Al filòsof
francès Michel Montaigne se li atribueix la fase que “la demostració de la
pròpia bondat és confiar en la bondat dels demés”. Després del cúmul de
despropòsits dels últims mesos al nostre país, sembla just i necessari un pensament
pels independents que es van mullar, de bona fe, a les eleccions del 27 de
setembre passat.
Es reclama
des de la ciutadania uns polítics a l’alçada, es demana més implicació de gent
de la societat civil en la política, que no hi hagi portes giratòries, que
aquesta bondat que citava Montaigne emergeixi en el món polític per tal de
gestionar la cosa pública amb la major honradesa possible. Quin concepte tant
carrincló, reivindicar la bondat!
El passat
mes de setembre hi havia una força que especialment que incloïa en llocs molt rellevants
de les llistes a independents. Alguns més independents que altres, cert, però, en qualsevol cas, persones de bona fe
que no tenien perquè implicar-se en la política directa, de la brega
parlamentària i molt menys en el procés d’independència quan, còmodament i legítima,
podien seguir realitzant la seva activitat professional més ben remunerada i
reconeguda per la societat.
La
picabaralla política, les desqualificacions fetes a través de la xarxa social,
la gesticulació excessiva, no afavoreix la creació d’un clima en el que aquests
independents i altres de nous vulguin implicar-se a la cosa pública.
Que consti
que no estic criticant els polítics exclusivament. És bo que tots plegats
siguem exigents amb els nostres representants que decideixen sobre el present i
futur del nostre país i, per tant, sobre el nostre benestar. Ara bé, cal, a
vegades, una mica més de serenor en la crítica i ser més constructius.
És desolador
l’espectacle d’uns contra altres que s’està vivint aquests dies. Retrets
absurds que només fan que pintar un escenari de certa basarda. És per això que
voldria fer un reconeixement a la gent que, de bona fe pensava que la política
era una altra cosa que no pas tactisme, declaracions i contradeclaracions,
insinuacions, discursos contradictoris, mitges veritats o punyals a l’esquena.
Aquesta gent que va creure en la bondat d’un procés il·lusionant i
esperançador. Independents que, personalment, sempre reivindicaré com a
imprescindibles en la política d’un país. Si aquesta gent es desmarca de la
política activa, deixem els governs en mans de buròcrates ja sigui de
l’administració o dels partits polítics.
Així doncs, gràcies a aquestes catalanes i catalans
que de bona fe han dedicat esforços a servir el país encara que hagi estat per
pocs mesos. Vull pensar que la seva bondat no ha estat en va i, de tot plegat,
també aprendrem que no s’ha de cremar la gent valuosa que tenim.
