Ai, la samarreta...

Al principi vaig tenir la percepció que la notícia era positiva. Una Fundació pagava una quantitat astronòmica al Barça per una publicitat a la samarreta. Si per la viabilitat econòmica del Barça s'ha de fer aquest tipus d'acord, em sembla perfecte i si, a sobre, és el millor acord publicitari mai signat, doncs encara millor. Ara bé, el debat ha aflorat, tothom en parla i posiciona (fins i tot Cruyff, que va perdent la seva credibilitat a marxes forçades) però mica en mica van apareixent més detalls sobre les conseqüències de l'acord. Primer, es deia que el logo de Qatar Fundation aniria lligat armònicament amb el d'Unicef. Bé. Avui llegiexo a La Vanguardia que Unicef passarà a darrera, sota el dorsal dels jugadors. La publicitat d'Unicef a la samarreta del Barça va ser un dels encerts més aclamats de la Junta presidida per Laporta. Només tenia un parany: si alguna vegada, pels motius que fossin, el logo d'Unicef desapareixia, la imatge del Barça podria caure en picat en tots els nivells. Unicef no pot desaparèixer de la samarreta. La junta de Rosell el manté però el situa en una posició dins la samarreta que, estarem d'acord, és residual i secundària.

No donaré la raó a Cruyff quan diu que el Barça a passat de ser més que un club, a ser un club més. Crec que no té raó. El Barça és i seguirà essent més que un club, que ha de tenir fortalesa i estabilitat econòmica, però que també es nodreix de valors socials, de civisme, catalanitat, democràcia, etc. i em costa ubicar tota la gestió d'aquest afer amb aquests valors, sobretot quan la Junta no ha consultat als socis aquesta decisió important, d'imatge i identitat, i s'arracono el logo d'Unicef a l'esquena dels jugadors. Diuen que qui paga mana, sí, però al Barça el financien els socis o els espònsors?

L'ALTRE CARA DEL CONSUM

Us adjunto l'article publicat en una revista jurídica digital.

http://www.legaltoday.com/practica-juridica/civil/consumidores_y_usuarios/la-otra-cara-del-consumo

Comença la campanya

Els caps de llista per a la demarcació de Girona

Ha començat la campanya electoral a les eleccions catalanes del proper 28 de novembre. Ens esperen 15 dies de bombardeig de missatges electorals de totes bandes. Això en el millor dels casos. El més depriment és escoltar retrets, desqualificacions i sortides de to que no aporten res al país ni als seus ciutadans. Esperem que sigui una campanya interessant i constructiva i que no se'ns faci feixuga.

Això sí. És important anar a votar. Darrerament, el distanciament entre la classe política i la ciutadania s'ha fet patent. El desencís, el desànim, la apatia vers a la política s'està estenent perillosament. Catalunya és un país complex, una nació que no té Estat propi, que tampoc forma part d'un Estat federal ni tampoc un d'unitari, amb una llengua co-oficial que no es respecta i s'intenta, per part de determinades institucions (i partits) centralistes, que desaparegui o sigui un element folclòric residual. Catalunya té prou elements de complexitat i dificultat per deixar-la en mans de l'abstenció.

Aquestes són les nostres eleccions, les eleccions del nostre país i el sol fet d'anar a votar és una mostra d'interès, d'afirmació i de prioritats. El proper dia 28 de novembre són les eleccions del nostre país.

I no serà per falta d'opcions. Fins a 39 llistes electorals. Unes més serioses que altres, unes més útils que altres, unes més sensates que altres. Unes més honestes que altres. El pluralisme, com a norma general amb les corresponents excepcions, és positiu. Això també ens diferencia de la resta de l'Estat espanyol els quals tenen només dos opcions reals o, si m'estires, tres com a màxim.

A Catalunya tenim la oportunitat de fer sentir la nostra veu i no l'hem de desaprofitar. És per això que s'ha d'anar a votar. Per dir que no estem d'acord amb el desgavell que ha viscut el govern del tripartit, a dir que no estem d'acord en què ens retallin drets reconeguts a l'Estatut, a dir que tot això no ens és indiferent i hem de votar per dir que volem que se'ns respecti, que volem un govern seriós i fort i que volem recuperar el prestigi i la dignitat perdudes en els darrers anys. Comença la campanya per començar a canviar!

La Roja discrimina

El dimecres passat varem organitzar des de l'Àgora d'Iniciatives Catalanes, juntament amb el Col·legi Major Penyafort, una xerrada del Cercle Català de Negocis (CCN). Certament és una xerrada d'aquelles clarificadores i reveladora. Un se n'adona de fins a quin punt el sistema de finançament perjudica Catalunya i el seu desenvolupament. El dèficit fiscal, que s'estima en 22.000 milions d'euros anuals, ens escanya d'una forma ignominiosa i, a sobre, la planificació d'infraestructures ens margina totalment, impedint i allagant el tràngol de la interconexió ferroviària amb la resta d'Europa.

Quan encara estic païnt les dades que ens va donar en Jaume Vallcorba del CCN, perfectament explicades, llegeixo que els jugadors de la selecció espanyola estan acordant amb la Federación Española de Futbol i la Secretaría de Estado para el Deporte, que les primes de 600.000 euros que han de percebre per la seva victòria en el Mundial de Sudàfrica, es tributin en quest país. El motiu de tributar a Sudàfrica és que, d'aquesta manera, pagarien el 21% d'impostos, mentre que a l'Estat espanyol haurien de pagar el 45%. L'Estat espanyol retalla inversions, congela pensions, les empreses pateixen cada mes per poder tirar endavant, el dèficit públic va augmentant, etc. però sembla que, pels jugadors d'elit, quan juguen amb La Roja, tot s'hi val i el govern de l'Estat és còmplice d'aquesta martingala legal però moralment dubtosa, sobretot, inisteixo, pel moment que estem vivint. Ara bé, que ningú s'oblidi de liquidar l'IVA puntualment, fer la declaració de la renta cada any ni pagar en el termini establert cap taxa o impost perquè no tingueu dubte que l'administració tributària actuarà. Això no és discriminació?

