Breus impressions sobre Cuba

Reprenc els escrits en el bloc després d'una preciós parèntesi ple d'emocions intenses. A vegades he trobat a faltar poder escriure certes reflexions però, en aquest parèntesi, les reflexions s'escribien en una llibreteta que guardo en un calaix.

Una de les conclusions a les que he arribat durant aquest estiu és que per moltes tecnologies, xarxes socials, blocs, ordinadors, iphones o ipads que hi hagi, les reflexions personals, fetes a mà i per un mateix no es perdran mai i precisament les noves tecnologies faran fer valorar la redacció de pensaments més íntims en un quadern personal. No és una idea nova ni original. És allò que de petits en deiem un diari...

Ara però, escric al bloc perquè em fa il·lusió explicar les impressions que he tingut d'un país que durant 15 des he anat recorrent: Cuba.

Com es pot suposar, Cuba dóna per escriure pàgines i pàgines. El que és innegable és el caràcter excepcional i particular d'aquesta illa del Carib.

La primera impressió de Cuba és que, en qualsevol dels locals per prendre un mojito o per sopar una sopa de frijoles o un plàtan fregit, sempre hi ha una banda -més nombrosa o més reduïda- tocant i ambientant el local. Sempre tocant amb un somriure dibuixat a la cara i amb molt sentiment. Podríem dir que els cubans senten i aprecien la música, porten el ritme a dins. Fins i tot els vagabunds, que no poden entrar per prendre res, es queden abraçats a les finestres del local per escoltar silents els acords que sonen o la gent que balla amb mig somriure als llavis.

No tot però és tant alegre. Cuba combina aquesta frescor i aquest ritme amb una propoaganda d'Estat que empapera el país de dalt a baix amb cartells plens de frases com "Patria o muerte", "Nuestras armas son nuestras ideas", "Nuestra moral es la revolución", "Trincheras de ideas son más fuertes que trincheras de piedras", entre moltes altres. Armas, lucha, revolución, moral, muerte, ... paraules molt grandiloqüents que xoquen en ple segle XXI on s'ha passat a conceptes com tolerància, convivència, sostenibilitat, respecte o pau.

La presència de l'Estat doncs és patent en cada racó d'illa. Una llosa que no deixa caminar a cubanes i cubans que volen tirar endavant, que tenen iniciativa, que volen progressar,...no poden. L'Estat ho és tot, ho controla tot. Els restaurants, les barberies, les aigues, els taxis, el tabac, els mariscos, l'agricultura, tot. El sou és el mateix d'un metge que d'un conductor de cotxe de cavalls per turistes, les aigues tenen un únic proveidor (a vegades els bars no tenen aigua perquè el proveidor no ha passat), els agricultors estan obligats per llei a cultivar tabac i a vendre el 90% de la producció a l'Estat, etc. etc. etc.

Estèticament, La Havana és una capital amb unes places i edificis d'una bellesa impressionant. La plaza vieja i la plaza de la catedral són llocs on un podria estar-s'hi tot un dia contemplant les voltes, les façanes, la llum que penetra al centre entre les escletxes dels edificis. El problema -el gran problema- de La Havana és que la seva bellesa és directament proporcional a la decadència que existeix, amb edificis de grans columnes sense pis principal perquè ha caigut, sense una capa de pintura des de fa 50 anys, amb balcons partits per la meitat. Edificis preciosos completament destrossats i degradats. Places centrals sense cap fanal encès, el Capitoli -més gran que el de Washington- amb llum tènue exterior a la nit...

Un ha de veue i experimentar les coses per si sol. Si es vol conèixer el que representa un sistema polític on l'Estat ho controla tot, Cuba és un exemple sense cap mena de dubte i veure això me n'ha fet adonar de certes conviccions i principis polítics que potser abans intuïa però que ara veig claríssims.

La política ho és gairebé tot. Un país ha de tenir una classe política vàlida i forta, ha de tenir una democràcia igualment transparent, consolidada i real però a més d'això no podem prentendre que l'Estat sigui el "gran germà" que regula i està a sobre de tots els aspectes de la vida dels ciutadans. L'empenta individual, de la societat civil ha de contribuir a la construcció i desenvolupament del país. Quanta més gent estigui implicada en la construcció d'un país, aquest serà més pròsper. Això un règim comunista no ho permet. al menys a Cuba no es permet.