dilluns, 22 de juliol del 2013

Comparèixer

Ara està de moda comparèixer. Està molt bé donar explicacions, comparèixer davant del Congrés, Parlament, els mitjans, la Comissió europea o l'ONU. Sembla com si el sol fet de comparèìxer i donar explicacions eximeixi de qualsevol pecat o il·legalitat.
 
Evidentment, un Parlament o un Congrés té la solemnitat que té. No vull banalitzar-lo ni treure-li importància. La seu de representació democrática del poble, del poder legislatiu i de control de l'executiu té un pes no poc rellevant però em sembla que, a hores d'ara, els guions estan escrits des de fa dies: el compareixent tirarà pilotes fora, serà culpa de tothom menys d'ell o del seu partit, dirà que qui havia de dimitir ja no hi és i que, evidentment, ell no en sabia res i si se n'assabenta farà net.
 
L'oposició, que ha insistit dies i dies, setmanes i setmanes reclamant la compareixença, sortirà posant en evidència les vaguetats, posarà ènfasi en el que no ha dit, en alguns casos sembrarà la sospita sense tenir proves contrastades i dirà que aquella compareixença no haurà servit de res. I no haurà servit de res, perquè les explicacions no seran explicacions sinó excuses.
 
Clar, és el que passa en els països en els que no dimiteix ningú. S'ha de comparèixer per transmetre a la societat que som molt democràtics, pulcres i transparents, però no ho som. No ho som quan el president del Tribunal Constitucional milita al partit del govern i, per justificar-ho, es diu que no està estrictament prohibit explícitament per la llei (ningú parla d'ètica ni d'estètica); no ho som quan determinats estaments militars es permeten fer declaracions preconstitucionals en contra de la voluntat democrática d'un poble; no ho som quan arreu d'Espanya encara hi ha carrers i places dedicats al dictador Franco i al seu movient feixista; no ho som quan el partit que governa Espanya no ha condemnat a dia d'avui l'etapa franquista; no ho som quan les declaracions judicials, surten publicades abans o l'endemà a tots els diaris; no ho som quan un director general del govern d'Espanya insulta obertament els ciutadans d'un país i no dimiteix sinó que l'han de cessar i, malauradament, tants altres etcèteres.
 
Amb tot això sembla complicat que bonament acceptin una consulta democrática d'autodeterminació per a Catalunya. Falta molta netedat, molta pulcritud, molta regeneració, una separació real de poders i molt d'esperit democràtic en el sentit àmpli.