Estiu a Nova York

Aprofitant les vacances estieunques he tingut la oportunitat de viatjat a Nova York. Corria el risc de caure en la decepció al visitar una de les ciutats que ens els darrers anys havia idealitzat. Nova York no et deixa indiferent i, en el meu cas com en tanta altra gent, me fascinat.

El contrast entre el pulmó verd de Central Park amb els gratacels de Manhattan, entre el luxe de la Fifth Avenue amb el carrerons del Bronx. Tòpics a part, que en aquest cas es compleixen, de Nova York sorprèn l'amabilitat dels seus ciutadans, la seva activitat, la importància del treball (sinó no tenen suficient poder adquisitiu per poder-se pagar el lloguer altíssim de Nova York, la sanitat, l'educació,...), la seguretat amb la que et passeges tant pel Harlem com per Manhattan, el mal estat de l'esfalt dels carrers, la pràctica inexistècia d'un cotxe petit, el bon nom i prestigi que tenen policies i bombers, ...

Nova York no para, no dorm mai, com diu la cançó, i no et fa adormir. Les vistes de Manhattan des del barri de Brooklyn són inoblidables, descobrir passejant pels carrers del West side o Chelsea els marcs de pel·lícules de Woody Allen o de la pròpia West Side Story fan de Nova York un referent que, a més, és una ciutat capital, un altre concepte de metròpolis que té poc a veure amb París oRoma potser més tradicionals, capitals precioses però amb més història i tradició. Nova York, sense ser la capital dels Estats Units esdevé un centre de referència a nivell econòmic (malgrat la crisi econòmica, ningú dubta del lideratge de Wall Street), a nivell cultural (MoMA, Metropolitant, musicals de Broodway, Carnegie Hall, Lincln Center...) i a nivell arquitectònic o urbanític.

En aquests darrers anys ha estat de moda criticar els Estats Units (a vegades sense fonament, altres vegades sense diferenciar el país del governant) deixeu-me fer una defensa d'aquest país que, sovint paga la impopularitat de ser el motor del món però que, a part de ser-ho, és el mirall de tanta gent sense que ells mateixos ho sapiguen.

No em facin riure

És molt bona la polèmica que ha sorgit aquests dies sobre la visita del ministre Moratinos a Gibraltar. Boníssim. El ministre va anar al "Peñón" per a participar al Foro de Diàleg i va ser el primer cop en 300 anys que una autoritat espanyola trepitjava Gibraltar. El millor de tot és la reacció del PP davant d'aquests fets. Han posat el crit al cel perquè Gibraltar és espanyol i anar-hi sense reclamar la sobirania d'aquest trosset de territori és una "traició" a la pàtria. Realment excepcional.

Al segle XXI encara hi ha una part (no sé si gran o petita, però el PP no és precisament un partit minoritari a Espanya) que està per reclamar i reivindicar la sobirania d'un terreny de 7 Km2 i 28.000 habitats (segons wikipedia). Realment sorprenent.

De totes maneres, per fer més ridícula la situació i davant les acusacions de poc patriotisme que han atzibat els del PP al ministre Moratinos, aquest ha contestat que els espanyols han de tenir paciència per recuperar Gibraltar. O sigui que tots tranquils, que al final, tard o d'hora, Gibraltar serà espanyol. Menys mal, la veritat és que m'ha tret un pes de sobre. Ja fa massa anys que trobem a faltar aquest terreny i sentim un buit dins nostre. De totes maneres, no sé quina paciència han de tenir. Si el govern espanyol estira massa de la corda, el Regne Unit pot recórrer a la UE i ja tindrem el conflicte diplomàtic encès. Imagino que tots plegats, uns i altres, no ho faran, però serien capaços.

Tot plegat és lamentable. El més greu és que ells parlen seriosament d'aquestes coses, s'ho creuen! Em recorda amb l'episodi de l'illa de Perejil. Com deia en Basté en el seu dia: aquí només falta la trompeta i la cabra.

El millor finançament?

Finalment, amb un any de retard, tenim un nou finançament. He criticat i denunciat algunes vegades des d'aquest bloc l'incompliment del govern espanyol sobre aquest tema, bàsicament amb el el termini que fixa l'Estatut. Ara sembla que ja el tenim al sac i ben lligat, però el consens entre els partits catalans no hi és. N'hi ha que estan molt satisfets, alguns exultants, altres descontents i n'hi ha d'indignats. Sincerament, jo no en sé prou ni d'economia ni d'interpretacions de models de finançament entre comunitats autònomes. No sé si compleix amb el que diu l'Estatut o ho deixa d'aquella manera ambigua que, en el moment de la veritat, és a dir, quan ens hagin de retornar els diners (no oblidem que estem parlant de diners que surten de Catalunya i ens dóna i administra Madrid) faran un joc de mans clàssic en el que les xifres seran diferents de les que ara ens diuen. No ho sé, però jo, d'entrada, permeteu que no me'n refii d'un govern que ens ha aixecat la camisa reiteradament.

