dimecres, 28 d’octubre de 2015

Deixar de ser simpàtic


Seré incoherent amb mi mateix i escriuré sobre el procés afegint una mica de llenya al foc al moment, ho admeto. Però no em puc quedar callat perquè sinó rebento i això tampoc és bo. Ja em perdonareu els qui feu bandera de la hipercoherència. Els humils mortals, dèbils i fràgils, hem de caure de tant en tant en alguna incoherència per sobreviure...sinó pregunteu al Sr. Varufakis que es fa pagar 52.000 Euros per cada conferència que dóna... preu popular grec, vaja.

Aquests dies, i aquesta semana especialment, ha començat forta. Tot bull, tothom parla i opina, tothom reflexiona i fa càbales, promeses, escurcolls, imputacions, conjatures, insinuacions, trucades. La gent està accelerada. Els motius són varis. Si haguéssim de parlar de tot aquí no acabaríem mai. De teca n'hi ha a per totes bandes i els despropòsits també.

Em volia centrar però en un aspecte que ja es comença a apuntar que és el paper de la CUP en el centre de la política catalana. Com és sabut, mai com ara la CUP havia tingut la influència (o poder, és el mateix) al país. Reconec que és un partit que em cau simpàtic. Em sembla que molta gent té -o tenia- aquesta percepció. Bons líders, bona detecció dels problemes, valentia per alçar la veu i denunciar injustícies, joves, frescos i amb il·lusió per canviar el que no funciona. Ara bé, parlant amb gent i sentint certs comentaris, hi ha qui comença a deixar de fer-li gràcia la CUP. Aquella imatge de partit simpàtic  està canviant i, per molts sectors moderats, ja sigui de Catalunya com d'Espanya, veu que el problema més greu no és tant la independència com el poder que està agafant la CUP. I aquest problema també el detecta gent independentista.

És curiós com la gent veu simpaties a unes forces quan són minoritàries però, quan creixen i poden decidir, augmenten els recels. Crec que és bo que la CUP hi sigui, que proposi i que digui, però representa el que representa i no sembla que tinguin cap mena de voluntat de govern. En aquest context Junts pel Sí no es pot deixar marcar l'agenda per la CUP. Haurà de modelar el discurs, haurà de transigir amb algunes coses (no entraré el debat del President) però la desproporció entre les dues forces és tant gran que no es pot donar tot el braç quan només han d'agafar el dit.

Invoquem l'Ovidi, que ja no ens alimenten molles i que volem el pa sencer. Tot el que vulgueu, però el procés s'ha de fer bé (també era una promesa electoral aquesta!)i per fer-ho bé cal seguir els tràmits i tempos que més ens convinguin. Vàrem fer informes clars per part dels experts del Consell Nacional per a la Transició Nacional, doncs aprofitem-ho i no ens deixem escriure el full de ruta.

De moment no hem descarrilat i la declaració presentada al Parlament va ser una bona jugada que va agafar amb el peu canviat al govern espanyol, però no ens embalem massa perquè resulta que els grups parlamentaris encara no están constituits i el PP ho allargarà tot fins el dia 5 de novembre. De moment, doncs, tot parat. Petit detall. No passa res. No és greu però ara més que mai cal cirurgia jurídica i política i no ser matussers. Medim les paraules, les formes i les seves conseqüències.  


divendres, 23 d’octubre de 2015

Una història italiana

Jo encara no havia fet 10 anys. Era els inicis del 1992, any dels Jocs Olímpics de Barcelona, la Expo de Sevilla, època d'esplendor d'Espanya. Feia poc temps que havia caigut el Mur de Berlín i una nova perspectiva europea s'obria amb esperança. A Itàlia, però, aquell 1992 va ser l'inici d'un canvi profund del sistema polític i, a hores d'ara, encara no se sap exactament si va ser per bé o per mal. M'explico.

El 1992 es destapa l'escàndol polític mes gran de la història italiana, em refereixo a Mani Pulite. No entraré en detalls. Podeu consultar per la xarxa en què va consistir però, bàsicament, des d'un tribunal de Milà, es va destapar tota una xarxa de comissions il.legals pagades per empresaris a polítics que servia per finançar als partits. Una investigació que va començar per una comissió insignificant rebuda per un dirigent local del Partit Socialista de Milà, va acabar fent saltar pels aires tots els grans partits italians. No només això.

En aquell context, hi va haver suïcidis d'empresaris i dirigents polítics. Gent, molta gent, que no podia suportar l'escarni públic al que se'ls estava sometent. Hi va haver dolor i famílies senceres destrossades. Gent que, tot i que conscients del delicte, de la irregularitat, assumien aquesta pràctica com a habitual, sense plantejar-se si era correcte o no, sense posar en qüestió el sistema.


Tot plegat, va provocar que, en un determinat dia, el president del PSI i president del Consell de ministres Bettino Craxi, admetés tranquil.lament i solemne en seu parlamentària que tots els partits italians d'uns certa rellevància s'estaven finançant irregularment. La investigació judicial va arribar fins a ell, el gran líder polític italià del moment, que es va veure evocat a dimitir tot i no haver-se demostrat mai si ell havia participat directament en alguna d'operació de cobrament de comissions il.legals, tot i que sembla que difícilment en podia estar al marge.


Després d'això -i en un període especialment convuls amb la màfia assassinat els jutges Falcone i Borsellino- es desintegren els partits tradicionals i emergeix una nova força i un nou líder: Silvio Berlusconi. El que va venir, ja més o menys tothom ho sap.

Per tant, atenció. Perseguim la corrupció. Intentem erradicar-la al màxim. Ara bé, Parem atenció a no extirpar part d'un sistema que funciona, de gent honesta, no posem tothom al mateix sac de forma matussera, destriem el gra de la palla i no exagerem les reaccions. Que no tremolin les cames -agafant l'expressió emprada per Vicent Partal- a qui ha de perseguir els corruptes, però que tampoc ens tremolin per defensar els honestos. Fer-ho saltar tot pels aires, no necessàriament ens portarà un país millor i més lliure.