La visita del Papa

Sota el gran revolt que sembla generar la visita del Papa a Barcelona, observo com certes actituds poden arribar a ser fins a cert punt ridícules. S'han engegat diverses campanyes en contra d'aquesta visita. Hi ha gent que es gasta els diners i el temps per fer palès que no estan d'acord amb la visita del Pontífex a la capital catalana. Crida l'atenció aquella campanya, amb cert mal gust i una demagògia barroera, que incita a apartar les criatures, fent referència als escàndols de pedofília que han tocat a l'Església catòlica. 

Un, que pensa que els temes espirituals i religiosos (de totes les religions) són molt personals, d'una gran complexitat i que mereixen el màxim respecte, em sorprèn que els que critiquen actituds sectàries de les religions, facin exactament el mateix amb l'ateisme. Amb quin dret es pot criticar el cost de la visita del Papa quan també es gasten diners per fer campanya en contra? És un contrasentit i sembla que contra la religió catòlica tot s'hi val, quan s'hauria de tenir en compte que hi ha milions i milions de persones, bones persones, de bona fe, que quan s'insinua que el Papa és pederasta o coses per l'estil, se li fereix la sensibilitat. El respecte, a vegades, brilla per la seva absència.

Si no s'està a favor de la visita del Papa a Barcelona, és tant senzill com no anar-hi, i optar per anar a la muntanya, al gimnàs o al cinema.

Per altra banda, m'han indignat les declaracions fetes per Mariano Rajoy avui mateix quan ha dit que el fet que el Papa parli català és el millor que li ha passat a la llengua catalana en mil anys. Quin grau de cinisme! Després d'haver posat tots els esforços i recursos per dinamitar qualsevol intent de la llengua catalana per esdevenir una llengua normal i pròpia a Catalunya, quan se li ha negat la possibilitat d'utilitzar-la al propi Congrés dels diputats i a les institucions europees, sempre per part dels mateixos, ara dir que per cinc minuts que el Papa parlarà català és el millor per la llengua en els darrers mil anys, fa encendre els ànims. Més, tenint en compte que el Sr. Rajoy no deu tenir ni la més remota idea de què eren les homilies d'Organyà, Joan Maragall, Salvador Espriu o en Pompeu Fabra.

Aquest cap de setmana vindrà el Papa, cap tota l'Església catòlica i cap de l'Estat del Vaticà. Després dels actes lamentables de la vaga general -que han sortit a mig Europa- i que a totes les pàgines web de viatges internacionals, apareix com una de les ciutats amb més inseguretat, Barcelona ha de donar una bona imatge digna d'una gran capital.

Visita a Bordeaux

Gairebé un mes sense escriure en el bloc. Ha estat un mes d'activitat bastant intensa personal i professional però que ha deixat per una sortida a Bordeaux.

Enmig de grans impactes mediàtics com la feliç notícia de l'alliberament dels miners a Chile o la preparació de la precampanya electoral al nostre país, vaig escapar-me un parell de dies a l'altra banda dels Pirineus, direcció a l'Altlàntic i seguint el riu Garona, fins arribar a Bordeaux.

Des de petit havia sentit a parlar molt sovint d'aquesta ciutat. El món i la cultura del vi, sempre present per raons òbvies a casa meva, feia que la capital bordalesa fos un punt geogràfic de referència en converses, sobretaules i tertúles. No obstant, mai l'havia visitat i sentia curiositat per, finalment, poder descobrir la ciutat on Montaigne va se alcalde i Montesquieu va inspirar-se per escriure les seves obres.

Bordeaux és precisoa, neta, ordenada i civilitzada. Un centre històric clàssic, amb un aire parisenc, les façanes de les cases conserven el color ocre de les pedres de quan es van construir, i un blau marí de les golfes i taulades; les bicicletes es van entrecreuant amb els vianants sense tenir la sensació que t'estan atropellant i un tranvia modern et fa arribar a tots els punts de la ciutat...

Vaig donar la benvinguda a la tardor passejant arran del riu, per un passeig molt ben adoquinat, amb suficient espai per còrrer, patinar, passejar, jugar o, simplement assentar-te a mirar la ciutat o l'aigua. Un expemple de convivència de cultures és el barri que es troba prop de la porta de la Monede. Al teatre de l'òpera -imponent- s'hi representava Carmen de Bizet, la plaça de la borsa acollia uns manifestants que reivindicaven els seus drets molt pacíficament i la plaça digne on s'ubica l'Ajuntament, transmet aquella "grandeur" francesa que, a vegades (només de vegades) convidria tant a les instituciones del nostre país.

Bordeaux, doncs, és una ciutat molt recomenable. És la història del segle de les llums i és origen de grans vins. Idees i plaer.

On és la liberté, égalité et fraternité?

Ens creiem Europa o no ens la creiem? L'espectacle barroer que està organitzant el president francès amb l'expulssió de gitanos romanesos del país, és lamentable. Òbviament es pot discrepar de les posicions de la Comissió Europea, fins a cert punt és positiu (senyal del seu poder dins l'agenda política), ara bé, des del meu punt de vista, ja va començant a ser hora que la UE faci un pas endavant amb el tema de polítiques sobre la immigració i que els Estats prenguin consciència de la realitat política europea.

