dimarts, 29 d’octubre del 2013

BERLUSCONI

Sovint em pregunten com és que Berlusconi, després de 20 anys a la política i d'innuerables escàndols i processos judicials, encara està a la primera línia i encara el voten moltíssims italians. La resposta no és senzilla i els factors són molts, però anem per pams.

Per entendre el fenòmen Berlusconi ens hem de remuntar a principis dels anys 90. A Itàlia, des de després de la II Guerra Mundial, hi havia un gran partit hegemòmic que era la Democràcia Cristiana (DC). L'any 1983, aquesta hegemonia al poder es va perdre en detriment del Partit Socialista de Bettino Craxi, el qual es va mantenir al govern fins el 1993.

Per tant, l'esquema polític a Itàlia seguia l'esquema clàssic de dos grans partits, un de centredreta i un altre de centresquerra que es repartien el poder del país en les diferents administracions. A Itàlia, a més (tot i que pel que ens ocupa és irrellevant) la corrent comunista era molt important però molt fraccionada.

El fet és que pels volts del 1992, un fiscal va començar a indagar en un petit cas de prevaricacio per part d'un funcionari de l'Ajuntament de Milà. Anant estirant del fil, aquest fiscal -Antonio Di Pietro qui després va acabar entrant en política amb el partit Italia dei Valori- va acabant posant al descobert tot un entramat de corrupció i cobrament de comissions il.legals entre empresaris i polítics que es va estendre per tot Itàlia i per tots els partits, principalment els que tenien el poder, és a dir DC i Partit Socialista. Va esclatar Tangentopoli.

L'escàndol va ser d'unes dimenssions difícils d'imaginar: milers d'empresaris, diputats, dirigents polítics, funcionaris, jutges varen ser jutjats i condemnats, alguns d'aquests se suicidaren. Els partits centrals d'Itàlia estaven descomposats, les institucions ressentides i el sistema de potes enlaire.
En aquest context, paral.lelament, l'organització mafiosa Cosa Nostra assassinava els jutges animàfia Giovanni Falcone i Paolo Borsellino i Itàlia atravessava una de les pitjors crisis econòmiques dels darrers anys (possiblement res a veure amb l'actual, però considerable).

Craxi, que aleshores era president del Consell de ministres, es va veure obligat a dimitir perquè el cercle de Tangentopoli s'anava estrenyent entorn a la seva persona. Es va crear un govern provisional, de transició per arribar a les eleccions del 1994. Eleccions en les que es presenta per primera vegada Silvio Berlusconi.
Berlusconi era un dels grans empresaris italians. Una de les gran fortunes: empresari de la construcció, dels mitjans de comunicació i del AC Milan, entre altres "petits" negocis. Berlusconi decideix, vist el panorama, entrar a la política sota el paraigües d'un partit creat per ell, Forza Italia, amb la major part de televisions i mitjans al seu favor, amb l'àurea d'empresari d'èxit, no polític (el prestigi del polític estava sota mínims). La victòria estava cantada i així va ser.

El que ja no era tant públic era que Berlusconi era amic íntim de Craxi; que va entrar en política perquè alguns dels seus negocis començaven a decaure i perquè hi havia algunes causes obertes per frau fiscal i evasió d'impostos que quedarien sota l'estora per l'immunitat parlamentària que gaudien els polítics.

Encara avui Berlusconi es presenta com un empresari d'èxit que pot portar el seu succés professional a tot el país, com un liberal, no polític, que té el suport de la majoria de televisions. Dels 7 canals clàssics de la televisió italiana (abans de la TDT), 3 eren de la RAI (pública) 3 eren Mediast (de Berlusconi) i només un era independent (bastant antiberlusconi). Això feia que, des dels anys 80 fins encara ara, Berlusconi ha controlat directe o indirectament el 85% de les televisions italianes. Això representava una quota de pantalla de gairebé el 90 %.

I aixì s'ha mantingut al poder. Obstaculitzant els seus processos, aprovant lleis ad personam per evitar-los, fent-se prescriure penes i sempre, sempre trobant una excusa al respecte: "els jutges comunistes estan obsesionats amb destruir-me" o "el poder judicial fa gastar milers de diners públics del poble amb processos sense cap base contra mi". Sempre, quan s'aprobava una llei que l'afavoria directament, es trobava l'argumentació genèrica que era "pel bé del país". 

Clar que tot això es combinava amb la "compra" de vots mitjançant promeses de feina, d'ascensos, de col·locació de persones estretègiques a càrrecs de l'Estat, etc.
Evidentment que Berlusconi té oposició. I li augmentarà. Ara, només ara(!), li comença aparèixer dins el seu propi partit. Però Berlusconi no se'n pot anar així com així, la política és un escut per ell. Necessita el poder més que els diners. Té moltes causes judicials obertes i l'única manera d'intentar evitar-les és amb el poder, la influència i una cadira al parlament o Senat.

Fins i tot, durant aquests dies que es decideix sobre la seva "decadenza" com a senador per la condemna ferma que li han imposat els tribunals italians, surt el govern (de coalició entre centresquerra i centredreta) que cal fer urgentment una amnistia penal per buidar presons perquè, es veu, que estan sobrecarregades. El que no es diu és que aquesta amnistia farà volar pels aires la condemna de Berlusconi. Una vegada més, s'està sortint amb la seva. 

Aquest és Berlusconi i així porta guiant l'agenda política italiana (amb algun interval). Entremig hi ha processos relacionats amb la màfia, amb corrupció de menors, frau fiscal, amb la compra de diputats per fer caure el govern Prodi el 2007, etc. La sensació ès que la flama d'en Silvio es va apagant però encara té molt de poder i no dóna la sensació que hi renunciarà fàcilment.