Aquesta negociació, com la del propi Estatut, ha estat llarga, feixuga i cansada. No només pels actors que l'han protagonitzada sinó també pels ciutadans que ja en començàvem a tenir-ne la pipa plena de tot plegat. Finalment, un any després del que fixava la llei i un any abans de les properes eleccions, ja tenim finançament. Comença la maquinària electoral en tota la seva essència. Uns, tenen un any per explicar que ha estat un magnific acord per Catalunya, i altres per demostrar que s'hauria pogut fer més i que no compleix l'Estatut. Jo, davant el dubte, aposto pel concert econòmic on les coses són més clares i transparents, on no es deixa lloc al ball de xifres ni criteris ambigus que fixa el ministre d'economia de torn que només fan que confondre i marejar als ciutadans. Estic convençut que la majoria dels catalans estarien d'acord a què el millor finançament per a Catalunya seria el concert econòmic. És clar que sempre pot venir el Tribunal Constitucional i carregar-s'ho tot.

Il Paradiso dei Calzini (Vinicio Capossela)

Dove vanno a finire i calzini
quando perdono i loro vicini
dove vanno a finire beati
i perduti con quelli spaiati
quelli a righe mischiati con quelli a pois
dove vanno nessuno lo sa
Dove va chi rimane smarrito
in un’alba d’albergo scordato
chi è restato impigliato in un letto
chi ha trovato richiuso il cassetto
chi si butta alla cieca nel mucchio
della biancheriadove va chi ha smarrito la via
Nel paradiso dei calzini
si ritrovano tutti vicinine
l paradiso dei calzini..
Chi non ha mai trovato il compagno
fabbricato soltanto nel sogno
chi si è lasciato cadere sul fondo
chi non ha mai trovato il ritorno
chi ha inseguito testardo un rattoppo
chi si è fatto trovare sul fatto
chi ha abusato di napisan o di cloritina
chi si è sfatto con la candeggina
Nel paradiso dei calzini..nel paradiso dei calzini
non c’è pena se non sei con me
Dov’è andato a finire il tuo amore
quando si è perso lontano dal mio
dov’è andato a finire nessuno lo sa
ma di certo si troverà là..
Nel paradiso dei calzini
si ritrovano uniti e vicinin
el paradiso dei calzini
non c’è pena se non sei con me
non c’è pena se non sei con me

Sobre la lleialtat als colors

Estem en temporada de fitxatges d'esportistes, el mercat de jugadors, es diu. L'arribada de Florentino Pérez a la presidència del Madrid sembla que fa estar atemorits a la resta de clubs europeus que poden veure marxar alguna de les seves estrelles o poden quedar-se en el camí de la subasta per comprar-les. Se sap que hi ha aquest mercat, al marge dels colors, de les ciutats i dels clubs. Es paguen quantitats immorals per esportistes. Però ara no volia reflexionar sobre la moralitat o no de pagar milions i milions d'euros per portar esportistes a jugar a un club.

M'ha sorprès la demanda que ha presentat o presentarà el jugador del Juventut, Ricky Rubio, contra el seu propi club. És vox populi que la major part de jugadors estrangers que aterren a un club d'aquí, no tanquen la porta a un futur a poder jugar a l'equip rival. De casos, tants com vulgueu. Els esportistes d'elit son professionals i, en definitiva, van on els paguen més, on els interessa. Fins a cert punt és normal i comprensible. Ara bé, la cosa cambia quan surts de la pedrera.

El Juventut de Badalona és un club de bàsquet que des de fa anys ha fet una aposta indiscutible i lloable per formar joves jugadors de bàsquet a Catalunya: els germans Jofresa, Villacampa, Margall, Raúl López, Rudy Fernández, el mateix Ricky Rubio, grans jugadors de la història del bàsquet català i de l'Estat espanyol han sorgit dels equips inferiors del Joventut de Badalona. Tots aquests jugadors tenen el dret a anar-se a buscar la vida a altres clubs i, encara amb més motiu, si poden fer el salt a la NBA. Ara bé, arribar al punt de demandar el club que ha apostat per tu quan no eres ningú en el món de l'esport, que t'ha donat la oportunitat de debutar amb 16 anys a l'ACB, és com a mínim qüestionable. És normal i lògic l'interès que pot tenir un jugador a anar a jugar a la NBA, però això no justifica optar per aquesta via quan, segurament, amb la negociació s'hagués arribat a un acord.

No entro en el contingut de les pretensions del jugador ni en el contracte, que desconec, però em sembla poc ètic demandar al club on t'has fet jugador i professional, el mateix club que t'ha donat la oportunitat de jugar a la NBA.

En aquesta època que el món de l'esport es mou per diners, seria bo aixecar una veu a favor dels clubs que aposten per la pedrera, per la lleialtat a un club i a uns colors. Els que siguin, blanc, blau-grana, verd-i-negre o blanc-i-blau, però crec que s'ha de donar suport a aquestes entitats que aporten una part dels seus recursos a formar jugadors per tal que el dia de demà siguin l'elit esportiva del país.

Què passaria sense la UE?

Avui a mitjanit començarà la campanya electoral per a les eleccions europees. Si ara féssim una enquesta ràpida sobre qui son els candidats catalans que es presenten en aquestes eleccions, el resultat seria que la immensa majoria dels catalns i catalanes no sabrien qui es presenta. Tant de bo vagi errat, sincerament, tant de bo. Però em temo que la trascendènca que s'està donant d'aquests comicis ja sigui des dels mitjans de comunicació, com de les pròpies institucions europees com des dels mateixos partits, és molt minsa. A més, les declaracions que es començen a creuar tímidament algun dels candidats gira sobre temes que no són estrictament europeus i això no ajuda a apropar la UE als ciutadans, més aviat al contrari.

Escric aquestes línies després d'haver vist un fragment d'entrevista a l'ex-president de la Generalitat Pujol, en el que ell mateix feia un titular, però que és molt gràfic i claríssim. Deia: "Sense l'Euro, la crisi que estem patint seria encara molt més forta i greu". Totalment d'acord. Algú ha pensat un moment què passaria si haguéssim hagut d'afrontar una crisi global tenint com a moneda la pesseta? És en aquests casos on es veu més clarament la necessitat d'una política europea unida, coordinada i sense escletxes. Ara donem moltes coses per descomptades (l'Euro mateix) però també les beques Erasmus, el comerç sense aduanes, el viatjat per tota la UE amb tant sols el DNI, el poder treballar pels països europeus sense traves (amb algunes excepcions d'Estats acabats d'entrar), etc. Fites que fa vint anys eren impensables, ara, gràcies a la UE, al projecte de la UE, és possible. A vegades un pensa que la crisi actual de confinaça amb les institucions europees ha estat causat pel seu propi èxit. S'han assolit tan ràpid certs drets i avantatges pels ciutadans que els hem donat per suposats sense reconèixer qui ho ha aconseguit.

No despreciem el projecte europeu. Catalunya no es pot permetre donar l'esquena a un projecte global, necessari, vital per un futur on encara quedent pendents tantes i tantes coses per fer. Hem de ser-hi presents i, de moment el que ara els catalans hem de fer és anar a votar el dia 7 de juny i anar a votar un cantidat que representi, defensi i faci sentir la Catalunya europea, moderna i pròspera que és.

7 de Juny 2009

El proper 7 de juny se celebraran les eleccions al parlament europeu. Sóc conscient que, per diferents raons, aquestes eleccions no apassionen a la majoria de ciutadans d'aquest país però no per aquest motiu deixen de ser importantíssimes i clau.

En altres ocasions, des d'aquest blog, ja he fet una defensa afèrrima sobre la idea i el projecte europeu. Òbviament hi ha moltíssims aspectes que es poden i s'han de millorar i són criticables, però això no és incompatible en què la pròpia idea de la Unió Europea s'hagi de preservar i s'hagi de treballar per tal que sigui forta, consistent i útil per als seus ciutadans.

L'últim eurobaròmetre diu que es preveu una participació a les eleccions al Parlament europeu d'aproximadament un 35% i, en el cas d'Espanya encara baixava més la participació fins a un 27%. Ho hem d'evitar.

En part, si l'idea de l'UE no ha quallat dins la societat ha estat per molts factors però els principals responsables han estat i són els propis governs dels Estats membres els quals no es prenen seriosament les institucions europees, precisament perquè hi ha aquesta abstenció brutal quan es tracta d'escullir els representants a Europa. La millor manera per tal que els propis Estats s'impliquin a Europa i es facin polítiques comunitàries més serioses és que la participació dels ciutadans sigui molt alta. Aquesta és la millor arma i instrument per a demostrar que Europa ens importa, per deixar constància, tant aquí com allà, que el nostre país s'implica en el projecte europeu.

El fet de tenir una circumscripció única no ens ajuda del tot i, per tant comporta encara un sobreesforç per tal de poder obtenir representació des de Catalunya, però això és un altre tema que ara ens portaria una explicació més llarga.

Per tant, el dia 7 de juny és importantíssim que la gent vagi a votar a les eleccions al Parlament Europeu. La particpació ha de ser la més alta possible per tal que la legitimitat d'aquest parlament sigui més reforçada, un parlament amb cada vegada més poder de decisió i que, finalment, els governs europeus s'impliquin més seriosament al projecte europeu que en el seu dia van dissenyar Monnet, Schuman i Adenauer i van continuar Miterrand, Kohl i Delors.