Què passa a Itàlia?

El projecte de la Unió europea, al menys des d’una perspectiva teòrica, té com a objectiu crear un espai comú entre els Estats i pobles que en formen part. Això ha tingut històricament i, segurament, ara més que mai, una sèrie de connotacions econòmiques clares però també polítiques.

Per aquest motiu, hauríem d’estar amatents al que està succeint a Estats europeus perquè, de ben segur ens pot afectar d’una manera o una altra.

Torno d’estar uns dies a Itàlia on el proper 24 i 25 de febrer s’hi convoquen eleccions al Parlament. La realitat és que s’està decidint molt més que això: s’està decidint la composició del Parlament, el president del Consell de ministres. Però és que, a més, serà el nou Parlament que, una vegada constituït, haurà d’escollir el nou President de la República italiana. Gairebé res.

Després d’un any amb un govern tècnic liderat per Mario Monti, l’escenari està més obert que mai. Si bé Monti ha representat a la comunitat europea i internacional la serenor
i la recuperació de la serietat i l’ordre, a Itàlia hi ha molta crispació per les mesures impopulars que ha pres. Això sumat a què Monti no és un líder polític nat i que la seva empatia amb la gent tendeix a zero, fa que les possibilitats de victòria siguin escasses.

Berlusconi torna a l’escena. Encara no se sap ben bé quin rol hi jugarà (o li deixaran jugar). Les possibilitats que guanyi són també molt escasses però les enquestes dels darrers dies mostraven una lleugera recuperació d’intenció de vot, tot i que lluny del primer lloc.

I al primer lloc a qui ens trobem: Bersani. Líder del Partit Democràtic (centre esquerra), el qual té un carisma moderat. No il·lusiona als italians ni representa un impuls, renovació o canvi. Ha aprovat totes i cadascuna de les mesures preses per Monti, la qual cosa, al seu electorat d’esquerres, no agrada. No obstant, en major o en menor mesura, sembla que serà qui guanyarà les eleccions tot i que en minoria.

 
Hi ha però un fenomen poc conegut aquí que és el moviment popular liderat per Beppe Grillo, un actor còmic que ha fet fortuna amb els seus discursos abrandats contra el sistema. Una espècie de moviments d’indignats, amb un programa en alguns punt contradictori però que transmet un missatge de protesta que molts ciutadans italians volen fer arribat a la seva classe dirigent. Una protesta que podria representar al voltant del 15 o 20% dels vots, fent-lo determinant en la governabilitat d’Itàlia. La incertesa, aleshores, serà creixent i constant.

La política italiana és molt complexa i la seva història està plena d’episodis rocambolescos. Ara bé, cal estar atents al que succeeix. Primer perquè la situació política, econòmica i financera d’Itàlia, ens afecta (només cal veure la borsa espanyola el dia següent a l’anunci de dimissió de Monti) i segon, perquè si els discursos populistes, rupturistes i antisistema esdevenen majoritaris, la incertesa general pot ser important. Per tant, toc d’atenció per a navegants. A Itàlia i segurament a altres països (Islàndia, per exemple) el trencament amb l’establishment, el clientalisme, el suport a grans corporacions, les corrupteles o corrupcions, el sectarisme, el partidisme i l’amiguisme pot estar més a prop que lluny. Si no volem generar més incerteses, cal més transparència i sobretot, honestedat.