Hi estem disposats?

Pels que hem estat sobiranistes des de sempre, aquests moments que estem vivint, certament històrics, ens poden provocar una certa ingenuïtat. Ens podem deixar portar per la il·lusió, els somnis. És com quan ets adolescent i veus aquella noia al pati de l’institut que no coneixes però t’agrada. I cada dia la veus, de lluny, i penses que tu series l’home més feliç del món si poguessis sortir amb ella. Al cap del temps, aquella noia, com per art de màgia, se t’acosta i et diu “hola”. Intercanvies quatre paraules amb ella i aleshores et penses que t’hi casaràs i que ja esta tot fet. Després, al cap d’unes setmanes, busques el lloc i moment idonis per fer-li un petó i, pam! Ella només volia que fóssiu amics.

Tota aquesta història, típica i que segur que no ha passat a ningú però que tothom té un amic que sí li ha passat, és el que ens pot succeir als que somiem, des de fa temps, en l’assoliment de la plena sobirania del nostre país.

És veritat que el moment és il·lusionant. Que mai hi hem estat tant a prop. El coratge i determinació del President Mas és admirable i omple d’orgull a la major part del poble. El 9 de novembre passat, ens vàrem agradar i molt. També els últims 11 de setembre. Allò que va escriure Vicent Andrés Estallés i cantar Obrim Pas de “no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu” es fa real i ressona pels carrers i places d’arreu de Catalunya. Tot això és importantíssim. Crucial. Ara bé, el poble català s’ha caracteritzat per la rauxa i també pel seny. El seny és tocar de peus a terra, ser pràctics i realistes. I és aquest contrapunt en el que vull fer referència. No pas per posar aigua al vi ni per restar il·lusió a ningú. Simplement ser conscients que l’empresa que es pretén portar a terme no és menor i les conseqüències i el camí per arribar-hi són durs.

Haig de mostrar els meus dubtes sobre una declaració unilateral d’independència. Entenc que sigui, ara per ara i davant la intransigència del govern espanyol, l’única sortida viable per donar resposta als anhels del sobiranisme. És així. Ara bé, la pregunta que em faig és si tota la massa de gent que dóna suport al govern i president o, si més no, a l’idea del sobiranisme o independentisme, està preparada i disposada a sacrificar-se per la causa. Què vull dir amb això?

Estarem disposats a què, un cop declarada la independència, patir retards en els cobraments de les pensions (no dic que es deixin de cobrar, simplement retards); estem preparats socialment per si l’Estat espanyol deixa de pagar els seus funcionaris ubicats a Catalunya? Estem disposats a què la Generalitat deixi de rebre, de cop, cap transferència de diners de l’Estat? Estem disposats a patir deficiències a xarxes elèctriques, de comunicacions o altres serveis? Estem disposats a deixar de percebre, durant un temps, les subvencions europees a l’agricultura?

No vull ser catastròfic. Parteixo de la base que l’Estat espanyol és un Estat cafre, i que davant una declaració unilateral intentaran crear uns perjudicis als ciutadans de Catalunya que, potser, alguns d’ells reconsiderin l’idea de l’Estat propi i pensin que dintre d’Espanya vivíem millor. Això ho faran i, per tant, hem d’estar molt preparats per això i intentar que els ciutadans seguim vivint amb normalitat perquè, si no és així, el suport popular que ara impulsa el President, es podria girar en contra.

Una premissa ha de ser clara: l’èxit del procés dependrà que els serveis públics que rebem els ciutadans no es vegin afectats cap dia.

Un altre aspecte és el del reconeixement internacional. No seré categòric dient que una DUI no serà reconeguda per ningú. Cal tenir en compte que seria una DUI sorgida d’unes eleccions democràtiques i legals i, per tant, m’inclino a pensar que, tot i no ser la millor fórmula, la UE adoptaria una posició raonable i pràctica al respecte. Després, evidentment, caldria fer una tasca colossal amb tota la resta d’Estats de l’ONU de forma individual per tal que ens reconeguin. I desenganyem-nos: perquè ens reconeguin caldran oferir contrapartides. Les tenim?

Estem disposats a cedir bases militars a Estats Units (com la que tenen a Roses), influència a xinesos en el Port de Barcelona?; a no reconèixer ni col·laborar amb Palestina perquè ens reconegui Israel o al contrari?; a no mostrar cap tipus de solidaritat amb el kurdinastan, Sàhara o Tibet? Tinguem clar, doncs, que determinats discursos no els podem fer, al menys fins que no siguem un Estat plenament reconegut i tinguem clar que el reconeixement no és mai automàtic. Mai. El reconeixement d’un estat, per molt cívic, democràtic o simpàtic que sigui, no és gratis.

Per tant, il·lusionem-nos i somniem. Albirem la llibertat, aixequem-nos i guanyem-nos-la. Ens ho mereixem i ho hem d’intentar. Que la prudència no ens faci traïdors ... però que la pressa no ens faci entrebancar. Toquem de peus a terra i no abandonem, encara, l’astúcia que va fer que el 9N sortíssim a votar. Queda camí i feina per fer. Intentem, tots plegats estar a l’alçada. La determinació, la unitat, la generositat i la intel·ligència, en aquests moments, és fonamental.