Es parla que la UE passa per un període de crisi insitucional. És cert, no ens enganyem. Però aquesta crisi es deu, entre altres coses, a la indiferència que els caps d'Estat dónen a la mateixa UE. No es pot impulsar la lliure circulació de ciutadans d'Estats membres dins la Unió i, a la vegada, aprovar expulsions massives de romanesos quan Romania és un Estat membre des del 2007. És exactament contradictori.

És probable que les formes de la comissària europea Reding no fossin les més adequades però tampoc ho han estat les reaccions de diferents membres del govern francès (amb el seu president al capdavant) menyspreant la normativa comunitària.

S'hauria d'estudiar més al detall la normativa aprovada per França però crec que una cosa és intentar erradir la delinqüència -fet que no va lligada a cap col·lectiu- i una altra ben diferent és a una ètnia o grup. Un govern no pot penjar etiquetes a grups socials, ètnies o nacionalitats. No és just ni responsable. Si es vol expulsar els immigrants delinqüènts, és una cosa, expulsar romanesos n'és una altra de molt diferent.

La UE i tots els Estats que l'integren, haurien de plantejar d'una manera seriosa i decidida la regulació de la immigracíó. Cal que s'harmonitzi mínimament aquestes polítiques perquè deixar temes tant sensibles de la mà de cadascun dels governs de torn de 27 Estats pot generar conflictes molt perillosos entre pobles i ciutadans perquè a vegades un té la sensació que la Liberté, égalité et fraternité queda molt lluny...

Nova enquesta al bloc

Arrel de l'anunci fet recentment pel President de la Generalitat convocant eleccions pel proper 28 de novembre, he cret una nova enquesta per tal de saber les tendències dels qui consulteu aquest bloc.

L'enquesta inclou les opcions polítiques que poden aspirar a tenir representació al Parlament de Catalunya. Òbviament es preserva l'absolut anonimat en les vostres votacions.

Al marge d'aquesta enquesta, és vital que el dia 28 de novembre les catalanes i catalans sortim massivament a votar.

Tenim bona música

El mes de març del 2009 vaig escriure en aquest mateix bloc com em va sorprendre un concert d'un grup que començava a sonar...uns tal Manel. En aquell escrit venia a dir que, a mesura que determinats grups del moviment anomenat Rock Català, anaven plegant (Whyskin's, Glaucs,...), l'aparició d'un grup com Manel, donava aire i esperança a aquest corrent musical. El fet d'escoltar música de masses, de totes les edats però especialment destinat al públic més jove, és un fet important per a qualsevol llengua i, en el cas del català, encara més.

Un any i mig més tard, quan les cançons dels Manel ja les canten de memòria la meitat de les catalanes i catalans, un altre grup ja fa mesos que està en boca de tothom. Els Amics de les Arts van triomfar dissabte al Festival Acústica de Figueres. Breu parèntesi: L'Acústica és un festival que, des dels seus inicis fa 9 anys, ha cotribuit i segueix contribuïnt a fomentar la ciutat de Figueres i la música en català, combinant-ho amb grups de diferents gèneres i idiomes, però indubtablement amb un notable èxit el qual mereix la felicitació i el reconeixement per en Xavi Pascual i l'Ajuntament de Figueres.

Tornant als Amics de les Arts, em reitero amb el que vaig escriure el març del 2009. Calen grups així, frescos, directes, divertits, i a Catalunya sembla que actualment tenim una escena bastant completa i de gran qualitat. Manel, Antònia Font, els mateixos Amics de les Arts, Mishima, Sanjosex (que també van triomfar a l'Acústuca), la Troba Kun-Fu, Dept., Miquel Abras, Roger Mas, Élena, Beth,...una gran oferta per un país petit com el nostre i, a més, en un context de crisi especialment cruel en el sector discogràfic. Com deia aquell, "no estem tant malament!". Tenim grups de qualitat en la nostra llengua i no només això, sinó que a més, tenen milers de seguidors i triomfen com van fer alguns d'ells a l'Acústica de Figueres. Tenim bona música per anys!

Breus impressions sobre Cuba

Reprenc els escrits en el bloc després d'una preciós parèntesi ple d'emocions intenses. A vegades he trobat a faltar poder escriure certes reflexions però, en aquest parèntesi, les reflexions s'escribien en una llibreteta que guardo en un calaix.

Una de les conclusions a les que he arribat durant aquest estiu és que per moltes tecnologies, xarxes socials, blocs, ordinadors, iphones o ipads que hi hagi, les reflexions personals, fetes a mà i per un mateix no es perdran mai i precisament les noves tecnologies faran fer valorar la redacció de pensaments més íntims en un quadern personal. No és una idea nova ni original. És allò que de petits en deiem un diari...

Ara però, escric al bloc perquè em fa il·lusió explicar les impressions que he tingut d'un país que durant 15 des he anat recorrent: Cuba.

Com es pot suposar, Cuba dóna per escriure pàgines i pàgines. El que és innegable és el caràcter excepcional i particular d'aquesta illa del Carib.

La primera impressió de Cuba és que, en qualsevol dels locals per prendre un mojito o per sopar una sopa de frijoles o un plàtan fregit, sempre hi ha una banda -més nombrosa o més reduïda- tocant i ambientant el local. Sempre tocant amb un somriure dibuixat a la cara i amb molt sentiment. Podríem dir que els cubans senten i aprecien la música, porten el ritme a dins. Fins i tot els vagabunds, que no poden entrar per prendre res, es queden abraçats a les finestres del local per escoltar silents els acords que sonen o la gent que balla amb mig somriure als llavis.

