Fer obrir els ulls

Hi ha moments en els quals necessites que et facin obrir els ulls i t'ensenyin la realitat, com aquella famosa escena de Matrix en la qual has d'escullir la pastilla vermella o la blava. Aquesta va ser la sensació que vaig tenir després del sopar-col·loqui organitzat per l'Àgora d'Inicitives Catalanes, que va comptar amb la presència de la Patrícia Gabancho.

Fets com el finançament, transferències de competències, duplicitat de funcionaris estatals, la gestió de l'aeroport del Prat, les pressions que reben certs sectors socialistes catalans i la renúncia directa a la defensa dels drets de Catalunya, les polítiques lingüístiques de certs mitjans de comunicació, les campanyes anticatalanes que circulen arreu de l'Estat espanyol, la mediocritat acadèmica de certs polítics amb importants responsabilitats....això és la realitat i els catalans ho hem de saber.

Patricia Gabancho, qui ha publicat nombroses obres relacionades amb la cultura catalana i els drets dels catalans, és de llenguatge directe i clar, diu veritats sense embuts i això s'agraeix. Ës un dels personatges que el país necessita.

Després de la xerrada amb l'escriptora, un té unes ganes irrefrenables de cridar als quatre vents certs fets que posen en evidència el tracte de menypreu que pateix Catalunya des de fa bastants anys.

Recomano absolutament l'últim llibre de l'autora, Crònica de la independència, on després del pesismisme en el qual es podia caure després de llegir el cru anàlisi sobre el futur de la llengua i la cultura catalanes, aquesta vegada descriu com seria l'any 2037 un Estat català, independent. Un cop llegit el llibre, el sentiment és positiu, optimista i, encara que molts no s'ho puguin pensar, també és realista. De fet, és curiós el fet que el llibre s'hagi classificat a les llibreries com a obra de no ficció.
Malgrat els temps actuals, de confusió, d'anestèsia, convé ressituar les idees i fer recuperar la il·lusió per tal d'imaginar un futur esperançador com el que descriu Gabancho en el seu llibre, perquè un se n'adona que, tot plegat, res és impossible. Només ens ho hem de proposar.