dilluns, 25 de maig del 2015

El procés s'encalla? Reflexions postelectorals

A propòsit dels resultats electorals d'ahir, voldria fer una sèrie de reflexions generals sobretot tenint en compte el resultat a la ciutat de Barcelona atès que, per primer cop un servidor votava a la Capital.
 
En primer lloc, en relació a les lectures interessades per tots costats sobre el que significa el canvi de color polític a l'Ajuntament de Barcelona en el procés d'independència. Cal tenir en compte una obvietat però que s'ha de posar de manifest. Barcelona, com a capital de Catalunya, és molt important però Catalunya és més que Barcelona. Per tant, l'anàlisi, sigui quin sigui, s'ha de fer (també) des d'una visió global del país i, en aquest sentit, les forces clarament independentistes sumen un 45% dels vots. En aquest sentit doncs,  i tenint en compte el context, els resultats globals no han estat dolents. Només cal veure els colors del mapa de Catalunya.
 
Tornant a Barcelona, en les últimes hores he pogut apreciar una tendència que ja va apuntar algú en un article fa unes setmanes, que és el sobiranisme esdevingui antipàtic. La beligerancia amb què es tracta Ada Colau és perillosa. És òbvi que el seu discurs és ambigú des del punt de vista nacional, però el que s'ha d'intentar, des del sobiranisme, és seduir-los. Estaríem d'acord en què es tracta d'un moviment obert a deixar-nos expressar a les urnes, que molts dels seus simpatitzants, votants i dirigents s'han manifestat clarament sobiranistes i estan a favor del procés. Doncs, amb actituds agressives i apocalíptiques no ens els guanyarem i tinguem en compte que la independència es guanya, també, a Nou Barris, Cornellà i L'Hospitalet on els resultats sobiranistes han estat dolents. Cal recordar, un cop més, que el catalanisme polític ha estat i és inclusiu i integrador. És fonamental.
 
Tercera reflexió. Sense entrar tampoc en guerres internes entre republicans i convergents (algun descalificatiu contra Junqueras he llegit a les xarxes socials provinents de sectors independentistes que, sincerament, no aporten res). Torno a obrir l'idea de la llista unitària. Replantegem-ho. L'èxit de Barcelona en Comú i Ada Colau no és una suma de sigles. És un moviment que ha aconseguit sumar suficientment com per aconseguir l'alcaldia de Barcelona. El sobiranisme pot ser el mateix. CiU i ERC ja no sumen i la unitat d'acció multiplica, il·lusiona a la gent i la mobilitza. 
 
Imaginem que es convoquen les eleccions plebiscitàries i  hi concorre Barcelona en Comú. Quina lectura tindrà els seus resultats? Els computem com a independentistes o unionistes? Complicat. Caurem -segur- en el gran perill de les plebiscitàries: que cadascú faci lectures diferents. I ja no dic internacionalment. A dintre mateix ja serà una olla de grills. I será una pena perquè, com he dit, estic convençut que a Barcelona en Comú hi ha una majoria sobiranista (recordem que la mateixa Colau va fer declaracions publiques que el 9N havia votat Sí-Sí).
 
Dit això, i per acabar, la situació de Barcelona és complicada. De governabilitat inestable i, a priori, amb un nou govern sense massa flexibilitat per buscar l'entesa i el pacte. Veurem. Potser ens sorprenen. Només espero que Barcelona segueixi essent la capital del Mediterrani, motor econòmic i referent mundial per acollir empreses, en innovació i en modernitat. Això, ara per ara, no crec que ho aporti la llista més votada a la capital del país però la democràcia és això. Haurem de treballar.