Acabo de llegir un llibre que m'ha semblat molt, molt interessant i necessari. No exempt de polémica per les seves opinions a vegades controvertides però basades amb una recerca histórica profunda. El llibre és El llarg procés, de Jordi Amat.
Bàsciament, el leitmotiv de l'obra és la utilització que s'ha fet de la història de Catalunya, des de 1937 fina ara, per a justificar o defensar posicions polítiques concretes. L'argument és cru, punyent, a vegades desolador però, segons el meu punt de vista, necessari.
A rel del contingut d'aquest llibre, m'ha cridat l'atenció avui de l'existència, ja des del 2004, de l'anomenada "Universitat Progresista d'Estiu de Catalunya". Aquesta Universitat, que va ser impulsada per personatges significats com Carles Martí, Dolors Camats, Jaume Collboni, Jordi Miralles, Raimon Obiols o Vicenç Navarro, té com a objectiu "contribuir a desenvolupar una cultura progressista i catalanista que ajudi a recuperar la història de Catalunya i permeti entendre les diferents realitats per a millorar-les." Es dóna la casualitat que es va crear tot just l'any després de la conformació del primer Tripartit a la Generalitat i a ningú se li escapa que podria haver aparegut com a contraposició de la Universitat Catalana d'Estiu que se celebra a Prada de Conflent.
A propòsit d'això, i inspirat en la lectura del llibre que he citat, em venen al cap dues reflexions. La primera, de com l'esquerra s'apodera de termes com progrés. Crear una entitat, per part de reconeguts militants de l'esquerra catalana (sobretot partit socialista i l'esquerra alternativa) amb el qualificatiu de "progresista" és un fet al que ja estem acostumats però no per això ens ha de fer perdre la prespectiva. El progrés d'un país no pot ser exclusivitat d'una sola corrent política o ideològica. Tothom vol el progrés, el que canvia és la manera que cadascú pretén aconseguir-lo. La diferencia rau en això i no en la progressia. No obstant les forces d'esquerra s'apoderen del terme i, tot i que el nom no fa la cosa, a nivel de difusió, ja ho han explotat. La dreta fa el mateix amb el terme "ordre".
La segona reflexió, manllevant algunes idees expressades en el llibre de Jordi Amat, és com es pot pretendre un rigor històric quan la premissa és una posició política determinada? Si la idea és fer contraposició a tendències exposades en altres fòrums, es pot aceptar, però no des del rigor de la història i la objectivitat. Què prima en aquests casos? Quina és la finalitat i quins són els mitjans? El rigor històric o la ideología. Crec que el segon atès que, ja en el nom mateix, en dóna la pista evident.
No és nou. S'ha fet sempre. El llibre ens assenyala episodis concrets des de Cambó fins a Carod-Rovira, passant per Pujol, Vicenç Vives, Josep Benet, Solé Tura o Maragall, entre altres. A Espanya també ha passat i probablement a tots els països és un fet comú. Ara bé, no deixa de cridar l'atenció l'ús que es pot fer de determinades publicacions, esdeveniments, entitats o personalitats que, coberts amb el llençol de l'objectivitat i el rigor històric, intel·lectual o cultural, a sota porten una clara intencionalitat política. Legítima, però política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada