Per dignitat

Només cinc pinzellades d'actualitat en el nostre país i a España, escollides intencionadament però reals:

1) cas de transfuguisme a l'Ajuntament de Benidorm. El PSOE, juntament amb la mare de Leire Pajín, principals beneficiats que el regidor del PP canvi de jaqueta i faci possible el canvi d'alcalde a aquesta ciutat. El pacte antitrànsfugues queda absolutament silenciat i el PSOE dóna suport a aquest canvi de govern. Ara diuen que la mare de la Sra. Pajín renuncia a ser la segona tinent d'alcalde però no renúncia a ser regidora de cultura.

2) Han aparegut uns informes sobre l'enrrabessat cas del PP de València en el qual es diu que el partit pagava diner negre els seus actes. La direcció del PP diu que són informes que ha manipulat el PSOE i el Ministre Rubalcaba.

3) El cas Millet. Ja s'han escrit moltes pàgines i articles sobre aquest escàndol i cada dia apareixen més detalls i dades. Ara, després de la confessió, el Sr. Millet no vol retornar la Creu de Sant Jordi.

4) Es reconeix obertament que un percentatge d'informes externs encarregats per la Generalitat a tercers, eren inútils.

5) L'episodi més surrealista viscut a Can Barça. Després del robatori de l'ordinador del President Laporta, ara es descobreix la trama d'espionatge de 4 dels seus vicepresidents, algun dels quals aspirant a ser el seu delfí.

La pregunta a tot això és: algú pensa dimitir en aquest país? Bé, Fèlix Millet ha dimitit, sí, però no vol retornar la Creu de Sant Jordi. Flac favor al país i al prestigi d'aquesta condecoració. El POSE es rendeix als interessos familiars de la seva secretària d'organització i trenca a la lleugera un cas de transfuguisme com una casa de pagès. El PP s'escuda dels informes apareguts on diu que evadien impostos, dient que el Ministre d'Interior utilitza la policia per manipular i perjudicar el seu partit. Es dóna a conèixer que s'hand estinat una qantitat de diners important per informes que no han servit exacftament per res. I, finalment, s'espia a quatre directius d'un dels clubs més importants del món, surt a la llum pública i no passa res. De veritat m'estan dient que els protagonistes i responsables de totes aquestes històries es quedaran tots tranquil·lament en els seus llocs? Però quina manera és aquesta de tenir tant poc respecte pel servei públic, pels béns públics.

Possiblement d'una forma ingènua, però sóc dels que creu en les institucions (siguin públiques, privades o semipúbliques) malgrat qui les gestiona. Les instituicions d'un país són quelcom molt més important que les persones que hi estan al capdavant. Ara bé, m'agradaria que, de tant en tant, els seus responsables estiguessin a l'altura de la institució i assumisin les seves responsabilitats. Ni que sigui per la dignitat i la higiene del país.

El President no és d'Arenys

Em van sorprendre i preocupar les declaracions del President Montilla quan se li va preguntar sobre la consulta sobre la independència de Catalunya celebrada ahir a Arenys de Munt. No és cap secret que Montilla no és independentista, -ni ell ni el seu partit- i, per tant, no m'esperava cap proclama a la il·lusió ni un encoratjament nacional. Ara bé, la resposta, com he dit, em va sorprendre quan la primera argumentació del President va ser que ell no era d'Arenys i que, per tant, no votaria.

Imagino que Montilla va oblidar un petit detall que és que ell és president de tot Catalunya i, òbviament no pot votar a Arenys, però diguem que el que es votava ahir tenia quelcom a veure amb el país que representa.

A voltes un sent certa perplexitat quan veu ben patent que es perd aquell sentit de país que algun dia vàrem tenir. Un president de Catalunya no es pot quedar al marge quan li pregunten per una consulta democràtica sobre el dret a l'autoderminació, a la independència del seu país. El nostre president es va escudar dient que ell no era d'Arenys i que no ho podia votar. Doncs no era això, President, no era això. El Sr. Montilla és president de Catalunya i això vol dir que també ho és a Arenys i als seixanta municipis que ja han demanat fer la consulta. Si el Sr. Montilla només vol opinar dels municipis que són afins al seu partit, ha entès malament el que significa el càrrec que ocupa.

El President de la Generalitat s'ha de mullar defensant els interessos de Catalunya i això, dia sí i dia també, entra en contradicció amb les pautes establertes per la direcció estatal del seu partit. Segurament per aquest motiu va donar llargues, intentant evadir la pregunta. Ja ho diuen els castellans: "ojos que no ven, corazón que no siente" però....

Estiu a Nova York

Aprofitant les vacances estieunques he tingut la oportunitat de viatjat a Nova York. Corria el risc de caure en la decepció al visitar una de les ciutats que ens els darrers anys havia idealitzat. Nova York no et deixa indiferent i, en el meu cas com en tanta altra gent, me fascinat.

