No em facin riure

És molt bona la polèmica que ha sorgit aquests dies sobre la visita del ministre Moratinos a Gibraltar. Boníssim. El ministre va anar al "Peñón" per a participar al Foro de Diàleg i va ser el primer cop en 300 anys que una autoritat espanyola trepitjava Gibraltar. El millor de tot és la reacció del PP davant d'aquests fets. Han posat el crit al cel perquè Gibraltar és espanyol i anar-hi sense reclamar la sobirania d'aquest trosset de territori és una "traició" a la pàtria. Realment excepcional.

Al segle XXI encara hi ha una part (no sé si gran o petita, però el PP no és precisament un partit minoritari a Espanya) que està per reclamar i reivindicar la sobirania d'un terreny de 7 Km2 i 28.000 habitats (segons wikipedia). Realment sorprenent.

De totes maneres, per fer més ridícula la situació i davant les acusacions de poc patriotisme que han atzibat els del PP al ministre Moratinos, aquest ha contestat que els espanyols han de tenir paciència per recuperar Gibraltar. O sigui que tots tranquils, que al final, tard o d'hora, Gibraltar serà espanyol. Menys mal, la veritat és que m'ha tret un pes de sobre. Ja fa massa anys que trobem a faltar aquest terreny i sentim un buit dins nostre. De totes maneres, no sé quina paciència han de tenir. Si el govern espanyol estira massa de la corda, el Regne Unit pot recórrer a la UE i ja tindrem el conflicte diplomàtic encès. Imagino que tots plegats, uns i altres, no ho faran, però serien capaços.

Tot plegat és lamentable. El més greu és que ells parlen seriosament d'aquestes coses, s'ho creuen! Em recorda amb l'episodi de l'illa de Perejil. Com deia en Basté en el seu dia: aquí només falta la trompeta i la cabra.

El millor finançament?

Finalment, amb un any de retard, tenim un nou finançament. He criticat i denunciat algunes vegades des d'aquest bloc l'incompliment del govern espanyol sobre aquest tema, bàsicament amb el el termini que fixa l'Estatut. Ara sembla que ja el tenim al sac i ben lligat, però el consens entre els partits catalans no hi és. N'hi ha que estan molt satisfets, alguns exultants, altres descontents i n'hi ha d'indignats. Sincerament, jo no en sé prou ni d'economia ni d'interpretacions de models de finançament entre comunitats autònomes. No sé si compleix amb el que diu l'Estatut o ho deixa d'aquella manera ambigua que, en el moment de la veritat, és a dir, quan ens hagin de retornar els diners (no oblidem que estem parlant de diners que surten de Catalunya i ens dóna i administra Madrid) faran un joc de mans clàssic en el que les xifres seran diferents de les que ara ens diuen. No ho sé, però jo, d'entrada, permeteu que no me'n refii d'un govern que ens ha aixecat la camisa reiteradament.

Aquesta negociació, com la del propi Estatut, ha estat llarga, feixuga i cansada. No només pels actors que l'han protagonitzada sinó també pels ciutadans que ja en començàvem a tenir-ne la pipa plena de tot plegat. Finalment, un any després del que fixava la llei i un any abans de les properes eleccions, ja tenim finançament. Comença la maquinària electoral en tota la seva essència. Uns, tenen un any per explicar que ha estat un magnific acord per Catalunya, i altres per demostrar que s'hauria pogut fer més i que no compleix l'Estatut. Jo, davant el dubte, aposto pel concert econòmic on les coses són més clares i transparents, on no es deixa lloc al ball de xifres ni criteris ambigus que fixa el ministre d'economia de torn que només fan que confondre i marejar als ciutadans. Estic convençut que la majoria dels catalans estarien d'acord a què el millor finançament per a Catalunya seria el concert econòmic. És clar que sempre pot venir el Tribunal Constitucional i carregar-s'ho tot.

Il Paradiso dei Calzini (Vinicio Capossela)

Dove vanno a finire i calzini
quando perdono i loro vicini
dove vanno a finire beati
i perduti con quelli spaiati
quelli a righe mischiati con quelli a pois
dove vanno nessuno lo sa
Dove va chi rimane smarrito
in un’alba d’albergo scordato
chi è restato impigliato in un letto
chi ha trovato richiuso il cassetto
chi si butta alla cieca nel mucchio
della biancheriadove va chi ha smarrito la via
Nel paradiso dei calzini
si ritrovano tutti vicinine
l paradiso dei calzini..
Chi non ha mai trovato il compagno
fabbricato soltanto nel sogno
chi si è lasciato cadere sul fondo
chi non ha mai trovato il ritorno
chi ha inseguito testardo un rattoppo
chi si è fatto trovare sul fatto
chi ha abusato di napisan o di cloritina
chi si è sfatto con la candeggina
Nel paradiso dei calzini..nel paradiso dei calzini
non c’è pena se non sei con me
Dov’è andato a finire il tuo amore
quando si è perso lontano dal mio
dov’è andato a finire nessuno lo sa
ma di certo si troverà là..
Nel paradiso dei calzini
si ritrovano uniti e vicinin
el paradiso dei calzini
non c’è pena se non sei con me
non c’è pena se non sei con me