dilluns, 12 de desembre del 2011

Europa i la unitat

L'acord en el si de la UE en la qual els Estats es comprometen a implusar un nou Tractat en el qual s'inclogui, entre altres coses, un cert control i estabilització dels seus respectius pressupostos ha deixat, al meu entendre, un cert regust agredolç. Els titulars de la premsa han emfatitzat l'aïllament del Regne Unit però m'agradaria anar una mica més enllà.

Òbviament, el fet que un país potent com el Regne Unit es quedi fora d'un acord d'aquesta magnitud i importància, especialment en aquests moments, és negatiu. Molt negatiu. Ja era negatiu que no formés part de la zona euro, però desmarcar-se una vegada més dels afers europeus, debilita la unió en lloc d'enfortir-la.

Un dels grans motius pels quals pren sentit la UE és el seu paper en el món. La UE té sentit per situar-nos (a tots els Estats que en formem part) dins l'esfera internacional, al costat de grans potències mundials com la Xina, Estats Units, l'Índia, Brasil, Rússia. La construcció unificadora europea té molts altres avantatges però, des del punt de vista estratègic, tenir un bloc europeu homogeni a nivell mundial és cabdal per tots i cadascun dels paísos que formen part de la UE.

En els darrers anys, la UE, les seves institucions i els mateixos Estats membres, no s'ho han acabat de creure. No han volgut aprofitar el paper clau que podria desenvolupar la UE en el món i ens hem quedat a mig camí: Un tractat de Lisboa que representa un pas endavant però molt més tímid del que representava el projecte de Constitució europea; l'elecció d'un president de la UE i una alta representant d'afers exteriors de perfil dèbil i que, en definitiva, obeeixen a la lectura que la UE es governa des dels Estats membres i no des de les seves pròpies institucions. Oportunitats perdudes per rellançar el projecte europeu.

Tornant a la reunió d'aquest cap de setmana passat, m'agradaria senyalar un petit element que podria ser positiu en tot aquest desencontre: s'obre la possibilitat "de facto" a no requerir la unanimitat dels Estats per a l'aprovació dels Tractats europeus. Amb la recent incorporació de Croàcia, seran 28 els Estats membres. La unanimitat esdevé una llosa massa pesada per a poder avançar i ara, més que mai, cal avançar des d'Europa.

Veurem quin paper jugarà a partir d'ara Cameron, el seu vice-primer ministre Clegg (liberal i europeista convençut) així com Merkel i Sarkozy, els quals l'any que ve es juguen el seus càrrecs a les eleccions dels seus respectius països. Interessos electorals versus creença i responsabilitat europeista: un debat interessant, no?

1 comentari:

marius ha dit...

Estic d'acord en que és negatiu que no s'hagin pogut trobar més punts d'encontre amb el Regne Unit, però també cal tenir en compte que sempre ha estat un país que ha anat per lliure.
Sento un gran respecte per tot el que prové d'Anglaterra perquè em sembla un país amb moltes coses bones, i el fet que Europa tingui un "outsider" tant poderós potser forma part del joc d'equilibris en que es basa. El que està clar és que els anglesos volen evitar mullar-se per ningú que no siguin ells, cosa que amb les barbaritats que hem vist a Grècia, Italia o fins i tot Espanya, no és d'extranyar.
Jo també he cregut sempre en Europa, però la senyora Merkel i el seu paper dels darrers mesos m'ha provocat una certa desafecció.