dijous, 15 de març del 2012

Efectivament, tenim un problema...però qui el té?

Ningú dubta, ahores d'ara, de l'immens poder que tenen els mitjans de comunicació. Tothom l'assumeix. Com en totes les formes de poder, hi ha qui l'utilitza bé i hi  ha qui n'abusa. Avui, un diari de Madrid, ha fet aquesta portada:


No és nou. Espanya veu Catalunya com un problema. S'imprimeix a tota portada i a tot color i es distribueix per tots els ciutadans espanyols per injectar-los una mica d'odi cap als catalans. Repeteixo: no és nou.

Ara bé, atès que treuen el tema, jo diria que, amb les dades a la mà, més aviat és Espanya que des de fa molt de temps és el verdader problema per a Catalunya. Seria moment ideal d'aglutinar i unir reivindicacions de l'estat actual de les coses. Aquesta unitat catalana tant reivindicada i tant enyorada. Són en moments com aqest que han d'aparèixer moviments i iniciatives que agrupin les sensibilitats de defensa de Catalunya i plantegin una mena de Memorial de Greuges com el que es va fer el 1885. El problema de Catalunya és:
  • El dèficit fiscal
  • La falta de pagament, per part de l'Estat, de les quantitats pactades en l'Estatut
  • Desdoblament de la N-II`
  • Accessos al Port de Barcelona
  • Limitacions de l’Aeroport del Prat
  • Línia de TGV Barcelona – Figueres
  • Obstacles sobre l’immerssió lingüística
  • Oficialitat del català tant al Congrés i Senat com a les institucions europees.
  • Dret a organitzar consultes i referéndums
  • Inverssions a la xarxa de rodalies
  • Emissions de TV3 al País Valencià
  • Diferents recursos presentats al TC contra lleis aprovades al Parlament de Catalunya.
Comencem per aquí. Potser, a partir d'aquestes reivindicacions -molt a curt termini- es pot fer front comú en temes de país. Quin partit catalanista es pot oposar en denunciar aquests greuges! A vegades un pensa que el verdader problema, allò que realment és un gran problema, és que Espanya està unida per limitar les aspiracions catalanes i els catalans estem totalment desunits per reivindicar-nos com a poble. 

divendres, 9 de març del 2012

Punt final o punt de partida?

Potser no seré massa original en aquests dies en els que els mitjans de comunicació van plens de la recent sentència del TSJ sobre el model d'immerssió lingüística a les escoles catalanes. Tres famílies (una de les quals ja té el nen a l'universitat malgrat l'horrorosa ensenyança rebuda en català) pretenen carregar-se tot el model d'èxit, integració i esforç que és la base i futur del nostre país. Dic tres famílies però no és cert. Darrera aquestes famílies hi ha una sèrie d'organismes, associacions i partits polítics que defensen una determinada opció clarament espanyolista.

El pecat, els pecadors i els cooperadors necessaris

Però centrem-nos un moment. Per què es produeix aquesta situació? Aquestes famílies -i les plataformes irònicament denominades cíviques que les acompanyen- han instat davant els tribunals aquesta reclamació a rel del contingut de la sentència que interpretava determinats preceptes de l'Estatut de Catalunya. Fem memòria i tornem al 2006 i 2007, que no fa pas tant de temps.

L'Estatut de Cartalunya va ser recorregut al Tribunal Constitucional (TC) pel PP i pel Defensor del Pueblo, aleshores el Sr. Mújica, històric militant del PSOE. A partir d'aquí va començar un periple judicial, amb càrrecs de magistralts del tribunal caducats, sense que es procedís a la seva renovació, declaracions a tort ia dret de diferents càrrecs i personatges, en un sentit i en un altre, etc. La sentència no arribava i, mentrestant, Zapatero i el PSOE s'anaven mirant l'espectacle amb certa patxorra, com si tot plegat no anés amb ells. Obvio tot el procés d'aprovació de l'Estatut on per exemple, a tall de recordatòri ràpid, el Sr. Alfonso Guerra va vantar-se d'haver passat el ribot al text, el PP va gastar-se diners en propaganda i recollides de signatures per tot Espanya contra l'Estatut, i la caverna mediàtica de Madrid destripava tota la classe política catalana a tort i a dret, etc.

Punt i final o punt de partida?

El cas és que quatre anys més tard de l'aprovació de l'Estatut, el Tribunal constitucional il·legítim, per tenir la metitat del seus membres en interinitat, finalment dicta una sentència en la qual reinterpreta alguns d'aquells preceptes que PP i el Defensor del Pueblo els feien tanta nosa. Un podia haver tingut l'esperança que l'aleshores govern espanyol "amic" de Catalunya, hagués posat el crit al cel, s'hagués alineat amb els partits catalans rebutjant una interpretació restrictiva i involucionista feta pel tribunal. Doncs no, surt Zapatero i Chacon (que havia estat cap de llista socialista a Catalunya) i se senten satisfets amb la resolució. Ni front comú ni res. S'havien tret el mort de sobre i ja podien preparar les eleccions que s'acostaven. Allò de "misión cumplida". 

Un cop teníem la sentència, ningú sabia exactament quines conseqüències pràctiques del dia a dia podia tenir. Eus aquí el tema. És curiós que els mateixos que deien que la reforma de l'Estatut era una cosa de polítics i que no responia als problemes reals de la gent, un cop aprobat, el primer que fan és judicialitzar un tema tant "irrellevant" com el sistema escolar dels nens i nenes catalans.

Així doncs, l'origen de tot plegat és aquella maleïda sentència que aleshores no sabíem quines conseqüències tindria. Ja la tenim. La majoria de les forces catalanistes i la societat catalana consideràvem el nou Estatut com un punt de partida per anar més enllà. Després de la sentència, però, han estat  els que van recorre qui han considerat la sentència com un punt de partida per intentar desvallestar pilars fonamentals de Catalunya.

Espanya per damunt de tot

Finalment, avui mateix llegeixo que, en una d'aquestes ofensives contra les lleis aprovades en el Parlament de Catalunya, aquesta vegada sense tant de bombo mediàtic, en el seu dia es va presentar una qüestió d'incostitucionalitat contra un precepte del Codi de Família de Catalunya. L'origen, en aquest cas, era el d'una jutgessa d'Arenys de Munt i, posteriorment, l'Advocat de l'Estat el qual sostenia que aquest precepte era incosntitucional.

El tema és el següent: en el Codi de Família català, en els procediments de divorci, es pot decidir en un sol procediment tant el divorci en si com el repartiment de béns entre els cònjuges. En el codi civil espanyol, però, s'especifica que han de ser tractats en dos procediments separats. Els magistrats del consittucional sostenen doncs que, en la mesura que els aspectes procedimentals són competència de l'Estat, l'article del codi català no s'ha d'aplicar.

En temps d'austeritat, de restriccions, de vaques magres per a les famílies, el tribunal constitucional es mostra aliè a tot plegat (els hi han explicat la saturació que viu la justícia?) i un article que té plena lògica, eficiència i sentit comù, no es deixa que sigui aplicat. L'important no és el sentit comú, ni la voluntat democràtica d'un parlament o de la societat civil, ni res de tot això. L'important és l'unitat de l'imperi imperturbable.