemania, el potencial empresarial que té un país com Itàlia, etc. Sóc conscient que l'anàlisi econòmica és més complexe i ho deixo a l'amic Màrius Fàbrega per tal que ho tracti en el seu magnífic bloc <a href="http://economiaisocietat.wordpress.com/">Economia i Societat</a>.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Ara que hem de començar a crear estructures d'Estat i, qui sap, esdevenir-ne un de nou, convidria prendre en consideració aquests valors de transparència i pulcritud de la gestió pública. La transparència ens farà més pròspers i justos, però sobretot -i el més important- més honestos.</div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-66929316952495890772012-12-07T12:29:00.001+01:002012-12-07T12:29:31.935+01:0025 N: ni tant, ni tant poc<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
A l'espera de l'ansiós pacte entre CiU i ERC que ens ha de portar cap a l'exercici del dret a l'autodeterminació, m'agradaria fer uns breus apunts sobre els resultats electorals del passat 25 de novembre i de la situació general en la qual ens trobem.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
En primer lloc, seria bo que ningú es deixi portar per l'eufòria i que, tots plegats, al marge del discurs partidista, institucional o de propaganda, siguem conscients de la realitat i llegim correctament i honesta -al menys en clau interna- el que ha passat en aquestes eleccions.<br />
<br />
La devallada de CiU debilita el procés. Es va apostar pel lideratge del President Mas i quan s'aposta tot a una carta, es corre un risc important. Crec, modestament, que la campanya de CiU va ser equivocada però, al marge d'això, el fet és que el President que liderava el procés s'ha afeblit. L'hem afeblit. La pluralitat està molt bé, és rica, és positiva, però en aquest procés ens era útil un líder potent que encarrilés el projecte i l'hem afeblit. Els catalans -ara tot solets- ens hem complicat la vida. <br />
<br />
Així doncs, tot està perdut? Rotundament no. En aquestes eleccions, per primera vegada, CiU s'ha presentat amb l'objectiu del programa electoral l'exercici del dret a l'autodeterminació. Realitzar un referèndum o consulta en aquesta legislatura. Els 1.100.000 catalans que van votar CiU el 25 de novembre passat, tots, repeteixo, tots, ho varen fer conscients d'aquest fet. Cosa que abans no succeïa. Per tant, tenim al parlament 74 diputats clarament i obertament partidaris de la independència. Abans n'hi havia 14. A aquests, cal sumar part de la gent d'ICV i part del PSC. En definitiva, la immensa majoria, clarament.<br />
<br />Tenir diputats favorables a l'exercici del dret a decidir és molt important. Però desenganyem-nos: el referèndum o consulta, la voten els ciutadans i en els referèndums, no hi ha ni lleis d'Hons, ni principi d'equilibri territorial. Una persona, un vot. Hem tenir l'ull posat als número absoluts. Encara no hi ha referèndum però, si el fem, hem de ser conscients que la cosa anirà justa.<br />
<br />
Per tant, ni eufòria ni desànim. Per sort, tenim el Ministre Wert que ens està fent reactivar i fer créixer el convenciment de la necessitat de fer aquesta consulta. Ara hem d'esperar que els dos principals partits de Catalunya, ERC i CiU -i si cal també PSC i ICV- coincideixin en veure l'excepcionalitat del moment i, al marge de dogmes partidistes, remin conjuntament per donar l'oportunitat als catalans de decidir, directament, el seu futur.</div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4725664628012486359.post-30836871803906964062012-10-17T17:58:00.001+02:002012-10-17T17:59:06.357+02:00Les carpetes<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div style="text-align: justify;">
És possible que en els propers dies o setmanes, Espanya demani el rescat. Potser serà un rescat sobre el sistema financer, o serà un rescat íntegre amb elements flexibles, atès que és presumible que no es pugui assumir un rescat sencer d'un Estat com l'espanyol més amb l'ombra d'un altre rescat a la vista com el d'Itàlia. </div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
El cas és que la situació comença a ser insostenible i les pressions arriben per tot arreu. Avui l'FMI insta tant a l'Estat espanyol com Itàlia a demanar el rescat, els mitjans asseguren que el gobierno de Madrid ja ho té tot a punt per sol·licitar-lo i el Gobierno possiblement està esperant les eleccions nordamericanes o bé les gallegues i basques per tal de ser rescatats, no fos cas que l'orgull espanyol es pugui ressentir el dumenge que ve a les urnes. Com sempre, política a curt termini com el fet de no aprobar els pressupostos generals de l'Estat fins després de les eleccions andaluses. En fí, més del mateix.</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Hi ha doncs aquesta remor de fons que sembla intuir que, finalment, els homes de negre entraran als ministeris, d'una forma o d'una altra. El que es poden trobar allà pot ser digne del Festival de Sitges: uns arxivadors plens de carpetes que hauran de racionalitzar, retallar, reorganitzar, suprimir. Carpetes amb el nom de infraestructures licitades però no executades, carpeta dels empleats públics, carpeta de la sanitat, carpeta de les pensions, de la seguretat social i de les prestacions per desocupació (l'atur, vaja), carpeta de despeses de càrrecs polítics, carpeta de duplicitat d'administracions públiques, carpeta d'autonimies....ai les autonomies!!!</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
Les eleccions catalanes del 25 de novembre i el seu caràcter marcadament nacional, decididament històriques per l'ambició de fer una consulta sobre esdevenir un Estat europeu, fa que aquests homes de negre es trobin una carpeta amb el nom de Catalunya. El detall no és superflu ni absurd. Si el President Mas no hagués adoptat el crit majoritàri de la manifestació de l'11 de setembre o no hagués convocat aquestes eleccions històriquies, l'intervenció de l'Estat espanyol hagués pogut tocar coses com la televisió pública, com estrucutres del govern català a l'exterior, com part del parlament, etc. i de poc seriviria apel·lar a conceptes com els drets lingüístics, nacionalitat històrica o fet diferencial. Les autonomies, totes, haguessin estat dins la mateixa carpeta. Ara, passi el que passi, Catalunya té carpeta pròpia i tindrà una sortida pròpia que dependrà, en bona mesura, del resultat del dia 25 de novembre. </div>
</div>
Oriol Puig i Bordashttp://www.blogger.com/profile/03540265515641098673noreply@blogger.com0