No tot però és tant alegre. Cuba combina aquesta frescor i aquest ritme amb una propoaganda d'Estat que empapera el país de dalt a baix amb cartells plens de frases com "Patria o muerte", "Nuestras armas son nuestras ideas", "Nuestra moral es la revolución", "Trincheras de ideas son más fuertes que trincheras de piedras", entre moltes altres. Armas, lucha, revolución, moral, muerte, ... paraules molt grandiloqüents que xoquen en ple segle XXI on s'ha passat a conceptes com tolerància, convivència, sostenibilitat, respecte o pau.

La presència de l'Estat doncs és patent en cada racó d'illa. Una llosa que no deixa caminar a cubanes i cubans que volen tirar endavant, que tenen iniciativa, que volen progressar,...no poden. L'Estat ho és tot, ho controla tot. Els restaurants, les barberies, les aigues, els taxis, el tabac, els mariscos, l'agricultura, tot. El sou és el mateix d'un metge que d'un conductor de cotxe de cavalls per turistes, les aigues tenen un únic proveidor (a vegades els bars no tenen aigua perquè el proveidor no ha passat), els agricultors estan obligats per llei a cultivar tabac i a vendre el 90% de la producció a l'Estat, etc. etc. etc.

Estèticament, La Havana és una capital amb unes places i edificis d'una bellesa impressionant. La plaza vieja i la plaza de la catedral són llocs on un podria estar-s'hi tot un dia contemplant les voltes, les façanes, la llum que penetra al centre entre les escletxes dels edificis. El problema -el gran problema- de La Havana és que la seva bellesa és directament proporcional a la decadència que existeix, amb edificis de grans columnes sense pis principal perquè ha caigut, sense una capa de pintura des de fa 50 anys, amb balcons partits per la meitat. Edificis preciosos completament destrossats i degradats. Places centrals sense cap fanal encès, el Capitoli -més gran que el de Washington- amb llum tènue exterior a la nit...

Un ha de veue i experimentar les coses per si sol. Si es vol conèixer el que representa un sistema polític on l'Estat ho controla tot, Cuba és un exemple sense cap mena de dubte i veure això me n'ha fet adonar de certes conviccions i principis polítics que potser abans intuïa però que ara veig claríssims.

La política ho és gairebé tot. Un país ha de tenir una classe política vàlida i forta, ha de tenir una democràcia igualment transparent, consolidada i real però a més d'això no podem prentendre que l'Estat sigui el "gran germà" que regula i està a sobre de tots els aspectes de la vida dels ciutadans. L'empenta individual, de la societat civil ha de contribuir a la construcció i desenvolupament del país. Quanta més gent estigui implicada en la construcció d'un país, aquest serà més pròsper. Això un règim comunista no ho permet. al menys a Cuba no es permet.

Ara és demà

ARA ÉS DEMÀ

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir
ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou.
Del gran silenci ençà, tot el que es mou
es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí
seran el pa i la mar, i el fosc renou
d’ara mateix, el càntic que commou,
l’àmfora plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus
pel vespre tèrbol, que revinguin deus
desficiones d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret
proclamaran conjuntament el dret
de vulnerar la nova plenitud.

-Miquel Martí i Pol-

Després de la manifestació

Havia de ser un èxit i ho ha estat. Massivament la gent ha dit prou, massivament la gent ha dit que ens hem de posar les piles, que els polítics s'han de posar les piles....Sóc d'aquells que, quan va sentir el debat de TV3 immediatament després d'haver aparegut la sentència del TC, em vaig desanimar. Aquella unitat necessària, imprescindible i tant reivindicada en moments complicats, brillava per la seva absència. Aquell debat, ple de retrets fora de lloc, afortunadament, no va incidir en la majoria de la gent, els quals van posar l'intèrès del país per sobre del lamentable espectacle de certs polítics i van sortir a manifestar la voluntat d'ésser, van sortir en un acte d'afirmació nacional, d'autoestima.

Ara, però, és el moment de fer quelcom més. Les manifestacions són importants però soles no serveixen per a res. Els partits han vist la quantitat de gent que reclama valentia, unitat i fermesa i, per tant, ara és el moment de pactar un full de ruta ambiciós que faci respectar Catalunya i que, perquè no dir-ho, els faci posar en risc determinats vots que creuen tenir assegurats. No dic que els faci perdre vots, simplement, que es posin en risc.

Els ciutadans d'aquest país agrairïem una demostració evident que l'interès de Catalunya està per sobre de cadascun dels partits. Ara és el moment de plantejar sense por el concert econòmic, el dret democràtic d'autodeterminació, de reafirmar-nos com a nació, d'aprovar lleis com la del cinema que equipara català i castellà per primer cop a la història del cinema, etc.

Esperem que la pre-campanya electoral ajudi tot i que serà complicat pretendre que els partits posin en risc quatre vots després de tot plegat. Els indicis en aquests últims dies no ens ho indiquen però jo no perdo l'esperança que aquest cop sí avançem amb valentia.

HA DE SER UN ÈXIT

Dissabte, 10 de juliol, a les 6 de la tarda, a Passeig de Gràcia amb la Diagonal de Barcelona.