El contrast entre el pulmó verd de Central Park amb els gratacels de Manhattan, entre el luxe de la Fifth Avenue amb el carrerons del Bronx. Tòpics a part, que en aquest cas es compleixen, de Nova York sorprèn l'amabilitat dels seus ciutadans, la seva activitat, la importància del treball (sinó no tenen suficient poder adquisitiu per poder-se pagar el lloguer altíssim de Nova York, la sanitat, l'educació,...), la seguretat amb la que et passeges tant pel Harlem com per Manhattan, el mal estat de l'esfalt dels carrers, la pràctica inexistècia d'un cotxe petit, el bon nom i prestigi que tenen policies i bombers, ...

Nova York no para, no dorm mai, com diu la cançó, i no et fa adormir. Les vistes de Manhattan des del barri de Brooklyn són inoblidables, descobrir passejant pels carrers del West side o Chelsea els marcs de pel·lícules de Woody Allen o de la pròpia West Side Story fan de Nova York un referent que, a més, és una ciutat capital, un altre concepte de metròpolis que té poc a veure amb París oRoma potser més tradicionals, capitals precioses però amb més història i tradició. Nova York, sense ser la capital dels Estats Units esdevé un centre de referència a nivell econòmic (malgrat la crisi econòmica, ningú dubta del lideratge de Wall Street), a nivell cultural (MoMA, Metropolitant, musicals de Broodway, Carnegie Hall, Lincln Center...) i a nivell arquitectònic o urbanític.

En aquests darrers anys ha estat de moda criticar els Estats Units (a vegades sense fonament, altres vegades sense diferenciar el país del governant) deixeu-me fer una defensa d'aquest país que, sovint paga la impopularitat de ser el motor del món però que, a part de ser-ho, és el mirall de tanta gent sense que ells mateixos ho sapiguen.

No em facin riure

És molt bona la polèmica que ha sorgit aquests dies sobre la visita del ministre Moratinos a Gibraltar. Boníssim. El ministre va anar al "Peñón" per a participar al Foro de Diàleg i va ser el primer cop en 300 anys que una autoritat espanyola trepitjava Gibraltar. El millor de tot és la reacció del PP davant d'aquests fets. Han posat el crit al cel perquè Gibraltar és espanyol i anar-hi sense reclamar la sobirania d'aquest trosset de territori és una "traició" a la pàtria. Realment excepcional.

Al segle XXI encara hi ha una part (no sé si gran o petita, però el PP no és precisament un partit minoritari a Espanya) que està per reclamar i reivindicar la sobirania d'un terreny de 7 Km2 i 28.000 habitats (segons wikipedia). Realment sorprenent.

De totes maneres, per fer més ridícula la situació i davant les acusacions de poc patriotisme que han atzibat els del PP al ministre Moratinos, aquest ha contestat que els espanyols han de tenir paciència per recuperar Gibraltar. O sigui que tots tranquils, que al final, tard o d'hora, Gibraltar serà espanyol. Menys mal, la veritat és que m'ha tret un pes de sobre. Ja fa massa anys que trobem a faltar aquest terreny i sentim un buit dins nostre. De totes maneres, no sé quina paciència han de tenir. Si el govern espanyol estira massa de la corda, el Regne Unit pot recórrer a la UE i ja tindrem el conflicte diplomàtic encès. Imagino que tots plegats, uns i altres, no ho faran, però serien capaços.

Tot plegat és lamentable. El més greu és que ells parlen seriosament d'aquestes coses, s'ho creuen! Em recorda amb l'episodi de l'illa de Perejil. Com deia en Basté en el seu dia: aquí només falta la trompeta i la cabra.

El millor finançament?

Finalment, amb un any de retard, tenim un nou finançament. He criticat i denunciat algunes vegades des d'aquest bloc l'incompliment del govern espanyol sobre aquest tema, bàsicament amb el el termini que fixa l'Estatut. Ara sembla que ja el tenim al sac i ben lligat, però el consens entre els partits catalans no hi és. N'hi ha que estan molt satisfets, alguns exultants, altres descontents i n'hi ha d'indignats. Sincerament, jo no en sé prou ni d'economia ni d'interpretacions de models de finançament entre comunitats autònomes. No sé si compleix amb el que diu l'Estatut o ho deixa d'aquella manera ambigua que, en el moment de la veritat, és a dir, quan ens hagin de retornar els diners (no oblidem que estem parlant de diners que surten de Catalunya i ens dóna i administra Madrid) faran un joc de mans clàssic en el que les xifres seran diferents de les que ara ens diuen. No ho sé, però jo, d'entrada, permeteu que no me'n refii d'un govern que ens ha aixecat la camisa reiteradament.

