El català a Europa

Ahir el vespre l'actual president del Parlament Europeu, Sr. Pöttering, va fer una conferència col·loqui a Barcelona. Entre altres coses, es va tractar el tema del reconeixement del català a la cambra europea.

El president Pöttering, amb un criteri lògic (encara que no comprateixo), va dir que no podem pretendre que el català sigui oficial en una institució on hi ha 23 llengues recongudes, quan dins les Corts del mateix Estat espanyol no es reconeix el català. No culpem a Europa d'allò que no té la culpa.

És cert, que al marge d'aquesta reflexió lògica, si un Estat de la UE es proposés la oficialització del català, no hi hauria cap problema per tal d'aconseguir aquest objectiu. El cas és que no hi ha hagut cap govern espanyol que li hagi interessat treballar pel català (ni a Espanya ni Europa) ni han fet mai cap esforç per tal que una llengua parlada per gairebé 10 milions de ciutadans europeus esdevingui cooficial dins les institucions comunitàries.

Per l'altra banda, però, nosaltres, els catalans, no només hem de treure pit quan ve el president del Parlament Europeu a Barcelona. M'agradaria recordar que durant dos anys i mig, el president d'aquesta institució fou el català Josep Borrell, qui va posar tots els obstacles imaginables per tal que no prosperés la proposta de permetre l'ús del català al parlament d'Europa. Per tant, aquí fem-nos-ho mirar també.

Ahir, a la conferència del Sr. Pöttering hi van assistir, entre altres, el President Jordi Pujol, l'eurodiputada Maria Badia, l'ex-europarlamentari Bernat Joan, Duran i Lleida i Alfons López Tena. Ni rastre dels candidats a les properes eleccions pel Parlament euopeu. Si així pretenen defensar Catalunya dins Europa, començem bé!!

Ens el deixen veure!!

La setmana passada vaig llegir a La Vanguardia la feliç notícia que els figuerencs i els catalans podrem gaudir durant dos mesos d'un dels quadres més emblemàtics del mestre Salvador Dalí: La persistència de la memòria. A més, la iniciativa permetent l'entrada gratuïta al Museu Dalí durant un cap de setmana, ens dóna la oportunitat i la facilitat per visitar tant el museu com el quadre.

La persistència de la memòria va ser pintat per Dalí entre Port Lligat i París, el 1931 i posteriorment va anar a Nova York on hi està exposada normalment. Des d'aleshores, el quadre mai havia retornat a Catalunya. Per tant, enhorabona a la Fundació Gala-Dalí per la feina feta amb el MoMA de la ciutat nordamericana.

Quan vaig a fer tursme per alguna capital europea (capitals d'altres continents encara no he tingut la ocasió), m'agrada, de tant en tant, visitar el musueu més emblemàtic: el Louvre o l'Orsay a París, la National Gallery o el British Museum a Londres, el Foro Romano de Roma (tota la ciutat de Roma és un museu), el Pardo o el Reina Sofia a Madrid, etc. el que no he acabat d'entendre són aquelles peces museístiques que es trobem totalment desubicades. Què hi fan mòmies i sarcòfags egipcis a la National Gallery? què hi fan obeliscos també egipcis a Roma?

Segurament el tema de les obres de Dalí és més complexe però els figuerencs em sembla que hauríem de reclamar que les cessions d'obre de l'artista a Figueres no siguin excpecionals. El MoMA de Nova York ens ha deixat el quadre dels "rellotges tous" durant dos mesos, el Reina Sofia quan ens deixarà El gran mastubador? Em sembla que haurem d'esperar asseguts, com amb els papers de l'arxiu de Salamanca. I que consti que no dic centralitzar tota l'obra de Dalí a la seva ciutat i al seu Museu figuerenc (que, dit de passada, no estaria malament), simplement reclamar cessions d'aquestes característiques més sovint.

Tot això en un context dels 20 anys de la mort del mestre i quan s'inicia la capitalitat figuerenca de la cultura catalana. Bona coincidència aquesta! Esperem que se sàpiga aprofitar la oportunitat de demostrar que Figueres és capital, també de la cultura, de la música, del teatre, de la literatura i de l'art.

Pau a Gaza

Veient el que està succeïnt a Gaza, a un se li encongeix el cor. Com pot ser? El conflicte entre Israel i Palestina ve de lluny, és molt complexe i cada vegada té més difícil solució. El temps, a voltes, cura coses, però a voltes només fa que els retrets, l'odi, el ressentiment i la venjança vagin en augment. Possiblement és el que passa entre aquests països.

La Unió pel Mediterrani, que tant cofois vam acollir a Barcelona com a seu, resta quieta, silent i malauradament iútil. Ara, en aquests moments on la solució al Pròxim Orient sembla tant complicada, és quan el paper conciliador, -la raó de ser- d'aquesta Unió de països mediterranis ha de desplegar tota la seva força, ha de proposar el diàleg, la complicitat, la voluntat de tots els països per tal de remar cap a la direcció que porti a la pau. Palestins i israelians, tenen massa odi, dolor i rencor per poder-ho fer ells sols. És aquí on la col·laboració d'altres Estats hi té un paper determinant.

Òbviament, des del moment en què un Estat pren partit cap a un dels dos costats, s'autoesborra d'aquest paper conciliador.

Si volen que Barcelona sigui la llavor de l'entesa entre aquests dos pobles en guerra, que es parli de pau, de diàleg, i s'estenguin les vies diplomàtiques necessàries cap a les dues bandes en conflicte. La solució no és ni Israel ni Palestina. La solució és que es deixin de matar els uns als altres i que es busqui una alternativa política per intentar evitar més victimes innocents.