divendres, 20 de febrer del 2009

Cal reaccionar


L'altre dia vaig poder assitir a l'obre "L'inspector" que s'està representant en el Teatre Nacional de Catalunya. De tant en tant m'agrada anar a veure alguna obra al TNC. És un teatre que van inaugurar quan jo devia tenir uns 15 anys i recordo la primera representació que vaig anar a veure-hi: La Gavina de Txèkhov. Trobo el programa i veig el repertori conformat per actors de la talla de Pere Arquillué, Anna Maria Barbany, Joan Borràs, Núria Espert, Josep Maria Flotats, Ariadna Gil, Ramon Madaula, i Josep Maria Pou. quin repertori!!

El fet de tenir un teatre nacional català, sempre ho he trobat un motiu d'orgull per el país. Potser és una tonteria per a molts, però a mi m'agrada tenir el nostre teatre nacional, la nostra ràdio nacional, la nostra televisió nacional, himne, bandera i diada, malgrat el que diguin certs magistrats.

Doncs bé, "L'inspector", obra de Gógol escrita en la primera meitat del segle XIX, malauradament és vigent en els nostres dies.

En primer lloc, cal situar-nos en el context d'un comèdia. Si ens ho mirem amb ulls seriosos i sense sentit de l'humor, el que succeeix a l'obra no fa ni gota de gràcia. Ara bé, amb l'exegeració mostrada pels actors -Lluís Soler com a protagonista borda el paper d'alcalde del poble- aconsegueix arrencar els somriure dels espectadors constantment.

No explicaré l'obra, però no desvetllo res si dic que aquesta comèdia tracta de la corrupció, de mantenir-se al poder sigui quin sigui el preu. Em sembla que em sona d'alguna cosa això. Gógol ho va denunciar fa més de 150 anys i el tzar li va fer abandonar Rússia.

Ara, hi ha corrupció en el poder, es denuncia als mitjans i a tribunals (que, sigui dit de passada, a vegades lamentablement es confonen i es barregen), ningú dimiteix i tothom ho sap. Ara bé, el fet que se sàpiga i que surti a la llum és bo, democràtic i senyal de transparència, però això sol no serveix per a res. Per tal que el país demostri la seva maduresa democràtica cal la reacció de la gent i de la societat.

dimarts, 17 de febrer del 2009

No ens desanimem

A vegades un sent la necessitat de deixar-se portar per la corrent i afegir-se a aquell grup de persones, la majoria sensates, que un cop acaben de llegir el diari o escolten la ràdio o veuen el telenotícies, acaben dient "ja s'ho faran! Tots son una colla de ximples!". A voltes un sent la necessitat d'acabar dient això, però vull fer un últim esforç per resistir-me a caure en aquesta temptació.
Sempre he estat un gran defensor de la política, la política com a mitjà de servir als interessos comuns de ciutat, de país, de nació, d'estat o de continent. Crec que potser ja ho he escrit en algun altre post. En qualsevol cas, els ciutadans necessitem la política per tal que hi hagi un cert ordre i que les coses funcionin.
De totes maneres, aquest servei noble, lloable i imprescindible per als ciutadans, a vegades es veu embrutit amb els escàndols de corrupció de representants del poble, maniobres d'espoinatge pròpies de novela policíaca dins un partit amb l'únic objectiu de trepitjar al rival per tenir més poder, imatges poc democràtiques com les activitats lúdiques conjuntes entre el ministre de justícia amb el jutge que inistrueix la causa contra militants del partit de l'oposició, etc. Ja n'hi ha prou!
Parlant amb termes informàtics, s'hauria de fer un "reset", reiniciem, tornem a començar i recuperem una cosa que en política sembla que s'ha perdut: els valors.
El valor de la democràcia, consistent en allò de la separació de poders en què el parlament escollit pels ciutadans es limita a fer lleis, el govern aplica aquestes lleis i les fa complir i els jutges les interpreten amb independència. Ara sembla que tot es barreja i ningú fa el que li pertoca: el parlament s'ha convertit en mítings dels polítics amb aplaudiments i escridessades incloses, el govern no compleix ni fa complir una norma com l'estatut de Catalunya i els jutges fan interpretacions polítiques que no els hi correspon.
No ens desanimem. Tot no està perdut. Simplement hem de recuperar la il·lusió i l'esperança que el país sigui una mica millor.