Aquesta negociació, com la del propi Estatut, ha estat llarga, feixuga i cansada. No només pels actors que l'han protagonitzada sinó també pels ciutadans que ja en començàvem a tenir-ne la pipa plena de tot plegat. Finalment, un any després del que fixava la llei i un any abans de les properes eleccions, ja tenim finançament. Comença la maquinària electoral en tota la seva essència. Uns, tenen un any per explicar que ha estat un magnific acord per Catalunya, i altres per demostrar que s'hauria pogut fer més i que no compleix l'Estatut. Jo, davant el dubte, aposto pel concert econòmic on les coses són més clares i transparents, on no es deixa lloc al ball de xifres ni criteris ambigus que fixa el ministre d'economia de torn que només fan que confondre i marejar als ciutadans. Estic convençut que la majoria dels catalans estarien d'acord a què el millor finançament per a Catalunya seria el concert econòmic. És clar que sempre pot venir el Tribunal Constitucional i carregar-s'ho tot.

Il Paradiso dei Calzini (Vinicio Capossela)

Dove vanno a finire i calzini
quando perdono i loro vicini
dove vanno a finire beati
i perduti con quelli spaiati
quelli a righe mischiati con quelli a pois
dove vanno nessuno lo sa
Dove va chi rimane smarrito
in un’alba d’albergo scordato
chi è restato impigliato in un letto
chi ha trovato richiuso il cassetto
chi si butta alla cieca nel mucchio
della biancheriadove va chi ha smarrito la via
Nel paradiso dei calzini
si ritrovano tutti vicinine
l paradiso dei calzini..
Chi non ha mai trovato il compagno
fabbricato soltanto nel sogno
chi si è lasciato cadere sul fondo
chi non ha mai trovato il ritorno
chi ha inseguito testardo un rattoppo
chi si è fatto trovare sul fatto
chi ha abusato di napisan o di cloritina
chi si è sfatto con la candeggina
Nel paradiso dei calzini..nel paradiso dei calzini
non c’è pena se non sei con me
Dov’è andato a finire il tuo amore
quando si è perso lontano dal mio
dov’è andato a finire nessuno lo sa
ma di certo si troverà là..
Nel paradiso dei calzini
si ritrovano uniti e vicinin
el paradiso dei calzini
non c’è pena se non sei con me
non c’è pena se non sei con me

Sobre la lleialtat als colors

Estem en temporada de fitxatges d'esportistes, el mercat de jugadors, es diu. L'arribada de Florentino Pérez a la presidència del Madrid sembla que fa estar atemorits a la resta de clubs europeus que poden veure marxar alguna de les seves estrelles o poden quedar-se en el camí de la subasta per comprar-les. Se sap que hi ha aquest mercat, al marge dels colors, de les ciutats i dels clubs. Es paguen quantitats immorals per esportistes. Però ara no volia reflexionar sobre la moralitat o no de pagar milions i milions d'euros per portar esportistes a jugar a un club.

M'ha sorprès la demanda que ha presentat o presentarà el jugador del Juventut, Ricky Rubio, contra el seu propi club. És vox populi que la major part de jugadors estrangers que aterren a un club d'aquí, no tanquen la porta a un futur a poder jugar a l'equip rival. De casos, tants com vulgueu. Els esportistes d'elit son professionals i, en definitiva, van on els paguen més, on els interessa. Fins a cert punt és normal i comprensible. Ara bé, la cosa cambia quan surts de la pedrera.

El Juventut de Badalona és un club de bàsquet que des de fa anys ha fet una aposta indiscutible i lloable per formar joves jugadors de bàsquet a Catalunya: els germans Jofresa, Villacampa, Margall, Raúl López, Rudy Fernández, el mateix Ricky Rubio, grans jugadors de la història del bàsquet català i de l'Estat espanyol han sorgit dels equips inferiors del Joventut de Badalona. Tots aquests jugadors tenen el dret a anar-se a buscar la vida a altres clubs i, encara amb més motiu, si poden fer el salt a la NBA. Ara bé, arribar al punt de demandar el club que ha apostat per tu quan no eres ningú en el món de l'esport, que t'ha donat la oportunitat de debutar amb 16 anys a l'ACB, és com a mínim qüestionable. És normal i lògic l'interès que pot tenir un jugador a anar a jugar a la NBA, però això no justifica optar per aquesta via quan, segurament, amb la negociació s'hagués arribat a un acord.

No entro en el contingut de les pretensions del jugador ni en el contracte, que desconec, però em sembla poc ètic demandar al club on t'has fet jugador i professional, el mateix club que t'ha donat la oportunitat de jugar a la NBA.

En aquesta època que el món de l'esport es mou per diners, seria bo aixecar una veu a favor dels clubs que aposten per la pedrera, per la lleialtat a un club i a uns colors. Els que siguin, blanc, blau-grana, verd-i-negre o blanc-i-blau, però crec que s'ha de donar suport a aquestes entitats que aporten una part dels seus recursos a formar jugadors per tal que el dia de demà siguin l'elit esportiva del país.