Josep Pallach i el socialisme català

La meva lectura aquestes vacances de Nadal ha estat el llibre de la Patrícia Gabancho "A la intempèrie, una memòria cruel de la transició catalana" (Ed. L'Arquer. 2011) on relata les diferents pugnes, rivalitats i posicions entre les centenars de sigles de partits i associacions existents a finals dels anys setanta, en el context de la transició democràtica a Catalunya. Un llibre que, pels que no la varem viure per qüestions d'edat, ens aporta una visió diferent de la que sovint ens arriba, amb personatges no tant coneguts però que en determinats episodis clau, estaven a primera fila i que, per diverses raons, la història o la política els ha mantingut en l'oblit. Personatges com Josep Pallach. Figuerenc ilustre que aquesta setmana va complir els 35 anys de la seva mort. 

És necessari recordar la figures com Josep Pallach i també les seves idees. Idees que ja a finals dels setanta van fer que se separés del PSC, marcant dues vies clares: la via PSC de braçet amb el PSOE (la que he perdurat fins ara) i la via Pallaquista, que era la catalanista. La primera ha perdurat fins ara amb les sigles que coneixem; la segona s'ha anat diluïnt en diferents partits. Ara, que no ens sorprengui doncs certs tics de l'actual PSC com el recent vot contra l'ús de la llengua catalana al Congrés de Madrid i la completa submissió als interessos del PSOE. L'ànima, intenció i prioritats del PSC es van definir fa més de 35 anys i Josep Pallach ja s'en va adonar aleshores.

Europa i la unitat

L'acord en el si de la UE en la qual els Estats es comprometen a implusar un nou Tractat en el qual s'inclogui, entre altres coses, un cert control i estabilització dels seus respectius pressupostos ha deixat, al meu entendre, un cert regust agredolç. Els titulars de la premsa han emfatitzat l'aïllament del Regne Unit però m'agradaria anar una mica més enllà.

Òbviament, el fet que un país potent com el Regne Unit es quedi fora d'un acord d'aquesta magnitud i importància, especialment en aquests moments, és negatiu. Molt negatiu. Ja era negatiu que no formés part de la zona euro, però desmarcar-se una vegada més dels afers europeus, debilita la unió en lloc d'enfortir-la.

Un dels grans motius pels quals pren sentit la UE és el seu paper en el món. La UE té sentit per situar-nos (a tots els Estats que en formem part) dins l'esfera internacional, al costat de grans potències mundials com la Xina, Estats Units, l'Índia, Brasil, Rússia. La construcció unificadora europea té molts altres avantatges però, des del punt de vista estratègic, tenir un bloc europeu homogeni a nivell mundial és cabdal per tots i cadascun dels paísos que formen part de la UE.

En els darrers anys, la UE, les seves institucions i els mateixos Estats membres, no s'ho han acabat de creure. No han volgut aprofitar el paper clau que podria desenvolupar la UE en el món i ens hem quedat a mig camí: Un tractat de Lisboa que representa un pas endavant però molt més tímid del que representava el projecte de Constitució europea; l'elecció d'un president de la UE i una alta representant d'afers exteriors de perfil dèbil i que, en definitiva, obeeixen a la lectura que la UE es governa des dels Estats membres i no des de les seves pròpies institucions. Oportunitats perdudes per rellançar el projecte europeu.

Tornant a la reunió d'aquest cap de setmana passat, m'agradaria senyalar un petit element que podria ser positiu en tot aquest desencontre: s'obre la possibilitat "de facto" a no requerir la unanimitat dels Estats per a l'aprovació dels Tractats europeus. Amb la recent incorporació de Croàcia, seran 28 els Estats membres. La unanimitat esdevé una llosa massa pesada per a poder avançar i ara, més que mai, cal avançar des d'Europa.

Veurem quin paper jugarà a partir d'ara Cameron, el seu vice-primer ministre Clegg (liberal i europeista convençut) així com Merkel i Sarkozy, els quals l'any que ve es juguen el seus càrrecs a les eleccions dels seus respectius països. Interessos electorals versus creença i responsabilitat europeista: un debat interessant, no?

Professore Mario Monti

Fa aproximadament quatre anys i mig, recordo que era gairebé estiu, vaig tenir el privilegi d'assistir a una lectio magistralis del Professor Mario Monti al Col·legi Europeu de Parma. Jo, aleshores, el nom de Monti no em deia massa res. Em sonava simplement com a un polític italià, que havia estat comissari europeu i que s'havia fet més o menys conegut per haver imposat una sanció milionària antimonopoli a Microsoft. Res més.

