dijous, 13 de juny del 2013

Déu meu, quina pregunta!

La senyora Ashton, Vicepresidenta de la Comissió europea i alta representant d'afers exteriors de la UE, avui s'ha sorprès quan li han preguntat sobre el dret a decidir de Catalunya. "Déu meu, quines preguntes!" per seguir dient que no volia parlar dels catalans.
 
Personalment, el fet que no en vulgui parlar, em provoca pena. Que la meva alta representant dels afers exteriors i vicepresidenta de la comissió europea no vulgui parlar del meu país, em sap greu però puc arribar a entendre que no ho faci. La diplomàcia internacional al màxim nivell implica anar amb peus de plom i ser extremadament prudent, més tenint en compte que just al costat hi havia el Ministre del Gobierno de España, Margallo.
 
El que no pot ser és que se sorprengui quan li fan aquests tipus de preguntes. No sé quin tipus de qüestions s'esperava la Sra. Ashotn que li fessin en una conferència a Madrid. En qualsevol cas, estarem d'acord que la pregunta no era del tot descabellada.
 
Una persona que hauria de representar la UE arreu del món, amb el pes que el Tractat de Lisboa va voler donar-li, hauria de ser conscient de la realitat que es viu a una part no poc important de la UE com és Catalunya. I ho sap perfectament. Ho sabia Cameron que, el dia abans, va suggerir a Rajoy deixar expressar democràticament els pobles.
 
Fets com els d'avui no afavoreixen el projecte europeu. Ara no ho dic per Catalunya ni pel seu dret a decidir. Ho dic pel trist paper que estan jugant algun dels seus màxims representants. Sense criteri, ni lideratge, ni carisma. És cert que els lideratges, per si sols, no ho són tot (inclús poden ser perillosos en determinades circumstàncies) però cal més iniciativa política de la UE i per fer-ho podríen començar a posar-hi al capdavant personatges amb prestigi i capacos de contestar un tema d'actualitat que els afecta directament.