Girona, Bones festes!!

Ahir van començar les Fires de Sant Narcís de Girona. Quan un poble o una ciutat celebra les seves festes sempre és motiu de goig, de rialles, de ball i divertiment i, malgrat que un servidor és un figuerenc empedreït, també sento aquestes festes com una mica pròpies.

Vaig començar a viure les festes de Sant Narcís quan devia tenir uns 14 anys. A partir d'aleshores, les amistats de l'adolescència gironina es van iniciar a forjar amb llargs passejos a altes hores de la nit per la vorera del costat de la Devesa, per la Plaça de la Independència i en algun local, ara inexistent, del barri vell. Era aquella edat on descobríem infinitat de coses noves i, en el meu cas, el descobriment puntual d'una Girona que fins aleshores no era més que una referència geogràfica propera però llunyana a la vegada, amanit amb aquella sana rivalitat històrica entre figuerencs i gironins. A casa meva sempre s'ha sentit aquella anècdota dels anys 50, quan es van enfrontar els equips de futbol del Figueres i el Girona en una eliminatòria de copa. Al partit d'anada, a Girona, una gran pacarta a l'estadi deia: "La ciudad de Gerona saluda al pueblo de Figueras". Òbviament la provocació no va passar inadvertida pels figuerencs que, al partit de tornada, a l'estadi del Far, hi aparagué:"El pueblo de Figueres, que siempre ha sido una ciudad, saluda la ciudad de Gerona, que siempre ha sido un pueblo". Aquesta rivalitat sana i irònica, no té res a veure amb aquestes afeccions de bangales, ultres, crits racistes, i altres espectacles lamentables que es veuen a certs camps de futbol.

Anècdotes a banda, poble o ciutat, Girona per mi ha estat l'adolescència (les primeres nits de discoteca a la Sala de Ball) i també els primers anys professionals. Va ser aquí on vaig començar a conèixer aquesta ciutat amb més profunditat, els seus carrers, els seus racons com el barri de Sant Narcís, les paradetes del pont de pedra, el carrer Santa Clara, els sopars a Le Bistrot o la Creperie Bretone, la Rambla, la Plaça del vi, la catedral, les pedreres, el carrer Nou, quants dinars a la plaça Josep Pla o a la del Mercadal, etc. Sense haver-hi viscut mai, he arribat a apreciar aquesta Girona arreglada, vital i, en certs punts de la ciutat, bucòlica que, mirant les parets de l'Onyar et fa transportar ni que sigui per uns instants a la mateixa Toscana italiana.

Ara celebren les festes de Sant Narcís i un any més intentaré participar-hi, en la meva condició de figuerenc però amb un gran fair play, com sempre ha estat. Girona, Bones Festes!!!