A mesura que s'anava acostant el dia de la seva presència en el Col·legi europeu, veia com els meus companys italians s'anaven emocionant per aquesta visita. No ho entenia massa. Durant tot el curs passaven professors d'un altíssim nivell: directors generals de la comissió, caps de serveis jurídics del consell, assessors personals de comissaris, parlamentaris, etc. L'exitació i expectació anava in crescendo perquè a Parma venia Mario Monti. Haig de dir que aquesta expectació era més gran de quan va venir el mateix Durao Barroso, Ana Palacio, Josep Borrell o Franco Frattini (actual ministre d'afers exteriors italià i aleshores comissari europeu).

Amb tot aquest ambient, em vaig informar. Vaig llegir alguns articles que aleshores Mario Monti publicava al Corriere della Sera, vaig parlar amb els meus companys procedents de totes les parts d'Itàlia i de diferents tendències polítiques i haig de reconèixer que aquelles expectatives es van traslladar també a mi.

Una persona respectada per tots els italians, de dretes i esquerres, independent, acadèmic i amb experiència. Que sempre ha pogut quedar-se en la política però que no ha volgut restar enganxat a la poltrona, sinó que ha controbuit a fer augmentar el prestigi d'una universitat com la Bocconi a Milà, ha assessorat a diferents organismes públics i privats i ha conciliat a nivell europeu diferents territoris.

Aquella classe del Professor Monti no va defraudar. Recordo que, només començar, es va descordar la corbata i es va treure l'americana, declarant que allò no seria una classe sinó unes reflexions en comú de les polítiques europees. Un silenci absolut a la sala, tota ella pendent i absorvida per les reflexions obertes que deixava caure als alumnes europeistes. Li vaig fer una pregunta però no recordo exactament de què anava. Òbviament d'algun tema europeu com requeria el context. Després de la classe, simplement li vaig anar a donar la mà, donant-li les gràcies, mentre els meus companys italians s'hi feien fotos. Ja aleshores!

Ara Monti és primer ministre italià. Els moments no són d'eufòria però, després del malson berlusconià que ha fet pujar els colors a milers i milers d'italians arreu del món, el prestigi de Mario Monti segur que ajudarà a Itàlia a recuperar la dignitat que té i es mereix.

En defensa de Gerard Quintana

Avui que tots els diaris van plens de bones notícies, deixeu-me que escrigui sobre un tema no tant rellevant però que feia dies que volia escriure. Un cop més, el cercle de la rutina et va atrapant, els dies van passant ràpids i aquells pensaments o reflexions van quedant al calaix. Sobre ETA, ja en parlarem...però crec que ens hem de congratular.

És a propòsit de tot l'enrenou que s'ha muntat entorn a Gerard Quintana i la llengua que es parla a casa seva. Crec que, per començar, en aquest país hi ha gent amb molt poques preocupacions com per perdre el temps en criticar aquest tipus de coses.

Segurament, un dels secrets de l'èxit del programa El Convidat és el fet d'entrar a fer el curiós a casa dels famosos, però el que, per a mi, és realment interessant és el fet d'aconseguir que el personatge, relaxat i sense el format del plató de l'entrevista, es presti a fer reflexions personals que aporten valor afegit al programa. Hi ha altra gent que s'agafa en detalls superficials que, en el fons, no són el propòsit del programa per carregar brutalment contra algú.

D'entrada, s'ha de dir que en Quintana (amb molts altres, però en Quintana dels primers), quan ningú cantava cançons rock en llengua catalana, ell ho va fer, contribuint enormement i de manera decisiva a la normalització lingüística que ara molts s'omplen la boca.

En aquest país, a vegades, sembla que volem buscar símbols i herois per tot arreu. Segurament és normal que succeeixi per la nostra pròpia naturalesa de nació sense Estat, però no podem exigir a la gent que sigui símbol de res quan, si analitzem les mateixes lletres de Sopa de Cabra, no es desprèn cap mena de reivindicació catalanista. Totalment respectable (només faltaria!!). El que dic és que mai en Quintana ha abanderat l'independentisme.

Per últim, si volem defensar Catalunya, els seus drets polítics, lingüístics, culturals, etc. no podem repudiar a la gent que no té aquesta "puresa" catalana a tots els porus de la seva pell. Això, com deia l'altre dia en Basté, és de país petit. Hem de sumar i no buscar la perfecció, coherència o el noi català de la cançó de la "Jennifer" que, per cert, és ridícul.

Catalunya és tolerant, integradora, terra de pas i capaç de conviure amb moltes llengües. Defensant la llengüa pròpia que és el català però sense demonitzar qui no l'usa per tot i amb tothom. En un món on cada vegada la tendència és el plurilingüisme, on es valora enormement el domini de llengües, la riquesa multilingüística no ens la podem carregar per patrons ancorats al passat.