Unitat nacional

Finalment el TC ha dictat la sentència sobre l’Estatut de Catalunya i s’han complert els pronòstics. Un Tribunal deslegitimat, caducat i incompetent ha decretat la pena capital sobre la carta magna de Catalunya.
Les sentències s’han d’acatar. Només faltaria! Ara bé, hi ha moments en els quals les aspiracions polítiques d’un país no poden estar dictades per cap tribunal. La construcció d’un país es fa amb voluntats polítiques i no a base de sentències de tribunals. Catalunya aspira a més, i el TC no ens permet caminar endavant tal i com la majoria de catalans ha votat.
Els escenaris que s’obren a partir d’ara són incerts i nombrosos. Només espero i desitjo que hi hagi una veritable unitat de les forces catalanes i de tots els ciutadans per fer sentir la nostre veu i donar un cop de puny sobre la taula per dir que ja n’hi ha prou.
El dia 10 sortirem a manifestar-nos i ha de ser un èxit. Emplenar els carrers, per dignitat i autoestima, és molt important però, això sol, no servirà de gaire. Reclamar la dignitat s’haurà de fer a través del Parlament de Catalunya, que ha d’actuar, a través dels partits, que han d’actuar, i a través de cadascú de nosaltres, que ens hem de mobilitzar i exigir als nostres representants que estiguin a l’altura.
Ens han humiliat i menystingut. Ara ens toca a nosaltres reclamar respecte i dignitat amb unitat i lluny d’interessos sectaris i partidistes que poden embrutir totes les nostres aspiracions nacionals. Sí, nacionals, perquè digui el que digui una sentència, som una Nació!

Canvis...

He fet un canvi al bloc. De tant en tant val la pena fer un canvi, de tant en tant és necessari el canvi, deixar entrar aire fresc, regenerar, renovar per agafar embranzida...

Sobre el reportatge "Adéu, Espanya?"

Bon reportatge el que va emetre ahir al vespre TV3. "Adéu, Espanya?" era un títol suggerent, inspirat amb el famós poema de Joan Maragall, que va generar, prèviament a la seva emissió, reaccions en contra tant per part de PP i C's. Sempre m'ha sorprès aquesta gent que s'oposa a la llibertat de pensament d'una forma tant descarada i desacomplexada. Quina por tenen que s'emetin aquests tipus de reportatge! S'amparen en què TV3 és una televisió pública...i què vol dir? És clar que sí! O és que la televisió pública ha de silenciar una realitat com és l'increment del sobiranisme a Catalunya o Escòcia? O és que es pensen que la televisió pública catalana ha de limitar-se a dir el que pot semblar políticament correcte? O és que informar d'importants tendències o moviments socials, per molt que siguin incòmodes per alguns, no és servei públic?

Més enllà d'aquestes reaccions (ja sabem aquests partits de quin peu calçen), el reportatge no era objectiu però l'importat és que tampoc ho pretenia ser. Simplement se centra en les realitats dels moviments cesessionistes que existeixen a Escòcia, Grenlàndia, Québec i Catalunya. Aquests moviments existeixen i estan al carrer, en l'empresariat, en els sindicats, a les universitats, en el món intel·lectual i en el món polític.

Em van cridar l'atenció dues coses: primer, que l'empresariat català ja ha començat a mirar al món i el seu volum de ventes es divideix en 1/3 a Catalunya, 1/3 a Espanya i 1/3 la resta d'Europa i el món. Econòmicament, no hi ha dependència. I segon, que tant el regne Unit, com Canadà com Dinamarca coincidien en què si Escòcia, el Quebec o Grenlàndia decidien pacífica i democràticament que es volien independitzar, s'acceptaria sense cap mena de problemes per part seva. En el cas d'Espanya, tenim els nostres dubtes.

Reportatges com els d'ahir al vespre, fan pensar, fan caure estereotips i fan perdre la por a una realitat que la mateixa Espanya ens hi ha empès.

Què fer amb 3,17 milions d'Euros

El show de l'Ajuntament de Barcelona hauria estat veritablement graciós si no fos perquè la broma ha costat 3,17 milions d'Euros. Atenció, 3.170.000 d'Euros!!

Sempre defensaré la democràcia participativa, la implicació de la societat i dels ciutadans a la vida política i cívica d'una ciutat o d'un país. Ara bé, aquesta participació ha de tenir un límit.

L'alcalde Hereu es va presentar a les darreres eleccions, que va guanyar, sense que en tot el seu programa electoral hi figurés ni una sola paraula de la reforma de la Diagonal ni de la candidatura dels Jocs Olímpics d'Hivern. A un any vista de les eleccions, devia haver-se adonat que el seu balanç de govern era tant mins, que es va treure de la màniga, amb una total improvització, la reforma de la Diagonal i la candidatura de Bartcelona com a seu dels Jocs Olímpcs d'Hivern. Aquest segon tema veurem com acaba (al menys l'enemistat amb Saragossa ja ens l'hem guanyat) i el referèndum de la Diagonal ha significat la major crisi del govern consistorial dels darrers anys.

És cert que Hereu ha reconegut errors i ha fet dimitir el seu Primer tinent d'alcalde.Però no podem deixar que el tema es tanqui tant ràpid com això. Francament, tenint en compte el fracàs de l'iniciativa i que la "brillant" idea ha costat 3,17 milions d'euros, potser el que hauria hagut de dimitir és el propi alcalde.

Aquest, a voltes, és un país de despropòsits. Us imagineu què s'hagués pogut fer per a les consultes sobre la independència de tot Catalunya amb 3,17 milions d'euros? Clar que aquests referèndums tracten de coses tant irrellevants com el futur de tot el nostre poble...

Unitat fictícia

No seré massa original però la situació és suficientment preocupant i greu com per passar-ho per alt. Finalment, el Parlament de Catalunya, després d'escenificacions esperpèntiques d'un i altres, ha acordat fer un front comú català per defensar la dignitat de Catalunya davant la situació creada en el si del TC. Em sembla que aquest front comú és dèbil i tou. En definitiva, no se'l creu gaire ningú amb la convicció i la fermesa que convindria, i això és culpa, en primera instància, del president de la Generalitat el qual no ha liderat la postura del seu Govern. Ha deixat maniobrar ERC, la qual encara segueix escenificant aquelles comèdies que ningú entén, del "sí però no", que si "és per coherència", però és que "ho fem per responsabilitat",... volen i dolen i, al final, es queden sols i en fora de joc.

El més greu de l'actitud d'ERC és que, per un mer tactisme polític i electoral, debilita la postura del país i, en aquests moments, no ens ho podem permetre. No ens podem permetre un govern que no dóna la talla quan toca ni un president que no lidera ni transmet un missatge d'orgull i fermesa davant una possible retallada important de l'Estatut. No juguem amb aquestes coses perquè podríem pendre mal.

Avui llegeixo que el ponent de la sentència del recurs contra l'Estatut al TC (un dels quatre magistrats amb el càrrec caducat des del 2007) ha preparat tres esborranys de sentència, una de les quals ens situa, en règim linguístic, abans dela transició i la democràcia. Sincerament, vull pensar que aquests magistrats no seran tant irresponsables com per deixar-nos pitjor que l'Estatut del 79, però en tot cas, des de Catalunya hem d'estar units, sense fisures i el Govern tripartit ha d'estar a l'altura que, de moment, no ha estat. Són aquells moments crucials en els quals, els catalans hem sentir orgull de l'unitat política davant una situació injusta i indigne.

Sobre les consultes sobre la independència

Després de la celebració de la tercera onada de consultes populars sobre la independència de Catalunya, les reaccions són vàries i, en segons quins casos, significatives.

En primer lloc, des d'un punt de vista personal, només puc felicitar tota aquella gent que s'han de dedicat en cos i ànima, de forma totalment atruista, a la organització d'aquest referèndum. Només per aquesta gent, encara que no hagués anat a voatr ningú, les consultes populars ja mereixen tot el respecte del món. Però no només això, sinó que aquestes consultes han fet anar a votar mig milió de catalanes i catalans!!

Algú dirà que no és massa però em sembla que és un èxit rotund. Sense recursos econòmics més que les aportacions privades, sense publicitat en els mitjans de comunicació (jo que sóc lector habitual de La Vanguardia, em va semblar lamentable la columneta que van reservar a les consultes en comparació a les tres pàgines dedicades a explicar els embolics interns del PSOE). Doncs això, sense suport públic, sense suport de mitjans de comunicació, amb obstacles vàris i amb poc temps, mobilitzar el 20% de l'electorat és tot un èxit.

Més enllà d'això, és curiós que alguns partits se'n vulguin apropiar, altres miren cap una altra banda i altres, simplement, s'escuden darrera la sagrada constitució per tal de negar un dret democràtic, pacífic i modern. Cadascú que tregui les conclusions que pertoquin. Les consultes populars no són el problema ni la solució del nostre país. És un pas més, un acte de reafirmació nacional que ha de ser compatible amb tenir els peus a terra i voler recuperar aquella competitivitat que Catalunya un dia va tenir.

Enhorabona als pobles i ciutats que s'han mobilitzat per l'exemple de civisme, de maduresa democràtica i de voluntat de construir que han donat.

Un "palomo" no hace verano

Tot i que en tinc la temptació, no escriuré sobre els nombrosos casos de corrupció que aquests darrers dies omplen les pàgines dels diaris. Em sembla un espectacle penós que només fa que reafirmar-me que, certa gent (i amb això no vull dir tots els polítics) no té la concepció clara del que és gestionar el diner públic, de tots, mostrant un despreci a les institucions, a la democràcia i, en definitiva, a la resta de ciutadans. Però no en vull parlar perquè considero, potser ingènuament, que la immensa majoria dels representants polítics són honestos -uns més vàlids que altres, però honestos- i aquesta minoria que embrut la política s'ha de jutjar i apartar dels càrrecs públics i girar pàgina per tal que no es torni a repetir.

Avui volia escriure sobre el recent nomenament de Johan Cruyff com a President d'Honor del Barça. Vagi per endavant que em declaro barcelonista empedreït i que reconec tots els mèrits que Cryuff ha fet en el Barça, ja sigui com a jugador que com entrenador. Ara bé, em sembla que la decisió que ha pres la Junta directiva del club, a menys de tres mesos per les eleccions és, com a mínim, discutible o precipitada.

És òbvi que, al marge dels seus èxits, la figura de Cruyff, dins el barcelonisme, genera una gran controvèrsia. això és innegable. Pot haver estat un gran futbolista, pot haver aconseguir grans èxits com a entrenador, però la figura d'un president d'honor ha de ser quelcom més. Ha de generar unanimitat, consens, concòrdia, pau social en el club, un personatge que encaixi sense problemes amb qualsevol president que hi pugui haver al Barça...i Cruyff no compleix aquestes característiques, més aviat al contrari. L'altre dia llegia a La Vanguardia si algú s'imaginava la presentació dels nous fitxatges de l'any que ve amb Sandro Rosell i Johan Cruyff?

A més, reconec que em va semblar correcte que es nomenés a Cruyff com a seleccionador català. Donava projecció internacional a la selecció nacional, donava nom, prestigi i també bon joc. Ara bé, potser el Sr. Cruyff s'ho hauria d'haver pensat dues vegades abans d'acceptar aquest càrrec honorífic dins el Barça perquè, tot i que jo sóc culé, no és massa estètic que el seleccionador català ocupi un càrrec dins un club concret.

El país té problemes moltíssim més greus que el nomenament del nou president d'honor del Barça, ho sé, però això ja en parlarem un altre dia. De moment, esperem guanyar dissabte.

