dijous, 30 de juliol del 2015

El cost de la "no independència"

Sovint, un que és defensor del projecte europeu, utilitzo un argument que em sembla irrefutable. No és un argument que hagi inventat jo ni és massa original ni excepcional. Però és útil. Quan es critica la UE -moltes vegades amb raó- i al mateix temps es posa en dubte l'existència mateixa de la UE, l'argument -crec jo- irrefutable és el del cost de la no Europa.

És evident que les institucions europees s'equivoquen en determinades decisions, és evident que en certes circumstàncies han obeït més a interessos d'uns quants en detriment d'altres...exactament igual que qualsevol govern de qualsevol Estat del món, sense que això impliqui posar en qüestió l'existència de l'Estat. Amb la UE hauria de pasar el mateix. Se la pot criticar, es pot impulsar un canvi, si es vol, radical però sense posar en qüestió l'existència del projecte comú europeu. I aquesta defensa del projecte europeu es pot basar en arguments històrics i polítics, en valors com la pau, la democràcia, la solidaritat, etc. però l'argument definitiu és que sense la UE estariem pitjor que amb ella. El cost de la no Europa és enorme.

Amb la independencia de Catalunya passa el mateix. Sovint es parla del cost de la independència, de boicots, de la inestabilitat, de la por dels empresaris i també de mentides jurídiques i tècniques per atemorir els ciutadans ("sortirem de la UE, de l'Euro i del sistema planetari") però no es diu res -o poc- del cost de la no independència. Del manteniment de l'statu quo.

El cost de la no independència implica restitriccions del déficit públic imposades pel Ministerio de Hacienda escanyant els pressupostos i arques públiques catalanes, implica recursos judicials permanents al Tribunal Costitucional -conformat per membres escollits pels dos grans partits espanyols- contra el model d'ensenyament, la política lingüística o lleis i normes vàries aprovades per àmplies majories del Parlament català, per exemple per combatre la pobresa energètica, crear un impost pels bancs o poder promoure Catalunya a l'exterior, entre tantes altres. La no independència de Catalunya implica no tenir veu a les institucions europees, posar en qüestió quan es vulgui l'autoritat dels mossos d'esquadra, implica la imposició de símbols i banderes a costa de sancions, implica restriccions a la llibertat d'expressió en camps de futbol.

El cost de la no independència també comporta tenir restringida qualsevol política pròpia en grans infraestructures estratègiques per afavorir l'economia del país com son el corredor mediterrani, l'aeroport del Prat, la zona Franca i el Port de Barcelona, entre altres. Implica querelles, denúncies i recursos judicials contra membres del govern català per deixar que els ciutadans s'expressin democràticament...i malauradament, no s'acaba aquí. La no independència implica seguir així.

Que la independència te costos? Sí, és clar. Ara, davant d'aquest panorama, seguir amb l'asfixia d'un Estat en contra dels interessos i la voluntat democrática de la gran majoria de catalans, la independència esdevé una necessitat.  

divendres, 3 de juliol del 2015

La finalitat i els mitjans

Acabo de llegir un llibre que m'ha semblat molt, molt interessant i necessari. No exempt de polémica per les seves opinions a vegades controvertides però basades amb una recerca histórica profunda. El llibre és El llarg procés, de Jordi Amat.

Bàsciament, el leitmotiv de l'obra és la utilització que s'ha fet de la història de Catalunya,  des de 1937 fina ara, per a justificar o defensar posicions polítiques concretes. L'argument és cru, punyent, a vegades desolador però, segons el meu punt de vista, necessari.  

A rel del contingut d'aquest llibre, m'ha cridat l'atenció avui de l'existència, ja des del 2004, de l'anomenada "Universitat Progresista d'Estiu de Catalunya". Aquesta Universitat, que va ser impulsada per personatges significats com Carles Martí, Dolors Camats, Jaume Collboni, Jordi MirallesRaimon Obiols o Vicenç Navarro, té com a objectiu "contribuir a desenvolupar una cultura progressista i catalanista que ajudi a recuperar la història de Catalunya i permeti entendre les diferents realitats per a millorar-les." Es dóna la casualitat que es va crear tot just l'any després de la conformació del primer Tripartit a la Generalitat i a ningú se li escapa que podria haver aparegut com a contraposició de la Universitat Catalana d'Estiu que se celebra a Prada de Conflent.

A propòsit d'això, i inspirat en la lectura del llibre que he citat, em venen al cap dues reflexions. La primera, de com l'esquerra s'apodera de termes com progrés. Crear una entitat, per part de reconeguts militants de l'esquerra catalana (sobretot partit socialista i l'esquerra alternativa) amb el qualificatiu de "progresista" és un fet al que ja estem acostumats però no per això ens ha de fer perdre la prespectiva. El progrés d'un país no pot ser exclusivitat d'una sola corrent política o ideològica. Tothom vol el progrés, el que canvia és la manera que cadascú pretén aconseguir-lo. La diferencia rau en això i no en la progressia. No obstant les forces d'esquerra s'apoderen del terme i, tot i que el nom no fa la cosa, a nivel de difusió, ja ho han explotat. La dreta fa el mateix amb el terme "ordre".

La segona reflexió, manllevant algunes idees expressades en el llibre de Jordi Amat, és com es pot pretendre un rigor històric quan la premissa és una posició política determinada? Si la idea és fer contraposició a tendències exposades en altres fòrums, es pot aceptar, però no des del rigor de la història i la objectivitat. Què prima en aquests casos? Quina és la finalitat i quins són els mitjans? El rigor històric o la ideología. Crec que el segon atès que, ja en el nom mateix, en dóna la pista evident.

No és nou. S'ha fet sempre. El llibre ens assenyala episodis concrets des de Cambó fins a Carod-Rovira, passant per Pujol, Vicenç Vives, Josep Benet, Solé Tura o Maragall, entre altres. A Espanya també ha passat i probablement a tots els països és un fet comú. Ara bé, no deixa de cridar l'atenció l'ús que es pot fer de determinades publicacions, esdeveniments, entitats o personalitats que, coberts amb el llençol de l'objectivitat i el rigor històric, intel·lectual o cultural, a sota porten una clara intencionalitat política. Legítima, però política.