Tal com va dir en Quintana durant el programa i abans que s'aixequés aquesta polèmica, "una persona 100% coherent, és una persona fanàtica". Menys fanatisme i puresa, i més sentit comú i unitat.

Pressió descafeinada

Els presidents de Catalunya, País Valencià i Múrcia i una sèrie d'alcaldes han anat a Brusel·les a fer pressió per defensar el corredor Mediterrani. La meva pregunuta és: la presència d'algun ministre  o del propi president del Govern espanyol, no hauria servit per donar encara més suport i consistència a la reivindicació d'aquesta infrastructura necessària i imprescindible pel país?

A vegades un tendeix a desconfiar, però la ignorància o indiferència per aquest tema (i tant d'altres) que han demostrat i demostren els diferents governs espanyols, fa que mica en mica es vagin trencant ponts.

Comença l'estiu

La calor d'aquests últims dies fa que les idees esdevinguin més banals i volàtils. Aquest període de l'any, ja estiuenc, la motivació i la resistència física poden arrivar a posar a prova l'ésser humà i la força de voluntat d'escriure i, sobretot, de reflexionar esdevé dèbil. Dèbil com els propis humans que, atrafegats durant l'any, enfeinats (els que tenim la fortuna d'estar-ne), en certa mesura esclaus d'una rutina necessària però pesada, amb l'arribada de l'estiu, un part important del cervell o del pensament es trasllada esporàdicament a altres llocs més frescos i relaxants, més tranquils i ventilats...

És quan s'acosta l'estiu quan, el que escriu, sent el pas del temps, la pèrduda d'estimats i la tendència cap a la maduresa o l'oxidació. L'ésser humà està fet de coses petites que fan disfrutar la vida. Una flor regalada en el context just, aquell rampell de bogeria inesperada i fugaç, aquell descobriment d'un carreró estret ple d'encants que ningú coneix, aquella cançó de fons que ens transporta a records de juventut, aquell bany d'aigua fresca, aquell silenci absolut trencat per un petó ... com deia en Serrat, son aquellas pequeñas cosas... doncs sí, petites coses que s'han de valorar, que entre tanta crisis, pessimisme i indignació, de tant en tant, cal regalar un somriure, ni que sigui per riure'ns de nosaltres mateixos.

Sobre la integració

Un dels temes que ha estat recorrent al llarg de la campanya electoral de les municipals catalanes, i també en posterioritat, ha estat el tema de la immigració. No és una qüestió residual però és una qüestió, si més no, delicada que alguns l'ha utilitzat d'una forma barroera, frívola, domagògica i poc responsable...i els hi ha anat bé. Eus aquí el problema!

Personalment, penso que el fenòmen de la immigració s'ha tractat durant anys d'una manera massa ingènua. La immigració s'ha de regular i controlar però respectant els drets humans i partint sempre de la base dels principis d'Estat democràtic que diem ser. Això no s'ha fet (ni quan governava l'esquerra ni tampoc la dreta), i no s'ha fet per motius molt diferents i complexes que se m'escapen. La realitat, però, és que en poquíssims anys, la població ha augmentat considerablement i ho ha fet principalment per la immigració. Això s'havia i s'ha d'assumir, s'ha d'integrar i, a vegades un veu que hem tingut poc temps per fer-ho. I aquí comença la gran qüestió, el gran repte: la integració.

Acusem de la falta d'integració a un col·lectiu, a un barri o a una religió, expulsant-nos qualsevol tipus de responsabilitat. La integració és un fenòmen recíproc; un s'ha de voler integrar i l'altre l'ha de voler acollir. És molt típica la figura d'aquella persona que proclama als quatre vents la llibertat religiosa, la democràcia, el respecte als drets humans, la tolerància, el respecte a la diversitat i a les minories, la solidaritat,... i, de fet, defensar aquests valors nobles és molt senzill, és facilíssim. Ara bé, defensar-los quan una associació de musulmans vol posar una mesquita prop de la casa o quan un grup de xinesos o paquistanesos obre una botiga que ens fa perdre part de la clientela, aleshores, defensar aquests valors ja és més complicat.

Hi ha un discurs demagògic, que està quallant a molta gent, que deixa al marge principis i valors que han costat molts anys d'aconseguir. Simplement els oblida, els arracona i els utilitza només quan els hi convé. Aquestes no són les regles del joc. S'ha de tenir una legislació sobre immigració clara, sense demagògies i assumint la realitat del país. Mentre, els ciutadans hem de fet un esforç (que segur que no és petit) per fer conèixer el país a tota la gent que ve, compartir la cultura, les costums, les llengües, ...i això no és bonisme. Només quan haguem fet aquest esforç podem criticar la falta d'integració.