Retrobar el Harlem

Divendres passat vaig anar a un local de Barcelona d'aquells que, quan tenia 18 i vaig arribar a la ciutat, em va fascinar. El Harlem Jazz Club, és un local del barri gòtic, en un carrer a tocar al d'Avinyó, on cada nit es fa música en directe, amb músics desconeguts, anònims, però que, en realitat, són professionals increïbles. Veure tocar la guitarra, el piano, el saxo, l'harmònica o la caixa de manera excepcional, en un local petit, boirós, ple de fum, amb les cadires de fusta i les cortines de bellut que cobreixen les parets, et sentir un privilegiat que es troba en un lloc on ningú coneix, com si aquells músics toquéssin exclusivament per a ells i per a tu i, sobretot, et fa disfrutar de l'art de la música que et transporta i que moltes vegades, per la pressa de la rutina, oblidem.

En Joan Vinyals, en Cecce Gioannotti i les seves versions de Marley, Sting, Dylan, Clapton o U2 van omplir el Harlem de somriures, solsament pel plaer que suposa disfrutar de les bones cançons, de la bona música dels últims trenta anys. Si més no, aquell concert em va transportar als primers anys a Barcelona, on cada vespre era una novetat, on cada racó una sorpresa i el Harlem és un tresor desconegut que fa, com diu la cançó que interpreten a la perfecció en Vinyals i en Giannotti, enviar un missatge a través d'una ampolla, enmig del mar, per si algú la troba "send an SOS to the world, and I hope that someone gets my message in a bottle"... i efectivament, hem sentit l'alegria d'haver retrobat aquest tresor.

Treballar per a la convivència

Una de les notícies més rellevants i preocupants d'aquesta darrera setmana ha estat els aldarulls que hi ha hagut a Salt per la onada de petita delinqüència que pateixen en aquesta població, posant com a rerafons la immigració

Hi ha gent interessada -i malintencionada- que relaciona directament delinqüència i immigració, tot barrejant-ho amb una demagògia perillosa que atempta de forma temerària contra la convivència entre ciutadans d'un barri o d'un poble.

Efectivament, el país passa per moments difícils des del punt de vista econòmic. Ens adverteix Europa i el món i aquí, els partits no acaben de posar-se d'acord per trobar solucions. Hem de confiar que, en els propers mesos, surtin a la llum algunes mesures econòmiques que siguin les idònies per tal que les taxes d'atur disminueixin el més ràpid possible.

Mentrestant, hi ha moltes famílies que els hi costa arribar a final de mes. Llegeixo avui mateix que Càritas no dóna l'abast aquest any, veient-se augmentat molt notablement el nombre de persones que hi recorren. Tot plegat porta a què l'índex de delinqûència, petits furts, s'incrementin proporcionalment a la inseguretat ciutadana. Hi ha inseguretat en tots els sentits: ìnseguretat econòmica, inseguretat bancària, inseguretat dels mercats i, si em permeteu la broma, inseguretat social.

Tot aquest context, doncs, és aprofitat per alguns per tal de carregar i culpar a immigrants d'aquesta situació. A Salt ha estat la delinqüència, a altres indrets pot ser per la manca de treball, a altres la manca d'atenció sanitària per a tothom.

Arguments i actituds d'aquest tipus només contribueixen a generar més confrontació, perjudicant la bona convivència entre habitants de la mateixa ciutat. Dir que la immigraciío és la causant de l'augment de la criminalitat, és una falàcia. O és que fa 10 anys, quan Salt o Figueres tenien el 5% d'immigració, no hi havia robatoris?

Hem de començar a assumir que allò desconegut, allò exòtic, allò divers que conforma la nostra societat és un actiu i hem de saber aprofitar aquesta pluralitat en benefici del país, tant dels nouvinguts com de nosaltres mateixos. S'han d'adoptar actituds constructives de convivència, altrament estarem construïnt, entre tots plegats, un país de difícil harmonia. Per això aplaudeixo la oportunitat que se'ls hi dóna als immigrants, que normalment no poden votar a les eleccions, de poder-ho fer en els referèndums per a la independència de Catalunya. Una bona ocasió per explicar-los-hi el país on han escollit venir a treballar i una bona ocasió de fer-los partíceps dels nostres anhels.

El meu candidat

Potser una mica massa aviat però la precampanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya ja ha començat. En alguns partits amb més força que altres, uns amb més empenta i altres més fatigats. El cas és que, en un context on per diferents motius es té una por notable a l'abstenció, aquestes eleccions esdevenen més importants del que ens podem pensar.

A Catalunya, després de trenta anys, ja sabem què és que governin gairebé tots els partits catalanistes. L'any 2003, quan es va fer el primer tripartit, no va guanyar cap programa electoral. L'argument principal va ser, pura i simplement, el canvi. Molt bé. Ja es va canviar i portem gairebé vuit anys de tripartit i ara es torna a parlar de canvi. Però un canvi pel canvi, personalment, penso que no porta enlloc, que, en política, l'alternància és positiva però ho és només si l'alternativa de govern és constructiva, té un programa, té unes idees, té un potencial humà capaç de portar endavant el país, precisament en un moment difícil des del punt de vista econòmic, social, dels valors, de referents i de líders.

Aquests darrers dos anys, per diferents raons, hem vist com s'han produït divisions dins els partits (de dretes i d'esquerres), hi ha hagut un moviment importantíssim, que encara dura, reclamanant i oganitzant consultes populars sobre la independència de Catalunya, hi ha hagut propostes arriscades i valentes de determinats Ajuntaments (l'oblidat món local!)... una sèrie d'elements rellevants per un país i que no es poden passar per alt. Alguna cosa es mou.

L'alcalde del meu poble, en Santi Vila, serà proclamat oficialment dissabte cap de llista de CiU a Girona. Després d'una ERC desinflada i descafeïnada, un Reagrupament que abans d'agrupar-se ja s'han escindit, després d'un PSC ancorat ja desacomplexadament a la servitud i interès del PSOE i després d'alternatives que no sembla que aportin idees clares i fermes per fer avançar Catalunya, definitivament, ara s'ha de fer un canvi real. El meu candidat és en Santi per la seva juventut, les seves conviccions, la seva preparació i la seva il·lusió. Virtuts que, possiblement, són les que ara li falta al país.

