divendres, 22 de juny de 2012

Els que no hi són

En plena efervescència nacionalista dels europeus de futbol, crec que és de justícia en el nostre país recordar més que mai la selecció catalana de futbol. Una selecció nacional que no deixen competir internacionalment de manera oficial. Dic "no deixen" en genèric i impersonal, però tothom sap qui és i no cal especificar qui és "aquella gent tant ofana i tant superba".

És una llàstima doncs que una selecció amb jugadors de primeríssim nivell com Cesc, Xavi, Valdés, Bojan, Piqué, Busquets, Verdú, etc. no puguin ni tenir la possibilitat d'optar per la seva selecció nacional si així ho desitgen. No valen les excuses que diuen que Catalunya no té Estat propi. Són oficals seleccions com Escòcia o Gal·les. Nacions sense Estat que -al menys en el cas d'Escòcia- el Regne Unit ja ha declarat que acceptarà democràticament el que decideixin els escocesos sobre el referèndum d'independència. El problema doncs, podria venir més aviat, en la tradició democràtica d'un i altres.

Així doncs, a cada competició de seleccions nacionals, sense la presència de la nostra, ens fan justificar la indiferència o ràbia per uns o la resignació per altres. Se sorprenen si algú no vol que guanyi la selecció espanyola perquè no ens sentim identificats amb l'exaltació nacionalista espanyola, però per altra banda, qui guanya (o perd) són alguns dels nanus fets a La Masia que sí ens sentim dels nostres. La veritat és que els catalans -cal reconèxer-ho-, en aquests casos anem perduts. És normal.