Quan vaig escriure l'últim post en el bloc, el passat 31 d'agost, tenia l'esperança que a dia d'avui ja sabríem per on anirien els trets sobre el nou finançament. Un finançament que la llei estableix que s'havia d'acordar el 9 d'agost, que s'ha allargat i que encara ara no sabem si el tindrem o no o, en el cas que l'arribem a tenir, si serà digne o ens hauran donat gat per llebre com han fet altres vegades amb els catalans. En definitiva, que com diuen al meu poble "encara estem els els matxos carregats". Perquè, senyors, la crisi econòmica també existeix a Catalunya!
Un fet positiu, però, és que sembla ser (toquem fusta!) que la unitat dels partits catalans es manté, els vincles entre els partits catalanistes es van enfortint i això és molt positiu, no només pel finançament, sinó també pel país en general. Ara s'està negociant la llei de pressupostos de l'Estat i aquí sí que en Solbes i en Zapatero s'hi esmerçeran per arribar a un acord. I tant que hi arribaran! Tot indica que pactaran amb els gallecs, canaris i bascos. Quin paper el del PNB! El Govern espanyol (i el TC) els hi nega, sense ni pràcticament debatre-ho, la proposta de consulta popular feta pel Lendahkari Ibarretxe però ells els hi aprobaran els pressupostos. Per què? Segurament perquè els hi convé i clar, ells de sempre tenen el concert econòmic i el nostre finançament no és la seva guerra. Com tampoc ho va ser la sol·licitud de compareixença de la Ministra de Foment quan dia sí dia també sortien forats en el trajecte de l'AVE, Barcelona es quedava a les fosques, i Rodalies estava inoperativa constantment. On és la solidaritat? On és la complicitat entre Catalunya i el País Basc? On és el Galeuscat? Vistos els resultats, al menys a les pròximes eleccions europees, toca fer una coalició que sigui catalanista.
1 comentari:
SOBRE DRETS I DEURES:
llegint els teus escrits em venen al cap qüestions que bé perqué ja hi estem acostumats, bé perqué considerem la classe política "semi-divina", bé perqué ajopir-nos i esperar que el que ens emputxi sigui el "mal menor" es el nostre modus vivendi.
El fet es que els ciutadans tenim els nostres drets, pero també els nostres deures. Per si es donés el cas que un ciutadà es considerés fora d'aquesta manera d'organitzar la societat existeixen una sèrie d'eines per sancionar-lo i fer-li entendre que això està bé i això altre malament.
Ara passem a un nivell superior. Es allò de: ¿qui vigila al que vigila? i així succesivament...
Els polítics, per guanyar les eleccions, entre d'altres entremaliadures el que fan es presentar un programa electoral. Evidenment tansols en el poc recomanable cas d'una majoria absoluta els programes electorals es compleixen, i en part! En els altres casos, perqué tots plegats han de cedir i pertant no es pot fer tot el que es voldria, no es compleix més que la part més demagògica de cada programa. Això és així i seria motiu d'una altra discusió.
Ara bé, el cas en que una llei estableix uns passos a seguir (com entenc que és l'estatut) el ciutadà ¿té cap eina (a l'igual què l'estat de dret pot sancionar quan un ciutadà no compleix) per sancionar o inclús denunciar l'incompliment d'una llei?
A vegades em dona la sensació que tenim la classe política massa ben acostumada. I els ciutadans assentim ovinament tot el que sens diu desde dalt.
Espero que la resposta al tema no sigui que això és així perquè tot va de dalt cap a baix, que les coses de palau van a poc a poc i varis etc poc concrets.
Deu ser que sóc jove, però tot i tenir la vida per devant tinc una mica de pressa perqué tot funcioni una mica bé (i no dic millor! dic bè!).
una abraçada d'un ciutadà que creu en la democràcia (participativa).
Jaume
Publica un comentari a l'entrada