Alexandre Deulofeu

Quan era petit, sentia de tant en tant per casa meva el nom d'Alexandre Deulofeu. No sabia qui era però algun cop el meu pare l'havia esmentat en converses amb gent gran on jo no estava inclòs, òbviament. Més tard, vaig associar aquest nom al d'un institut de Figueres. Concretament l'anomenava "el Deulofeu". I així va ser durant molts anys.

El pas del temps fa despertar la curiositat i l'interès per la història i els personatges que, per casualitat o per interès, et trobes en el lloc on vius, a llocs que visites o llocs on passes. Va ser fa pocs anys, per l'època universitària, quan vaig parar atenció a les referències que el meu pare feia sobre Aleandre Deulofeu. El personatge era excepcional: farmacèutic, republicà, ex-alcade de Figueres, justament en la difícil etapa de la Guerra Civil i autor de llibres sobre història i una teoria fonamental com és la matemàtica de la història. Una teoria sobre la història de la Humanitat. Una teoria construida des de la humilitat d'un despatxet de darrera una famàcia de Figueres però que el temps li ha donat la solidesa i la raó.

Un empordanès de soca-rel, que va viure uns anys forçosos a França i que va retornar a Figueres desenvolupant la seva professió de farmacèutic, compaginant-la amb la passió per la història. Sensacional. Deulofeu, de la mateixa manera que el meu avi Alfons Puig, amb qui era amic íntim, o el pintor Ramon Reig, conformaven una generació de gent culte que alternava la seva activitat professional amb alguna altra activitat. En el cas del meu avi, la música i, en el cas de Deulofeu, la història.

Potser per aquest fet d'activitat secundària, durant molt de temps, les teories de Deulofeu havien estat desprestigiades pels historiadors...potser perquè el que va escriure fa més de 60 anys, els podia deixar en evidència. Que un farmacèutic de poble pogués qüestionar grans doctrines històriques, no agradava. En qualsevol cas, Deulofeu edita una extensa obra fonamentada, pensada i documentada, fruit de molts anys d'estudi i reflexió que ha de merèixer el reconeixement d'un empordanès il·lustre.

Amb el llibre "La matemàtica de la història", on Juli Guitierrez fa un brillant resum de la teoria de Deulofeu, el seu avi, un pot adonar-se del que representa l'aportació que va fer i que malauradament no va tenir en ressó que mereixia...però encara hi som a temps.

La presidència de la UE

La setmana passada, amb l'entrada de l'any 2010, va començar el periode de sis mesos de la presidència espanyola de la UE. El president Zapatero s'ha marcat com a repte d'aquesta presidència espanyola treure Europa de la crisi. Gairebé res. El fet positiu és que, finalment, Zapatero ha entès que la crisi econòmica és la prioritat que afecta no solsament Espanya sinó també Europa, però ja se sap que a l'inici d'any tot són bons propòsits. Veurem el que passa quan s'hagi de fer la valoració al juliol.

De moment, però, les garrotades a Zapatero li plouen de tota Europa i, mirat des de la distància, no és per menys. Espanya tindrà gairebé un 20% de taxa d'atur -el doble de la mitjana de la UE-, el comissari Almunia, que fins ara era el comissari d'afers econòmics i casualment del mateix partit que Zapatero, ha anat reiterant a les seves compereixences que Espanya seria l'últim país d'Europa a sortir de la recessió econòmica i, per si no fos poc, Zapatero no ha adoptat cap de les mesures que recomanava la mateixa UE per a fer front a la crisi. La conseqüència de tot això és que la premsa internacional i l'europea en particular no vegin Zapatero com el president òptim per treure Europa de la crisi i li hagin dedicat titulars que un sent vergonya aliena. Les promeses del president ja no només no ens les creiem els catalans sinó que ara no se les creu ni Europa.

No obstant, en aquesta ocasió comptem amb la figura adicional del president permanent de la UE, el belga van Rompuy. Personalment no és que m'inspiri massa confiança. És una persona amb bastant prestigi a Bèlgica ja que va aconseguir mantenir l'estabilitat institucional després de la greu crisi en la qual queien diferents governs i era impossible formar coalicions. Ell en va formar un d'estable i, quan començava a governar, se'l va escollir per aquest càrrec europeu. Segons vaig parlar amb un company d'aquell país, els belgues no estan massa conformes amb què la UE els hi hagi tret el seu president. Al marge d'això, van Rompuy ha de començar a fer les funcions que li han estat encomanades.

A la primera roda de premsa en la qual hi havia Zapatero, van Rompuy i Barroso, aquest darrer com a president de la Comissió, els hi van preguntar qui agafaria el telèfon en cas d'una crisi greu. Zapatero va dir que van Rompuy i van Rompuy va dir que agafarien l'auricular conjuntament ell i Zapatero.

No pot ser que dos dels tres màxims càrrecs de la UE es contradiguin en aquests punts fonamentals. Un dels grans successos del Tractat de Lisboa és, precisament, la creació de la figura del president estable de la UE i ell ho ha de saber. Als Estats membres els hi interessava un president de perfil baix i, a la primera roda de premsa, ja se n'han vist les primeres mostres. Quina absurditat és que agafaran el telèfon conjuntament? Un president ha de tenir la determinació de prendre les regnes de les situacions i liderar el projecte que representa. En el cas d'Europa tothom vol passar la patata calenta a l'altre.

Malament comença la presidència de la UE en aquest 2010.