La UE ha escollit el seu president i el responsable d'afers exteriors. El primer serà l'actual primer ministre polonés Tusk i la segona, l'actual ministre d'afers exteriors italiana Mogherini.
Quan es va aprobar el el Tractat de Lisboa -tractat que havia de donar un fort impuls a la UE, creant una veritable unió política- un dels elements potents que s'hi va incloure era precisament la creació d'aquestes dues figures: un president estable i un ministre d'afers exteriors.
Un dels problemes que varen venir després, que ja s'han anat apuntant en reiterades ocasions en aquest blog, és el perfil baix de qui ha desenvolupat aquests rols. El belga Van Rompuy i la británica Alshton no han estat a l'alçada dels reptes europeus i internacionals. Possiblement no ha estat responsabilitat exclusivament seva -els governs dels Estats molt sovint no deixen marge de maniobra- però el cas és que, una vegada finalitzat el seu mandat, un no té la percepció que la UE tingui una política exterior unificada ni un lideratge presidencial creible i potent.
La situació i el repte de l'acció exterior europea és majúscul. La crisi a Ucrania, les relacions amb Rússia, el conflicte a orient mitjà, a Siria, Iraq, les fronteres europees, la immigració. Els conflictes internacionals, malauradament, són constants i molt agitats...i això, Europa, n'ha de donar una resposta, ha de jugar-hi un paper sòlit, ferm i consistent. Un paper seriós i creible com a agent internacional. I per fer-ho ara hi haurà Federica Mogherini.
Forma part del nucli de confiança política de Renzi. Jove però no exactament nova en política. No obstant, s'ha criticat el seu nomenament per la seva inexperiencia. De fet, sempre ha portat a terme tasques de partit, des de Democratici di Sinistra fins ara amb el PD de Renzi. Tasques de govern, només sis mesos escassos. Rols o funcions diplomàtiques, cap. Això és dolent? No ho sé.
És evident que un rostre jove i renovador, amb energia i idees noves van bé a Europa (no només a Europa; a casa nostra comença a ser imprescindible i urgent). Renzi ha sabut, a Itàlia, dotar-se d'un equip d'aquestes característiques, però sense massa experiència. Els resultats, de moment, no arriben -tot i la popularitat del premier italià- però veurem.
El fet que Mogherini no sigui de carrera diplomática però sigui d'una generació Erasmus, que parli perfectament francés i anglès, que -potser- tingui una visió més idealista i política del que són les relacions diplomàtiques, pot introduir sentit comú i apropament als ciutadans d'allò tant complex, fred i, a voltes, brut de la diplomàcia internacional, basada en equilibris, poders i contrapoders.
De fet, la mostra d'aquests equilibris i intercanvis de cromos, ha estat la propia elecció de Tusk i Mogherini: un conservador i una socialista; un opositor frontal a Rússia amb una considerada filorussa, un representant de la nova Europa i una de la vella Europa...tot equilibrat i pactat.
L'elecció de Mogherini és degut a què el seu partit va obtenir uns grans resultantsa les últimes eleccions europees i, en certa mesura, escollir-la era una manera de recompensar a Renzi com a líder europeu. A canvi de què? Qui sap, i aquest debat està a Itàlia. Realment serà útil a Itàlia l'elecció de Mogherini o s'ha de llegir simplement com un èxit personal d'una fidel a Renzi?
De moment, encetem aquesta nova fase amb allò de la presumpció de bondat que deia el Conseller Vila. No preanunciem les decepcions i desenganys que això, tard o d'hora sempre poden apareixer. Ara, desitjar-los bona feina i més Europa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada