Debat alterat

Ara fa dies que he deixat el blog una mica abandonat. La feina no perdona i el temps és el que és. Però voldria aprofitar aquest ambient electoral al qual estem inmersos per fer una reflexió sobre el tema de la setmana com és el "gran" debat entre els líders del PSOE i el PP.

D'entrada haig de confessar que no el vaig veure. En primer lloc per problemes tècincs amb la televisió de casa meva i, en segon lloc en senyal de protesta. És possible que la meva reflexió no sigui excessivament original i potser ja l'haureu sentit en algun lloc o altre, però em sembla que és de justícia fer-la.

És evident que aquest debat era en clau espanyola i actuacions com aquesta no contribueixen a què la resta de l'Estat espanyol tingui la possibilitat de conèixer -entendre ja seria massa- les alternatives existents que no siguin les de Zapatero i les de Rajoy. Per sort, a l'Estat espanyol hi ha alternatives i deixar-les directament de banda, convertint falsament el sistema electoral en un sistema bipartit, és un fet com a mínim denunciable. Unes eleccions a les Corts Generals haurien de servir perquè tots els ciutadans de l'Estat puguin conèixer la seva varietat. A Espanya no és així. I, a sobre, quan un partit "minoritari" influeix a Madrid, es queixen i posen el crit al cel. No és d'extranyar si no els hi donen la posibilitat de difondre el que proposen!!

I amb això, no es tracta de fer pedagogia. No cal fer pedagogia, però al menys cal no quedar-nos callats quan les opcions catananes queden excloses per les forçes de sempre. En això sí que es van posar d'acord en el debat.

Dalí a Barcelona

L'altre dia vaig llegir al diari un fet sorprenent. Es veu que Barcelona encara no ha dedicat cap carrer, carreró, plaça o plaçeta a Salvador Dalí. És impressionant que la capital de Catalunya no hagi dedicat al pintor figuerenc cap trosset de ciutat.

Dalí va morir l'any 1989, ja fa gairebé 20 anys, i Barcelona no ha tingut temps, no hi ha pensat o no li ha interessat mostrar el seu homenatge a un personatge que, al cap i a la fi, a la seva manera, va contribuir a la internacionalització de la cultura catalana. No m'explico el perquè. Sembla que Miró i Picasso, una mica més identificats amb la ciutat, tenen carrers i avingudes merescudes per la seva trajectòria artística. Dalí encara no. Potser perquè era empordanès i no barceloní, potser perquè va popolaritzar més el Cap de Creus i Cadaqués. Però si Barcelona vol exercir de capital d'un país com el nostre, ha de reconèixer els artistes d'arreu del país.

Això sí, em consta que hi ha una plataforma cívica per reclamar al consistori barceloní que donin el nom de Floquet de Neu a algun carrer de la ciutat. A veure qui tindrà primer el reconeixement, si Dalí o el Floquet de Neu. S'accepten apostes.

De L'Empordà a Miami Beach

Diumenge passat, vaig anar al quiosc a comprar el diari. D'entre les opcions que tots coneixem vaig optar per l'Avui. Enmig dels suplements enormes que ens adjunten, hi havia un enèsim col·leccionable. En aquest cas s'iniciava la col·lecció.

Es tractava d'uns CDs de la història del rock en català des del 1980 fins el 1994. Vaig tenir la sort que l'Avui, com a cd de llençament va optar per regalar el de l'any 1991. L'any del boom. En el CD hi eren tots: L'Empordà dels Sopa, el Boig per tu de Sau, Els senyors de les pedres de Sangtraït, Miami Beach dels Lax'n'Busto, S'ha acabat d'Els Pets...escoltant, però, les cançons, tall per tall, em van venir a la memòria cançons i grups que tenia absolutament oblidats com Tancat per defunció, Kitsch, Umpah-Pah, Terratrèmol, els inicis més remots dels Ja t'ho Diré...grups i cançons que encara ara podem cantar o, si més no, en el seu dia ens empapàvem d'aquelles melodies cantades amb la nostra llengua.

Possiblement el so d'aquests discs no era gran cosa, potser les melodies no eren excessivament originals ni innovatives, però aquests grups van posar banda sonora a, com a mínim dues generacions de catalans i catalanes que vàrem poder escoltar la música que ens agradava cantada en la nostra llengua.

En aquell 1991 jo només tenia 9 anys, però podríem dir que jo -i tants altres- ens hem fet grans amb aquests grups que, en el seu dia venien milers de discs, tenien clubs de fans i emplenaven estadis, plaçes i pabellons tranquil·lament.

Un dia, en una entrevista a en Pep Sala, li van preguntar que per què cantava en català. Ell va respondre: "Perquè algun dia ja no s'hagi de fer aquesta pregunta a ningú".

Política i safareig

De cop i volta, mirant les notícies, secció de política internacional, apareix el casament del cap d'Estat francès amb una ex-model i cantant. Què té a veure un casament com aquest en la política internacional?

Estic convençut que la gent s'enganxa més a la televisió per aquest tipus de notícies que no pas a la política exterior europea o inclús a la mateixa francesa. Però a on ens porta això?

Entrar a la vida personal dels polítics, a no ser que sigui per denunciar algun fet greu, és un risc pel presitgi de la política. Als músics se'ls ha de valorar per la seva música, als pintors pels seus quadres, als advocats pel seu coneixement legal, etc...als polítics per la seva obra política, independentment de la seva vida personal.

La popolaritat de Sarkozy ha baixat a les enquestes franceses probablement per aquest afer que, dit suaument, s'ha exegerat. És estrany en un polític que semblava tenir-ho tot calculat al mil·límetre, però és així. No s'han de barrejar les coses. La política ja està prou en perill com perquè ara, a sobre, es farceixi de salsa rosa.

Serà difícil, però s'ha d'intentar tornar la dignitat a la política, la política com a mitjà per fer avançar els pobles, per sol·lucionar els problemes dels ciutadans, per presentar propostes innovatives per potenciar l'economia, etc. Això és la política. Ara que estem a les portes de missatges electorals constans, aparquem el safareig absurd de la política que no aporta res i està fora de lloc.