La sanitat, no!

És evident que la situació econòmica de Catalunya és delicada, que l'herència financera i la gestió del Govern tripartit ha deixat molt que desitjar (per dir-ho políticament correcte) i ara, el nou Govern es veu en unes circumstàncies que no són gens fàcils, obligats a prendre mesures impopulars, a fer retallades dràstiques, contenció màxima i equilibris pressupostaris impossibles per arribar a final de mes. Ara bé, aquesta contenció, aquestes retallades, amb la sanitat, no són de rebut. Amb la salut dels ciutadans no s'hi juga. Reduir inversions en infrasestrucutres, en comunicació, en medi ambient, en l'adminsitració, en esports, en tot el que considerin. Però en sanitat, no. Segur que el President Mas i tot el seu Govern no volen prendre aquestes mesures i un Govern responsable ha de tenir el coratge polític per prendre-les. Això és de lloar. Crec recordar que era el conseller Recoder que, el dia de la seva presa de possessió del càrrec, deia que la política era fàcil de fer quan hi havia la caixa plena i el repte d'un bon polític era governar amb la caixa buida. Era allò de fer-ho més bé i amb menys recursos. Eus aquí el repte del bon polític. No sóc economista però em sona que d'això se'n diu eficiència.

Paral·lelament a això, ara podríem tornar a insistir que la situació econòmica de Catalunya no estaria tal i com està si es quedéssin aquí els 20.000 milions d'Euros anuals que no tornen. De moment, però, mentre reclamem un equilibri més just de les balances fiscals, s'han de gestionar unes arques que alguns han deixat malmeses, però amb la salut dels ciutadans, no retallem perquè la clau del benestar d'un país comença amb la sanitat.

Reflexions després de l'escapada a Oslo

Pocs dies abans de la terrible desgràcia del Japó -desgràcia que sembla ser que encara no està controlada del tot- vaig fer una escapada a Oslo. Sovint, els mediterranis defugim d'aquests països freds, a voltes grisos, nevats, llunyans...però a la vegada, des d'aquesta llunyania, ens omplim la boca de grans discursos sobre el seu sistema civilitzat, modern, exemplar. Definitivament, s'ha de conèixer. És una realitat que no és tant llunyana a la nostra però que, veritablement, estem a una gran distància.

Noruega no ha volgut entrar a la UE. Saben que no els convé, bàsicament per les quotes de pesca a les quals estarien sotmesos. És respectable i, si coneixes el nivell de vida d'aquest país, perfectament comprensible. Un país, una nació que té poc més de cent anys de vida com a Estat independent, que conviu (igual que els seus veins suecs i finalandesos) amb la neu i el gel pels carrers i carreteres, extensions enormes de territori i poc menys de 5 milions d'habitants.

Òpera d'Oslo

Oslo té els carrers nets, ordenats, edificis que, des del punt de vista estètic, poden tenir quelcom de discutible però que denoten certa modernitatm, pragmatisme i en alguns casos d'espectacularitat (l'Òpera, per exemple). I finalment, un sent una certa enveja quan un país no té portes ni barreres al metro perquè tothom paga o bé el client és qui marca el preu de la màquina quan pagues amb targeta de crèdit. Quan veus això, un torna a sentir aquell ideal de la socialdemocràcia civilitzada, justa, que combina l'igualtat amb la llibertat, on l'Estat està per garantir uns servies i no per regular fins a la marca dels pneumàtics, un sistema que costa tant en aquest mediterràni tant assolellat (ara que ha arribat la primavera) però tant tancat en les seves misèries.