Ja tenim nou Parlament i Senat italià. Les eleccions han confirmat allò que es respirava en l'ambient aquests darrers dies. Berlusconi i Grillo han donat la sorpresa i el PD de Bersani ha guanyat a l'últim minut, demanant que l'arbitre xiulés el final. I en Monti? Bé, en Monti ha rebut un càstig duríssim però ha estat molt més útil del que pot semblar a simple vista.
La situació greu d'Itàlia és que, quan més necessitava estabilitat, s'ha obert un escenari el ple d'incerteses. Les dues cambres -que tenen la mateixa importància- sense majories i sense coalicions clares. Si la política parlamentària italiana ja és per naturalesa complicada, amb aquesta composició, esdevé amb data de caducitat, al menys, aparentment.
Veurem com evolucionen les converses aquests dies. Si es planteja seriosament la constitució d'un govern format pels dos grans partits (PD i PdL), quin paper juga el Movimento 5 Stelle de Grillo, com reaccionen líders que representen un contrapoder dins les seves coalicions com Vendola o Renzi dins el PD o la Lega Nord dins el PdL. Si el PD intenta la geometria variable (molt variable, potser massa!). Gran incertesa i joc d'equilibris.
Tal i com feia notar l'Enric Juliana avui a La Vanguardia, cal fer un breu reconeixement a Monti: la coalició centrista que encapçalava s'ha emportat un càstig sever a les urnes. Els italians no han reconegut el partit de tecnòcrates que es presentaven en aquestes eleccions sense un discurs engrescador ni il·lusionant. Els italians percevien Monti com la veu dels interessos alemanys i de les grans corporacions europees que ha portat més desocupació al país, un augment d'impostos i precarietat en el benestar social. Molts no entenien per què Monti es presentava a les eleccions. Podia exercir un paper d'independent que obria la porta a un candidat de consens entre els partits en el cas que no hi hagués una majoria clara. Veient els resultats, es veu clar el motiu: Monti ha evitat la victòria de Berlusconi. Missió acomplerta.
Finalment, fer una menció al fet que el 50% dels italians han donat suport a forces que han basat la campanya amb el populisme. Berlusconi i Grillo llançaven reflexions segurament encertades, amb remeis equivocats, irreals, demagògics, buits de contingut o, simplment, irrealizables. En política s'ha de fiscalitzar, s'ha de criticar i denunciar tot allò que no està bé. Però tant o més important d'això és aportar solucions, plantejar discursos constructius i factibles.
Aquests discursos emergeixen amb força en moments de desesperació, d'incertesa i de desorientació. És perillós i és un toc d'alerta important per tot Europa. Itàlia però és un país que quan sembla que tot s'ensorra, que està començant la decadència, resorgeix. Aquest podria ser un d'aquests moments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada